fou un polític francès, president de la República francesa del 1974 al 1981.

Després de ser ministre de Finances sota els primers ministres Jacques Chaban-Delmas i Pierre Messmer, va guanyar les eleccions presidencials de 1974 amb el 50,8% dels vots contra François Mitterrand del Partit Socialista. El seu mandat va estar marcat per una actitud més liberal sobre qüestions socials (com ara el divorci, l'anticoncepció i l'avortament) i els intents de modernització del país i de l'oficina de la presidència, llançant sobretot projectes d'infraestructura de gran abast com el TGV i el gir cap a dependència de l'energia nuclear com a principal font d'energia de França. Va promoure la liberalització del comerç. Tanmateix, la seva popularitat va patir la recessió econòmica que va seguir després de la crisi energètica de 1973, marcant el final del "Trente Glorieuses" (trenta gloriosos anys de prosperitat després del 1945). Es va veure obligat a imposar pressupostos d'austeritat i permetre l'augment de l'atur per evitar dèficits. Giscard d'Estaing, al centre, es va enfrontar a l'oposició política d'ambdós costats de l'espectre: de l'esquerra recentment unificada de François Mitterrand i un ascendent Jacques Chirac, que va ressuscitar el gaullisme en una línia d'oposició de dreta. El 1981, malgrat una alta qualificació d'aprovació, va ser derrotat en una segona volta contra Mitterrand, amb el 48,2% dels vots.

Com a president, Giscard d'Estaing va promoure la cooperació entre les nacions europees, especialment juntament amb Alemanya Occidental. Com a expresident, va formar part del Consell Constitucional. També va ocupar la presidència del Consell Regional d'Alvèrnia del 1986 al 2004. Implicat amb la Unió Europea, va presidir sobretot la Convenció sobre el Futur d'Europa que va redactar el malograt Tractat que establia una Constitució per a Europa. El 2003 va ser elegit a l'Académie française, ocupant l'escó que havia ocupat el seu amic i expresident del Senegal Léopold Sédar Senghor. En el moment de la seva mort, a l'edat de 94 anys i 304 dies, des de COVID-19, Giscard era el president francès amb més vida de la història.

Primers anys de vida Valéry Marie René Giscard d'Estaing va néixer el 2 de febrer de 1926 a Koblenz, Alemanya, durant l'ocupació francesa de Renània. Era el fill gran de Jean Edmond Lucien Giscard d'Estaing, un alt funcionari, i de la seva dona, Marthe Clémence Jacqueline Marie (maig) Bardoux. La seva mare era filla del senador i acadèmic Achille Octave Marie Jacques Bardoux, convertint-la en una besneta del ministre d'educació estatal Agénor Bardoux. esquerra|miniatura|214x214px|Valért Giscard als anys 1940. Giscard tenia una germana gran, Sylvie i els germans menors Olivier, Isabelle i Marie-Laure. Malgrat l'addició de "d'Estaing" al nom de la família pel seu avi, Giscard no era descendent masculí de l'extinta família noble del vicealmirall d'Estaing. La seva connexió amb la família D'Estaing era molt remota. La seva avantpassada era Lucie Madeleine d'Estaing, Dame de Réquistat (1769-1844), que al seu torn era descendent de Joachim I d'Estaing, sieur de Réquistat (1610-1685), fill il·legítim de Charles d'Estaing (1585-1661), sieur de Cheylade, cavaller de Sant Joan de Jerusalem, fill de Jean III d'Estaing, senyor de Val (1540-1621) i de la seva dona, Gilberte de La Rochefoucauld (1560-1623).

Es va unir a la Resistència francesa i va participar en l'Alliberament de París; durant l'alliberament se li va encarregar la protecció d'Alexandre Parodi. Després es va unir al Primer Exèrcit francès i va servir fins al final de la guerra. Posteriorment se li va concedir la Croix de guerra pel seu servei militar.

El 1948 va passar un any a Montreal, Canadà, on va treballar com a professor al Collège Stanislas.

