miniatura|Nuri al-Said despatxant amb el rei Faisal II Nuri Pasha al-Said () (Bagdad, setembre de 1888 – 15 de juliol de 1958) fou un polític iraquià durant el mandat britànic i el regne de l'Iraq. Va servir en diversos gabinet i fou vuit vegades primer ministre. Des de la seva primera actuació com primer ministre sota el mandat britànic el 1930, Nuri fou la figura cabdal de l'Iraq sota la monarquia. Durant els seus molts termes al càrrec, va estar implicat en algunes de les decisions claus de política que van marcar l'estat iraquià modern. El 1930, durant el seu primer terme, signava el Tractat Angloiraquià, que fou un pas cap a una major independència, però concedia Gran Bretanya el dret il·limitat a estacionar les seves forces armades i a transitar a través de l'Iraq unitats militars; també donava legitimitat al control britànic de la indústria petroliera del país. Mentre que el tractat nominalment reduïa la implicació britànica en els afers interns de l'Iraq, això era només en la mesura que el comportament de l'Iraq no entrava en conflicte amb interessos econòmics o militars britànics. Aquest acord obria el camí a la independència nominal, ja que el mandat acabava el 1932. Durant la seva carrera Nuri fou defensor d'un paper britànic ampli dins de l'Iraq. Aquestes polítiques foren sempre qüestions de gran contesa.
Nuri fou una figura controvertida amb molts enemics, i va haver de fugir de l'Iraq dues vegades en les seqüeles de cops d'estat. Prop de l'enderrocament de la monarquia el 1958, era profundament impopular. Es considerava que les seves polítiques, vistes com a probritàniques, havien fallat en adaptar-se a les circumstàncies socials canviants del país. La injustícia social i la pobresa era general, i Nuri s'havia convertit en un símbol d'un règim que fracassava a encarar aquests assumptes, escollint el camí de la repressió per protegir els interessos dels adinerats. El 15 de juliol de 1958, l'endemà de la revolució republicana, intentava fugir del país disfressat com a dona, però fou capturat i mort.
Biografia Primera part de la seva carrera Nuri al-Said va néixer a Bagdad en una família de musulmans sunnites de classe mitjana d'origen Caucasià del nord. El seu pare, un membre de la tribu de Karaghul, era un comptable governamental menor. Nuri es va graduar a una escola militar a Istanbul el 1906, i fou entrenat a l'escola major el 1911 com a oficial a l'exèrcit de l'Imperi Otomà, i estava entre els oficials enviats a Líbia el 1912 per alçar la resistència en contra de l'ocupació italiana d'aquella província. Durant la Primera Guerra Mundial es va convertir a la causa nacionalista àrab i va lluitar a la revolta Àrab sota Faisal ibn Hussein de l'Hedjaz, que regnaria més tard breument com rei de Síria abans d'esdevenir rei de l'Iraq. Com altres oficials iraquians que havien servit sota Faisal, emergia com a part d'una elit política nova.
Posicions inicials sota la nova monarquia iraquiana Nuri dirigia les tropes àrabs que conqueriren Damasc per Faisal arran de la retirada de les forces turques el 1918. Quan Faisal fou deposat pels francesos el 1920, Nuri seguia al monarca a l'Iraq, i el 1922 es convertia en primer director general de la Força de Policia Iraquiana. Utilitzava aquesta posició per omplir la força amb gent de la seva confiança, una tàctica que repetiria en subsegüents posicions i que era fou la base del seu considerable poder polític en anys posteriors.
Era un home de confiança de Faisal I que, el 1924, el nomenava comandant en cap de l'exèrcit per tal d'assegurar la lleialtat de les tropes al règim. Una vegada més, Nuri utilitzava aquesta posició per construir la seva pròpia base de poder. Durant els anys 1920, donava suport a la política del rei de formar unes forces pel naixent estat basades en la lleialtat d'oficials xerifians, que abans havien servit als otomans i que formaven el llom del règim.
Primer Ministre per primera vegada, 1930 Faisal proposava a Nuri com primer ministre per primer cop el 1929, però fins al 1930 els britànics no van retirar les seves objeccions. Nuri va agafar el càrrec el 23 de març de 1930 i com en anteriors nomenaments va estar ràpid en situar els seus seguidors a posicions governamentals claus, però això debilitava la mateixa base del rei entre el servei civil, i l'anterior relació de confiança entre els dos homes, es va refredar. Entre els primers actes de Nuri com primer ministre hi ha la signatura del Tractat Angloiraquià de 1930, una decisió impopular donat que essencialment confirmava els poders de la Gran Bretanya com a mandatària i els donava prerrogatives militars permanents al país fins i tot després de la plena independència. El 1932, presentava a la Societat de Nacions el cas iraquià per una major independència.
A finals d'octubre de 1932, Faisal I va fer dimitir a Nuri i el 3 de novembre el va substituir per Naji Shawkat. Això restringia una mica la influència de Nuri; després de la mort de Faisal I l'any següent i l'accessió de Ghazi I, el seu accés al palau va disminuir. Una altra dificultat per a la seva influència era l'ascens de Yasin al-Hashimi, ex primer ministre, que va tornar al govern el 17 de març de 1935. No obstant això, Nuri es continuava balancejant entre l'establiment militar, i la seva posició com un aliat en qui confiaven els britànics, i mai es va allunyar gaire del poder. El 1933 els britànics persuadien Ghazi de nomenar-lo ministre d'assumptes exteriors, un càrrec que va ocupar fins al cop d'estat del general Bakr Sidqi el 1936. Tanmateix, els seus lligams amb els britànics l'ajudaren a romandre en posicions importants d'estat, però també van destruir qualsevol popularitat que li pogués restar.
