Les tàctiques d'infanteria romana es refereix al desplegament, la formació i les maniobres de la infanteria romana des de l'inici de la República Romana fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. L'article comença amb una visió general de l'entrenament romà, també s'analitza el desenvolupament de la infanteria romana contra diferents enemics, i culmina amb un resum d'allò que va convertir les tàctiques i estratègies romanes en efectives al llarg de la seva història així com un debat al voltant de com i per què aquesta efectivitat finalment va desaparèixer.
Aquest article se centra principalment en tàctiques romanes: com es preparaven per a la batalla, i com van evolucionar per enfrontar-se a una varietat d'enemics al llarg del temps. No intenta donar una cobertura detallada de temes com poden ser l'estructura o l'equipació de l'exèrcit romà. En l'article s'exposen diferents batalles que il·lustren els mètodes utilitzats pels romans. Per conèixer el rerefons de la infanteria romana amb major precisió, es poden consultar Història de l'estructura de l'exèrcit romà. Per a un estudi cronològic de les campanyes militars de Roma, veure història de les campanyes militars romanes. Per detalls sobre l'equipament, vida diària i legions específiques veure Legió romana i equip personal en l'exèrcit romà.
Evolució de les tàctiques romanes d'infanteria Les tàctiques militars i estratègia de la infanteria van anar evolucionant des de les tàctiques d'un petit poder tribal, que buscava l'hegemonia local, fins a les operacions massives, coordinades al llarg de tot l'imperi. Aquest avanç es va veure afectat per les tendències canviants de la política romana, la vida social i econòmica, i de tot el mediterrani en general, però també es trobava encallada en un "estil romà" de fer la guerra. Aquest enfocament inclou una tendència cap a l'estandardització i sistematització de l'exèrcit, la còpia i adaptació de tàctiques estrangeres, la flexibilitat en les tàctiques i mètodes, un fort sentit de la disciplina, una persistència implacable que buscava la victòria i una cohesió provocada per l'ideal de la ciutadania romana sota els braços - consagrats a la legió.John Warry, Warfare in the Ancient World, (St. Martin's, 1980), p. 70-193 Aquests elements van anar variant amb el temps, però són els que constitueixen la base sobre la qual es va construir Roma i el seu imperi. Algunes fases clau d'aquesta evolució en la història militar de Roma són:Adrian Goldsworthy, In the Name of Rome: The Men Who Won the Roman Empire, Weidenfield and Nicholson, 2003 p. 18-117
Les forces militars formades principalment per infanteria pesant integrada per ciutadans amb principis tribals i l'ús d'elements de la falange. La creixent sofisticació a mesura que l'hegemonia romana s'expandia fora d'Itàlia cap al nord d'Àfrica, Grècia i Orient Mitjà. El continu perfeccionament, l'estandardització i racionalització en el període associat amb Gai Mari inclosa la incorporació de més ciutadans en l'exèrcit, i més professionalitat i permanència en el servei militar. Continua l'expansió, la flexibilitat i sofisticació des del final de la República en el temps dels Cèsars. La creixent barbarització, la confusió i l'afebliment de les unitats d'infanteria pesant a favor de la cavalleria i tropes més lleugeres (Veure Foederati) Desaparició de l'imperi d'Occident i la fragmentació en petites forces locals. Això va incloure la reversió de la situació de la cavalleria i la infanteria en l'Imperi Romà d'Orient Els catafractes van formar una elit i la infanteria es va reduir a auxiliars.
Equipament i entrenament
Amb el temps el sistema militar va canviar el seu equip i funcions, però en el curs de la història romana, sempre va mantenir una màquina de guerra disciplinada i professional. Els soldats s'entrenaven com en qualsevol altre exèrcit des del reclutament inicial, fent instrucció sobre armes i armadures, marxant en formació i exercicis tàctics. El règim normal d'entrenament consistia en la gimnàstica i la natació, per desenvolupar la força física i l'aptitud, utilitzaven l'armatura (armes de fusta), per aprendre i dominar les tècniques de combat i feien llargues marxes amb l'equip complet per desenvolupar la resistència i acostumar-los a les dificultats de les campanyes.Adrian Goldsworthy, The Complete Roman Army, Thames & Hudson, 2003, p. 72-186
Els exercicis de combat consistien a atacar amb un gladi de fusta a un quintain (un maniquí), també de fusta, portant armadura completa. També combatien entre ells amb aquestes mateixes armes. Els legionaris eren entrenats especialment per llançar estocades des del resguard dels seus grans escuts (escútums), ja que eren conscients que una simple ferida de 3 o 4 cm de profunditat podia causar la mort, per això emfatitzaven les tècniques d'apunyalament ràpid en àrees vitals o entre els buits de l'armadura. A la columna de Trajà a Roma, es poden veure imatges de l'època de soldats romans combatent i els mostren amb el peu esquerre i l'escut avançats, mentre el peu dret es mantenia recolzat enrere i girat en angle recte cap a fora. Això indica un estil de lluita semblant al boxa, on l'escut és utilitzat per empènyer i bloquejar l'enemic mentre l'espasa, a la mà dreta, és utilitzada per a descarregar el cop de gràcia. Altres exercicis ensenyaven al legionari a llançar els pílums, obeir ordres i adoptar formacions de combat.
Un legionari portava per regla general uns 27 quilos, entre l'armadura, les armes i l'equip de campanya. La càrrega consistia en l'armadura, el gladi, l'escútum, dos pílums (un de lleuger i un altre de pesant), el pugio i racions per quinze dies. També portaven eines per cavar i construir un castra (un campament fortificat).
