Kiruna (en sami septentrional: Giron; en finès: Kiiruna) és una ciutat situada a la província de la Lapònia sueca, la més septentrional de Suècia. Amb una població de 17.002 habitants el 2016, és el centre administratiu del municipi de Kiruna (amb 23.167 habitants el 2016) al Comtat de Norrbotten.
El Centre Espacial Esrange es va establir a Kiruna als anys 1960. També a Kiruna es troben l'Institut de Física Espacial i el Departament de Ciències Espacials de la Universitat Tecnològica de Luleå.
Història Orígens Els descobriments arqueològics han demostrat que la regió al voltant de Kiruna ha estat habitada des de fa com a mínim 6.000 anys.
Segles abans que Kiruna fos fundada el 1900, la presència de mena de ferro a Kiirunavaara i Luossavaara era coneguda per la població local sami. El 1696, Samuel Mört, un llibreter de Kengis, va descriure la presència de ferro als dos turons. L'oficial suec i cartògraf Anders Hackzell va fer el mapa de l'àrea de Kiruna el 1736 i va donar a les muntanyes de l'àrea noms en llengua sueca Fredriks berg (nom finlandès original encara en ús: Kiirunavaara) i Berget Ulrika Eleonora (nom finlandès original encara en ús: Luossavaara), pels noms del rei de Suècia Frederic I i la seva muller Ulrica Elionor.
Malgrat els descobriments de grans quantitats de mena, no es va desenvolupar cap mena de mineria a causa de la ubicació remota i el clima dur, tot i que alguna mena va ser extreta el . Uns treballs duts a terme a l'estiu i es transportava durant l'hivern, utilitzant trineus tirats per rens i cavalls. Tanmateix, els costos eren molt alts i la qualitat de la mena amb fòsfor era pobra, fins que, el 1878, el procés Gilchrist-Thomas, inventat per Sidney Gilchrist Thomas i Percy Gilchrist, va permetre la separació del fòsfor de la mena. esquerra|miniatura|Un tren IORE que passa per Vassijaure El 1884, es va atorgar una concessió per una línia de ferrocarril de Luleå a Narvik a The Northern of Europe Railway Company. El ferrocarril provisional entre Luleå i Malmberget va ser acabat el 1888 i el primer tren va sortir de Malmberget el mes de març. En aquell moment l'empresa anglesa va fer fallida i va haver de vendre la línia a l'estat suec per 8 milions de corones sueques, al voltant de la meitat de la quantitat inicialment invertida. Després d'una significant reconstrucció, el ferrocarril a Gällivare va ser utilitzat un altre cop i la mena de ferro va ser extreta a Malmberget per Aktiebolaget Gellivare Malmfält (AGM).
A iniciativa de Robert Schoug, es va fundar l'empresa Luossavaara-Kiirunavaara Aktiebolag (LKAB) el 1890. Dins 1893, Gustaf Broms esdevenia CEO d'ambdós LKAB i AGM. LKAB volia continuar la via fèrria via Luossavaara i Kiirunavaara fins a Narvik a la costa de Noruega, lliure de gel. Un traçat polèmic a causa de la influència de Rússia (que llavors controlava Finlàndia la qual ja estava connectada a Suècia a Haparanda – Tornio) en una línia de ferrocarril internacional. miniatura|L'Ajuntament de Kiruna a l'estiu Finalment, el ferrocarril va arribar a Kiruna el 15 d'octubre de 1899 i els traçats suec i noruec van quedar unides el 15 de novembre de 1902. Per a la LKAB, la despesa quasi va suposar la seva fallida el 1901, quan l'explotació minera del mont Kiirunavaara just havia començat. El 14 juliol 1903, el rei Oscar II va inaugurar oficialment la línia de ferrocarril.
Els arquitectes Per Olof Hallman i Gustaf Wickman van ser els encarregats de dissenyar la nova ciutat, que s'hauria d'ubicar a Haukivaara, prop d'ambdues mines de mena del ferro. Es van tenir en compte criteris geogràfics i climatològics llavors revolucionaris; es va situar en un turó per suavitzar les temperatures d'hivern són molt més suau que en altres ciutats, i amb una orientació de la trama urbana que limitava el vent. El projecte va ser aprovat el 27 d'abril de 1900.
