LImperi Cartaginès o, simplement, Cartago fou un estat púnic del nord d'Àfrica i la península Ibèrica que va durar del 650 aC, amb la independència de la metròpoli de Tir, fins al 146 aC, amb la derrota a la Tercera Guerra Púnica. En l'apogeu de la influència de la ciutat, tenia el control de la major part de la Mediterrània Occidental. L'imperi estava en un estat constant de lluita amb la república romana, que va donar lloc a una sèrie Guerres Púniques. Al final de la Tercera Guerra Púnica, Cartago va ser destruïda i ocupada per les forces de la República Romana i gairebé tot l'imperi va caure en mans romanes.
Història miniatura|Hanníbal Barca, general, aristòcrata i senador cartaginès. miniatura|Imperi cartaginès. miniatura|Zones d'influència de Cartago i Roma abans de la Segona Guerra Púnica.
Orígens miniatura|Esteles funeràries al santuari púnic del Tofet de Salambó miniatura|lang=ca|Mapa de Fenícia i ubicació de Tir. La ciutat de Cartago va ser fundada com a colònia fenícia, establerta, segons la tradició, l'any 814 aC per la llegendària Dido, que havia fugit de Tir. La ciutat es va establir mitjançant la compra de territoris als nadius, pels quals es va pagar un tribut durant segles. Va col·laborar estretament amb la colònia fenícia d'Útica, fundada 287 anys abans. Segons la llegenda, la seva creixent prosperitat va provocar l'atac de Hiarbes, rei dels númides, que va oferir a Dido, la fundadora i germana del rei Pigmalió de Tir, o bé casar-se amb ell, o la guerra; ella, fidel al seu espòs, es va suïcidar.
Pel que fa al relat històric, recentment n'ha estat discutida la data de fundació, car les troballes arqueològiques més antigues són, com a màxim, del . De l'època cartaginesa en resten vestigis de la ciutat, puix que fou arrasada pels romans el 146 aC. En resten, però, l'estructura del port, un santuari dedicat a Tanit i a Baal-Hammon, i un gran conjunt de necròpolis, que van dels segles a .
La ciutat de Cartago va desenvolupar un gran Estat sota el seu poder. En els seus inicis, el territori cartaginès comprenia només la ciutat i una petita àrea d'uns 50 km². Al els cartaginesos van anar ocupant un territori entre 30.000 i 50.000 km², que va constituir la base de l'imperi cartaginès. Partint d'aquesta zona, que se sol denominar metropolitana, es van expandir per crear entre els segles i aC un imperi mercantil marítim, aprofitant les factories i ciutats existents fundades pels fenicis, o establint-ne de noves, a la Península Ibèrica, Sicília, Sardenya, Eivissa i al nord d'Àfrica, consolidant a més el seu poder sobre Numídia i Mauritània. En el seu apogeu va ser la primera potència econòmica i militar a la Mediterrània Occidental. La República Cartaginesa es va enfrontar a la República Romana per aquesta hegemonia en les diverses guerres púniques, però en resultà vençuda, definitivament el 146 aC, cosa que va comportar la desaparició de l'estat cartaginès i la destrucció de la ciutat de Cartago.
Si bé el territori controlat per Cartago va ser ampli, amb nombrosos vassalls i associats, la zona pròpiament colonitzada per Cartago mai no va arribar a ser molt extensa. L'estat es dividia entre ciutats aliades o sòcies com Útica, els territoris autònoms i l'imperi pròpiament dit de Cartago que, segons ells mateixos, comptava amb unes 300 ciutats a l'època de la Primera Guerra Púnica. La zona més rica i poblada era l'anomenada zona metropolitana; aquesta al seu torn es dividia en 7 circumscripcions anomenades pagi. Més enllà del territori pròxim a Cartago es trobava la Gran Sirte, un ric territori costaner a mig camí de Líbia.
Guerres púniques
Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos (o púnics). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Hamílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Hanníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas. miniatura|Fresc de 1510, Hanníbal creuant els Alps amb cavalls i elefants es mostra com un dels més grans estrategs.
Primera Guerra Púnica (262 aC - 241 aC)
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.
La guerra passà al mar, originàriament dominat pels romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duïli àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega.
Guerra dels mercenaris (241 aC - 238 aC) La guerra dels mercenaris Charles Rollin, The antient history of the Egyptians, Carthaginians, Assyrians, Babylonians, p.218 va ser una revolta dels exèrcits de mercenaris al servei de Cartago durant i després de la Primera Guerra Púnica, i que va comptar amb el suport d'assentaments a Líbia descontents amb el control cartaginès.
Segona Guerra Púnica (218 aC - 202 aC) miniatura|Cartaginensis
Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília. Hanníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra. El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Hanníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a Arle. Penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles de Trèbia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans. Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannes), i s'establí a Càpua. Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Hanníbal. Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Hanníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC) i Cartago forçada a pagar la suma de 200 talents de plata anuals durant 50 anys.
Tercera Guerra Púnica (149 aC - 146 aC)
Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago. Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa I contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava Escipió Emilià. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de Juli Cèsar.
