miniatura|Bandera de la República Popular del Kuban 1919-1920 i després dels cosacs del Kuban, encara actualment; el color de rosa central fou concedit als regiments de cosacs del Kuban pels tsars. Inicialment era més fosc, però ha derivat modernament cap un rosa més pàl·lid Els cosacs del Kuban (, Kubànskie Kаzaki; , Kubanski Kozaki) o Kubanians (кубанцы, кубанці) són cosacs que viuen a la regió del riu Kuban de Rússia.
La majoria dels cosacs del Kuban són descendents de dos grans grups que van ser reassentats al Caucas del Nord occidental durant la Guerra del Caucas al . La part occidental de la host (Península de Taman i veïna regió al nord) fou ocupada pels cosacs de la Mar Negra que eren originalment cosacs zaporoges d'Ucraïna, des del 1792. La part de l'est i del sud-est de la host va ser administrada prèviament pels regiments Khopiour i Kuban dels cosacs de la Línia del Caucas, que van ser reinstal·lats des del Don de 1777.
La host cosaca del Kuban (Кубанское казачье войско), unitat administrativa i militar formada pels cosacs del Kuban, es va formar el 1860 i va existir fins al 1918 Durant la Guerra Civil Russa, els cosacs del Kuban van proclamar la República Popular del Kuban, i va tenir un paper clau en el teatre sud del conflicte. Durant la Segona Guerra Mundial, els cosacs van lluitar tant al costat de l'Exèrcit Roig com de la Wehrmacht. La moderna host cosaca del Kuban va ser restablerta el 1990.
Història de la formació de la host dels cosacs del Kuban Tot i que els cosacs vivien a la regió abans de les darreries del Vegeu Cosacs de Nekràssov (una teoria de l'origen dels cosacs fa remuntar el seu llinatge als antics pobles Kasog que poblaven el Kuban entre els segles IX i XIII),Пьянков А.В. (Краснодар). Касоги/касахи/кашаки письменных источников и археологические реалии Северо-Западного Кавказа l'entorn n'impedia el poblament permanent. Els moderns cosacs del Kuban afirmen que el 1696 és el seu any de fundació, quan els cosacs del Don del Khopior van participar en la campanyes d'Azov del tsar Pere. Llançaven incursions esporàdiques terra endins, un lloc que estava poblat parcialment pels nogais, tot i que territorialment formava part del Kanat de Crimea. En 1784 el Baix Kuban va passar a Rússia, i després d'això la seva colonització va esdevenir un pas important en l'expansió de l'Imperi.
Cosacs de la Mar Negra
miniatura|esquerra|Un memorial als primers pobladors a Taman
En una part diferent del sud-est d'Europa, al Dnièper mitjà a Ucraïna, vivien els cosacs zaporoges. A les darreries del tanmateix, llur capacitat pel combat es va veure reduïda en gran manera. Amb llurs tradicionals adversaris, el Kanat de Crimea i la Confederació de Polònia i Lituània eliminats, l'administració russa els considerava de poca utilitat militar. La Sitx de Zaporòjia, tanmateix, ´representava un refugi segur per a serfs fugitius, on l'autoritat estatal no arribava, i sovint participava en rebel·lions que esclataven constantment a Ucraïna. Un altre problema per al govern rus imperial era també la resistència dels cosacs a la colonització de les terres que el govern considerava pròpies i els cosacs seves.Orest Subtelny Ukraine a history History of Ukraine. consultat el 4 de juliol del 2008. El 1775, després de nombrosos atacs contra colonitzadors serbis, l'emperadriu russa Caterina II de Rússia feu que Grigori Potiomkin destruís la host zaporòjia. L'operació fou duta a terme pel general Piotr Tekeli.
Els zaporoges es van desbandar; alguns (cinc mil homes o un 30% de la host) fugiren a l'Imperi Otomà a l'àrea del Danubi.Taras Chukhlib Alexander Suvorov in Ukrainian history, Pravda.org.ua Altres es van unir a l'exèrcit imperial, regiments de dragons i hússars, mentre molts es convertiren en agricultors i comerciants locals.
