El credo o símbol de la fe és una fórmula fixa que resumeix els articles essencials de la religió cristiana i implica una sanció de l'autoritat eclesiàstica.
Història Precedents L'anomenat «símbol apostòlic» es compon essencialment d'una part trinitària —tres articles en què es professa la fe en les tres divines persones— i d'una altra cristològica, que va ser afegida al segon article.
Origen del credo catòlic Durant els concilis ecumènics de Nicea, en el 325 i Constantinoble, celebrat el 381, s'enuncia l'anomenat «Credo de Nicea-Constantinoble». Aquest credo va resumir les respostes definitives que van solucionar la crisi provocada per Arri, que negava la divinitat de Jesucrist,Kärkkäinen (2007):p.32 afirmant la fe trinitària, és a dir, a Déu Pare, Jesucrist Déu Fill i Déu Esperit Sant.Kärkkäinen (2007):p.40
Hi ha un segon credo àmpliament conegut en l'Església i que porta el nom de «credo dels apòstols». És a aquests dos credos als quals s'adhereixen les tres principals vessants del cristianisme: els catòlics romans, els protestants i els ortodoxos.
El credo en l'Església catòlica El «credo dels apòstols», conegut també com a «símbol dels apòstols», és considerat el resum fidel de la fe dels apòstols. És l'antic símbol baptismal de l'Església Catòlica Romana. La seva gran autoritat prové del fet que és el símbol que guarda l'Església catòlica romana, la que va ser seu de l'apòstol Pere, un dels apòstols, i a la qual ell va portar a la doctrina comuna.Catecisme de l'Església Catòlica, § 194
Credo actual del catolicisme L'actual Catecisme de l'Església Catòlica afirma:Catecisme de l'Església Catòlica. Els símbols de la fe
Significat del credo per a altres Esglésies cristianes El credo no es pot trobar escrit de manera literal a la Bíblia, ja que es tracta d'un compendi dels principis fonamentals de la fe cristiana, basats en l'Antic Testament, les cròniques de la vida i fets de Jesús continguts en els quatre evangelis, així com en els escrits i cartes escrites pels apòstols, la majoria d'aquests de la segona meitat del . És per això que el credo és comú a l'Església Catòlica, l'Església Ortodoxa i les esglésies protestants, les tres principals vessants del cristianisme.
Textos dels credos Símbol dels apòstols
El seu contingut dogmàtic és el següent:
Crec en Déu: «El nostre Déu és l'únic Senyor»., Pare totpoderós: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu.» Creador del cel i de la terra:«Al principi, Déu va crear el cel i la terra.» Crec en Jesucrist:«Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser» Únic Fill seu:«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» Senyor nostre:«(...) Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar.» Que fou concebut per obra de l'Esperit Sant: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu» Nasqué de Maria Verge:«Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir Déu amb nosaltres.» Patí sota el poder de Ponç Pilat:«Llavors Pilat feu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra.» Fou crucificat: «Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat «Lloc de la Calavera», que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el feu posar a la creu. Hi havia escrit: Jesús de Natzaret, el rei dels jueus.» Mort i sepultat:«Jesús va cridar amb tota la força: Pare, confio el meu alè a les teves mans. I havent dit això, va expirar.»«Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú» Davallà als inferns:«També Crist patí per raó dels pecats una vegada per sempre. Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu. El seu cos va ser mort, però l'Esperit el feu viure. Llavors anà a dur la seva proclama als esperits empresonats»En l'expressió «baixar als inferns»,inferns no designa el lloc dels condemnats, sinó el dels morts. Per tant, significa dues coses: que Jesús realment va morir (en cas contrari, no tindria sentit el terme «resurrecció»), i que la salvació de Jesús és universal, és a dir, afecta tant els vius com els que havien mort abans de la seva vinguda. Així ho afirma el Catecisme: § 632. Les freqüents afirmacions del Nou Testament segons les quals Jesús "va ressuscitar d'entre els morts". ;; pressuposen que, abans de la resurrecció, va romandre en l'estatge dels morts (cf. ). És el primer sentit que va donar la predicació apostòlica al descens de Jesús als inferns, Jesús va conèixer la mort com tots els homes i es va reunir amb ells en l'estatge dels morts. Però ha descendit com a Salvador proclamant la bona nova als esperits que hi eren empresonats (cf § 633. L'Escriptura diu inferns, xeol, o hades (cf. ; ; ; ) a l'estatge dels morts on va baixar Crist després de mort, perquè els que es trobaven allí estaven privats de la visió de Déu (cf.. ; ). Tal era, en efecte, a l'espera del Redemptor, l'estat de tots els morts, dolents o justs (cf. ; ; ), el que no vol dir que la seva sort sigui idèntica com ho ensenya Jesús en la paràbola del pobre Llàtzer rebut al «si d'Abraham» (cf ). «Són precisament aquestes ànimes santes, que esperaven al seu llibertador en el si d'Abraham, les que Jesucrist va alliberar quan va descendir als inferns» (Catech. R. 1:6:3). Jesús no va baixar als inferns per alliberar allí als condemnats (cf. Concili de Roma de l'any 745; DS 587) ni per destruir l'infern de la condemnació (cf. DS 1011; 1077) sinó per alliberar els justos que l'havien precedit (cf. Concili de Toledo IV en l'any 625, DS 485; ) § 634 «La bona nova ha estat igualment anunciada als morts...» (). El descens als inferns és el ple compliment de l'anunci evangèlic de la salvació. És l'última fase de la missió messiànica de Jesús, fase condensada en el temps però immensament àmplia en el seu significat real d'extensió de l'obra redemptora a tots els homes de tots els temps i de tots els llocs perquè tots els que se salven es fan partícips de la Redempció.§ 635 El Crist, doncs, va baixar als abismes de la mort (cf ; ; ) i així «els morts sentiran la veu del Fill de Déu, i els qui l'hauran escoltada viuran.» (). Jesús, «el Príncep de la vida» () va aniquilar «amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i va alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida.»(). D'ara endavant, Crist ressuscitat «té les claus de la mort i de l'Hades») i «en el nom de Jesús tothom s'agenollarà al cel, a la terra i sota la terra»() Ressucità el tercer dia d'entre els morts: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures» Se'n pujà al cel i seu a la dreta de Déu Pare totpoderós: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu» D'allí ha de venir a judicar els vius i els morts: «Ell ens ordenà que prediquéssim al poble i testimoniéssim que Déu l'ha constituït jutge de vius i de morts» Crec en l'Esperit Sant: «I l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors.» Crec en l'Església, que és una:.«Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat»; ; Santa: Crist, el Fill de Déu, a qui amb el Pare i amb l'Esperit es proclama 'l'únic sant', va estimar la seva Església com la seva muller. Ell es va entregar per ella per santificar-la la va unir a si mateix amb el seu propi cos i la va omplir amb el do de l'Esperit per a glòria de Déu. L'Església és, doncs, «el Poble sant de Déu», i els seus membres són anomenats «sants».; ; Catòlica: En grec, καθολικῆ (katholikḗ) significa universal. Per la fe, l'home és estalvi en confessar que Jesús és el seu Senyor i Salvador, sense importar el país de procedència: «[…] vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel.» Apostòlica: Jesús va dotar a la seva comunitat d'una estructura que romandrà fins a la plena consumació del Regne. En primer lloc està l'elecció dels Dotze amb Pere com el seu Cap, ja que representen les dotze tribus d'Israel, ells són els fonaments de la nova Jerusalem. Els Dotze i els altres deixebles participen en la missió de Crist, en el seu poder, i també en la seva sort.; Amb tots aquests actes, Crist prepara i edifica la seva Església. Crec en la comunió dels sants: «Després d'això, vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans» La remissió dels pecats: «Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal» La ressurrecció de la carn:«I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.» La vida perdurable (eterna): «No hi haurà més nit, no caldrà la llum dels gresols ni la del sol: el Senyor Déu els il·luminarà, i regnaran pels segles dels segles.» Amén: «El qui dona testimoni de tot això, diu: Sí, vinc de seguida. Amén! Vine, Senyor Jesús!»
Credo de Nicea-Constantinoble El credo nicenoconstantinopolità es va escriure formalment durant el Primer Concili Ecumènic a Nicea (l'any 325) i durant el Segon Concili Ecumènic a la Ciutat de Constantinoble (any 381). És més explícit i més detallat que l'apostòlic. És l'emprat a la celebració eucarística.
Text en català
Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles
I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes I per la nostra salvació davallà del cel.
I, per obra de l'Esperit Sant, s'encarnà de la Verge Maria, i es feu home.
Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat,
i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se'n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi. Crec en l'Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.
I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén
Referències
Notes
Bibliografia
Enllaços externs
Text del Credo al web oficial del Vaticà
Categoria:Teologia cristiana