Gustaf Broms, primer administrador general de la LKAB, va proposar el nom de Kiruna, un nom curt i pràctic que també podria ser pronunciat pels habitants suecs. La LKAB va incorporar Hjalmar Lundbohm, qui ni tan sols havia acabat els estudis de geologia, com a director local a Kiruna.
Història primerenca miniatura|Evolució de la població a la ciutat de Kiruna miniatura|Aurora boreal vista als voltants de Kiruna|275x275px Abans que el disseny del poblat fos aprovat, les cases havien estat construïdes de forma desorganitzada amb situacions d'infrahabitatge il·legals similars als de l'altra ciutat minera, Malmberget, a 80 quilòmetres al sud de Kiruna. També, eren edificis provisionals els utilitzats com a església, escola, hospital, hotel i l'estació de policia. Tanmateix, les residències oficials van ser construïdes a un ritme alt, i quan el rei va inaugurar el ferrocarril el 1903, tots els habitatges il·legals i la majoria d'altres edificis provisionals havien estat enderrocats i reemplaçats. El primer edifici, anomenat B:1, es conserva i pot ser visitat com a part de la Hjalmar Lundbohmsgården, la residència de Lundbohm, com a primer director de la mina.
El 1899, hi havia registrades 18 persones com a habitants del que aviat seria Kiruna. Van passar a 222 el 1900, 7.438 el 1910 i 12.884 el 1930. miniatura|L'Església de Kiruna |esquerra Els habitatges no van créixer ràpidament; el 1910, hi havia 1.877 habitacions oficials i algunes residències no reconegudes, cosa que significava una mitjana de tres a quatre persones per habitació; aquesta densitat va millorar en les següents dècades. El 1908 Kiruna va esdevenir un municipalsamhälle (equivalent a una entitat de població), un estatus inferior a l'esperat per les organitzacions locals, com la Luossavaara-Kiirunavaara Arbetareförening, que confiaven que fos qualificat com a köping (vila amb mercat). Per aconseguir-ho, l'empresa minera LKAB va finançar la construcció d'un hospital, estació de bombers, clavegueram, carreteres, una església de Kiruna (oberta el 1912) i la casa parroquial.
L'explotació minera era prou bona a començaments del . El primer director de la mina, Hjalmar Lundbohm, estava preocupat per les condicions de treball a l'exterior durant l'hivern, però malgrat una primera recerca d'explotació subterrània, la mineria a tall obert era el mètode utilitzat els primers anys. Es va aplicar la mecanització dels treballs utilitzant excavadores a vapor, però el clima fred generava dificultats considerables i només quan la maquinària elèctrica va estar disponible el 1910, es va aconseguir una mecanització significativa. El cim del Kiirunavaara, que era de 247,7 metres per sobre de Luossajärvi fins que va ser espectacularment escapçat el 1910.
Va haver una vaga general a Suècia el 1909 que també va afectar Kiruna. En la cerca d'un futur millor, milers de persones van deixar Kiruna, incloent un grup de 500 habitants que varen emigrar al Brasil. La majoria d'ells van retornar decebuts per l'experiència a Llatinoamèrica que no va ser allò que havien imaginat. Hjalmar Lundbohm va deixar personalment diners a alguns dels emigrants per al seu retorn.
Durant la Primera Guerra Mundial la producció de mena del ferro va caure al nivell més baix en la història de la LKAB, i quan les exportacions van augmentar un altre cop, una vaga de tres mesos durant 1920 va conduir a un increment del 20% dels salaris dels miners. La producció va tornar a caure a un mínim el 1922, moment en què es va reduir la setmana laboral a tres dies, però durant els alegres anys 20, va augmentar a un rècord de nou milions de tones durant 1927.
El 1921 es va començar a explotar l'altre turó, el Luossavaara. Tanmateix, la quantitat total de mena que podria ser extreta a cel obert era petita comparada amb el Kiirunavaara, i la LKAB va preferir concentrar els recursos en un sol lloc. No obstant això, la mina va continuar fins al 1974, convertint-se posteriorment en una mina de recerca.
