Josep Maria Carreras i Coll (Barcelona, 5 de desembre de 1946), conegut artísticament com a Josep Carreras o José Carreras, és un tenor català. La seva càlida i bella veu, especialment en el registre mitjà, i la passió que posa en les interpretacions fan que sigui un gran intèrpret del repertori romàntic i verista italià. Seguint els passos de Jaume Aragall, estudià cant amb el seu mestre Jaume Francisco Puig.
El seu repertori inclou seixanta rols operístics i més de sis-centes cançons (lieder) i àries. Ha protagonitzat diverses filmacions operístiques per a televisió, cinema i vídeo. Té una extensa discografia que inclou més de 150 gravacions entre les quals destaquen 50 òperes completes, oratoris, recitals clàssics i de música popular. Ha rebut nombrosos discs d'or i de platí arreu del món.
Ha cantat als teatres i festivals més importants del món, incloent-hi el Teatre alla Scala de Milà, el New York Metropolitan Opera House, la San Francisco Opera, la Viena Staatsoper, la London's Royal Opera House, l'Òpera de Múnic, la Chicago's Lyric Opera; i els festivals de Salzburg, Ais de Provença, Edimburg i Verona.
Josep Carreras ha col·laborat amb els més prestigiosos directors d'orquestra -tals com Herbert von Karajan (amb una relació artística i personal que va durar més de dotze anys i que inclou representacions a Salzburg, Berlín i Viena), Claudio Abbado, Riccardo Muti, Lorin Maazel, Riccardo Chailly, Colin Davis, Giuseppe Sinopoli, James Levine, Carlo Maria Giulini, Leonard Bernstein i Zubin Metha- a més de destacats directors d'escena, com Franco Zeffirelli, Jean Pierre Ponnelle, Giorgio Strehler, Luigi Comencini i Harold Prince.
Carreras també és conegut per la feina humanitària com a president de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, que ell mateix fundà el 1988, després de recuperar-se d'aquesta greu malaltia.
En els Jocs Olímpics de 1992 va interpretar al costat de Sarah Brightman la cançó Amics per sempre.
Biografia La infantesa Fou el més petit dels tres fills que tingueren Antònia Coll i Saigi i Josep Carreras i Soler. Ell mateix ha descrit la seva infantesa al barri de Sants de Barcelona com a feliç i completament despreocupada, cosa que representa en bona part un homenatge als seus pares, donades les condicions econòmiques en la Catalunya de postguerra.
Durant la República, son pare era professor de francès i pel fet d'haver lluitat amb els republicans va ser obligat a deixar la feina un cop acabada la guerra civil. La família va provar d'emigrar a l'Argentina el 1951 a la recerca d'una millor qualitat de vida, però no se'n sortiren i retornaren a Barcelona al cap de pocs mesos. Finalment son pare hagué d'acceptar la feina de guàrdia urbà, que va exercir durant molts anys. Sa mare tenia una petita perruqueria.
Ja de molt petit li agradava molt de cantar. Cantava als passatgers en el vaixell de vapor que els va tornar de l'Argentina a Barcelona, cantava també a les clientes de la perruqueria de sa mare, de les quals rebia propines que fins i tot havien arribat a ser d'un duro. L'any 1953, als sis anys, l'endemà de veure la pel·lícula El Gran Caruso, protagonitzada per Mario Lanza, al cinema Gayarre de Barcelona, ja cantava a la família totes les àries que apareixen al film, especialment La donna è mobile de Rigoletto, amb la qual tenia una fascinació especial.
Fou aleshores que els seus pares, amb l'encoratjament del seu avi Salvador Coll, un baríton afeccionat, i veient el talent del nen, el porten a l'Orfeó de Sants, on feia classes Magda Prunera, la mare d'un dels seus amics d'infantesa, per començar a rebre lliçons de veu i piano. A la mateixa edat, fa la seva primera actuació en públic, cantant La donna è mobile a Ràdio Nacional d'Espanya acompanyat al piano per Magda Prunera. Aquest enregistrament existeix i es pot sentir a Josep Carreras - A Life Story, la biografia en vídeo.