Cronologia Segle VI aC: Cartago és governada per dos sufets (jutges) anuals amb un senat. Les altres colònies fenícies tenen una estructura de poder similar. Se suposa que cada ciutat tenia tres tribus, trenta cúries, tres-centes famílies principals (gens) i un senat de tres-cents membres; fora del senat es va formar un consell de trenta prínceps representant les cúries. Segle VI aC: Justí diu que, a la primera meitat de segle, un general anomenat Malc va fer una expedició a Sardenya i Sicília. Malc és la paraula fenícia equivalent a rei. A Sicília es va poder establir, però a Sardenya fou rebutjat i llavors va desembarcar a Cartago i va prendre el poder de la ciutat. Al cap d'un temps, acusat de voler ser rei, fou mort per la població. Segle VI aC: A la segona meitat de segle, el poder passa a mans del general Magó, d'una família local. Els seus fills Hasdrúbal i Hamílcar van fer la guerra amb els libis d'Àfrica, intentant deslliurar-se del pagament que feia Cartago per les seves terres, però foren derrotats i van haver de demanar la pau. També van fer la guerra a Sardenya, on Asdrúbal va morir. Aquest general va ser onze vegades el general en cap (o dictador) de Cartago i va gaudir de quatre triomfs. El seu germà Hamílcar va morir en combat a Sicília el 480 aC: Cada un va deixar tres fills que van seguir al capdavant dels exèrcits cartaginesos: Himilcó, Hannó i Giscó (fills d'Hasdrúbal) i Hanníbal, Hasdrúbal i Safó, fills d'Hamílcar. 536 aC: Els cartaginesos, aliats a la població local, expulsen els colons foceus d'Alàlia a Còrsega, però poc després es retiren de l'illa. El 450 aC Còrsega encara no pertanyia a Cartago, però al segle següent ja és a les seves mans. 523 aC: Els tiris rebutgen ajudar Pèrsia en un atac a Cartago. Es mantenen relacions estretes amb Útica, Tunes, Hipona, Leptis Magna i Hadrumet. Aquestes ciutats esdevenen de mica en mica aliades i, després, tributàries. 509 aC: Aquell any Sardenya pertanyia als cartaginesos quan es va fer un tractat comercial amb Roma. Probable fundació de Càralis i Sulcos, ciutats principals de l'illa, que fou governada per un oficial anomenat beotarca (que dirigia els mercenaris) en temps de pau, i per un strategos (que els dirigia en temps de guerra), enviats des Cartago. Les colònies de la part occidental de Sicília, especialment Panorm, estan sota control o influència de Cartago. Les illes d'Eivissa, Malta, Gozo, Kerkenah i Lipari eren també colònies fenícies sota la influència cartaginesa. 481 aC: Esclata la guerra a Sicília quan Teró d'Agrigent enderroca Teril·le, tirà d'Hímera i aliat de Cartago. Els cartaginesos van enviar una flota en ajut de Teril·le dirigida per Hamílcar (480 aC) i van assetjar Hímera. Geló I de Gela va atacar els assetjants i es va lliurar la batalla d'Hímera (480 aC), que va posar fi al desig cartaginès d'expandir-se per l'illa i cap a Itàlia. 410 aC: Segesta demana ajut a Cartago contra Selinunt. Això comporta conflictes amb Dionisi (410-368 aC), Timoleont (345-340 aC) i Agàtocles (311-307 aC). 394 aC: Gran revolta dels libis. 348 aC: Tractat comercial entre Cartago, Útica, Roma i Tir. 340 aC: Hannó intenta erigir-se en dèspota i eliminar el senat, però és arrestat i mort sota tortura junt amb tota la família. 332 aC: Arribada i establiment de milers de refugiats de Tir. 308 aC: Bomílcar I intenta un cop d'estat sense èxit. 279 aC: Tractat d'aliança defensiva entre Roma i Cartago, dirigit principalment contra Pirros, rei de l'Epir. 277 aC: Lluites amb Pirros, quan els cartaginesos quasi dominaven Sicília. 264 aC: Els romans desembarquen a Sicília: Cartago perdrà l'illa. Hieró II de Siracusa es va unir als romans (263 aC), que van ocupar Agrigent el 262 aC: Això fou el més important de la Primera Guerra Púnica. 240 aC: La falta de pagament als mercenaris provoca la seva revolta, a la qual s'uniren els libis. Tres anys de guerra (240-237 aC). 237 aC: Els romans ocupen Sardenya i Còrsega, i altres illes menors. 236 aC: Conquesta d'Hispània per Hamílcar, de la família dels Barca, i el seu gendre Hasdrúbal. Acaba el 221 aC. 218 aC: Les lluites per la zona d'influència a Hispània porten a la Segona Guerra Púnica, que durarà fins al 201 aC: 150 aC: S'inicia la Tercera Guerra Púnica pel desig de Roma d'aniquilar Cartago. Durarà fins al 146 aC i acaba amb la destrucció de la ciutat. 122 aC: Cartago esdevé colònia romana amb el nom de Junònia, colònia que fou efímera.
Organització territorial Si bé el territori controlat per Cartago va ser ampli amb nombrosos vassalls i associats, la zona pròpiament colonitzada pels púnics mai va arribar a ser molt extensa. L'estat es dividia entre ciutats aliades o sòcies com Útica, els territoris autònoms i l'imperi pròpiament dit, el qual segons els mateixos cartaginesos comptava amb unes 300 ciutats a l'època de la Primera Guerra Púnica.