Una dècada més tard, l'administració russa fou forçada a reconsiderar la seva decisió, amb l'escalada de conflictes amb l'Imperi Otomà. El 1778, el soldà turc oferí als zaporoges exiliats l'oportunitat de construir una nova Sitx del Danubi. Potiomkin suggerí que els antics comandants Antín Holovati, Zakhari Txepiha i Sídir Bili dirigissin una nova host coneguda com a Host dels Zaporoges Lleials, el 1787.V.Golubtsky Black Sea Cossack Host a la Gran Enciclopèdia Soviètica Consultat el 22 d'abril de 2007.
La nova host va tenir un paper crucial en la Guerra russo-turca (1787-1792), i per la seva lleialtat i servei, l'emperadriu russa els va premiar amb l'ús etern de la terra del Kuban, llavors habitada per restes dels nogais, i en la Guerra del Caucas un progrés crucial més important per a l'avanç rus a la línia de Circàssia. Rebatejada com a host dels cosacs de la Mar Negra, un total de 25.000 homes va emigrar a la zona entre 1792 i 1793.
A la frontera russa (1777-1860) miniatura|esquerra|Tropes de reconeixement cosaques durant la Guerra del Caucas per Franz Roubaud Durant la Guerra russo-turca (1768-1774), els cosacs del Don al riu Khopior van prendre part en la campanya, i el 1770 - llavors amb un nombre de quatre assentaments - van demanar de formar un regiment. A causa del seu servei en la guerra, el 6 d'octubre del 1774Caterina la Gran va dictar un manifest que els garantia la seva petició.
El final de la guerra i el Tractat de Küçük Kaynarca van desplaçar les fronteres de Rússia cap al sud des de l'entrada del riu Kuban a la mar d'Azov al llarg de la riba dreta fins al llit del riu Terek. Això creava un espai sense defense d'una extensió de 500 verstes i a l'estiu de 1777, el regiment de Khopior - a més de les restes dels cosacs del Volga i un regiment de dragons de Vladímir - es reinstal·laren al Caucas del Nord per construir la línia de defensa de Mozdok (avui a Ossètia-Alània) a Azov. Això marcà el començament de la Guerra del Caucas, que es perllongaria durant gairebé 90 anys.
El regiment de Khopior era responsable del flanc occidental de la línia; va fundar la fortalesa de Stàvropol (22 d'octubre de 1777) i tres stanitses: Moskovskaia, Donskaia i Severnaia amb 140 famílies de cosacs en cadascuna. El 1779 al regiment de Khopior se li donà el seu propi districte. Les condicions eren desesperades, ja que el circassians feien atacs gairebé diaris a les posicions russes. El 1804 el regiment de Khopior avançà profundament cap a l'oest vers el territori de Kabarda, passant cap a l'oest del revolt del riu Kuban i fundant sis stanitses noves (l'anomenada línia Nova de Kuban: Barsukóvskaia, Nevinnomísskaia, Belometxétskaia, Batalpaxínskaia (l'actual Txerkessk), Bekeixévskaia i Suvoróvskaia. La següent expansió va tenir lloc el 1828 quan els cosacs del Khopior completaren la conquesta de Karatxai, i formaren part de la primera expedició russa que va arribar al cim de l'Elbrús el 1829.
Tanmateix tot el progrés rus en el Caucas era poc sòlid, i per facilitar l'administració, el 1832 una reforma militar unia deu regiments des de la boca del Terek fins al Khopior a la Kabarda occidental, amb la qual cosa es formava la host dels cosacs de la Línia del Caucas. Al regiment del Khopior també se li donaren uns quants establiments de camperols, amb la qual cosa estenien el seu poder a una mà d'obra de dotze mil persones. Amb el posterior avenç al riu Bolxaia Laba el districte de Khopior es va dividir en dos regiments, i formaren la línia Laba: Spokóinaia, Ispravnaia, Podgornaia, Udobnaia, Peredovaia, Storojévaia.
