miniatura|Tombes de Súslov, Stalin, Kalinin, Dzerjinski i Bréjnev al davant de la muralla del Kremlin; la tomba d'Andrópov, que és entre les de Dzerjinski i Kalinin, està amagada darrere dels arbres. El Mausoleu de Lenin és immediatament a la dreta. Els enterraments a la Necròpolis de la Muralla del Kremlin de Moscou (en rus Некрополь у Кремлёвской стены, Nekrópol u Kremlióvskoi stení) s'iniciaren al novembre de 1917, quan 240 víctimes probolxevics de la Revolució d'Octubre de 1917 van ser enterrats en fosses comunes a la plaça Roja. Està centrat a ambdós costats del Mausoleu de Lenin, inicialment construït en fusta el 1924 i reconstruït en granit el 1929-30. Després del darrer enterrament massiu fet el 1921, els funerals a la plaça Roja van quedar reservats com el darrer honor als polítics, caps militars, cosmonautes i científics notables. El 1925-27, els enterraments a terra van ser substituïts per enterraments de les cendres a la mateixa muralla del Kremlin, encara que el 1946 Mikhaïl Kalinin va ser enterrat a terra. El darrer a ser enterrat a la plaça Roja va ser Konstantín Txernenko al març de 1985. La Necròpolis de la Muralla del Kremlin va ser designada com a espai protegit el 1974.
Ubicació
miniatura|esquerra|En una data tan recent com el 1800, el lloc on ara hi ha la necròpolis era un fossat pantanós ple de ponts de pedra El segment oriental de la muralla del Kremlin, i la plaça Roja situada al seu davant, va construir-se al , durant el regnat d'Ivan III;Schmidt, p. 13. la muralla i la plaça estaven separades per un fossat defensiu ple d'aigua provinent del riu Neglínnaia. El fossat resseguia una segona muralla de la fortalesa secundària, travessada per tres ponts que connectaven el Kremlin amb el posad (raval). Des de 1707-08, el tsar Pere el Gran, esperant una incursió sueca que penetrés profundament a Rússia, restaurà el fossat al voltant del Kremlin, tancà la plaça Roja i construí fortificacions de terra al voltant de les torres Nikólskaia i del Salvador.Schmidt, p. 61. Entre 1776-1787, Matvei Kazakov construí el Senat del Kremlin, que avui és el teló de fons per a la necròpolis actual.
Com que durant el no s'usaren, les fortificacions s'anaren deteriorant i no van ser reparades amb propietat fins al 1801, amb la coronació d'Alexandre I. En poc temps, el fossat juntament amb els ponts i els edificis adjacents van ser reemplaçats per una plaça pavimentada.Xtxenkov et al., p. 57.Brooke (p. 35) data incorrectament la demolició després de 1812. A partir del 1800 hi hagué més reconstruccions. El tram sud de la muralla del Kremlin des de la torre del Senat va quedar molt malmès el 1812 després d'una explosió a l'Arsenal del Kremlin provocada per les tropes franceses en retirada. La torre Nikólskaia va perdre el coronament gòtic que s'hi havia bastit el 1807-08; la torre de l'Arsenal tenia esquerdes profundes... per tot plegat, Joseph Bové proposà el 1813 la demolició de les torres per evitar el seu col·lapse imminent. Ara bé, les estructures principals de les torres es considerà que eren prou fortes per mantenir-se a lloc i van ser cobertes amb els nous sostres en forma de pinacle, dissenyats per Bové. Els bastions de Pere el Gran van ser destruïts i amb l'espai resultant es van agençar els Jardins d'Alexandre i la plaça del Teatre.Schmidt, p. 143 i 153. La muralla del Kremlin que donava a la plaça Roja va ser reconstruïda no tan alta com abans i adquirí el seu aspecte actual a la dècada del 1820.Xtxenkov et al., p. 61-62.
