El yazidismeTranscripció utilitzada al Termcat () i represa pel Diccionari de religions (Barcelona, Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós - Generalitat de Catalunya. Departament de Governació i Relacions Institucionals, 2015); correspondria també als criteris recomanats per l'IEC per la transcripció simplificada de mots en àrab (el mot prové de Yazid o Yazatà, ambdós amb y). És recomanat per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals () i usat en alguns mitjans de comunicació com a El Punt Avui (cf. ). o iazidismeTranscripció utilitzada a Religió i política a l'Alcorà i altres assaigs (UAB, 1997) i en certs mitjans de comunicació catalans (cf. ). o Sharfadin és una religió monoteista sincrètica practicada per alguns kurds, que barreja antigues tradicions mitològiques regionals amb el mitraisme, el zoroastrisme, el cristianisme i l'islam. És un corrent minoritari; les altres branques, alevisme i yarsanisme, es diferencien del yazidisme perquè no practiquen la taqiyya (dissimular la fe quan està en joc la pròpia vida). El centre de culte principal és Lalish, al nord-est de Mossul, on hi ha el mausoleu del xeic Adí ibn Mussàfir, figura preeminent d'aquesta religió i venerat com a sant. Actualment els seus practicants (anomenats yazidites, yazidís, o ezidís) serien entre 900.000 i 300.000, segons les fonts, i són presents principalment al nord de l'Iraq, Síria i sud-est de Turquia, amb comunitats al Caucas, i amb una diàspora cada cop més important a Europa. Els yazidites creuen en Déu com a creador del món, el qual va posar-lo sota la custòdia de set Éssers Sants (o àngels) dirigits per Taüs Melek, l'«àngel paó». També creuen en la metempsicosi i la reencarnació. Els seus llibres sagrats són el Kitêba Cilwe (Llibre de la revelació) i el Mişefa Reş (Escriptura negra).
Com que és una religió estrictament endogàmica i amb poques fonts escrites consultables, ha estat molt poc coneguda fins als anys 1990. Hi han hagut llegendes i males interpretacions, portades a Europa pels primers exploradors europeus. La més estesa és l'acusació de ser "adoradors del dimoni", cosa que ha provocat, per part de l'islam, moltes persecucions i matances.
Denominació L'origen del nom és confús: sembla que pot provenir de l'antic persa yazatà (‘ésser diví’). Aquest mot, en persa mitjà esdevé yazad o yazd i en kurd, yezid o yezdan. Diversos erudits, però, mantenen que el mot vindria més aviat del nom del califa omeia Yazid I, una figura divinitzada en aquesta religió. D'altra banda, excepte en algunes zones on s'autoanomenen dasinís, els seus practicants es descriuen a ells mateixos com ezidís (), mot que deriva dEzi, ‘divinitat’, en kurd.
Història Va començar fa més de 6.700 anys, per tant pot ser la religió més antiga del món (l'any zero és el 4750 aC). L'origen del yazidisme sembla un llarg i complex procés de sincretisme provinent de creences de l'antiga Mesopotàmia, enriquides pel contacte de les següents religions com el zoroastrisme, el judaisme, el mitraisme, el cristianisme, i l'islam. D'aquesta darrera prové el fet que veneressin els omeies, i en especial Yazid ibn Muàwiya, considerat com una encarnació de la divinitat. miniatura|Tomba del xeic Adí Al , un sufí àrab, Adí ibn Mussàfir o xeic Adí, es va establir a la vall de Lalish, al Kurdistan, on es va trobar amb aquesta població i les seves creences ancestrals. Adí va fundar-hi una tariqa, l'adawiyya, i va recodificar diversos costums dels autòctons. Aquests van adherir-se a les seves ensenyances, i el van considerar també com una reencarnació de la divinitat, venerant-lo des d'aleshores com un sant. El yazidisme actual és, doncs, una barreja d'aquelles antigues pràctiques amb el sufisme de l'adawiyya.
