Abu-Bakr ibn Úmar ibn Talakakín al-Lamtuní as-Sanhají () (?-1076) fou un emir dels almoràvits, dels lamtunes i fundador de Marràqueix.
Era germà de Yahya ibn Úmar al-Lamtuní, que havia succeït a Yahya ibn Ibrahim com a emir de la confederació sanhadja, formada per les tribus lamtuna, gudala i massufa. Vers el 1040 Yahya ibn Ibrahim, en tornar d'un pelegrinatge a la Meca (probablement no personalment sinó que hi va enviar un jurista de la tribu), va portar un savi musulmà maliquita de nom Abd-Al·lah ibn Yassín que havia de convertir de manera efectiva als lamtunes i gudales, només islamitzades superficialment. El savi es va establir a un ribat anomenat Na, en una illa o península de la costa atlàntica, i els va poder convertir. Això fou l'origen de l'estat dels murabitun o almoràvits.
A la mort de Yahya ibn Ibrahim el 1042/1043, Abd Al·lah ibn Yassín era el cap espiritual o imam de la comunitat i va nomenar com a successor a Yahya ibn Umar ibn Talakakin que va morir el 1056 en una incursió contra els ""infidels" al Sudan occidental; l'imam va designar al seu germà Abu-Bakr ibn Umar ibn Talakakin, reputat per la seva valentia i la seva fe. El nou emir va rebre l'encàrrec de conquerir l'Atles marroquí. La seva primera campanya va acabar el 1057/1058 amb la conquesta de la població d'Aghmat, capital dels masamides, Des d'aquest prestigiós centre urbà l'imam va decidir llançar-se contra els barghawata del Marroc, considerats herètics, però va actuar de manera imprudent en la batalla i va resultar mort (1059) i Abu-Bakr va quedar llavors com líder únic dels murabitun o almoràvits. Va aplanar als barghawates i va retornar carregat de botí a Aghmat on va establir la seva capital, i es va casar amb la rica vídua de l'antic governant de la població, la tunisiana Zaynab bint Ishak al-Nafzawiyya, de gran bellesa i intel·ligència. Llavors va confiar el comandament de l'exèrcit al seu nebot Yússuf ibn Taixfín que ja s'havia destacat per la seva habilitat militar i política i que va iniciar la conquesta del Marroc.
La vida a Aghmat no fou fàcil. Els nòmades que l'havien conquerit no gaudien vivint darrere els seus murs i els habitants locals se sentien conquerits. Finalment Abu-Bakr fou convençut de fundar una nova capital més al nord. Va establir la seva nova capital al lloc de la moderna Marràqueix i el trasllat oficial fou el 7 de maig de 1070. Els primers treballs foren construir una kasaba (el Kasr al-hadjar) i un castell de pedra pel tresor, l'harem i les armes. El gener del 1071 va rebre notícies alarmants del desert, i va anar en ajut de la seva tribu deixant el govern del Marroc al seu nebot Yússuf amb seu a la vila en construcció; li va cedir també una gran part de l'exèrcit i la seva dona, que per consell d'ella mateixa, fou repudiada i passat el termini establert a l'islam per la viudetat, es va poder casar amb Yússuf perquè aquest pogués aprofitar la seva experiència dels afers marroquins.
Abu-Bakr va anar al desert, va posar orde, i vers el 1073 estava altre cop al Marroc però es va instal·lar a Aghmat sense anar a Marràqueix, ja que intuïa que Yússuf ni li tornaria la ciutat ni renunciaria al comandament. Després d'una entrevista en ple camp, asseguts en barnús, Abu-Bakr va acceptar els importants regals que Yússuf li va oferir, i va salvar la cara al conservar el títol, retornant al seu país d'origen per reprendre la guerra contra els negres infidels. Va morir en aquesta lluita el 1076G. Deverdun a l'Enciclopèdia de l'Islam, article "al-Lamtuni" o 1087T. Lewwick a l'article "Lamtuna", Enciclopèdia de l'Islam al nord del riu Senegal, al massís de Tagant, on s'ha trobat el seu epitafi lapidari. L'opinió entre els historiadors està dividida sobre si els almoràvits van establir mai el domini sobre els seus veïns subsaharians. Si Ghana va ser realment conquerida, probablement ho va fer un fill d'Abu Bakr, Yahya, el 1076, en qualsevol cas, el país es converteix a l'islam i a la mort d'Abu Bakr el 1087, fou recuperada pels seus sobirans. El seu fill Ibrahim ibn Abi Bakr va anar al Marroc a reclamar la successió, però ben aconsellat, va acceptar valuosos regals i va renunciar.
Referències
Bibliografia J. Bosch Vilà, Los Almorávides, Tetuán, 1956. H. terrasse, Histoire du Maroc, Casablanca 1949
Categoria:Emirs almoràvits Categoria:Marràqueix Categoria:Nascuts al segle XI Categoria:Morts al segle XI