Fosses comunes de 1917 El juliol de 1917, centenars de soldats del Front Nord rus van ser arrestats per amotinament i deserció i tancats a la fortalesa de Dvinsk. Posteriorment, 869 van ser traslladats a Moscou. Allà, els soldats tancats van iniciar una vaga de fam; les mostres de suport públic amenaçaven de convertir-se en una revolta ciutadana. El 22 de setembre, 593 van ser alliberats, mentre que la resta van quedar empresonats fins a la Revolució d'Octubre. Els soldats alliberats, anomenats col·lectivament els Dvintsi ('els de Dvinsk'), van quedar-se a la ciutat com un grup cohesionat, establert al barri de Zamoskvorètxie i clarament hostil al Govern Provisional. Immediatament després de la Revolució d'Octubre a Sant Petersburg, els Dvintsi esdevingueren la força de xoc dels bolxevics a Moscou. La nit del 27 al 28 d'octubre, un destacament d'uns 200 homes, dirigint-se al nord cap al carrer Tverskaia, s'enfrontaren amb les forces lleialistes prop del Museu Històric Estatal a la plaça Roja. 70 dels Dvinstsi, incloent-hi el comandant de la companyia, Sapúnov, van morir a les barricades.
L'endemà els lleialistes, encapçalats pel coronel Riàbtsev, van aconseguir apoderar-se del Kremlin. Van disparar contra els soldats rojos que s'havien rendit a la muralla de l'Arsenal. En van morir més en l'atac dels bolxevics al Kremlin, que aconseguiren capturar la nit del 2 al 3 de novembre. La lluita als carrers va endur-se'n un miler de vides,Colton, p. 85. i el 4 de novembre la nova administració bolxevic decretà enterrar els seus morts a la plaça Roja prop de la muralla del Kremlin, on, de fet, la majoria d'ells havien estat morts.
Sentim tot de veus per aquesta plaça immensa, i un so de pics i pales. La travessem. Prop de la base de la muralla s'amunteguen muntanyes de sorra i pedres. Pujant-hi veiem dues grans fosses, de 10 o 15 peus de fondària i 50 iardes de llarg, on centenars de soldats i treballadors estan cavant a la llum de les fogueres. Un jove estudiant se'ns adreça en alemany. «La Tomba dels Germans», ens explica. John Reed, Deu dies que sacsejaren el món.Reed, p. 227.
Un total de 238 morts van ser enterrats en aquestes fosses comunes situades entre les torres del Senat i Nikólskaia en un funeral celebrat el 19 de novembreCorney, p. 41–42, fa una descripció de les cerimònies. (John Reed en menciona incorrectament 500); dues víctimes més van ser enterrades el 14 i el 17 de novembre. El més jove, Pàvel Andrèiev, només tenia 14 anys. De les 240 víctimes prorevolucionàries de les lluites d'octubre i novembre, al llistat oficial de la Comissió de Tombes de Moscou només se'n van identificar 20, incloent-hi 12 dels Dvinstsi. Al març del 2009, encara quedaven 3 carrers a Moscou en honor d'aquestes víctimes individuals: els carrers Liusínovskaia, Pavla Andrèieva i Verzèmneka, així com el carrer Dvíntsev, anomenat així en honor dels Dvintsi.
Els lleialistes van aconseguir permís per enterrar públicament els seus morts el 13 de novembre. Aquest funeral començà a l'edifici de la vella Universitat Estatal de Moscou, prop del Kremlin; 37 morts van ser enterrats al cementiri de Vsekhsviàtskoie (avui enderrocat), situat al barri de Sókol.Corney, p. 43.
Tombes de 1918-1927 Els enterraments massius i individuals a terra al peu de la muralla del Kremlim continuaren fins al funeral de Piotr Vóikov al juny de 1927. Als primers anys del règim soviètic, l'honor de ser enterrat a la plaça Roja també era possible per als soldats ordinaris, víctimes de la Guerra Civil, així com per als membres de la milícia de Moscou morts en la lluita contra el gangsterisme (març-abril de 1918). El gener de 1918, els Guàrdies Rojos enterraren les víctimes d'un atac terrorista al barri de Dorogomílovo. El mateix mes, els terroristes blancs metrallaren una cursa probolxevic; i les vuit víctimes també van ser enterrades al peu de la muralla.
L'enterrament més nombrós va tenir lloc el 1919: el 25 de setembre, un grup d'anarquistes encapçalats per l'antic terrorista social-revolucionari Donat Txerepànov va posar un artefacte explosiu en una escola del Partit Comunista al carrer Leóntievski mentre Vladímir Zagorski parlava als estudiants. Hi van morir dotze persones, incloent-hi Zagorski, que van ser enterrats en una fossa comuna a la plaça Roja. Un altre incident remarcable va ser un accident ferroviari el 24 de juliol de 1921, el de lAerovagon (Аэровагон), un tren experimental d'alta velocitat amb motor aeronàutic i tracció per hèlix que no havia estat prou provat. El dia de l'accident havia portat amb èxit un grup de comunistes soviètics i estrangers, encapçalats per Fiódor Serguèiev, a les mines de carbó de Tula; però durant el viatge de tornada a Moscou descarrilà a gran velocitat i en resultà la mort de tothom a bord, incloent-hi el seu inventor, Valerian Abakovski. Aquest va ser el darrer enterrament massiu a la plaça Roja.
