Arvo Pärt (Paide, Comtat de Järva, 11 de setembre de 1935) és un compositor estonià. És el compositor contemporani viu més interpretat del món, tant per la seva qualitat musical i emocional com per la seva capacitat d'atreure el gran públic.
Des de finals dels anys setanta, Pärt va desenvolupar el que va anomenar tintinnabuli: un mètode de composició minimalista propi que pren el nom llatí d'unes petites campanes i que sorgeix per les experiències místiques de Pärt a través del cant. La música de Pärt està en part inspirada en el cant gregorià. Les seves obres més interpretades inclouen Fratres (1977), Spiegel im Spiegel (1978) i Für Alina (1976). Del 2011 al 2018, i de nou el 2022, Pärt va ser el compositor viu més interpretat del món, i el segon més interpretat el 2019, després de John Williams. L'Arvo Pärt Center, a Laulasmaa, es va obrir al públic l'any 2018.
Biografia Infància i estudis miniatura|Castell de Rakvere, localitat on Arvo Pärt va passar la infància Arvo Pärt va néixer l'11 de setembre de 1935 a Paide, un poble situat al centre d'Estònia, a 80 quilòmetres al sud de Tallinn, capital d'aquest país. Hi va passar només els seus primers anys, com l'únic fill de Linda Anette i August Pärt. El 1938, els seus pares es van separar i es va mudar amb la seva mare a Rakvere, un poble petit del nord d'Estònia, on Arvo va passar els anys escolars. Igual que Paide, Rakvere és de petites dimensions i està allunyada dels centres culturals del país. La infància de Pärt sempre va estar acompanyada de canvis. Diversos factors afavorien que aquests canvis l'afectessin indirectament, com canvis polítics, guerres i països poderosos a la recerca d'expansió. Encara que ni ell ni cap membre de la seva família van ser víctimes directes de la guerra, la major part de la seva vida (abans d'emigrar a Alemanya) la van viure sota el domini soviètic. Encara que en el moment del seu naixement Estònia era un estat independent, l'URSS va ocupar el país el 1940 com a resultat del pacte Mólotov-Ribbentrop (entre la Unió Soviètica i el Tercer Reich) i el país va romandre sota el control de la Unió Soviètica (excepte un període de tres anys sota ocupació alemanya) durant 51 anys.
Escola de música de Rakvere miniatura|La Rakvere muusikakool, la primera escola de música on va estudiar El 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, es va fundar la Rakvere muusikakool, una de quatre escoles que van sorgir fora de Tallinn, i on Pärt va començar la seva formació musical als 9 anys, amb classes de piano i teoria musical. L'escola seguia el model de les escoles de música soviètiques. Durant els anys posteriors a la guerra, els professors que van treballar en escoles de música i en general, mantenien la filosofia social i cultural de l'Estònia de la preguerra. Això va tenir un efecte definitiu en la concepció i formació de la visió del món del jove Pärt.
La seva professora de piano fou Ille Martin. D'ella va dir: «oh, és un àngel, ella en vida ho suportava tot, cada vegada que anava a casa sempre em servia xocolata calenta. Em va regalar una clau mestra: em va anotar en un dels meus quaderns que el gran misteri de la música rau a saber entrar a cada un dels sons que la componen. Va ser una benedicció per a tota la vida. No vaig saber com agrair-li prou perquè era molt petit i no vaig entendre en aquest moment que es tractava d'una porta d'entrada a l'ofici veritable de compositor.» Amb el temps, va esdevenir pianista acompanyant de l'orquestra de dansa de l'escola, i de cantants que actuaven en festivals. En la seva adolescència, la música ja era part intrínseca de la seva personalitat. esquerra|miniatura|Escola de secundària de Rakvere, on es va graduar el 1954 Als catorze o quinze anys va escriure les seves primeres composicions, que malauradament no s'han conservat.
