Estat Català és un partit polític independentista de Catalunya, fundat per Francesc Macià el 1922. Posteriorment, es va definir com a «partit independentista, interclassista i no dogmàtic, que lluita per la independència dels Països Catalans i el català com a única llengua oficial», i actualment es defineix com un partit d'esquerres. És el partit català més antic que continua tenint activitat i el tercer partit nacionalista d'Europa després del Sinn Féin i el Partit Nacionalista Basc.
Història miniatura|L'estelada blava, utilitzada per Estat Català i que fou la primera bandera de l'independentisme català modern
Fundació i intents insurreccionals Va ser fundat per Francesc Macià en un acte que tingué lloc el 8 de juliol del 1922 al CADCI. Els catalans de Cuba col·laboraren econòmicament a sostenir el projecte durant un decenni. El Centre Català de l'Havana es constituí en associació secreta, amb el nom de Club Separatista Català núm. 1. L'organització dels clubs s'estengué a altres països i es creà la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, que finançarien el partit. Macià també creà el periòdic quinzenal Estat Català, dirigit per ell mateix i amb una redacció formada per dirigents de la Federació Democràtica Nacionalista: Domènec Soler, Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel Pagès i Mercader com a administrador. El partit donà suport a Rovira i Virgili en les eleccions d'abril del 1923 i dirigí l'agitació de l'11 de setembre del mateix any.
Amb la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera, l'octubre del 1923, Macià i l'estat major del grup fugiren a Perpinyà, i després a París. Finalment, s'instal·laren a la Rue de Charles Duflos, a Bois-Colombes, on hi havia Ventura Gassol, Josep Bordas de la Cuesta, Ernest Dalmau, Antoni Puch i Ferrer, Josep Carner i Ribalta i Josep Marlès i Sans. Al Principat restà un directori clandestí format pel doctor Soler i Damians, Alzina i Vallmitjana. També organitzaren 54 escamots de 10 membres, que eren dirigits per Daniel Cardona i Manuel Pagès. Cardona es va exiliar l'agost del 1924 i el cap a l'interior fou Marcel·lí Perelló i Domingo, que també mantenia contactes amb la Societat d'Estudis Militars dirigida per Miquel Ferrer i Sanxis, i fundà a l'interior la sotsorganització secreta i armada Bandera Negra, que el 6 de juny del 1925 organitzà l'atemptat contra Alfons XIII, conegut com a complot de Garraf.
Fracassat el front comú amb Acció Catalana, constituïren el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança-CALA (gener del 1925) i, potseriorment, el Comitè Revolucionari de París, de curta durada. El 23 d'abril del 1925, Francesc Macià i Miquel Soldevila, en nom del Govern Provisional de Catalunya, van emetre l'Emprèstit Pau Claris per a finançar un alçament armat. Alhora, es creava a Barcelona la secció de xoc de Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), amb comitès a Besiers i Buenos Aires.
miniatura|Retrat de Francesc Macià, datat el 1931, dirigent històric i fundador d'Estat Català L'octubre del 1925, Macià i Josep Carner i Ribalta marxaren a Moscou per a entrevistar-se amb els dirigents de la Komintern. Per mediació d'Andreu Nin i Pérez, aconseguiren les simpaties de Lev Trotski, Nikolai Bukharin i Grigori Zinóviev, però Stalin no els va donar suport per manca d'afinitat ideològica i a causa de les rivalitats entre els dirigents soviètics de cara al 14è Congrés d'aquell mes de desembre centrat en tots els apectes polítics.
Així mateix participà en els fets de Prats de Molló, on Macià en persona va organitzar una partida armada per a la invasió del sud del Principat des de Prats de Molló (Vallespir) el 1926. El pla fou descobert per les autoritats franceses, i Macià seria condemnat a sis mesos de presó i després deportat a Bèlgica amb la plana major del partit.
