El Principat de Vladímir-Súzdal, Gran Ducat de Vladímir-Súzdal (en rus: Владимиро-Суздальское княжество) o Rus de Vladimir-Súzdal (Владимирско-Суздальская Русь) va ser un els grans principats que van succeir a la Rus de Kíev com a principal potència eslava des de finals del fins a les acaballes del . Considerat tradicionalment com el bressol de l'idioma i la nacionalitat russes, Vladímir-Súzdal evolucionaria gradualment fins a transformar-se en el Gran Ducat de Moscou.
Història Inicis miniatura|Principats del Rus de Kíev a la mort de Iaroslau I de Kíev en 1054). A mitjans del la Rus de Kíev es va desintegrar en terres i principats independents. La Rus del Sud, castigada per tribus nòmades i afeblida per les constants discòrdies intestines entre els prínceps, a poc a poc va acabar perdent la seva grandesa. Llavors, el centre de la vida política i econòmica es va traslladar al nord-est, a la conca del Volga superior.
El principat va ocupar un vast territori al nord-est de la Rus de Kíev limitat, aproximadament, pels rius Volga, Oka i Dvinà Septentrional. Al , la capital local va ser Rostov la Gran, i les principals ciutats incloïen Súzdal, Iaroslavl i Belozersk. En aquesta època, les terres entre l'Oka i el Volga, també coneguda com a Rus Zalesskaia , quedaven en la perifèria de la Rus de Kíev. Les seves terres, riques des del punt de vista agrícola, amb nombrosos rius i rierols, boscos i prats, només començava a poblar. Cap dels prínceps de Kíev s'interessaven per elles.
El Concili de Liubech de 1097 va dur la pau dividint Rutènia en diversos principats autònoms que tenien els mateixos drets per obtenir el tron de Kíev. Des d'aquell moment, el territori de l'actual Ucraïna va quedar dividit en diferents principats, que van mantenir en comú, però, l'autoritat del Gran Príncep de la Rus de Kíev introduint de forma clara el feudalisme a la Rus de Kíev. Sviatopolk II va rebre Kíev, Turov, Pinsk i el títol de Gran Príncep, Vladimir II Monòmac va rebre Pereiaslavl, les terres de Rostov-Suzdal, Smolensk i Beloozero, el seu fill Mstislav va rebre el Gran Nóvgorod, Oleg, David i Iaroslav, tots dos fills de Sviatoslau II de Kíev i considerats els "prínceps marginats", van rebre Txernígov, Tmutarakan, Riazan i Múrom, David de Volínia, va rebre Volodímir, i Volodar i Vasilko Rostislavich van rebre Peremíshl, Terebovl i Txerven. Vladimir a l'assegurar els seus drets al principat va traslladar la capital de Rostov a Súzdal. Quinze anys més tard (1108), va enfortir i va reconstruir la ciutat de Vladimir, al marge abrupte del riu Kliazma, a 31 km al sud de Súzdal.
A la mort de Vladimir II Monòmac el 1125, aquesta terra se separa de la Rus del Sud, i el seu fill Iuri Dolgoruki es converteix en el seu primer príncep. Va traslladar la seu del principat a Vladímir a 1157. Els boiars de Rostov i Súzdal, però, eren reticents a perdre la supremacia, i va seguir una breu guerra civil. És l'època en què es va produir l'activa colonització de les terres nord-orientals, en les que el nou príncep va tenir gran participació, Construint ciutats, esglésies i monestirs. No obstant això, el príncep no perdia les esperances d'ocupar el tron de Kíev i mantenia constants guerres pel gran principat. En una d'aquestes batalles Iuri Dolgoruki va aconseguir ocupar Moscou (1147), en aquells pobles que pertanyien al boiar Stepan Kutxka. el 1156, a Moscou, per ordre seva, es construeix una fortificació de fusta i una fossa voltant.
A mitjans del , quan les terres meridionals de la Rus van ser sistemàticament assaltades per nòmades túrquics, la seva població va començar a emigrar cap al nord. Pel que anteriorment eren zones boscoses, conegudes com a Zalessie, es van establir nombrosos assentaments nous. La fundació de Pereslavl, Kostromà, Dmítrov, Moscou, Iúriev-Polski, Úglitx i Tver es van atribuir (pels cronistes o la llegenda popular) a Iuri Dolgoruki. Les principals ciutats del principat de Susdalia serien, així, Rostov, Iaroslavi, Súzdal, Vladímir, Tver, Nijni Nóvgorod i Moscou.
