La fotografia química, també coneguda com a analògica o de carret, és la fotografia tradicional o clàssica en comparació amb la més recentment apareguda fotografia digital. No utilitza tècniques digitals, sinó que es basa en procediments fisicoquímics que involucren l'ús d'un material fotosensible actiu (aplicat sobre plaques de vidre o sobre una pel·lícula flexible de material translúcid, actualment plàstic) i la seva estabilització (revelat) per l'obtenció i el processament de les imatges.
La fotografia analògica ha creat una gran base de coneixement de, per exemple, l'ús dels graus de sensibilitat de les pel·lícules, l'ús de gran varietat de lents, filtres i fonts de llum, l'habilitat o cura de la temperatura, les concentracions i el temps d'ús de líquids reveladors i fixadors... De tots aquests processos tan estudiats n'existeixen taules, fórmules i receptes amb nombres, volums, temperatures, temps i escales.
Història La fotografia química neix durant la segona dècada del com a resultat de la convergència de dos descobriments, la càmera obscura i la fixació de les imatges a partir de substàncies químiques fotosensibles a la llum. miniatura|Primera fotografia de la història (heliografia de N.Niepce, 1826 o 27).Tot això es desenvolupa durant les innovacions tecnològiques de l'època preindustrial. Per tant, podríem dir que la història de la fotografia té el seu inici a principis de segle xix, concretament, quan l'any 1816 el científic francès Nicéphore Niepce comença a fer les primeres proves (que no aconsegueix fixar) fins al que ell anomena “heliografies”.
La fotografia més antiga que es conserva, feta en aquest procés, va ser obtinguda l'any 1826 o 1827 amb la utilització de la càmera obscura i una placa de peltre (un aliatge fet d'estany, coure, antimoni i plom) recoberta amb Betum de Judea.
Aquest primer procés fotogràfic era tan poc sensible a la llum que necessitava de molt llargues exposicions. Concretament, aquesta primera se sap que té una exposició de vuit hores i deu minuts i es considera que està subexposada. S'anomena “Vista des de la finestra de Gras” i s'exhibeix en el Harry Ransom Humanities Research Center, a la Universitat de Texas a Austin.
Daguerreotip miniatura|El taller de l'artista (Daguerreotip de Louis Daguerre, 1937) Les següents innovacions tècniques pel món de la fotografia van ser de Louis Daguerre el 1839, quan va desenvolupar un sistema d'obtenció d'imatges fotogràfiques similar al de Niepce però més desenvolupat per tal de reduir el temps d'exposició de la llum sobre el material fotosensible. La seva invenció va ser anomenada Daguerreotip.
El daguerreotip va ser el primer procediment fotogràfic divulgat internacionalment: el 19 d'agost de 1939 l'Acadèmia de les Ciències de París va oferir al món aquest invent i moltes persones s'hi van desplaçar amb l'objectiu de fotografiar-se. Aquestes imatges es distingeixen perquè es veuen successivament en negatiu o en positiu, segons l'angle d'observació i la incidència de la llum. Però, en conclusió, aquest aparell obtenia resultats fotogràfics en positiu i resolia alguns problemes tècnics de Niepce. Algunes de les fotografies més famoses que s'han fet amb daguerreotip són: Boulevard du Temple (Louis Daguerre, 1939), El retrat d'Abraham Lincoln (Alexander Gardner, 1863) o El taller de l'artista (Louis Daguerre, 1837), d'entre altres. Aquesta invenció va ser utilitzada, sobretot, per fer retrats de la classe burgesa durant la Revolució Industrial, ja que era molt més barat que encarregar una pintura.
Calotip miniatura|La làmina núm. 6 del llibre The Pencil of Nature de W.E. Fox Talbot és una imatge titulada The Open door on es parla per primer cop d'art en el món de la fotografia. Paral·lelament al desenvolupament del Daguerreotip, van aparèixer altres tècniques fotogràfiques que van permetre el desenvolupament de la seriació fotogràfica, d'aquesta manera, van aconseguir realitzar més d'una impressió de la mateixa imatge. Aquests mètodes van ser anomenats “Calotip” o “Talbotip”.
