el Major Edward Corringham "Mick" Mannock VC, DSO & 2 Barres, MC & Barra fou un as de l'aviació de la Primera Guerra Mundial britànic. Probablement nascut a Irlanda d'ascendència anglesa i escocesa. Mannock fou pòstumament condecorat amb la Creu Victòria i és probable que hagi estat l'as d'asos de l'Imperi Britànic, recordat com un dels millors pilots de combat de la Primera Guerra Mundial.
Primers passos Edward Mannock nasqué probablement a Ballincollig, County Cork, Irlanda el 24 de maig de 1887, tot i que també s'ha dit que el seu lloc de naixement fou Aldershot (Hampshire) o Preston Barracks a Brighton.Franks i Saunders afirmen que no hi ha dades referents al seu lloc de naixement en el registre general oficial britànic. Tot i això, en el cens de Brighton de 1911 hi consta com al seu lloc de naixement. Probablement nasqué a Irlanda, tot i que aquesta informació no es pot assegurar fins que els arxius irlandesos siguin revisats. Era fill d'un soldat de mitja classe escocès i de mare anglesa. La família es traslladà a l'Índia quan encara era jovenet, tot i que aviat tornaren a Anglaterra. El seu pare, un alcohòlic, els abandonà quan Edward només tenia 12 anys. El 1897, Mannock sofrí una infecció amibiana, la qual li provocà una ceguera temporal. Es diu que aquesta infecció li reportà dificultats de visió cròniques, tot i que documents de companys seus descarten aquesta possibilitat. Als 20 anys, Mannock s'enrolà al Partit Laborista amb un clar sentiment d'injustícia social, que tal com diu Jim Eyles, amb qui Mannock visqué a Wellingborough, Mannock era profundament patriòtic i un defensor fervorós de l'Imperi Britànic.
L'esclat de la guerra coincidí amb Mannock treballant d'enginyer en telecomunicacions a Turquia. Els turcs l'empresonaren i la seva salut ràpidament empitjorà. Quasi mort, fou repatriat i, el 1915 entrà a la Royal Army Medical Corps. El 1916, es convertí en oficial dels Royal Engineers i a l'agost de 1916 fou transferit a la Royal Flying Corps.
Carrera Al febrer de 1917, entrà en l'Esquadró de Reserva de Joyce Green d'aprenentatge de vol. Durant el seu primer vol en solitari en un aparell de configuració propulsora Airco DH.2 biplà, entrà en barrina a uns 300m (1000 peus) d'alçada, però tot i que recuperà el control, li dugué problemes amb el seu oficial comandant, el Major Keith Caldwell, que sospitava que Mick volia exhibir-se. Tot i aquest afer, aviat va mantenir una bona relació amb el major, abans de ser transferit a França amb l'Esquadró núm. 40 de Nieuports de la Royal Flying Corps. Caldwell describí a Mannock com "molt reservat, amb un fort temperament, però molt pacient i d'alguna manera difícil d'espavilar".
A l'esquadró 40, el reservat Mannock, de classe treballadora, no encaixà entre els nois d'escola privada de classe mitjana alta que formaven la gran majoria de l'esquadró. La primera nit, es va assentar en una cadira desocupada, desconeixedor que aquella era la cadira que fins llavors havia ocupat un pilot recentment abatut. Al principi, Mick es mantenia cautelós en vol, fins al punt que alguns pilots pensaven que era un covard. Finalment, el 7 de maig, abaté un globus aerostàtic d'observació pensant que això li reportaria certa acceptació entre els companys del seu esquadró. A finals de juliol, Mannock ja havia estat condecorat amb la Creu Militar i nomenat comandant de vol. El 12 d'agost va abatre i capturà el tinent Joachim von Bertrab de la Jasta 30. Ambdós pilots eren asos - Mannock havia abatut un globus aerostàtic i 4 aparells enemics, essent Bertrab la seva sisena victòria; Bertrab havia abatut 5 aparells enemics i estava intentant aconseguir la seva sisena victòria amb el seu atac sobre un globus aerostàtic.