El 1928, Macià i Ventura Gassol celebraren una assemblea a Cuba amb suport del Grup Nacionalista Radical, on intentaren canviar el nom del partit pel de Partit Separatista Revolucionari Català, però els militants de l'interior no ho acceptaren. Alhora, alguns dels militants més esquerrans es van unir al Partit Comunista Català de Jordi Arquer i Saltor. Més tard, Estat Català fou un dels partits impulsors del pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on juntament amb nacionalistes bascos, gallecs i republicans espanyols es posaren les bases per democratitzar l'estat espanyol.
A la Conferència d'Esquerres, celebrada els dies 17-19 de març del 1931 al carrer de Cros a Sants, es va unir al Partit Republicà Català i al grup de L'Opinió i donà lloc a Esquerra Republicana de Catalunya, dins la qual Estat Català conservà autonomia organitzativa.
La Segona República L'abril del 1931, Macià va proclamar al Palau de la Generalitat l'efímera República Catalana, que no va passar de restabliment de la Generalitat de Catalunya per les pressions del govern d'Espanya. Francesc Macià va esdevenir, doncs, el primer president de la Generalitat reinstaurada. La plana major del partit es va integrar en Esquerra Republicana de Catalunya. Alguns, però, no ho acceptaren. Daniel Cardona i Civit se'n separà i fundà Nosaltres Sols! i es fundaren els grups marxistes i independentistes Alta Tensió i Elements d'Estat Català.
Del 3 al 10 de gener del 1932, Jaume Compte i Canelles convocà una assemblea, de la qual surtí Estat Català-Front Separatista d'Extrema Esquerra, partit obrer de caràcter nacionalista i revolucionari que per l'abril del 1932 convocà una Conferència Nacional Obrera. Alguns membres del Partit Comunista Català, com Pere Aznar, se li uniren, però Josep Rovira i Canals, Domènec Ramon i Amadeu Bernadó es passaren a Unió Socialista de Catalunya. Finalment, amb els seus partidaris va refundar el partit com a Estat Català-Partit Proletari, que després s'organitzaria com a partit independent amb el nom de Partit Català Proletari. El sector més nacionalista, però, fundà el Partit Nacionalista Català.
El 1933, el cap de les joventuts d'Estat Català, Josep Dencàs i Puigdollers, intentà organitzar escamots armats amb suport de Miquel Badia i Capell. Tots tingueren un paper destacat en els fets del 6 d'octubre del 1934 Dencàs i Badia van fugir a l'estranger i Compte va morir lluitant al local del CADCI.
Guerra Civil espanyola Pocs dies abans de l'inici de la guerra, el juny del 1936, Estat Català abandonà Esquerra Republicana de Catalunya i es reorganitzà de manera independent sota la direcció de Josep Dencàs i Puigdollers i Joan Torres i Picart, amb la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i del grup Nosaltres Sols! Un cop esclatada la guerra, del juliol del 1936 al juliol del 1937 aconseguiren el control del Diari de Barcelona, dirigit per Marcel·lí Perelló i Domingo.
A causa dels fets del 6 d'octubre fou exclòs del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i va intervenir en el front d'Aragó, Estat Català va participar activament en la resta dels fronts de guerra, creà les seves pròpies tropes per lluitar; foren especialment lloats el Regiment Pirinenc núm. 1 de Catalunya, la Columna Volant Catalana i participaren en el cos expedicionari que intentà recuperar Mallorca, que havia caigut en mans feixistes. Durant els anys de la guerra, Estat Català, disconforme amb la situació revolucionària del país i a fi de poder encaminar-lo cap a la independència, intentarà obtenir el poder de la Generalitat amb un complot contra el seu president que serà descobert.
Postguerra miniatura|Símbol del Front Nacional de Catalunya, del qual Estat Català va formar part fins el 1947 A partir del 1939, perduda ja la guerra, molts dels militants del partit foren afusellats, i molts altres van anar a l'exili. Els que van travessar la frontera francesa, van ser internats en camps de concentració de la Catalunya Nord. Els militants que quedaren lliures s'integraren al Front Nacional de Catalunya, on Estat Català conservà la seva autonomia interna.