Va estudiar al Lycée Blaise-Pascal de Clermont-Ferrand, l'École Gerson i els Lycées Janson-de-Sailly i Louis-le-Grand de París. Es va graduar a l'École polytechnique i a l'École nationale d'administration (1949–1951) i va optar per ingressar a la prestigiosa Inspection des finances. Va accedir al Servei d'Impostos i Impostos, després es va incorporar a la plantilla del primer ministre Edgar Faure (1955–1956). Dominava l'alemany amb fluïdesa.

Carrera política Primeres oficines: 1956–1962 El 1956, va ser elegit a l'Assemblea Nacional com a diputat del departament del Puy-de-Dôme, en el domini de la seva família materna. Es va unir al Centre Nacional d'Independents i Camperols (CNIP), una agrupació conservadora. Després de la proclamació de la V República, el líder del CNIP, Antoine Pinay, es va convertir en ministre d'Economia i Finances i el va escollir com a secretari d'Estat de Finances del 1959 al 1962.

Membre de la majoria gaullista: 1962–1974 esquerra|miniatura|265x265px|Giscard amb Kennedy el 1962 al Despatx Oval. El 1962, mentre Giscard havia estat nomenat ministre d'Economia i Finances, el seu partit va trencar amb els gaullistes i va deixar la coalició majoritària. Giscard es va negar a dimitir i va fundar els Republicans Independents (RI), que es van convertir en el soci menor dels gaullistes en la "majoria presidencial". Va ser durant la seva etapa al Ministeri d'Economia que va encunyar la frase "privilegi desorbitat" per caracteritzar l'hegemonia del dòlar nord-americà en els pagaments internacionals sota el sistema de Bretton Woods.

No obstant això, el 1966 va ser destituït del gabinet. Va transformar el RI en un partit polític, la Federació Nacional dels Republicans Independents (FNRI), i va fundar els clubs de perspectives i realitats. En això, va criticar la "pràctica solitària del poder" i va resumir la seva posició envers la política de De Gaulle amb un "sí, però ...". Com a president del Comitè de Finances de l'Assemblea Nacional, va criticar el seu successor al gabinet.

Per aquest motiu, els gaullistes es van negar a reelegir-lo per a aquest càrrec després de les eleccions legislatives del 1968. Al 1969, a diferència de la majoria dels càrrecs elegits del FNRI, Giscard va defensar un vot "no" en el referèndum constitucional sobre les regions i el Senat, mentre que De Gaulle havia anunciat la seva intenció de dimitir si guanyava el "no". Els gaullistes l'acusaren de ser el principal responsable de la marxa de De Gaulle.

Durant la campanya presidencial de 1969 va donar suport al candidat guanyador Georges Pompidou, després de la qual cosa va tornar al Ministeri d'Economia i Hisenda. Va ser representant d'una nova generació de polítics sorgits de l'alta funció pública, vistos com a "tecnòcrates".

Victòria de les eleccions presidencials El 1974, després de la sobtada mort del president Georges Pompidou, Giscard va anunciar la seva candidatura a la presidència. Els seus dos principals reptes van ser François Mitterrand per l'esquerra i Jacques Chaban-Delmas, antic primer ministre gaullista. Jacques Chirac i altres personalitats gaullistes van publicar la Crida del 43 [fr] on van explicar que Giscard era el millor candidat per impedir l'elecció de Mitterrand. En les eleccions, Giscard va acabar molt per davant de Chaban-Delmas a la primera ronda, tot i que va arribar segon a Mitterrand. No obstant això, en la segona volta del 20 de maig, Giscard va derrotar a Mitterrand per poc, rebent el 50,7% dels vots.

President de França El 1974, Giscard va ser elegit president de França, derrotant el candidat socialista François Mitterrand per 425.000 vots. Als 48 anys, va ser el tercer president més jove de la història de França en aquell moment, després de Louis-Napoléon Bonaparte i Jean Casimir-Perier.

