Umberto Eco (Alessandria, Piemont, Itàlia, 5 de gener de 1932 - Milà, Llombardia, Itàlia, 19 de febrer de 2016) fou un semiòleg, filòsof i escriptor italià, famós tant per les obres de ficció –destaca sobretot en el camp de la novel·la– com pels tractats de semiòtica. Totes les seves obres denoten que tenia interès per la filosofia tomista i la cultura medieval.
Biografia Nascut el 1932 a la població d'Alessandria en una família de tretze fills, va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Torí, on es va doctorar. Va exercir de professor en diversos centres de prestigi i, a partir de l'any 1971, va ocupar la càtedra de Semiòtica a la Universitat de Bolonya. El reconeixement del món de l'educació superior el va portar a ser doctor honoris causa de 38 universitats.
Va ser anomenat sàtrapaSàtrapa de la patafísica per les seves obres humorístiques –entre les quals destaca Com viatjar amb un cangur– i per haver perfeccionat una de les seves branques, la cacopèdia. Altres distincions el van portar a ser membre del Consell de Savis de la UNESCO. L'any 2000 va rebre el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats. Va treballar també en mitjans de comunicació com a difusor cultural. Les seves passions van centrar-se en l'edat mitjana, les llengües i els clàssics. Curiosament, també va manifestar ser un expert en James Bond.
Segons l'escriptor, la cultura medieval conté el sentit de la innovació, però el que no pretén és demostrar la innovació mitjançant repeticions, com en la cultura moderna, que tot i repetir intenta fer creure que innova sobre temes diferents, encara que són vists. Es demostra, a més, que l'originalitat era per als medievals una falta d'ignorància. De fet, es pot afirmar que mitjançant l'edat mitjana s'han creat diverses innovacions i està marcada per l'originalitat, tot i no estar massa ben demostrat.
Una de les seves grans introduccions a l'estètica medieval és Art i bellesa en l'estètica medieval.
Carrera Filosofia i estètica medievals (1954-1964) Després de graduar-se, Eco va treballar per a l'emissora estatal Radiotelevisione Italiana (RAI) a Milà, produint una varietat de programacions culturals. Després de la publicació del seu primer llibre el 1956, es va convertir en professor ajudant a la seva alma mater. El 1958, Eco va deixar la RAI i la Universitat de Torí per completar 18 mesos de servei militar obligatori a l'exèrcit italià.
El 1959, després del seu retorn a la docència universitària, Valentino Bompiani es va acostar a Eco per editar una sèrie sobre «Idee nuove» per a la seva editorial homònima de Milà. Segons l'editorial, va conèixer Eco a través del seu petit fullet de dibuixos animats i versos Filosofi in libertà, que s'havia publicat per primer cop en una tirada limitada de 550 amb el pseudònim Dèdal, d'inspiració de James Joyce.
Aquell mateix any, Eco va publicar el seu segon llibre, Sviluppo dell'estetica medievale (El desenvolupament de l'estètica medieval), una monografia erudita que es basa en el seu treball sobre Aquino. Aconseguint la seva libera docenza en estètica l'any 1961, Eco va ser promogut a la posició de professor de la mateixa assignatura el 1963, abans de deixar la Universitat de Torí per ocupar una posició de professor d'Arquitectura a la Universitat de Milà el 1964.
Primers escrits sobre semiòtica i cultura popular (1961-1964) Entre els seus treballs per a un públic general, l'any 1961, Eco va treure l'assaig breu Fenomenologia de Mike Bongiorno, una anàlisi crítica d'un programa de concursos popular però sense refinar, com a part d'una sèrie d'articles d'Eco sobre mitjans de comunicació publicats a la revista del fabricant de pneumàtics Pirelli. Allà, Eco va observar que «[Bongiorno] no provoca complexos d'inferioritat, tot i presentar-se com un ídol, i el públic el reconeix, restant-li agraït i estimant-lo. Ell representa un ideal que ningú ha d'esforçar-se per assolir perquè tothom ja està al seu nivell». Rebent notorietat entre el gran públic gràcies a una àmplia repercussió mediàtica, l'assaig va ser inclòs posteriorment a la col·lecció Diario minimo (1963).