Zaporoges més enllà del riu Kuban miniatura|esquerra|Mapa històric on es mostra l'assentament inicial dels cosacs de la Mar Negra. Moltes tradicions dels cosacs zaporoges continuaren en els cosacs de la mar Negra, com l'elecció formal de l'administració de la host, però en alguns casos, noves tradicions vingueren a reemplaçar les antigues. En comptes d'una sitx, es va formar una línia de defensa des de la desembocadura del Kuban a la mar Negra fins a la del riu Laba o Bolxaia Laba. Al nord d'aquesta línia es van instal·lar en els pobles anomenats stanitses. Es va fundar el centre administratiu de Iekaterinodar o Ekaterinodar (literalment el regal de Caterina). Els cosacs de la mar Negra enviaren homes a moltes campanyes essencials de l'Imperi Rus, com la supressió de la rebel·lió del polonès Tadeusz Kościuszko el 1794 o la desafortunada expedició a Pèrsia del 1796 on gairebé la meitat dels cosacs moriren de gana i malalties, i enviaren el 9è regiments d'infanteria (plastun) i el 1r regiment conjunt de cavalleria i la guàrdia d'elit (Guàrdia Leib) per tal d'ajudar l'exèrcit rus en la invasió francesa de Rússia del 1812. La host va participar en la Guerra russopersa (1826-1828) on assaltaren l'últim baluard otomà que quedava a la costa del nord de la mar Negra, la fortalesa d'Anapa el 1828. Durant la Guerra de Crimea els cosacs frustraren alguns intents de desembarcament aliat a la Península de Taman, mentre el segon i cinquè batallons d'infanteria (plastun) participaven en la defensa de Sebastòpol (1854-1855).
A la terra que deixaven enrere, els Cosacs del Buh podien proporcionar una forta zona intermèdia per als cosacs de la Sitx del Danubi. Després de la Guerra russo-turca (1828-1829) la majoria dels cosacs de Danubi oficialment retornaren i, sota una amnistia, es reassentaren entre Mariúpol i Berdiansk i formaren la host del Cosacs d'Azov.
Expansió miniatura|Darreries del
Mentre els anys passaven, els cosacs de la mar Negra continuaven les seves incursions sistemàtiques a les regions muntanyoses del nord del Caucas. Prenent una part activa en el final de la conquesta russa del Caucas, poblaven les regions cada vegada que aquestes eren conquerits. Per tal d'ajudar-los, un total de setanta mil antics zaporoges addicionals dels cosacs del Buh, cosacs de Iekaterinoslav, i finalment la host dels cosacs d'Azov emigraren cap allà a la meitat del . Els tres anteriors van haver de ser traslladats per deixar espai per a la colonització de Nova Rússia, i amb la debilitat creixent de l'Imperi Otomà, a més de la formació d'estats coixí independents als Balcans, la necessitat d'una posterior presència dels cosacs havia acabat. Van fer la migració al Kuban el 1860 i es fusionaren amb la host dels cosacs de la Línia del Caucas. Entre els ètnicament cosacs de la Mar Negra ucraïnesos i les tribus de les muntanyes del Caucas, hi havia la host dels cosacs de la Línia del Caucas, cosacs ètnicament russos procedents de la regió del Don. Tot i que ambdós grups van viure a la regió general del Kuban, no es va integrar entre ells.Anna Procyk. (1995). Russian Nationalism and Ukraine: The Nationality Policy of the Volunteer Army During the Civil War Toronto: Canadian Institute of Ukrainian Studies at University of Toronto, pg. 36
Apogeu de la host del Kuban La nova host va créixer i va acabar sent la segona més gran de Rússia. Els cosacs del Kuban continuaren tenint una part activa en els afers russos de la part final del des del final de la Guerra russocircassiana, que es va acabar poc després de la formació de la host. Un petit grup va prendre part a la conquesta del 1873 que va comportar la posada sota control rus del Kanat de Khivà. La campanya més llarga fou la Guerra russo-turca de 1877-1878, tant sobre el front balcànic com sobre els fronts del Caucas. La darrera en particular fou una dura contribució, ja que els cosacs del Kuban eren un 90% de la cavalleria russa. Foren famoses la batalla del Pas de Xipka (Batalles de Xipka), la defensa de Bayazet i finalment la decisiva i victoriosa batalla de Kars on els cosacs foren els primers a entrar. Tres regiments de cosacs de Kuban participaren el 1881 a l'assalt de Gök Tepe al Turkmenistan. Durant la Guerra russojaponesa (1904-1905), la host mobilitzà sis regiments de cavalleria, cinc batallons de plastun (infanteria) i una bateria cap a la llunyana regió l'Extrem Orient rus.