Un any més tard, Magda el recomana i comença a estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona. Quan acabava de fer deu anys, son pare el va portar per primer cop al Gran Teatre del Liceu, per veure des del cinquè pis la representació dAida amb Renata Tebaldi i Umberto Borsò en els principals papers.
Primer paper al Liceu amb onze anys A l'edat d'onze anys, l'aleshores director del Liceu Joan Antoni Pàmias, encara no se sap ben bé per què, el va anar a cercar per fer-lo debutar el 3 de gener de 1958 al Gran Teatre del Liceu, com a soprano masculí en el paper infantil del narrador Trujaman a El retablo de Maese Pedro de Falla. Fou una magnífica actuació que va ser aclamada pel públic assistent i per la crítica.<ref>Urbano F. Zanini escrivia a La Vanguardia l'endemà: El nen José María Carreras, justament ovacionat per la gràcia i seguretat amb què va vèncer les dificultats musicals i materials de la part de Trujamán.</ref>
Al cap d'uns dies, el 31 de gener, interpreta un altre paper secundari del segon acte de La Bohème de Puccini. Tot i que el primer era més consistent -li va costar tres mesos d'assaig amb la professora Magda-, el segon, més ínfim, tingué l'atractiu d'aparèixer en escena al costat de la soprano que un any abans tant havia aplaudit, Renata Tebaldi.
Pràcticament un any despés, l'1 de gener de 1959, torna a fer el paper de nen en l'òpera Amunt!, del compositor català Joan Altisent. Però en aquests moments la veu li comença a fer el típic procés de canvi propi de la pubertat i no és fins als 18 anys que la veu de nen soprano es converteix en veu de tenor.
Preparant la veu Veient l'èxit aconseguit, Pàmias tenia previst estrenar al Liceu l'òpera de Gian Carlo Menotti Amahl que tenia com a principal paper una veu infantil. Però la veu de Josep ja havia començat a canviar i no va poder acceptar.
L'any 1965, la família pateix una gran tragèdia amb la mort ràpida de la seva mare, la dona que durant tots aquells anys l'havia acompanyat en un abonament els dissabtes a la nit al Liceu. Una d'aquelles nits de l'any 1962, va tenir l'ocasió de sentir l'òpera de Verdi Un ballo in maschera interpretada pel gran tenor italià Giuseppe Di Stefano. Des d'aquell dia es convertiria en un gran fan d'aquest tenor escoltant les seves gravacions, i potser per això Carreras aprofundí en l'expansivitat vocal i en la dicció impecable.
Durant aquest temps, acaba el batxillerat i ingressa a la Universitat de Barcelona per estudiar química, aconsellat pel seu germà Albert i el seu cunyat Ramir que acabaven de muntar una fàbrica de cosmètics. Però després de dos anys els abandona per concentrar-se en els estudis de cant que no havia deixat.
Debut al Liceu Després de tres anys al Conservatori del Liceu, seguint la formació de Jaume Francisco Puig com Aragall i Sardinero, mestre dotat d'un exquisit gust i musicalitat basat en una noble línia de cant i una dicció impecable, Josep es planteja la possibilitat d'ampliar els seus estudis a Itàlia com feien la majoria de cantants lírics. Però en aquells moments coneix Joan Ruax, un mestre sense títol oficial però amb una gran capacitat didàctica que va ser decisiu en la seva formació. De fet, ell mateix l'ha descrit com el seu pare artístic.
La primavera del 1969, el mestre Ruax considera que Josep ja està preparat per començar la seva carrera operística i prepara una audició davant l'empresari Pàmias que regia la direcció del Liceu. Va cantar una ària dAlfredo Germont de La Traviata i una altra de Don José de Carmen. Per acabar-se de convèncer, li van demanar si era capaç de cantar un fragment d'una partitura que li lliuraven en mà. Sembla que aquella sol·licitud va ser reeixida perquè en la propera temporada el va interpretar al costat de la ja cèlebre soprano Montserrat Caballé.