El 1155 el príncep Iuri arriba a la seva meta i es converteix en el Gran Príncep de la Rus de Kíev, però dos anys més tard és enverinat pels boiars d'aquesta ciutat.
Desenvolupament del principat miniatura|Església de l'Assumpció a Vladímir, va ser construïda en 1158-1160 i va funcionar com a església mare de Rússia al . Andreu el Pius, fill de Iuri Dolgoruki, havia estat enviat pel seu pare al nord i convidat pels boiars del lloc a governar aquests territoris. És a Andreu el Pius a qui s'ha d'atorgar el mèrit de dur a Vladímir al seu zenit del poder polític. Andreu va ser un governant singularment dotat, que va tractar amb menyspreu als antics centres de poder com Kíev. Després de cremar Kíev el 1169 i deposar Mstislav II de Kíev, va rebutjar acceptar el tron de Kíev i en lloc d'això entronitzar el seu germà menor. La capital de Vladímir va ser per a ell una preocupació molt més gran, i la va embellir amb esglésies i monestirs de pedra blanca. Andrés va ser assassinat pels boiars a la seva residència suburbana de Bogoliúbovo el 1174.
Després d'un breu interregne, el germà d'Andreu, Vsèvolod III va assegurar el tron. Va continuar la major part de les polítiques del seu germà, i de nou va sotmetre a Kíev a 1203. El principal enemic de Vsèvolod, però, va ser el Principat de Riazan meridional, que pel que sembla suscitar discòrdia dins de la família principesca, i el poderós estat turc de Bulgària del Volga, que limitava amb Vladimir-Súzdal per l'est. Després de diverses campanyes militars, Riazan va cremar fins als fonaments, i els búlgars es van veure obligats a pagar tribut.
Abans de morir, el Gran Príncep Vsèvolod III va decidir desheretar el seu fill gran, Constantí perquè es negava a traslladar la seva residència de Rostov a Vladímir, i va nomenar successor al seu segon fill Iuri II trencant el dret dinàstic tradicional i provocant una forta indignació i la divisió dels boiars. Iuri havia estat gendre del gran príncep Vsèvolod IV de Kíev, destronat pels Rostislavichi de Smolensk convertint tots els Vsevolodovichi en izgoi, o exclosos de la successió de Kíiv.
La mort de Vsèvolod III el 1212 va desencadenar les hostilitats de forma immediata, dividint la família en el bàndol de Constantí, que va rebre el suport militar crucial dels boiars de Rostov i de Mstislav III de Kíev i el bàndol de Iuri, que va rebre el suport del seu germà petit Iaroslav. ja no tenien legitimitat ni motiu per interferir en la successió, i van concentrar completament els seus esforços en lluitar entre ells per la supremacia al nord.
El conflicte va fragmentar severament els territoris del principat durant quatre anys, debilitant l'estabilitat interna mitjançant constants campanyes de saqueig i setges. Iuri va ser un despietat governant que va derrotar decisivament a la Bulgària del Volga i instal·lar el seu germà Iaroslau II Vsévolodovitx a Nóvgorod el 1215, on el príncep rostisslavichi Mstislav Mstislàvitx havia regnat des del 1210. Mstislav es va aliar amb Constantí contra Iuri II i Iaroslau II i la guerra de successió es va tancar el 22 d'abril de 1216 a la batalla de Lipitsa quan les forces de Constantí i Mstislav van derrotar contundentment l'exèrcit de Iuri II, que va ser deposat i Constantí va esdevenir el nou Gran Príncep de Vladímir fins a la seva mort el 1218 i Mstislav va recuperar Nóvgorod. En morir Constantí sense descendència directa Iuri va recuperar el tron i va governar fins a la històrica invasió mongola de 1238.
miniatura|Principats del Rus de Kíev en 1237 El seu regnat, però, va acabar en catàstrofe, quan les hordes mongols a les ordres de Batu Khan van prendre i van cremar Vladímir el 1238 després de la victòria a la batalla del riu Sit. Després van devastar altres de les principals ciutats de Vladímir-Súzdal durant la invasió mongola de la Rus de Kíev.
Jou mongol Ni Vladímir, ni cap de les ciutats més antigues, es van poder recuperar després de la invasió mongola de la Rus de Kíev. El principat ràpidament es va desintegrar en onze de més petits: Moscou, Tver, Pereslavl, Rostov, Iaroslavl, Uglich, Belozersk, Kostromà, Nijni Nóvgorod, Starodub del Klyazma i Yurev-Polsky. Van reconèixer tots nominalment la sobirania del Gran Príncep de Vladimir, que era nomenat pel mateix Kagan. Fins i tot el popular Alexandre Nevski de Pereslavl va haver d'anar a la capital del Kagan a Karakorum per a ser instal·lat com Gran Príncep a Vladímir.