Iàkov Sverdlov, que havia mort el 1919 durant la grip espanyola, va ser enterrat en una tomba individual prop de la torre del Senat. Seria la primera de les 12 tombes individuals de grans líders soviètics. Sverdlov va ser seguit per John Reed, Inessa Armand, Víktor Noguín i d'altes bolxevics notables i els seus aliats estrangers. L'enterrament a la muralla del Kremlin, a més de la seva situació propera a la seu del govern, era també vist com una afirmació de l'ateisme, car haver estat enterrats en un cementiri tradicional proper a una església era inapropiat per als bolxevics. Pel mateix motiu, la incineració, prohibida per l'Església Ortodoxa Russa,Mates, p. 370. era preferida abans que l'enterrament dins un taüt, i fou afavorida tant per Lenin com per Trotski. El nou govern patrocinà la construcció de crematoris des de 1919, però el primer enterrament de cendres en un nínxol a la muralla no va tenir lloc fins al 1925.
Enterraments al terra de la plaça Roja, 1918-1927Basat en la llista de la Comissió del Patrimoni de la Ciutat de Moscou (en rus). Revisat el 28-03-2009. 1918: Caiguts durant la Guerra Civil (Ivan Smilga, Anton Khorak, Aleksandr Kvardakov, Aleksandr Kutxutenkov, Fèliks Barasèvitx, Aleksandr Gadomski); milicians morts durant les lluites als carrers contra les bandes a Zamoskvorètxie (Semion Pekalov, Iegor Xvírkov, Nikolai Priàmikov) 1919: Iàkov Sverdlov; caiguts durant la Guerra Civil (Anton Stankèvitx, Mark Mokriak, Heinrich Zweinek); les 12 víctimes de l'atemptat del carrer Leóntievski, incloent-hi Vladímir Zagorski 1920: Inessa Armand, Iàkov Botxarov, Vitali Kovxov, Ivan Khomiakov, Augusta Aasen, John Reed, Mikhaïl Iànixev, Vadim Podbelski 1921: Ivan Rusakov, Lev Kàrpov, Ivan Konstantínov; les víctimes de lAerovagon (Valerian Abakovski, Oskar Heilbrich, John William Hewlett, Fiódor Serguèiev «Artiom», Otto Strupat, John Freeman) 1922: Iefim Afonin, Ivan Jilin 1923: Vàtslav Vorovski 1924: Vassili Likhatxov, Víktor Noguín 1925: Mikhaïl Frunze, Nariman Narimànov 1926: Fèliks Dzerjinski 1927: Piotr Vóikov
El Mausoleu, 1924-1961
miniatura|El primer mausoleu, fet de fusta (1925) Vladímir Lenin va morir d'un infart el 21 de gener de 1924. Mentre el cadàver era a la sala principal de la Casa de les Unions, el Politburó discutí com preservar-lo, inicialment per a 14 dies, malgrat les objeccions de la seva vídua i dels germans.Quigley, p. 29.Tumarkin, p. 135–164, dona una cronologia detallada dels esdeveniments del gener de 1924. Ióssif Stalin donà instruccions per instal·lar un panteó per a les restes embalsamades de Lenin dins de la muralla del Kremlin, i el 27 de gener el taüt amb el cadàver fou col·locat en un panteó provisional de fusta, construït en només un dia. El primer mausoleu com a tal va ser construït amb fusta entre març i juliol de 1924 i es va inaugurar oficialment l'1 d'agostQuigley, p. 32. (els visitants estrangers hi van poder entrar a partir del 3 d'agost).Tumarkin, p. 165-206, dona una cronologia detallada de l'establiment del mausoleu. L'abril del 1926 s'obrí el concurs per al disseny i la construcció d'un mausoleu nou i definitiu, concurs que guanyà Aleksei Sxússev; se n'inicià la construcció al juliol de 1929 i es va completar setze mesos després.Quigley, p. 33. El mausoleu ha estat emprat des de llavors com a tribuna pel govern durant les desfilades públiques. Les restes de Lenin encara hi reposen, i només les va abandonar durant el període d'evacuació a Tiumén entre 1941 i 1945.Quigley, p. 34–35.