La República de Nóvgorod (en rus: Новгородская республика ; tr.: Novgoródskaia Respublika) fou un extens estat medieval que ocupava territoris de l'actual Rússia, des del mar Bàltic fins als Urals, entre els segles i . La seva capital era la ciutat epònima de Nóvgorod.
Orígens miniatura|Principats del Rus de Kíev a la mort de Iaroslau I de Kíev en 1054). miniatura| Impartint justícia al Principat de Kíev, per Ivan Bilibin La Rus de Kíev no va ser capaç de mantenir el seu estatus de potència pròspera i dominant, en part per l'aglutinament de dominis molt dispars regits per un clan. A mesura que els membres d'aquest clan van anar creixent en nombre, es van identificar amb interessos regionals més que amb un patrimoni comú més gran i la federació es va desintegrar en diverses potències regionals rivals.
Les tendències de Nóvgorod a separar-se del Rus de Kíev es van manifestar a la primera meitat del . Els boiars de Nóvgorod eren els principals promotors de la separació, amb el suport de la població urbana que havia de pagar tribut a Kíev i equipar les tropes per a les seves campanyes militars.
El Concili de Liubech de 1097 va dur la pau dividint Rutènia en diversos principats autònoms que tenien els mateixos drets per obtenir el tron de Kíev, i Mstislav Vladimiròvitx Monòmac va rebre el Gran Nóvgorod. Des d'aquell moment, el territori de l'actual Ucraïna va quedar dividit en diferents principats, que van mantenir en comú, però, l'autoritat del Gran Príncep de la Rus de Kíev introduint de forma clara el feudalisme a la Rus de Kíev. En els primers anys del , Nóvgorod va començar a convidar diferents kniazs per governar la ciutat sense demanar consell o confirmació del Príncep de Kíev.
L'últim governant que va mantenir un estat unit va ser Mstislav el Gran. Després de la seva mort el 1132, la Rus de Kíev va entrar en recessió i en un ràpid declivi, i el successor de Mstislav, el seu germà Iaropolk II de Kíev, en lloc de centrar-se en l'amenaça externa dels cumans, es va veure immersa en conflictes amb el creixent poder de la República de Nóvgorod.
Història El 1136 els boiars i els principals mercaders van obtenir la independència política en aixecar-se contra Vsèvolod de Pskov, i des de llavors Novgorod podia convidar i acomiadar a voluntat els seus prínceps, que no tenien funcions governatives sinó que eren funcionaris executius electius o designats de la ciutat-estat, però això només va passar la meitat de les vegades, especialment entre 1095 i el 1293, i no de manera constant durant aquest període, i els prínceps més poderosos van afirmar el seu poder de manera independent sobre la ciutat, com va fer Mstislav Mstislàvitx a principis del , Alexandre Nevski a les dècades de 1240 i 1250, el seu germà Iaroslau de Tver a les dècades de 1260 i 1270, i altres. Ciutats com Stàraia Russa, Stàraia Làdoga, Torjok i Oréixek es van col·locar sota el domini de Nóvgorod. La ciutat de Pskov era part de la República de Nóvgorod al tot i que va començar a reclamar la seva independència a mitjan .
El 1215, Iaroslau II de Vladímir va acceptar l'oferta dels novgorodians però va ser derrotat per Constantí de Rostov a la batalla del riu Lipitsa reposant Mstislav Mstislàvitx. El 1222, Iaroslau, finalment entronitzat a Novgorod, va envair tota Estònia i va devastar Finlàndia i va batejar Carelia. La República lluitava contra l'expansió sueca i contra les ordres catòliques alemanyes (Els Germans Livonians de l'Espasa i l'Orde Teutònic) que van completar la subordinació de les tribus bàltiques i abans havien pagat tribut a Novgorod i Polotsk. Des de mitjan , els suecs van anar envaint les terres que pagaven tributs a Novgorod. Novgorod va anar a la guerra contra els suecs en sis ocasions i contra els Germans Livonians de l'Espasa, onze. També rivalitzava amb el Principat de Vladímir-Súzdal per l'hegemonia al nord de la Rus.