Escola de música de Tallinn En graduar-se de l'Escola de secundària de Rakvere el 1954, va continuar estudiant a l'Escola de Música de Tallinn. miniatura|Veljo Tormis, professor a l'Escola de Música de Tallinn i després amic de Pärt Un dels seus professors va ser Harri Otsa, compositor i pedagog, qui va integrar de manera substancial la música folklòrica del seu país en les seves composicions. En aquesta escola s'impartia l'especialitat de composició i teoria musical, i matèries com piano, literatura musical, anàlisi i música popular. L'estada de Pärt en aquesta nova escola es va veure sobtadament interrompuda quan va ser reclutat per realitzar el servei militar a l'exèrcit soviètic (1954-1956). A causa de la seva formació musical, el van seleccionar per tocar l'oboè a l'orquestra del regiment, instrument que el mateix Pärt reconeix que no dominava del tot, tot i que l'havia tocat en l'orquestra de l'escola. També va tocar el tambor militar el qual va arribar a dominar realment, i amb el qual va guanyar el premi com a millor percussionista en un concurs de bandes militars, on participaven bandes que provenien de tots els estats bàltics. Els músics dins de l'exèrcit gaudien de certs privilegis, Pärt acudia a vegades, quan li era permès, a concerts a Tallinn i a un seminari per a compositors novells en la Unió de Compositors, impartit per Veljo Tormis.
A conseqüència d'un patiment renal, Pärt va ser alliberat del servei militar un any abans i li va ser possible tornar a l'Escola de Música, on novament va reprendre els seus estudis de composició amb Veljo Tormis, que recentment s'havia graduat del Conservatori de Moscou, l'escola de música més prestigiada de tota l'URSS. El professor i l'estudiant aviat es van convertir en bons companys de vida.
Conservatori de Tallinn miniatura|Heino Eller, el seu professor de composició al Conservatori El 1957, al terme dels seus estudis a l'Escola de Música, a Pärt se li va concedir ingressar com a estudiant al Conservatori de Tallinn.
Allà, segons el mateix Pärt, va estar molt influenciat per la personalitat, per l'estil i l'ètica de l'obra del professor de composició Heino Eller, amb qui va estudiar composició del 1957 al 1963. D'Eller, Arvo Pärt opinava això: «Recordo el meu professor de composició Heino Eller, i els anys que vaig estar estudiant amb ell, amb molta gratitud. És difícil dir el que més m'ha impressionat: la seva forma d'ensenyar o el seu carisma personal. La generositat i la magnanimitat de Heino Eller i de les seves obres s'han barrejat, al llarg de les dècades, en una imatge global que m'ha influït fins avui. Com a pedagog, sempre estava obert a les tendències modernes de les arts. Va permetre als estudiants trobar la seva manera i va respectar les seves decisions personals, fins i tot si de vegades es diferenciaven dels seus ideals. Ens va imbuir del sentit de la responsabilitat envers allò que vam crear, ensenyant-nos a ser fidels a nosaltres mateixos. Heino Eller va dir que el seu objectiu pedagògic era el desenvolupament de la personalitat i del llenguatge musical de cada alumne. Les obres de més d'una cinquantena d'alumnes, des d'Eduard Tubin fins a Lepo Sumera, testimonien aquesta intenció. La seva personalitat pertanyia a una generació diferent. A través d'aquest vam entrar en contacte amb l'aristocràcia prerevolucionària i el seu patrimoni cultural. La ideologia soviètica no va poder embrutar el seu coneixement dels valors humans i culturals. Després dels seus estudis a Sant Petersburg amb la seva tradició centenària, va establir uns estàndards força nous al petit país d'Estònia i va establir les bases per a la confecció professional de música d'aquí».
Va ser Eller qui va introduir Pärt en l'estudi de la música dodecafònica. Encara que a la Unió Soviètica es vivia una atmosfera repressiva, sobretot a Moscou, a Tallinn hi havia més llibertat. No obstant això, les pràctiques de música d'avant-garde eren considerades pel govern soviètic com a producte de la decadència occidental. Un dels millors pupils d'Eller, Eduard Tubin, qui havia emigrat a Suècia, va obsequiar a Eller amb un parell de llibres de teoria sobre música dodecafònica d'Herbert Eimert i Ernst Krenek, els mateixos que aquest va usar per fer les lliçons amb el grup de Pärt. Pärt va quedar captivat per aquest estil compositiu i es va dedicar a estudiar-lo a fons.