En les seves cites va ser innovador pel que fa a les dones. Va donar càrrecs importants al gabinet a Simone Veil com a ministra de Salut i a Françoise Giroud com a secretària per a assumptes de la dona. Giroud va treballar per millorar l'accés a una ocupació significativa i per conciliar les carreres professionals amb la maternitat. Veil es va enfrontar a la qüestió de l'avortament.

Política interior En prendre possessió del càrrec, Giscard es va afanyar a iniciar reformes; incloïen l'augment del salari mínim, així com les dietes familiars i les pensions de vellesa. Va ampliar el dret a l'asil polític, va ampliar l'assegurança mèdica per cobrir tots els francesos, va reduir l'edat de vot a 18 i va modernitzar la llei del divorci. El 25 de setembre de 1974, Giscard va resumir els seus objectius:

Per reformar el sistema judicial, modernitzar les institucions socials, reduir les desigualtats excessives d'ingressos, desenvolupar l'educació, liberalitzar la legislació repressiva, desenvolupar la cultura.

Va impulsar el desenvolupament de la xarxa de trens d'alta velocitat TGV i l'actualització del telèfon Minitel, un precursor d'Internet. Va promoure l'energia nuclear, com una manera d'afirmar la independència francesa.

Econòmicament, la presidència de Giscard va experimentar un augment constant dels ingressos personals, amb un augment del poder adquisitiu dels treballadors un 29% i un 65% el dels jubilats. esquerra|miniatura|270x270px|Giscard d'Estaing amb Jimmy Carter el 1978. La gran crisi que va desbordar el seu mandat va ser una crisi econòmica mundial basada en l'augment ràpid del preu del petroli. Es va dirigir al primer ministre Raymond Barre el 1976, que defensava nombroses polítiques complexes i estrictes ("Plans Barre"). El primer pla Barre va sorgir el 22 de setembre de 1976, amb una prioritat per aturar la inflació. Incloïa una congelació de preus durant 3 mesos; una reducció de l'impost sobre el valor afegit; controls salarials; controls salarials; una reducció del creixement de l'oferta monetària; i augments de l'impost sobre la renda, els impostos sobre els automòbils, els impostos sobre el luxe i les taxes bancàries. Hi va haver mesures per restablir la balança comercial i donar suport al creixement de l'economia i l'ocupació. Les importacions de petroli, el preu de les quals havia augmentat, eren limitades. Hi va haver ajudes especials a les exportacions i es va crear un fons d'acció per ajudar les indústries. Es va augmentar l'ajut financer als agricultors, que patien una sequera, i per a la seguretat social. El paquet no era gaire popular, però es va perseguir amb vigor.

Giscard va intentar inicialment projectar una imatge menys monàrquica de la que havia estat el cas dels passats presidents francesos. Va fer una passejada pel metro, va sopar mensualment amb francesos corrents i fins i tot va convidar escombraries de París a esmorzar amb ell al palau de l'Elysée. Tanmateix, quan va saber que la majoria dels francesos eren una mica frescos davant aquesta mostra d'informalitat, Giscard es va tornar tan distanciat i distant que els seus contrincants l'atacaven sovint per estar massa allunyat dels ciutadans comuns.

En política interna, les reformes del president van preocupar l'electorat conservador i el partit gaullista, especialment la llei de Simone Veil que legalitzava l'avortament. Tot i que va dir que tenia "una profunda aversió contra la pena capital", Giscard va afirmar en la seva campanya de 1974 que aplicaria la pena de mort a les persones que cometessin els crims més odiosos. No va commutar tres de les sentències de mort que va haver de decidir durant la seva presidència, mantenint França com l'últim país de la Comunitat Europea en aplicar la pena de mort.

Va sorgir una rivalitat amb el seu primer ministre Jacques Chirac, que va dimitir el 1976. Raymond Barre, anomenat el "millor economista de França" en aquell moment, el va succeir.

Inesperadament, la coalició de dretes va guanyar les eleccions legislatives del 1978. No obstant això, les relacions amb Chirac, que havia fundat el Ral·li per la República (RPR), es van tornar més tenses. Giscard va reaccionar fundant una confederació de centre-dreta, la Unió per la Democràcia Francesa (UDF).

Política exterior