Intrigant amb l'exèrcit, 1937 - 1940 El cop de Bakr Sidqi mostrava que la via a la qual Nuri havia lligat el seu destí era la dels britànics a l'Iraq: fou l'únic polític del govern enderrocat que va buscar refugi a l'ambaixada britànica, i els seus amfitrions l'enviaren a exili a Egipte. Retornà a Bagdad l'agost de 1937 i començà a planejar el seu retorn a poder, en la col·laboració amb el coronel Salah al-Din al-Sabbagh. Això pertorbava al llavors el primer ministre Jamil al-Midfai (1937-1938) que va persuadir als britànics que Nuri era una influència negativa i que estaria millor a l'estranger. Els britànics obligaren a Nuri a establir la seva residència a Londres com ambaixador iraquià. Desesperant de restablir la seva relació amb Ghazi, començà a suggerir secretament cooperació amb la família reial saudita.
Retornat a Bagdad l'octubre de 1938, Nuri restablia contacte amb al-Sabbagh, i el persuadia d'enderrocar el govern Midfai. Al-Sabbagh i les seves cohorts llançaven el cop d'estat el 24 de desembre de 1938, i Nuri era restablert com a primer ministre el dia 25. En aquesta posició, buscà en una línia lateral del rei, promovent la posició i possible successió del príncep Zaid, germanastre del rei. Mentrestant Ghazi també estava molestant els britànics amb emissions cada vegada més nacionalistes en la seva emissora de ràdio privada. El gener de 1939 el rei va ofendre a Nuri nomenant Rashid Ali Gaylani com a cap de la casa reial. La campanya de Nuri contra els seus rivals continuà el març d'aquell any, quan afirmà haver desemmascarat un complot per assassinar Ghazi, i l'utilitzava com a excusa de fer una purga del cos d'oficials de l'exèrcit.
Ghazi I va morir en accident d'automòbil el 4 d'abril de 1939, i Nuri fou sospitós d'estar implicat en la mort. Al funeral reial els cors van cantar: “Respondreu de la sang de Ghazi, Nuri”. Va donar suport a la pujada com a regent d'Abd al-Ilah en nom del fill menor de Ghazi Faisal II, de 4 anys i el regent fou inicialment susceptible a la influència de Nuri.
L'1 de setembre de 1939, Alemanya envaïa Polònia. Aviat l'Alemanya i la Gran Bretanya estaven en guerra. D'acord amb el tractat Angloiraquià de 1930, l'Iraq es comprometia a declarar la guerra a Alemanya. En canvi, en un esforç per mantenir una posició neutra, Nuri anunciava que les forces armades iraquianes no s'emprarien fora de l'Iraq. Els oficials alemanys foren deportes, però l'Iraq no va declarar la guerra.Lukutz, pàg. 95
Llavors ja els afers a Europa havien començat a tenir un impacte en Iraq. La caiguda de frança el juny de 1940 fomentava que alguns elements nacionalistes àrabs busquessin, a l'estil dels Estats Units i Turquia, moure's cap a la neutralitat envers Alemanya i Itàlia, més que ser part de l'esforç de guerra britànic. Mentre que Nuri generalment era més probritànics, al-Sabbagh es movia al camp que defensava la neutralitat cap a Alemanya (aquesta facció no era "pro-Nazi" i no volia canviar els termes del Tractat de 1930 amb la Gran Bretanya). La pèrdua del seu aliat militar principal significava que Nuri perdia la seva capacitat per dominar els esdeveniments.Batatu, pàg. 345.
Coexistència amb el regent durant els anys 1940 L'1 d'abril de 1941, els elements proneutralitat agafaven el poder, instal·lant a Rashid Ali Gaylani com a primer ministre i a Sharaf ibn Rajih al-Fawwaz com a regent. Nuri, assabentat del cop d'estat el dia anterior, va saber que els plans incloïen el seu assassinat, i va fugir a Transjordània, territori sota control britànic; els seus protectors llavors l'enviaren al Caire, però després d'ocupar Bagdad a finals de maig de 1941, el portaven a l'Iraq (juny), instal·lant-lo com primer ministre sota l'ocupació britànica el 10 d'octubre de 1941 (després d'uns mesos en què va exercir Jamil Bey al-Midfai). Així Nuri tornà així al poder per tercera vegada.
Retindrà aquest càrrec per a més de dos anys i mig, però des de 1943 cap endavant, el regent obtenia una capacitat de decisió més gran en la selecció dels seus ministres i començava a afirmar una major independència envers el primer ministre. Nuri al-Said va deixar el càrrec el 4 de juny 1944, i fou nomenat al seu lloc Hamdi al-Bajaji, sense partit i de la confiança del regent. L'Iraq romania sota ocupació Militar britànica fins al final de 1947.
El breu flirteig del regent amb polítiques més liberals el 1947 en poc va ajudar a resoldre els problemes amb què l'ordre establert s'havia d'encarar. Les estructures socials i econòmiques del país havien canviat considerablement des de l'establiment de la monarquia, amb una població urbana en augment, un ràpid desenvolupament de la classe mitjana, i un augment del coneixement polític entre els camperols i la classe obrera, entre la que el Partit Comunista Iraquià estava creixent. Tanmateix, l'elit política, amb els seus llaços i interessos compartits amb les classes dominants, era incapaç de prendre els passos radicals que podrien haver conservat la monarquia.Batatu, pàg. 350-351. En aquest intent de l'elit per retenir el poder durant els deu darrers anys de la monarquia, Nuri, més que el regent, jugaria cada vegada més el paper dominant, gràcies en gran part a les seves habilitats polítiques superiors.
El règim resisteix el creixement del malestar polític