A final del segle, només tres ciutats, Moscou, Tver i Nijni Nóvgorod, encara lluitaven pel titular de Gran Príncep. Els seus governants, una vegada instal·lats com a grans prínceps de Vladímir, ni tan sols es preocupaven per deixar la capital i establir permanentment a Vladimir. Quan el metropolità de tota la Rus va traslladar la seu de Vladímir a Moscou el 1325, va quedar clar que el Gran Ducat de Moscou havia avançat amb èxit Vladímir com a centre principal del poder a la Rus nord-oriental.
L'any 1327 es va produir una gran revolta contra els tàtars a Tver. Ivan I de Moscou va aprofitar l'avinentesa per aliar-se amb la Horda d'Or i aixafar la insurrecció i com a recompensa per la seva lleialtat, Uzbeg Khan va concedir a Ivan el títol de Gran Príncep de Vladímir l'any 1328, inicialment compartit parcialment amb Alexandre de Súzdal, que va rebre Vladímir i la regió del Volga, fins a la mort d'aquest el 1331, Ivan va aglutinar ràpidament tot el poder real a les seves mans.
Grans prínceps de Vladímir-Súzdal 1168 - 1174 Andreu Bogoliubski, primer gran príncep de Vladímir, fill de Iuri Dolgoruki 1174 - 1176 Miquel de Vladímir, fill de Iuri Dolgoruki 1176 - 1212 Vsèvolod III de Vladímir el Gran Niu, fill de Iuri Dolgoruki 1212 - 1216 Iuri II, tercer fill de Vsèvolod el Gran Niu 1216 - 1218 Constantí I, fill gran de Vsèvolod el Gran Niu 1218 - 1238 Iuri II, restaurat 1238 - 1246 Iaroslau II, quart fill de Vsèvolod el Gran Niu 1246 - 1249 Sviatoslau III, sisè fill de Vsèvolod el Gran Niu 1249 - 1252 Andreu II, tercer fill de Iaroslau II 1252 - 1263 Alexandre Nevski, quart fill de Iaroslav II 1264 - 1271 Iaroslau III, fill de Iaroslau II 1272 - 1277 Basili de Kostromà, fill menor de Iaroslau II 1277 - 1294 Demetri de Pereslavl, segon fill d'Alexandre Nevski 1294 - 1304 Andreu de Gorodets, fill d'Alexandre Nevski 1304 - 1318 Miquel de Tver, segon fill de Iaroslau III 1318 - 1322 Iuri de Moscou 1322 - 1326 Demetri de Tver 1326 - 1327 Alexandre de Tver 1328 - 1341 Ivan I de Moscou (Iván Kalita) 1341 - 1353 Simeó de Moscou (Simeó l'Orgullós) 1353 - 1359 Ivan II de Moscou (Ivan el Bo) 1359 - 1362 Demetri de Súzdal
Cultura Període suzdalià miniatura|La veneració de la Mare de Déu com a santa protectora de Vladimir va ser introduïda pel príncep Andreu, que li va dedicar moltes esglésies i va instal·lar al seu palau una imatge venerada, coneguda com a Mare de Déu de Vladimir.
Com a part del món cristià, els principats de la Rus van obtenir una àmplia gamma d'oportunitats per desenvolupar els seus vincles polítics i culturals no només amb l'Imperi Romà d'Orient, sinó també amb els països europeus. A finals del , la Rus va caure gradualment sota la influència de l'arquitectura romana. Les catedrals de pedra blanca, decorades amb escultures, van aparèixer al principat de Vladimir-Suzdal a causa de la invitació d'arquitectes de tot el món per part d'Andrey Bogolyubsky. Aquestes catedrals, però, no són idèntiques als edificis romans de l'Europa catòlica i representen una síntesi del pla cruciforme romà d'Orient i les cúpules amb la construcció i la tècnica decorativa de pedra blanca romana. Aquesta barreja de tradicions gregues i europees occidentals només va ser possible a la Rus de Kíev. Un dels seus resultats va ser una famosa obra mestra arquitectònica de Vladimir, l'Església de la Intercessió del riu Nerl, un símbol de l'originalitat cultural de Suzdalia.