El 16 de juny del 1939 sorgiren tensions entre els dos caps del partit, el secretari general Vicenç Borrell, i Joan Cornudella i Barberà, futur cap del Front Nacional de Catalunya. Borrell fou destituït i Estat Català es va integrar al FNC fins al 1947. Tot i que mantingueren una estructura al marge del Front, per a ells serà un punt de referència en el plantejament ideològic i procés de reorganització. Del 1940 al 1946 la seva activitat fou molt feble dins del Front. El seu militant Pere Llevat va morir en un tiroteig a Arenys de Mar. I el setembre del 1941 la seva xarxa d'espies fou desarticulada.
Estat Català col·laborà amb els serveis secrets britànics, francesos i polonesos i amb la Resistència francesa. Comptant amb la col·laboració dels militants resistents de l'interior, tingué una intensa activitat en les xarxes d'evasió d'aviadors aliats i jueus per sortir de l'estat francès.
El 1942 el Comitè de Barcelona d'Estat Català aplegà entre 20 i 30 militants, dirigits per Francesc Xavier Balagueró i Ràfols, Josep Planchart i Martori, Àngel Cortès, Jordi Renom i Ventura Niubò. El 1945 entrà a formar part del Consell Nacional de la Democràcia Catalana de Josep Pous i Pagès amb representació pròpia, independent del Front Nacional de Catalunya. L'any 1947, les Joventuts d'Estat Català, en la clandestinitat, van ser els primers en emprar el concepte no com una referència cultural, sinó com a definició de la nació. El primer concepte de Països Catalans ve de la mà d'en Benvingut Oliver l'any 1881 i el primer mapa data del 1901 amb el nom de 'Mapa de les terres catalanes', publicat al número 2 de la revista Catalonia. Joan Aguiló i Antoni Riera van posar el mapa dels Països Catalans en una comunicació presentada al 1r Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906. Aquest mapa va ser utlitzat el 1921 pel moviment de modernització pedagògica i, posteriorment, el 1932 el publicà l'Associació Palestra i el 1947 Estat Català.
La lluita a l'interior continuà. Del 1942 al 1943 les Joventuts d'Estat Català (Jordi Renom, Francesc Xavier Balagueró i Ràfols i Àngel Cortès) van fer pintades catalanistes arreu del barri de Gràcia, repartiren propaganda antinazi i editaren la revista Torxa, de manera que el 1944 crearen una Secció Universitària. El 1944 Vicenç Borrell tornà a Barcelona i rellançà el partit per tal de recuperar els exiliats i els que s'havien passat al FNC, i proposà crear una coordinadora de partits a l'interior (Unitat Catalana) per tal de fer costat a les institucions a l'exili. Això provocà una polèmica entre el sector oficial de Borrell i els partidaris de col·laborar amb el FNC, agrupats en la revista Almogàvers (Joan Berguedà, Pere Pérez, Joan Monyarc, Gonçal Gorges). Potser apleguen a un centenar de militants. El maig del 1945 fou detingut el militant Àngel Cortès per repartir propaganda a la universitat; fou apallissat per companys de Pablo Porta Bussoms, cap del SEU, i empresonat durant tres mesos.
L'abril del 1945 es va celebrar la primera reunió del Consell Regional de Delegacions d'Estat Català, que aconseguí la reunificació definitiva dels dos sectors el desembre de 1946. Fins aleshores només havien fet alguns actes de propaganda i simbòlics, com el 28 d'abril als germans Badia. Borrell i Renom alternaren la presència al Consell Nacional de la Democràcia Catalana i fins al 1947 es mantingueren ambigus en la polèmica que aquest va mantenir amb la Generalitat de Catalunya a l'exili. El juliol del 1947 l'abandonaren, l'acusaren de pactar amb els espanyols, i van formar amb ERC la Federació Nacionalista Republicana de Catalunya, tot acusant la Generalitat a l'exili de deixadesa i inactivitat, i als líders d'UDC, MSC i FNC de personalisme. Acció Catalana Republicana s'hi afegiria el 1948.