miniatura|Una fisioterapeuta ajuda dos nens afectats per la pòliomielitis. Sessió de fisioteràpia, any 1963. miniatura|Terapeuta ocupacional ajudant una persona a elaborar un currículum. Una teràpia (del grec antic: θεραπεία ‘curació’) o tractament és una intervenció mèdica destinada a corregir els símptomes o les causes subjacents causants d'un problema de salut en una persona. Normalment la teràpia té lloc després d'un diagnòstic. Segons els objectius que es plantegi respecte a la malaltia, la teràpia pot estar destinada a eliminar-ne els símptomes, les causes, o bé a interferir en els mecanismes de la seva aparició.
A les pràctiques que asseguren servir com a tractament i que realment resulten una estafa se les anomena pseudoteràpies.
Tipus de teràpies La teràpia com a tractament d'una afecció física o mental es basa en coneixements que provenen habitualment d'un de tres camps diferenciats (o d'una combinació d'aquests): la medicina convencional (al·lopàtica, biomedicina occidental, basada en l'enfocament científic i la pràctica fonamentada en l'evidència), la medicina tradicional (pràctiques culturals ancestrals) i la medicina alternativa (procediments sanitaris «no integrats fàcilment en el model dominant d'atenció sanitària»).Eskinazi, D., & Mindes, J. (2001). "Alternative medicine: definition, scope and challenges". Asia-Pacific Biotech News, 5(01), 19-25.
Per cronologia, prioritat o intensitat Nivells d'atenció Els nivells d'atenció classifiquen l'assistència sanitària en categories segons la cronologia, la prioritat o la intensitat, de la manera següent:
L'atenció urgent tracta problemes de salut que cal abordar el mateix dia, però que no necessàriament són emergències; el centre d'atenció urgent pot derivar el pacient al nivell d'atenció d'emergència si resulta necessari. Als Estats Units (i possiblement en diversos altres països), els centres d'atenció urgent també tenen una altra funció principal: les consultes d'atenció primària nord-americanes han evolucionat durant les darreres dècades cap a una configuració en què els centres d'atenció urgent ofereixen parts de l'atenció primària que no poden esperar un mes, ja que aconseguir una cita amb el professional d'atenció primària sovint està subjecte a una llista d'espera de 2 a 8 setmanes.Buttorff, C., Heins, S.E. & Al-Ibrahim, H. Comparison of definitions for identifying urgent care centers in health insurance claims. Health Serv Outcomes Res Method 21, 229–237 (2021). (https://doi.org/10.1007/s10742-020-00224-6) L'atenció d'emergència tracta les emergències mèdiques i constitueix un primer punt de contacte o d'acollida per a problemes menys greus, que poden ser derivats a altres nivells d'atenció segons correspongui. Aquesta teràpia s'administra sovint als pacients abans que se n'hagi establert un diagnòstic definitiu.Hansoti, B., Aluisio, A. R., Barry, M. A., Davey, K., Lentz, B. A., Modi, P., ... & Global Emergency Medicine Think Tank Clinical Research Working Group. (2017). Global health and emergency care: defining clinical research priorities. Academic Emergency Medicine, 24(6), 742–753. La cura intensiva, també anomenada atenció crítica, és l'atenció destinada a pacients extremament malalts o ferits. Per tant, requereix una elevada intensitat de recursos, coneixement i habilitat, així com una presa de decisions ràpida. L'atenció ambulatòria és l'atenció prestada de manera ambulant. Normalment, els pacients poden entrar i sortir de la clínica pels seus propis mitjans (d'aquí el terme «ambulatòria»), habitualment el mateix dia. Aquest tipus d'atenció també inclou intervencions quirúrgiques que, segons investigacions recents, ofereixen «resultats als 30 dies generalment superiors als de l'atenció hospitalària». L'atenció domiciliària és l'atenció prestada a casa, inclosa la que proporcionen professionals (com ara metges, infermers i auxiliars d'atenció domiciliària) que fan visites a domicili, la dels cuidadors com els familiars i l'autocura del pacient. L'atenció primària està concebuda per ser el tipus principal d'atenció en general i, idealment, una llar mèdica que unifica l'atenció entre els professionals als quals es deriva el pacient. La tendència actual en aquest àmbit és la digitalització, orientada a garantir l'accés obert a la informació sobre la teràpia, els problemes de salut i els avenços recents de la recerca biomèdica. L'atenció secundària és l'atenció prestada per especialistes mèdics i altres professionals de la salut que, en general, no tenen el primer contacte amb els pacients, com ara cardiòlegs, uròlegs i dermatòlegs. Un pacient accedeix a l'atenció secundària com a pas posterior a l'atenció primària, habitualment mitjançant la derivació d'un professional, tot i que de vegades és per iniciativa pròpia. Segons una revisió sistemàtica, els àmbits de millora de l'atenció secundària des del punt de vista dels pacients es poden classificar en quatre dominis que haurien d'orientar útilment la millora futura d'aquesta etapa assistencial: «barreres per a l'atenció, comunicació, coordinació, relacions i valor personal». L'atenció terciària és una atenció consultiva especialitzada, generalment per a pacients hospitalitzats i per derivació d'un professional d'atenció primària o secundària, en un centre que disposa de personal i instal·lacions per a la investigació i el tractament mèdics avançats, com ara un hospital de referència terciari. L'atenció de seguiment és l'atenció addicional durant o després de la convalescència. L'atenció posterior és, en general, sinònima d'atenció de seguiment. Una de les àrees clau de desenvolupament —la telesalut, inclosos els serveis no clínics com la formació de professionals, les reunions administratives i la formació mèdica continuada— ofereix oportunitats per millorar l'accés a l'atenció, incrementar la productivitat dels professionals i dels pacients gràcies a la reducció dels desplaçaments, estalviar possibles despeses i ampliar els serveis. L'atenció al final de la vida és l'atenció que es presta prop del final de la vida d'una persona. Sovint inclou el següent: Les cures pal·liatives són una atenció de suport, especialment (però no necessàriament) prop del final de la vida. L'atenció d'hospici és una cura pal·liativa prestada molt a prop del final de la vida, quan la curació és molt improbable. El seu objectiu principal és el confort, tant físic com mental. Una metarevisió sistemàtica va mostrar que l'opció més eficient en termes de costos és l'atenció al final de la vida a domicili, que inclou una reducció de l'ús global de recursos i una millora dels resultats per al pacient i el cuidador.