Algunes obres que va compondre a l'època d'estudiant pertanyen a la llista oficial d'obres: Dues sonatines (1958-1959) i Partita (1958) per a piano i obres orquestrals com Nekrolog (1960), Perpetuum mobile (1963) i la Simfonia núm. 1 (1963), dedicada a Eller. Mentre estudiava composició al conservatori de Tallinn es deia d'ell que «semblava que quan se sacsejava les mànigues li queien les notes». En aquest temps va tenir molt poques influències des de fora de la Unió Soviètica, només alguns enregistraments i partitures il·legals.
L'obra de Pärt generalment es divideix en dos períodes. Els seus primers treballs van partir d'un neoclassicisme bastant sever (influït per Xostakóvitx, Serguei Prokófiev i Bela Bartók). Després va començar a compondre usant el dodecafonisme i el serialisme d'Arnold Schönberg. Però això no només va atraure la ira dels buròcrates culturals soviètics, sinó que també va demostrar ser un carreró creatiu sense sortida.
Època primerenca (1958-1968) Neoclassicisme i avantguarda Pärt va treballar com a enginyer de so a la ràdio d'Estònia del 1958 al 1967. De vegades també va treballar com a acompanyant de piano per al cor de nens de la Ràdio i per als quals va compondre cançons infantils. Aquests anys coincideixen amb les seves primeres obres modernistes. Un primer període creatiu dona lloc a la música neoclàssica de piano (Zwei Sonatinen, op.1 i Partita, op.2). La música estoniana dels anys 60 estava dirigida per una generació de compositors innovadors amb un enfocament més modern, com Eino Tamberg, Veljo Tormis, Jaan Rääts i Kuldar Sink. Les tècniques compositives més importants del segle XX es van afegir de manera quasi simultània a la música estoniana (neoclassicisme, dodecafonisme, serialisme, sonorisme, collage i música aleatòria). Les obres de Pärt van ser unes de les pioneres en introduir aquests elements a la música estoniana: Nekrolog, la seva primera peça orquestral, és també la seva primera obra dodecafònica i la primera composta a Estònia en aquest estil; Perpetuum mobile, la primera obra sonorística i amb la que el compositor va obtenir el primer reconeixement a Occident; i Collage sur B-A-C-H, la primera obra que utilitza la tècnica del collage.
Nekrolog va significar una fita molt important en la carrera de Pärt i en la seva obra en general. La va acabar a la tardor de 1960, justament quan crear una obra d'aquestes característiques, significava un desafiament frontal al règim socialista per a la creació d'art. Nekrolog va ser el començament del canvi de rumb i recerca espiritual de Pärt i va servir com a teló de fons per a la resta de la seva música. Pärt com a estudiant al conservatori de música de Tallinn havia escrit una peça dodecafònica, la qual era en aquell moment i lloc fora del comú. Com a resultat hi va haver una crítica molt forta provinent dels cercles importants. Res era considerat més hostil que les anomenades influències de l'oest europeu, a la qual el dodecafonisme pertanyia.
Pärt s'havia convertit en una de les figures prominents de l'avantguarda soviètica. Tot i això, cap d'aquestes tècniques el va interessar o va perdurar a les seves obres durant un llarg temps (algunes de les seves obres es poden veure com experiments o tanteig de límits). De totes maneres, a banda de l'estil o tècnica escollida, les obres de Pärt destaquen pel seu concepte dramatúrgic, material musical concentrat i la forma elaborada. Aquests elements es poden trobar més endavant a la seva música tintinnabuli i, per tant, es poden considerar uns dels pilars principals del seu pensament musical.