Durant aquest període, Eco va començar a desenvolupar seriosament les seves idees sobre el text «obert» i sobre la semiòtica, escrivint molts assajos sobre aquests temes. El 1962 va publicar Opera aperta. Eco hi defensava que els textos literaris són camps de significat, més que cadenes de significat; i que s'entenen com a camps oberts, dinàmics internament i compromesos psicològicament. La literatura que limita la comprensió potencial a una línia única i inequívoca, el text tancat, segueix sent el menys gratificant, mentre que els textos que són els més actius entre la ment, la societat i la vida (textos oberts) són els més vius i millors, encara que la terminologia de valoració no era el seu focus principal. Eco va arribar a aquestes posicions a través de l'estudi del llenguatge i de la semiòtica, més que per la psicologia o l'anàlisi històrica (com ho van fer teòrics com Wolfgang Iser, d'una banda, i Hans-Robert Jauss, de l'altra).
En el seu llibre de 1964 Apocalittici e integrati, Eco va continuar la seva exploració de la cultura popular, analitzant el fenomen de la comunicació de masses des d'una perspectiva sociològica.
Comunicació visual i guerrilla semiològica (1965-1975) De 1965 a 1969, va ser professor de Comunicació Visual a la Università degli Studi di Firenze, on va pronunciar la influent conferència Cap a una Guerra de guerrilla semiològica, que va encunyar el terme influent «guerrilla semiològica», i va influir en la teorització de la guerrilla. Tàctiques contra la cultura dels mitjans de comunicació de masses, com ara la televisió guerrillera i l'embolic cultural. Entre les expressions utilitzades a l'assaig hi ha «Guerra de guerrilles comunicatives» i «guerrillera cultural».Eco (1967)Bondanella (2005) pàgines 53, 88–9. L'assaig es va incloure més tard al llibre d'Eco Faith in Fakes.
L'enfocament d'Eco a la semiòtica sovint es coneix com a «semiòtica interpretativa». En el seu primer llibre, la seva teoria apareix a La struttura assente (1968; literalment: L'estructura absent).
El 1969 va marxar per convertir-se en professor de semiòtica a la Politècnica de Milà, passant el seu primer any com a professor visitant a la Universitat de Nova York. El 1971 va ocupar un lloc com a professor associat a la Universitat de Bolonya i va passar el 1972 com a professor visitant a la Northwestern University. Després de la publicació d'Una Teoria de Semiòtica el 1975, va ser promogut a professor de semiòtica a la Universitat de Bolonya. Aquell mateix any, Eco va deixar el seu càrrec d'editor sènior de no ficció a Bompiani.
Nom de la rosa i Pèndol de Foucault (1975–1988) miniatura|300x300px| Umberto Eco el 1987. De 1977 a 1978 Eco va ser professor visitant a la Universitat Yale i després a la Universitat de Colúmbia. Va tornar a Yale del 1980 al 1981 i a Columbia el 1984. Durant aquest temps va completar El paper del lector (1979) i Semiòtica i filosofia del llenguatge (1984).
Eco es va basar en els seus antecedents com a medievalista a la seva primera novel·la El nom de la rosa (1980), un misteri històric ambientat en un monestir del segle XIV. El frare franciscà Guillem de Baskerville, ajudat pel seu ajudant Adso, un novici benedictí, investiga una sèrie d'assassinats en un monestir que ha d'acollir un important debat religiós. La novel·la conté nombroses referències metatextuals directes o indirectes a altres fonts que requereixen la tasca detectivesca del lector per «resoldre». El títol no s'explica al cos del llibre, però al final hi ha un vers llatí (sobre una rosa que existia, tot el que podem aprendre és el seu nom buit). La rosa serveix com a exemple del destí de totes les coses notables. Hi ha un homenatge a Jorge Luis Borges, una gran influència en Eco, en el personatge Jorge de Burgos: Borges, com el monjo cec Jorge, va viure una vida de celibat consagrada a la seva passió pels llibres, i també va quedar cec més endavant. La biblioteca laberíntica d'El nom de la rosa també fa al·lusió al conte de Borges La biblioteca de Babel. Guillem de Baskerville és un anglès de mentalitat lògica que és frare i detectiu. El seu nom evoca tant Guillem d'Occam com Sherlock Holmes (a través de El gos dels Baskerville); uns quants passatges que el descriuen recorden fortament les descripcions de Sir Arthur Conan Doyle sobre Holmes. El misteri subjacent de l'assassinat s'ha manllevat de Les mil i una nits.