Línies de tractament
Les decisions terapèutiques sovint segueixen directrius algorísmiques formals o informals. Les opcions de tractament sovint es poden ordenar o prioritzar en línies de tractament: tractament de primera línia, tractament de segona línia, tractament de tercera línia, i així successivament. El tractament de primera línia (de vegades anomenat tractament d'inducció, tractament primari o tractament de primera elecció)National Cancer Institute > Dictionary of Cancer Terms > first-line therapy Retrieved July 2010 és el primer tractament que es prova. La seva prioritat respecte d'altres opcions sol estar: (1) recomanada formalment sobre la base de les proves disponibles procedents d'assajos clínics, per la millor combinació possible d'eficàcia, seguretat i tolerabilitat, o bé (2) determinada a partir de l'experiència clínica del metge. Si un tractament de primera línia no resol el problema o produeix efectes adversos intolerables, es poden substituir o afegir tractaments addicionals (de segona línia) a la pauta terapèutica, seguits de tractaments de tercera línia, i així successivament.
Un exemple d'un context en què la formalització dels algorismes de tractament i la classificació de les línies de tractament és molt extensa són les pautes de quimioteràpia. A causa de la gran dificultat per tractar amb èxit algunes formes de càncer, es pot provar una línia rere l'altra. En oncologia, el nombre de línies de tractament pot arribar a 10 o fins i tot a 20.
Sovint es poden provar diverses teràpies simultàniament (teràpia combinada o politeràpia). Per tant, la quimioteràpia combinada també s'anomena poliquimioteràpia, mentre que la quimioteràpia amb un únic agent cada vegada s'anomena tractament amb un sol agent o monoteràpia. El tractament amb un sol agent és un algorisme assistencial que se centra en un fàrmac o procediment específic. Utilitza un únic agent terapèutic en lloc de combinar-ne diversos.Markham M. (2018). "Single Versus Multiagent Therapy: It's Time to Revisit the Choices." OncologyLive, 19(22), 1. online: https://www.onclive.com/view/single-versus-multiagent-therapy-its-time-to-revisit-the-choices El tractament amb múltiples agents consisteix en l'ús de dos o més fàrmacs o procediments. La teràpia integral combina diverses formes de tractament mèdic per proporcionar l'atenció més efectiva als pacients.
La teràpia adjuvant és la que s'administra, simultàniament, com a complement del tractament primari, principal o inicial (a diferència de la teràpia de segona línia). La teràpia neoadjuvant és la que s'inicia abans de la teràpia principal. Així, es pot considerar que l'excisió quirúrgica d'un tumor és el tractament de primera línia per a un determinat tipus i estadi de càncer, encara que s'utilitzi radioteràpia abans; la radioteràpia és neoadjuvant (cronològicament la primera, però no primària en el sentit de ser l'actuació principal). La premedicació no és gaire lluny d'aquest concepte, però els termes no són intercanviables: els fàrmacs citotòxics que deixen un tumor 'a les cordes' abans que la cirurgia administri el 'cop de gràcia' s'anomenen quimioteràpia neoadjuvant, no pas premedicació, mentre que els anestèsics o els antibiòtics profilàctics administrats abans d'una cirurgia dental s'anomenen premedicació.
La teràpia esglaonada o teràpia per etapes és un tipus específic de priorització per línies de tractament. És controvertida en l'assistència sanitària nord-americana perquè, a diferència de la presa de decisions convencional sobre allò que constitueix el tractament de primera, segona i tercera línia -que als Estats Units reflecteix primer la seguretat i l'eficàcia, i el cost només segons els desitjos del pacient-, la teràpia esglaonada intenta incorporar a l'algorisme la contenció de costos per part d'algú diferent del pacient (pagadors tercers).
La llibertat terapèutica fa referència a la prescripció d'un medicament no autoritzat (sense una autorització de comercialització emesa per l'autoritat reguladora del país) i implica la negociació entre drets individuals i col·lectius. Una recerca exhaustiva a Austràlia, la República Txeca, l'Índia, Israel, Itàlia, els Països Baixos, Espanya, Sèrbia, Suècia, el Regne Unit i els Estats Units va mostrar que la taxa de prescripció de medicaments no autoritzats oscil·lava entre el 0,3% i el 35%, segons el país. En moltes jurisdiccions, la llibertat terapèutica es limita als casos en què no existeix cap tractament que estigui alhora ben establert i sigui més eficaç.Derbyshire Medicines Management. "Prescribing and Guidelines". Retrieved online 20.03.2025: https://www.derbyshiremedicinesmanagement.nhs.uk/assets/Specials/Patient_Information/PIL_-_why_your_GP_has_not_prescribed_an_unlicensed_medicine.pdf
Segons la intenció