Durant les primeres dècades de l'existència de Kiruna, cap carretera la va connectar cap a la resta del món. L'única connexió era per ferrocarril o, a l'estiu, per barca via els rius Torne i Kalix amb Jukkasjärvi i Håmojåkk i des d'allí, a peu. El 1901 es va construir una carretera de Kiruna a Tuolluvaara, a Poikkijärvi el 1909, Alttajärvi el 1913 i es va connectar amb Svappavaara el 1926, des d'on altres carreteres ja connectaven via Vittangi a Pajala i via Lappesuando a Gällivare i d'allà cap al sud.
La Gran depressió va fer caure a un 70% la producció de mena, una caiguda que es convertiria en un augment espectacular just abans de la Segona Guerra Mundial.
Segona Guerra Mundial El municipi de Kiruna és fronterer amb Noruega i Finlàndia i relativament a prop d'ambdós països. Això va provocar el transport de molts soldats a l'àrea quan l'exèrcit es va mobilitzar; primer el setembre 1939 després de la invasió alemanya de Polònia, i posteriorment el novembre de 1939 després de la invasió russa de Finlàndia, però en ambdós casos els soldats suecs no van entrar en combat. El març de 1940, Churchill va demanar permís per transportar soldats de Narvik, Noruega, a Finlàndia via Kiruna i Haparanda en l'Operació Caterina. Davant del temor que la presència de soldats britànics prop de la mina de Kiruna provocaria un atac alemany sobre Suècia, la petició va ser declinada.
Després de la invasió alemanya de Noruega, com a mínim deu soldats es van instal·lar a cada pont al llarg de la línia fèrria Malmbanan, per volar els ponts en cas que l'exèrcit alemany haguessin envaït Suècia. A més, es va prohibir els estrangers visitar Kiruna o la línia fèrria de transport de la mena de ferro, i només els Samis, personal militar, els veïns i les persones que treballaven per al govern tenien permès viatjar entre Kiruna i Riksgränsen.
Després de la batalla de Narvik a Bjørnfjell, el 15 d'abril de 1940, els soldats noruecs ferits i caiguts van ser transportats a Kiruna.
Malgrat les condicions de neutralitat sueca, es van enviar trens amb aliments, esquís i cascos des de Kiruna als soldats noruecs a Bjørnfjell.
La mena de ferro suec de Kiruna era de gran importància per a la màquina de guerra alemanya. Un grup de persones que treballaven a la LKAB organitzat en el Wollweberliga, planegen sabotejar el transport a Alemanya. A finals de novembre de 1941, Edvard Nyberg, Ernst Wollweber i altres van produir una mina per ser subjectada als vagons de tren. Nyberg va ser descobert, va ser acomiadat de LKAB i va estar tres anys i mig a la presó. Al seu alliberament, va fundar Nybergs Mekaniska Verkstad que és encara una de les empreses més grans de Kiruna.
Alemanya va demanar a Suècia l'ús de la xarxa de ferrocarril per transportar equipament militar, però el govern suec va acordar que només permetria el trànsit de caràcter humanitari, però cap subministrament per a soldats. Alemanya va argumentar que, com que Noruega estava ocupada, els soldats alemanys allà ja no lluitaven, i que transportaria una gran quantitat d'equipament militar, munició i, secretament, tropes des del sud al nord de Noruega, via Malmbanan i Kiruna. Les tropes eren sovint traslladades en trens declarats com a transports material. Malgrat anar estrictament contra les regles, hi hi havia una considerable interacció entre els soldats alemanys i els suecs locals, inclòs el comerç i partits de futbol.
Durant la guerra, fins a 2.000 refugiats de 20 països van ser hostatjats a Kiruna. Presoners alemanys de guerra, per exemple, d'avions derribats, van ser retinguts a Kiruna abans de ser transportat al sud. Tanmateix, els petits sabotatges, com posar arena als motors, i era habitual que algunes armes sovint acabaven en el fons del llac Luossajärvi, al costat de la parada de trens.
Al nord de Torneträsk, a Kaivare, la base radiofònica Kari va ser construïda des de la clandestinitat i utilitzada per la resistència noruega. Va ser també utilitzada pel contraban d'armes a Noruega i pels refugiats de Noruega.
Postguerra miniatura|Una antiga mansió propera al centre de Kiruna|301x301px