Continuà volant i se sobreposà a les seves pors, treballant incansablement la pràctica de tir i forçant-se a apropar-se més als aparells enemics. Després d'una victòria, la describí així: "Estava a només 10 yardes d'ell - a dalt de manera que no podia fallar. Era un inscete bonicament acolorit - vermell, blau, vermell i groc. Li vaig deixar 60 bales, així que no va quedar massa d'ell." La seva determinació, habilitat en vol i sentit de treball en equip li van reportar la seva promoció a capità de l'exèrcit britànic i una barra a la seva Military Cross a l'octubre de 1917.London Gazette n.30340 16 d'octubre de 1917 10706 2009-03-20 A finals d'any, l'esquadró fou reequipat amb els nous aparells SE5a. El gener de 1918 ja comptava amb 23 victòries.
miniatura|esquerra|Representació de l'avió de caça SE5a.
Al febrer de 1918, Mannock fou nomentat comandant en cap del nou Esquadró núm. 74. Aquest esquadró fou destinat a França al març de 1918. Continuà abatent aparells alemanys, però sense reclamar-ne l'acreditació, deixant que pilots novells les aconseguissin en el seu lloc. En tres mesos, reclamà 36 victòries, aconseguint un total de 59. Era un líder de patrulla excel·lent, amb una actitud protectora vers els seus pilots, a més d'ensenyar-los com sobreviure i sortir existosos de cada combat. "Comproveu les vostres armes" els deia, "L'armador no és qui combatrà".
El seu odi vers els alemanys augmentà; "N'he enviat un a l'infern en flames avui... m'agradaria que en Kaiser Bill l'hagúes pogut veure espurnejant". Un cop, força a un aparell biplaça alemany a estavellar-se. La majoria de pilots haurien estat prou satisfets, però Mick, ametrallà repetidament l'enemic indefens. Quan el seu company d'esquadró qüestionà aquest comportament, Mannock replicà "Els porcs millor morts - cap presoner."Aquesta victòria fou el 30 d'abril de 1918 - l'enemic abatut de la Schlasta 28B fou près presoner de guerra Fitxa de Mannock a theaerodrome.com Un altre dia, perseguia un caça Pfalz platejat; els dos aparells giraven i efectuaven diverses acrobàcies al mateix temps que disparaven. En un moment donat, Mick aconseguí impactar el seu oponent, qui començà fer virolles i cauré totalment descontrolat, estavellant-se de manera segura. Tot i això, Mick el perseguí, disparant, "una exhibició de crueltat remarcable, com una matança de gallines (hun-strafing)" ho describia un altre pilot. En aquest mateix dia, Mannock abaté 4 aparells enemics. A l'arribar a la base anuncià encantat "els 4 en flames! cremeu cremeu!" Van Ira, un pilot sud-africà de l'esquadró 74 comentà l'èxit de Mannock:
Mannock fou condecorat amb la Distinguished Service Order al maig de 1918, poc després de la seva proesa de 4 victòries en una dia, afegint-li una barra tot just dues setmanes més tard.
Patint la guerra Mannock s'afectava profundament pel nombre d'homes que estava matant. En el seu diari, descrigué la seva visita al lloc on una de les seves victimes s'havia estavellat prop del front:
Mannock es trastornà especialment quan va veure una de les seves víctimes cremar-se viu en la seva caiguda. La seva por a cremar-se viu aparegué aquí, i per això sempre duia un revòlver amb ell a la cabina. Tal com li va dir al seu amic, el tinent MacLanachan,
Mitjans de 1918 En aquest moment, la tensió del combat i la por a la mort trastornaren Mannock. Però continuà pilotant, aconseguint sovint victòries múltiples. Emmalaltí d'influença, agreujada per la tensió. El juny de 1918 ja comptava amb 59 victòries, i també s'havia guanyat un calorós comiat. Quan abandonà l'Esquadró núm. 74 va plorar públicament.
Al començar el seu nou deure al juliol (el seu "tercer deure" durant la guerra), com a oficial comandant de l'Esquadró núm. 85 confessà les seves pors de mort a un amic, preocupat amb el fet que el 3 era el nombre de la mala sort. Aviat s'obsessionà amb la pulcritud i l'ordre; el cabell, les medalles, les botes, tot havia d'estar d'una manera en concret. Quan abaté un aparell el 22 de juliol, un amic el felicità: "Tindran una catifa vermella per tu després de la guerra, Mick." Però Mannock li replicà amb tristesa: "No hi haurà un "després de la guerra" per a mi."