El calotip és un mètode fotogràfic desenvolupat per William Fox Talbot, basat en un paper sensibilitzat amb nitrat d'argent i àcid gàl·lic que després de ser exposat a la llum durant uns trenta segons és revelat amb ambdues substàncies químiques i fixat amb hiposulfit. Un cop es té el negatiu, s'ha de col·locar sobre un altre paper sota la llum del sol i s'obté el positiu. La fotografia resultant és de color vermellós i té un aspecte semblant al vellut. Tot i que es podien fer còpies de les fotografies i aquestes eren fàcils de veure (no s'havien d'observar des de diferents angles per veure el positiu), la qualitat era bastant inferior que en els daguerreotips.
Talbot va desplegar el sistema establert fins a l'actualitat del procés negatiu - positiu. Per tant, podríem dir que va establir les bases de la fotografia química.
Col·lodió humit El 1855 va sorgir el sistema del col·lodió humit, inventat per Frederick Scott Archer i Gustave Le Gray. Va arribar per solucionar els problemes del daguerreotip i el calotip: el daguerreotip produïa imatges de gran qualitat, però no permetia realitzar còpies i era molt costós; el calotip, d'altra banda, feia servir el paper com a suport i permetia realitzar còpies per contacte, però les fibres del paper feien que no tingués una qualitat tan alta. El col·lodió humit aconseguia gairebé la mateixa qualitat que el daguerreotip, era deu vegades més barat, el temps d'exposició era més curt i permetia fer còpies. miniatura|Actualment, hi ha molt d'interès per aquest tipus de tècniques, sobretot pel Col·lodió humit El col·lodió és una substància composta per una solució de nitrat de cel·lulosa, (un compost bastant inestable i explosiu) èter i alcohol, va utilitzar-se com a cicatritzant de ferides fins que Gustave Le Gray va suggerir que podia utilitzar-se per la fotografia. És un material viscós que s'aboca en estat líquid sobre un suport de metall (ferrotip) o vidre (ambrotip)... i, un cop sec, s'hi adhereix com una capa. El col·lodió en si no és sensible a la llum, s'ha de sensibilitzar posant-lo en contacte amb una solució de nitrat de plata, que farà que es produeixin halurs de plata fotosensibles. És molt important que durant la presa i el revelatge de la placa estigui humida; això vol dir que només poden passar uns deu minuts des que s'aboca el col·lodió fins que es fixa la imatge.
Un cop s'ha preparat la placa, s'introdueix dins la càmera, s'obre l'obturador durant uns segons (aquesta tècnica va reduir el temps d'exposició a uns segons), es revela (normalment amb sulfat de ferro) i es fixa la imatge amb Cianur Potàsic o Hiposulfit de Sodi per evitar l'ennegriment de la imatge amb el pas del temps.
Com que el procés havia de ser a l'instant, els fotògrafs havien d'endur-se el laboratori fotogràfic amb ells durant la presa de fotografies, sovint amb tendes de campanya o carruatges; d'altra banda, les plaques que s'utilitzaven eren molt sensibles i era fàcil que es trenquessin o es ratllessin. Manipular el col·lodió era molt complicat perquè havia de mantenir-se humit durant tot el procés, així que es va començar a investigar en negatius que es poguessin manipular secs i no s'haguessin de revelar immediatament.
Durant els anys posteriors, la fotografia encara no era un invent usat a gran escala. No va ser fins a l'exposició universal de París de 1885, quan aquest art es va exposar al costat d'altres com la pintura o l'escultura, que es va començar a considerar com a tal.