Mstislav Mstislàvitx i Mstislav III de Kíev van crear una aliança en 1223 i van acudir a l'est per combatre als mongols però van ser rotundament derrotats a la batalla del riu Kalka i el país quedà a mercè dels invasors, però en comptes d'avançar es van replegar inexplicablement i no van reaparèixer fins quinze anys després, durant els quals els prínceps van reprendre les seves lluites intestines de costum, fins que van ser sorpresos de nou per una invasió molt més formidable que l'anterior. L'estiu de 1238, Batu Khan va devastar Crimea i pacificar Mordòvia. L'hivern de 1239, va saquejar Txernihiv i Pereiàslav. Després de molts dies de setge, va prendre Kíev el desembre de 1240. Malgrat la resistència ferotge del príncep Daniel de Galítsia, Batu Khan va conquistar dues de les seves ciutats, Hàlytx i Volodímir abans d'envair Hongria i Polònia. Amb la conquesta del Principat de Vladímir-Súzdal el seu príncep regnant, Iuri II Vsevolodovitx, va morir en la batalla del riu Sit; el seu germà petit, Iaroslau II Vsevolodovitx, va ser nomenat príncep pel khan mongol. La República de Nóvgorod va aconseguir evitar la invasió de l'Horda d'Or i va continuar florint en l'òrbita de la Lliga Hanseàtica, encara que va haver de pagar tribut fins que es van crear principats moscovites que servien de contenció. L'impacte de la invasió mongola als territoris de la Rus de Kíev va ser desigual, i mentre Kíev i Vladímir mai no es van recuperar de la devastació de l'atac inicial, les noves ciutats de Moscou, Tver i Nijni Nóvgorod van començar a competir per l'hegemonia a la Rússia dominada pels mongols.
L'any 1237, el papa Gregori IX instigà de nou les Croades Bàltiques i el 1240 els suecs de Birger Jarl van desembarcar al riu Nevà i van ser atacats a la confluència dels rius Ijora i Nevà el 15 de juliol de 1240 sent derrotats per Alexandre Nevski tot i tenir un exèrcit major, salvant a Rússia d'una invasió major des del nord. Aquesta victòria, juntament amb la desastrosa Invasió mongola de Rússia, proporcionà a Nevski una gran influència política, mentre que deteriorava la seva relació amb els boiars, per la qual cosa hauria d'abandonar Nóvgorod. Els Cavallers de l'Orde Teutònic, aliats amb danesos i suecs, van començar a atacar els territoris de Nóvgorod i foren derrotats a la batalla del Llac Peipus el 1242 impedint l'expansió de l'orde cap a l'est. Mentre viatjava el 1245 a la capital mongola Karakorum a l'Àsia Central, Iaroslau va morir. Quan el 1248 Alexandre i el seu germà gran Andrei II Iaroslauitx també van viatjar a Karakorum per assistir al Gran Khan, Andrei va tornar amb el títol del Gran Principat de Vladimir i el senyoriu nominal de Kíev. Una vegada que Mongke es va convertir en el nou Gran Khan el 1251, tots els prínceps russos es van veure obligats a viatjar a Sarai al Volga, la capital de l'Horda d'Or, per ser afirmat en els seus ducats, però Andrei es va negar a anar-hi. Gràcies a la seva amistat amb Sartak Khan, la posterior Invasió mongola de Rússia de l'Horda d'Or va veure com Andrei s'exiliava a Suècia i Alexandre s'instal·là com a Gran Príncep de Vladímir (és a dir, el governant suprem rus) el 1252. Alexandre fidelment va donar suport al domini mongol dins dels seus dominis.
A la mort d'Alexandre el 1263, els seus germans Iaroslau i Andrei van discutir per determinar qui hauria de ser el següent gran duc i l'arbitratge de l'Horda d'Or va coronar Iaroslau, que es va establir a Novgorod i es va casar amb una filla d'un boiar local. Diverses faccions novgorodianes encara van conspirar contra ell i van intentar col·locar al tron el seu germà Basili de Kostroma o el fill d'Alexandre, Demetri de Pereslavl. El 1270, els exèrcits de tres prínceps es van mantenir durant una setmana prop de la ciutat de Staraya Russa, preparats per a la batalla però el metropolità va aconseguir conciliar-los. Iaroslau, en lliurar Novgorod al seu nebot, el va acompanyar a Sarai morint de tornada a Tver el 9 de setembre de 1271 sent succeït a Tver pel seu fill gran Sviatoslav i després per Mikhaïl Iaroslàvitx.