Durant el període de la dominació mongola i seljúcida, la religió es va expandir ràpidament. Després de només dues generacions, la comunitat dirigida per Hàssan ibn Adí havia crescut prou com per entrar en conflicte obert amb l'atabeg de Mossul, el qual va fer matar Hàssan el 1246. Pel que sembla, l'odi dels musulmans més ortodoxos envers la comunitat ja va començar en aquesta època, considerant que es venerava massa el xeic Adí i Yazid (l'islam ortodox no aprova cap mena de veneració excepte envers Déu).
Al un nombre important de tribus de la Turquia oriental van abraçar les creences yazidites, inclòs els emirs d'Al-Jazira. Els líders musulmans van començar a percebre el moviment com una amenaça greu i van atacar-lo militarment; el 1414 va tenir lloc una batalla durant la qual es va destruir la tomba del xeic Adí. Després de la Batalla de Txaldiran (1514), però, la influència del yazidisme es va enfortir; els otomans van nomenar un dels seus adeptes "emir dels kurds" i, a la dècada del 1530, emirs yazidites dominaven la província de Soran. Però amb el pas del temps, el seu poder va anar disminuint a causa de les conversions forçades a l'islam i de les persecucions religioses cada cop més nombroses. Tot i així, es va establir una dinastia de mirs (emirs) que a la fi de l'Imperi Otomà encara gaudia d'una forta influència a alguns territoris.
Al , les persecucions es van accentuar arran de les reformes Tanzimat (1839-1876), que van exacerbar l'ambient d'intolerància religiosa fins a culminar amb les matances a gran escala de les minories cristianes. Els yazidites van ser intensament perseguits, sobretot per certs líders tribals kurds sunnites, com ara Mohammed Beg de Rowanduz (1832) i Bedir Khan Beg (1840), així com per funcionaris otomans, com Omar Wahbi Paixà (1893). Tot això va provocar la solidaritat entre aquestes minories perseguides; per exemple, els yazidites de Sinjar van protegir armenis durant el genocidi de 1915-1916.
A causa d'aquesta situació, durant el i començament del , molts yazidites van fugir cap a Geòrgia i Armènia. A la segona meitat del , la major part dels que vivien a Turquia van fugir cap a Alemanya, i la dècada del 1990, molts intel·lectuals iraquians iazidites també hi van anar, i van organitzar la diàspora. A la mateixa època, una part dels yazidites iraquians va donar suport a la lluita dels kurds; a la revolució de 1991 es va poder veure algun grup yazidita amb una bandera amb els colors kurds: vermell, groc, i verd (horitzontal, de dalt a baix). Però en general, després es van considerar no només un grup religiós, sinó un grup ètnic separat dels kurds. Com uns altres pobles del Kurdistan, els yazidites, van prendre una bandera nacional, vermella i blanca vertical amb un gran sol de 24 rajos (12 llargs i 12 més curts, alternativament) al centre. El vermell representa la sang dels màrtirs; el blanc la pau i la igualtat, i el groc la font de la vida i la llum del poble.
Característiques religioses Les dues característiques clau i interrelacionades del yazidisme contemporani són la preocupació per l'ortopraxi i la creença en la metempsicosi. Per tal de respectar escrupolosament les normes que regeixen tots els aspectes de la vida, la pràctica hi és més important que l'estudi de les escriptures, el dogma o la professió de fe personal. Aquesta pràctica s'expressa per un sistema de castes, estrictes lleis alimentàries, la preferència tradicional de viure exclusivament entre yazidites, i l'observació d'uns quants tabús. La creença en la metempsicosi és crucial: els yazidites creuen que els set Éssers Sants es reencarnen periòdicament en forma humana (kassa, concepte similar al dels avatars hindús); això no només reforça el sistema de castes (perquè els membres de les castes religioses dominants serien els descendents de les més recents manifestacions dels Éssers Sants i del xeic Adí i els seus companys), sinó que afavoreix el sincretisme quan s'afirma que figures d'altres tradicions eren manifestacions primerenques de kasses.