Placa Seca (al Gelatino-bromur d'Argent) miniatura|Caixa de plaques seques de la marca Lumière El 1871, l'anglès Richard Leach Maddox va presentar un procediment que millorava el Col·lodió Humit en diferents aspectes. El mètode consistia a convertir en sec al procés anterior, fent una dissolució de gelatina, bromur de cadmi i nitrat de plata formant-se una emulsió sensible a la llum que es deixava assecar sobre una placa de vidre i mantenia les seves propietats durant mesos, però la superfície emulsionada era molt poc resistent.
Entre el 1872 i el 1878 Eadweard Muybridge, utilitzant aquesta tècnica, va crear la sèrie "El cavall en moviment", un gran avenç en el món de la fotografia i base per a la invenció del cinematògraf. La sèrie va ser un encàrrec de Leland Stanford, governador de Califòrnia i fundador de la Universitat Stanford, que volia comprovar mitjançant la fotografia si, en algun moment, un cavall galopant tenia les quatre potes a l'aire. Al principi (1872), Muybridge va fotografiar el cavall, però no va obtenir bons resultats perquè amb la tècnica del col·lodió humit encara es tardava uns segons a exposar i no es podien fotografiar cossos en moviment. Va fer un viatge a Amèrica, on va seguir fent proves de moviment i quan va tornar va treballar per millorar els negatius i les tècniques d'obturació. En comptes d'utilitzar un obturador manual, va inventar un obturador mecànic que consistia en dos parells de fulles de fusta que lliscaven verticalment per les ranures d'un marc; aquest sistema deixava una obertura de 20 centímetres i permetia exposar a 1/500 de segon. Va col·locar diferents càmeres en una pista de carreres de cavalls, amb els disparadors connectats a una sèrie de cables que activaven el mecanisme quan passava el cavall per davant. Amb aquesta sèrie de 12 fotografies va comprovar que hi ha un moment que el cavall no toca al terra quan galopa.
El compositor Philip Glass va dedicar una obra musical en tres actes a Eadweard Muybridge que va titular The Photographer
Charles Harper Bennett, va millorar aquest procés el 1878 mitjançant un prolongat escalfament de les plaques a 32,2 °C augmentant d'aquesta manera la sensibilitat de l'emulsió. Així es podrien obtenir fotografies a velocitats més altes, el que va propiciar que diverses empreses d'Europa i els Estats Units comencessin a comercialitzar el producte, el que va obrir la porta a l'aparició de les pel·lícules sobre suport plàstic.
Pel·lícula fotogràfica El primer rodet de pel·lícula fotogràfica era de paper i va ser inventat el 1884 per George Eastman, substituint les antigues plaques de vidre, molt menys pràctiques. Va ser un invent revolucionari perquè, per primer cop en la història, no es necessitava saber de química ni ser un professional per poder fer una fotografia. Era una pel·lícula amb la qual es podien prendre 100 imatges i va ser comercialitzada per la marca Kodak (marca d'Eastman) i es venia per 25 dòlars. El mateix any va sortir la càmera Kodak 100 Vista, amb un rodet de 100 fotografies i el funcionament següent: els fotògrafs prenien les 100 fotografies, enviaven la càmera a Kodak, aquesta les revelava i retornava el carret revelat i la càmera recarregada.
El 1889 Kodak va patentar una pel·lícula transparent de cel·luloide que permetia portar els carrets a revelar sense haver de portar la càmera sencera. Va ser el moment en què la fotografia va començar a popularitzar-se de veritat.
El 1892 Eastman va fundar l'Eastman Kodak Company, una de les primeres empreses a produir material fotogràfic en sèrie.
Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) la fotografia va progressar a gran velocitat. Els fotògrafs l'utilitzaven per fotografiar trinxeres, la vida quotidiana, edificis, operacions quirúrgiques, batalles... va ser una eina per immortalitzar la societat del moment i va ser important per reconstruir els pobles en la postguerra. Després d'aquesta etapa, la fotografia es va continuar usant per fotografiar moments de la vida quotidiana com: trens, fàbriques, nuclis urbans... la majoria de la població es va començar a veure reflectida en aquelles imatges, que representaven el seu estil de vida.
Fotografia en color