Quan finalitzava l'entrenament, els legionaris havien de fer un jurament de lleialtat al SPQR (Senatus Populus Que Romanus, "el Senat i el Poble Romà") en època de la república, o bé a l'emperador en temps de l'imperi. Cada soldat rebia un diploma i era enviat a combatre per la seva vida, la glòria i l'honor de Roma.Goldsworthy, The Complete Roman Army, op. cit
Organització, lideratge i logística Comandament, control i estructura Un cop el soldat havia acabat el seu entrenament, era generalment assignat a una legió, la unitat de combat bàsica. La legió se subdividia en deu unitats anomenades cohorts, a grans trets comparables amb un batalló d'infanteria moderna. Les cohorts, per la seva banda, es dividien en tres manípuls, que a la vegada estaven formades per dues centúries d'entre 60-100 homes cadascuna. La força total de la legió al complet era de 60 centúries (6.000 homes). La primera cohort d'una legió era generalment la unitat d'elit, que portava el millor equip i els soldats més veterans i hàbils. Diverses legions unides donaven lloc a una força de camp distintiva, un "exèrcit".
El comandament suprem de cada legió o exèrcit era exercit per un cònsol, procònsol o pretor. En casos d'emergència en l'època republicana, també podia prendre el comandament del mateix un dictador romà. Un pretor o propretor només podia comandar una única legió, i mai un exèrcit consular, que normalment consistia en dues legions romanes i una quantitat parella de tropes aliades. En la república primerenca (508 - 282 aC), era rutinari en un exèrcit la doble autoritat, amb dos cònsols que s'alternaven diàriament el comandament. En segles posteriors això es va veure modificat en benefici d'un únic comandant en cap de l'exèrcit. Els llegats eren oficials de rang senatorial que assistien al comandant suprem. Els tribuns eren per regla general joves aristòcrates que supervisaven tasques administratives com la construcció de campaments. Els centurions (equivalents a grans trets a un sotsoficial de l'actualitat, però que actuaven com capitans moderns en operacions de camp) dirigien cohorts, manípuls i centúries. De vegades eren utilitzats cossos especials d'operacions com enginyers i armers.Albert Harkness, The Military System of the Romans, University Press of the Pacific, 2004, p. 53-89
Logística La logística romana va resultar ser una de les millors del món antic durant segles; des del desplegament d'agents comercials per comprar provisions durant el transcurs de les campanyes, la construcció de carreteres i magatzems de provisions, el lloguer de vaixells en cas que els soldats s'haguessin de moure per aigua. L'equip pesat i el material (tendes, artilleria, armament i equipament de reserva, pedres d'esmolar, etc.) era transportat per animals i carros, mentre que les tropes duien paquets individuals que contenien pales per construir els campaments fortificats. Com tots els exèrcits, aprofitaven les oportunitats puntuals, i els camps sembrats dels grangers prou desafortunats com per trobar-se a prop de l'àrea de conflicte solien ser exhaurits per satisfer les necessitats de l'exèrcit. Com passa amb la majoria de les forces armades, un conjunt de comerciants, quincallers, prostitutes i altres proveïdors de diversos serveis els seguien a tot arreu.
La infanteria romana en la batalla Els preparatius inicials i la marxa a la batalla La marxa d'aproximació Una vegada que la legió era desplegada per una operació, la marxa començava. L'aproximació al camp de batalla es feia en diverses columnes per millorar la maniobrabilitat. Típicament utilitzaven una forta avantguarda precedida pel cos principal, aquesta avantguarda estava formada per exploradors, cavalleria i infanteria lleugera. Un tribú o un altre oficial acostumava a acompanyar l'avantguarda per inspeccionar el terreny i cercar llocs on establir el campament. També es desplegaven elements de flanc i reconeixement per proporcionar la cobertura de seguretat habitual. Darrere l'avantguarda venia el cos principal d'infanteria pesant. Cada legió marxava amb una formació compacte i acompanyada pels seus subministraments. L'última legió normalment actuava de rereguarda, encara que les unitats de formació més recent de l'exèrcit podien ocupar aquest esglaó final.
La construcció de campaments fortificats Les legions en campanya normalment construïen campaments fortificats usant diversos instruments, entre ells la dolabra, reforçats mitjançant palissades i un profund dic, que proveïen una base per a l'emmagatzematge de subministraments, reorganització de tropes i defensa. Els romans construïen un nou campament cada vegada que recorrien un dia de marxa (al voltant de 30 km). Els campaments eren destruïts l'endemà, abans de reprendre la marxa. A més d'una necessitat militar, representaven un simbolisme religiós. Existien quatre portes d'accés, connectades per dos artèries principals, que es creuaven al centre del campament, lloc on es trobaven les tendes de comandament. De la mateixa manera, es respectava un espai per a la construcció d'un altar on poder dur a terme els oficis religiosos. Tot es trobava estandarditzat, des de la posició de l'equipatge, equipament i unitats de l'exèrcit específiques, fins als deures dels oficials que havien de distribuir sentinelles, piquets i ordres per a la marxa del proper dia. La construcció del campament portava entre 2 i 5 hores, durant les quals part de l'exèrcit treballava, mentre la resta muntava guàrdia, depenent de la situació tàctica. La forma del camp va ser generalment rectangular, però podia variar en funció de la situació del terreny. Entre la trinxera i la primera línia de tendes hi havia una distància de 60 metres. Aquesta distància proporcionava un espai de càlcul de referències pels legionaris a la batalla i mantenia la zona de tropes fora de l'abast dels projectils enemics.Pierre Grimal, The Civilization of Rome, op. cit Cap altre exèrcit de l'antiguitat mantenia durant tant de temps aquest mètode sistemàtic de construcció de campaments per només un dia.John Warry, Warfare in the ancient World, (St. Martin's, 1980), p. 70-183
Aixecament del campament i marxa