El nom de la rosa es va convertir més tard en una pel·lícula, que segueix la trama, encara que no els temes filosòfics i històrics de la novel·la i protagonitzada per Sean Connery, F. Murray Abraham, Christian Slater i Ron Perlman i una mini-sèrie per a televisió.
A El pèndol de Foucault (1988), tres editors poc ocupats que treballen per a una editorial menor decideixen divertir-se inventant una teoria de la conspiració. La seva conspiració, que anomenen «El Pla», tracta d'un complot immens i complex per apoderar-se del món per una ordre secreta descendent dels cavallers templers. A mesura que avança el joc, els tres s'obsessionen lentament amb els detalls d'aquest pla. El joc es torna perillós quan els forasters s'assabenten del Pla i creuen que els homes realment han descobert el secret per recuperar el tresor perdut dels templers.
Antropologia d'Occident i L'illa del dia abans (1988-2000) El 1988, Eco va fundar el Departament d'Estudis dels mitjans de comunicació de massa de la Universitat de la República de San Marino, i el 1992 va fundar l'Institut de Disciplines de Comunicació a la Universitat de Bolonya, fundant posteriorment l'Escola Superior d'Estudis de les Humanitats a la mateixa institució.
El 1988, a la Universitat de Bolonya, Eco va crear un programa inusual anomenat Antropologia d'Occident des de la perspectiva dels no occidentals (estudiosos africans i xinesos), tal com es defineix amb els seus propis criteris. Eco va desenvolupar aquesta xarxa internacional transcultural a partir de la idea d'Alain le Pichon a l'Àfrica occidental. El programa de Bolonya va donar lloc a la primera conferència a Canton, Xina, l'any 1991 titulada Fronteres del coneixement. El primer esdeveniment va ser seguit aviat per un seminari itinerant euroxinès sobre Malentesos en la recerca de l'universal al llarg de la ruta comercial de la seda de Canton a Pequín. Aquest últim va culminar amb un llibre titulat L'unicorn i el drac,The Unicorn and the Dragon, Le Pichon, Alain; Yue Dayun (eds.) (1996), Beijing University Press. (bilingual French/English edition) que parlava de la qüestió de la creació de coneixement a la Xina i a Europa. Els estudiosos que van contribuir a aquest volum eren de la Xina, com Tang Yijie, Wang Bin i Yue Daiyun, així com d'Europa: Furio Colombo, Antoine Danchin, Jacques Le Goff, Paolo Fabbri i Alain Rey.
Eco va publicar Els límits de la interpretació el 1990.
Del 1992 al 1993, Eco va ser professor visitant a la Universitat Harvard i del 2001 al 2002 al St Anne's College d'Oxford.
L'illa de despús-ahir (1994) va ser la tercera novel·la d'Eco. El llibre, ambientat al , tracta d'un home encallat en un vaixell a la vista d'una illa que creu que es troba a l'altre costat de la línia de canvi de data internacional. El personatge principal està atrapat per la seva incapacitat per nedar i, en canvi, passa la major part del llibre recordant la seva vida i les aventures que el van portar a quedar encallat.
Va tornar a la semiòtica a Kant i l'ornitorinc l'any 1997, un llibre del qual se suposa que Eco va advertir que els seus seguidors no fossin, dient: «Aquest és un llibre dur. No és un pas de pàgina. Has de quedar-te a cada pàgina durant dues setmanes amb el teu llapis. En altres paraules, no el compreu si no sou Einstein».