En 1278 Demetri de Pereslavl va fundar la gran fortalesa de Koporye i els novgorodians es van revoltar, obligant Demetri a abandonar Koporye i Novgorod per complet. Mentre Demetri estava ocupat pacificant Nóvgorod, el seu germà petit Andreu de Gorodets va anar a l'Horda d'Or i va rebre del kan permís per substituir Demetri com a Gran Príncep. El 1281, Andreu va tornar a Rússia unint les seves forces amb els prínceps de Rostov i Iaroslavl i, després de devastar les terres de Demetri, va prendre la seva capital, Pereslavl. Demetri va fugir a Koporye i en no aconseguir el suport dels novgorodians, va haver de retirar-se més al nord, probablement a Escandinàvia. Dos anys més tard, Demetri va tornar a Rússia trobant les seves terres devastades pels mongols i el seu germà Andreu, aleshores va anar al Mar Negre i es va trobar amb Nogai Khan, que era el pitjor enemic de l'Horda d'Or en aquell moment. Desitjant augmentar la seva autoritat a Rússia, Nogai va prometre donar suport a Demetri en la seva lluita pel tron del gran ducal. En saber-ho, Andreu va renunciar a les seves pretensions sobre Vladimir i Nóvgorod i va tornar a Gorodets. El 1285, Andreu va tornar a portar hordes mongoles a Rússia, però aquestes van ser expulsades per Demetri i els seus aliats. Finalment, el 1293, Andreu va aconseguir unir els mongols i els prínceps rus en oposició a Demetri. Reticent a renovar les hostilitats fratricides, Demetri va fer vots monàstics el 1293 i va morir l'any següent. Va ser enterrat a la Catedral del Salvador de Pereslavl-Zalesski.
A finals del , només tres ciutats, Moscou, Tver i Nijni Novgorod, encara lluitaven pel titular de Gran Príncep. El 12 d'agost del 1323 es va signar el Tractat de Nöteborg entre Suècia i Nóvgorod, regulant les fronteres. Aquest tractat va ser el primer entre la futura Rússia i el regne de Suècia. La independència de la República de Pskov va ser reconeguda pel tractat de Bólotovo el 1348.
Als segles -, la República de Novgorod es va expandir a l'est i al nord-est. Els novgorodians van explorar les zones al voltant del llac Onega, el riu Dvinà Septentrional, i les costes del mar Blanc. A principis del , els novgorodians van explorar l'oceà Àrtic, el mar de Barents, el mar de Kara i el riu Ob de Sibèria Occidental. Les terres del nord de la ciutat, riques en pells, fauna marina i sal entre d'altres, van tenir una gran importància econòmica per als novgorodians, que van lluitar una llarga sèrie de guerres amb Moscou a partir de finals del per tal de mantenir aquestes terres. Perdre-les va suposar un declivi econòmic i cultural per a la ciutat i els seus habitants. De fet, el fracàs final dels novgorodians per guanyar aquestes guerres va portar a la caiguda de la República de Novgorod.
La caiguda de la República Tver, Moscou, i Lituània (després, la Confederació de Polònia i Lituània) van tractar de subjugar la República des del .
En convertir-se Gran Príncep de Vladímir Mikhaïl Iaroslàvitx (príncep de Tver), va enviar els seus governants a Nóvgorod sense prèvia autorització dels ciutadans. Aquest incident va empènyer Nóvgorod a estrènyer els llaços amb Moscou. Ivan I, Simeó I i altres grans prínceps moscovites van tractar de limitar la independència de Nóvgorod.
El 1397 va esclatar un seriós conflicte, els principals nobles de les terres al llarg del riu Dvinà Septentrional van canviar la seva lleialtat de Novgorod a Basili I de Moscou però Nóvgorod va posar fi a la rebel·lió de la Dvina el 1398.