Creences miniatura|Vista del complex de Lalish El yazidisme és una religió monoteista i, segons els seus practicants, eminentment no dualista. S'hi explica que Déu, únic, etern, i intangible, va crear el món, però que després va confiar-ne el desenvolupament exclusiu a set Éssers Divins (els Grans Àngels o heft sirr, 'Set Misteris'), el més important dels quals és Taüs Melek ('Àngel Paó'). Aquests éssers són emanacions del Déu únic i no pas criatures separades d'ell. Igualment, es considera que el mal no s'oposa a Déu sinó que prové únicament de l'ésser humà, el qual té la llibertat d'evitar-lo o no.
El món, doncs, va ser creat per Déu en forma d'una perla blanca i va romandre concentrat i estàtic durant 40.000 anys. Després d'això, va esclatar i va començar a desenvolupar-se vers la matèria. És durant aquest procés que van anar apareixent els set àngels que, sota la direcció de Taüs Melek, es van ocupar de l'evolució i van crear Adam. Des d'aleshores, l'Àngel Paó segueix tenint cura de la humanitat.
Per als yazidites, els set Grans Àngels corresponen als set dies de la creació i als set colors de l'arc de sant Martí, i tenen uns quants noms segons les fonts, que semblen confuses. Aquests àngels s'han anat encarnant en uns quants homes. Així, el xeic Adí seria el darrer kassa del mateix Taüs Melek i el seu Company, el xeic Hàssan, i un grup conegut com els "Quatre Misteris" (els noms dels quals també varien segons les fonts), correspondrien als kasses recents dels altres àngels.
Els yazidites també creuen en la reencarnació de les ànimes menors i, com en el yarsanisme, utilitzen la metàfora "canviar de camisa" (kirās gehorrin) per a descriure el procés, procés que permet que les ànimes millorin de vida en vida.
Pràctiques La transmissió ésbàsicament oral, i l'idioma utilitzat és principalment el kurmanji (dialecte kurd del nord). Els seus practicants es consideren els descendents d'Adam, però no d'Eva (d'on haurien eixit la resta de pobles i religions), cosa que justifica llur comportament tancat sobre ell mateix ("Hom no es converteix al yazidisme, es neix yazidita"). Practiquen el bateig, la circumcisió, i unes altres pràctiques properes a l'islam com el dejuni, pregar cinc cops al dia, i fer un pelegrinatge.
Els yazidites tenen una organització social complexa: estan dividits en clans i tribus, però, sobretot, segons un sistema de castes amb funcions socials sancionades religiosament. Aquestes castes són endogàmiques: està prohibit casar-se entre membres de castes diferents, i encara menys amb estrangers. Si es transgredeixen aquestes prohibicions, hom és exclòs de la comunitat. Aquest càstig és considerat com a terrible, perquè és la fi de la reencarnació, i que l'ànima no es podrà millorar més.
Aquest antic sistema de castes va ser revisat pel xeic Adí, que en va establir les regles actuals. Les tres castes principals són les dels xeics, els pirs, i els mirids. Les dues primeres són de caràcter sacerdotal, mentre que la tercera engloba la resta de la comunitat. Els membres de la casta dels xeics serien els descendents dels companys del xeic Adí; i es poden identificar per l'origen àrab dels epònims tribals. Els pirs, d'acord amb els epònims dels seus clans, són d'origen kurd; i provindrien dels primers seguidors locals d'Adí. A més d'això, hi ha una sèrie de càrrecs polítics i religiosos que depenen de la pertinença a una casta, però les seves funcions promouen l'intercanvi i la interrelació entre ells. Al cim de la jerarquia hi ha el príncep o mir (emir); després hi ha el xeic Baba, equivalent yazidita del "Papa"; i per sota hi ha les classes sacerdotals compostes pels faquirs, els qewels, i kotxeks.