Aquest fragment corresponia a un paper menor de Flavio de la Norma de Bellini, amb el qual es va estrenar al Liceu el dia 8 de gener de 1970. Malgrat les poques frases d'aquest personatge, crida l'atenció de la mateixa Caballé, que interpretava el paper principal de Norma, i que el va escollir com a co-protagonista per la següent òpera que cantés al Liceu. Abans, però, Carreras va obtenir la segona actuació entre el 4 i 9 de febrer, ara amb el paper d'Ismaele de Nabucco, una mica més extens. Aquí els crítics ja comencen a fixar-se en aquest jove talent. Gilbert Price, de la revista Opera, escriu: "Un jove cantant català, Josep Carreras, en el seu primer paper important, ha revelat una veu de tenor líric de gran promesa." Xavier Montsalvatge escriu a La Vanguardia: "La presència de Josep Carreras en el repartiment s'ha de considerar com un encert que ha permès a aquest artista de manifestar-se amb un primer paper de responsabilitat, és artista de clares facultats que a partir d'ara pot avançar segur en la seva carrera."
El 19 de desembre de 1970 arribava l'òpera que Caballé havia triat per fer debutar al seu costat a Carreras: Lucrezia Borgia, de Donizetti, convertint-se en el seu primer paper adult principal, i de fet considerat el seu debut real com a tenor. Naturalment les crítiques se centren en la figura de Montserrat Caballé, però el debut de Carreras no passava desapercebut. Gilbert Price escriu: "Josep Carreras va fer servir la seva magnífica veu i el seu temperament ardent amb bon efecte com a fill de Lucrezia, Genaro, però hauria d'anar amb compte de no permetre que la seva línia vocal en música de bel canto com aquesta quedés distorsionada per canvis de vocals o efectes de verisme." Un mes després interpretava el paper de Siebel a Faust.
Carreras va conèixer la seva primera dona, Mercè Pérez, mentre assistia a un espectacle al Liceu. Es van casar a la catedral de Barcelona. Carreras va tenir l'oportunitat de cantar amb Montserrat Caballé al Royal Festival Hall i va ser elogiat per la crítica per la seva bellesa vocal i la seva capacitat per comunicar. Una mostra del seu caràcter, des de ben jove, va ser quan va fer aturar una representació al Liceu per fer callar al públic que es bellugava i parlava.
Concurs de cant de Parma El mateix mes participa en la preselecció del concurs de cant de veus verdianes de Parma, a Itàlia. Arriba a la final del mes d'octubre i el guanya. El premi va ser múltiple, va suposar una bona suma en metàl·lic, un immens prestigi i un contracte per cantar-hi òpera. El títol triat va ser La bohème al costat de la soprano Katia Ricciarelli.
El primer encontre entre José Carreras i Montserrat Caballé va ser un gran èxit tant artísticament com sentimentalment, ja que van compartir una relació durant anys. El seu èxit va ser tal que l'any següent van ser contractats junts per fer Un ballo in maschera. Aquesta oportunitat també va obrir les portes per a Carreras per establir una relació professional amb Giuseppe Di Stefano i per ser contractat per cantar a La Scala.
El guardó li va obrir les portes dels teatres italians i, més tard, dels europeus i americans. Amb aquest premi, Josep Carreras va entrar de ple en el circuit dels grans cantants internacionals, encadenant una actuació darrera l'altra. Així, aquella tardor del 1971 va cantar Lucrezia Borgia a París dues vegades, la segona amb Montserrat Caballé, La Traviata a Praga, la sarsuela Maruxa a Madrid, Lucia di Lammermoor a Menorca i Rigoletto a Tenerife.
El 14 de novembre de 1971, després d'assajar a tota velocitat, obre la temporada del Liceu i torna a interpretar al duc de Màntua de Rigoletto, per substituir al tenor Pedro Lavirgen que s'havia posat malalt.
Explosió internacional