El 26 de juliol, el Major Mannock s'oferí per ajudar un recent arribat, el tinent Donald C. Inglis, a aconseguir la seva primera victòria. Després d'abatre un LVG biplaça alemany darrere les línies enemigues, els dos pilots començaren el seu retorn. Però, mentre creuaven les trinxeres, es toparen amb un intens foc d'artilleria antiaèria. El motor de l'aparell de Mannock fou impactat i immediatament començà a cremar estavellant-se darrere les línies enemigues. El cos de Mannock fou trobat a unes 250 yardes (230 metres) de les restes del seu aparell. No disparà el seu revòlver però es creu que podria haver saltat del seu aparell en flames just abans d'estavellar-se (en un intent de sobreviure a l'impacte). Inglis, que també fou abatut més tard per foc antiaeri però sobrevivint, va descriure més tard què havia passat:
Memorials i tributs La causa exacta de la mort de Mannock resta incerta. Un any més tard, després de la insistència d'Ira Jones i molts altres ex-companys de Mannock, aquest fou condecorat amb la Creu Victòria.
El cos de Mannock no fou recuperat per la Commonwealth War Graves Commission (CWGC) de manera que oficialment no té cap tomba. El seu nom és commemorat en el memorial de la Royal Flying Corps al cementiri de la CWGC als caiguts de Faubourg d'Amiens situat a Arràs. També hi ha una placa a l'honor en memòria de Mannock a la catedral de Canterbury.
El nom de Mannock també apareix a la llista del memorial de guerra de Wellingborough amb els altres caiguts en guerra del poble, i la unitat d'entrenament de vol local, ostenta també el seu nom - Esquadró núm. 378 'Mannock'.
El 26 de juliol de 2008, una corona de flors fou col·locada al memorial de Wellingborough per commemorar el 90 aniversari de la seva mort. A més, oficials i cadets de l'Esquadró núm. 378 posaren una corona de flors al memorial de guerra d'Arràs.
El 2009, una de les últimes fotografies fetes a Mannock fou descoberta al nord de França. La fotografia va ser trobada en un antic àlbum de fotos que pertanyia a un granger francès terra del qual havia estat utilitzada per la Royal Air Force durant l'estiu de 1918. La fotografia mostra Mannock vestint l'uniforme de la RFC. Apareix de peu subjectant un bastó i uns guants a la seva mà dreta. La seva mà esquerra resta sobre l'espatlla d'una nena.
En un programa de la BBC anomenat "WWI Aces Falling", emès el 21 de març de 2009, investigadors suggeriren que les restes sense identificar d'un aviador britànic (recuperades poc després de la guerra d'una tomba temporal prop de la zona de l'impacte de Mannock i reenterrat al bloc III, fila F tomba 12 del cementiri de la CWGC a Laventie com "un pilot britànic de la Gran Guerra sense identificar") podrien ben ser les de Mannock.WWI_Aces_Falling, programa de la BBC
Les victòries de Mannock Mannock és recordat com un dels asos britànics líders durant la Primera Guerra Mundial i sovint se l'anomena l'as d'asos de l'Imperi Britànic (disputat amb William Avery Bishop, suposant 73 victòries, 7 menys que l'as d'asos de la guerra, Manfred von Richthofen, i 1 més que l'as d'asos canadenc William Avery Bishop. Mannock és oficialment acreditat amb 61 victòries en una llista de reclamacions http://www.theaerodrome.com/aces/england/mannock.php tot i que personalment només en va reclamar 51 i la seva citació per la Creu Victòria li n'atorga 50.London Gazette: no. 31463, p. 9136, 18 de juliol de 1919. 2009-03-20. Recerca més recent indica que tindria: 1 globus destruït, 3 captures i 2 compartides, 31 aparells destruïts i 5 més de compartits, 17 abatuts fent perdre el control 'out of control' i 3 més de compartits.'Above the Trenches'; C. Shores, N.Franks, R. Guest, (Grub Street) 1990 Reclamant 20 victòries només el maig de 1918. Tot i això, normalment no reclamava victòries compartides en les que havia contribuït - val la pena recordar que la política oficial era d'atorgar una victòria a tot aquell que havia contribuït en la consecussió d'aquesta.