miniatura|Vista del políptic tancat, amb els plafons pel darrere El retaule L'adoració de l'Anyell Místic o Retaule de Gant (neerlandès: Het Lam Gods o L'Agnus Dei) és una obra creada per Jan van Eyck l'any 1432. Pertany a l'escola dels primitius flamencs i és un oli sobre taula. És considerada una de les obres mestres de Flandes i un dels tresors mundials.Kurtz, pàg. 24Kurtz, pàg. 132
Es troba a la catedral de Sant Bavó, a Gant (Flandes), si bé no està a la seva ubicació inicial –la capella Joost Vijdt–, d'on va ser traslladat per raons de seguretat dins de la mateixa catedral. Va ser encarregat per un ric comerciant i financer, Joost Vijdt, per a la seva capella privada i de la seva esposa, Lysbette Borluut. El va començar Hubert van Eyck, que va morir el 1426 mentre el feia i el va acabar el seu germà més jove, Jan van Eyck, que figura històricament com el seu autor. El retaule va aportar una «concepció nova de l'art», en la qual la idealització de la tradició medieval es transformava en una observació precisa de la natura.Gombrich, pàg. 236-239
És un políptic que consta de 24 escenes compartimentades que presenta dues visions, oberta i tancada, que s'alternen tancant les ales laterals. Amb el retaule obert, la caixa alta (fila) mostra Crist entre la Mare de Déu i sant Joan Baptista; les ales representen uns àngels cantant i fent música i, més a l'exterior, es mostren Adam i Eva. A la caixa baixa, en el plafó central hi ha representada l'adoració de l'Anyell de Déu, amb uns quants grups de figures que es dirigeixen cap al centre de la imatge per venerar l'anyell, i tota l'escena és presidida, en el pla celestial, per l'Esperit Sant. Els dies feiners les ales estaven tancades, i mostraven l'Anunciació a Maria i els retrats dels donants, Joost Vijdt i la seva esposa, al costat de dues grisalles de sants.
Segons una inscripció que hi havia al muntant d'un dels panells, escrita en una rima d'un quartet, el retaule va ser iniciat per Hubert van Eyck i, quan va morir prematurament, fou continuat pel seu germà, Jan van Eyck. La inscripció en l'estructura indicava que Hubert van Eyck –maior quo nemo repertus (el més gran de tots)– va començar el retaule, però que fou Jan van Eyck –arte secundus (segon millor en l'art)– qui el va acabar el 1432. Els muntants originals, molt decorats, presumiblement enllaçaven les seves formes amb la traceria pintada als panells, però foren destruïts durant la Reforma Protestant. També s'ha especulat que podia haver-se tractat d'una estructura de pedra que encabia els plafons i comptava amb mecanismes horaris per obrir i tancar els finestrons i, fins i tot, fer sonar música amb reconstruccions de l'estructura del políptic proposat a Philip, Lotte Brand. Princenton - 1971, on es desenvolupa aquesta teoria.
El plafó inferior esquerre, conegut com Els Jutges Justos, va ser robat el 1934 i no s'ha pogut recuperar. Va ser reemplaçat per una còpia feta el 1945 per Jef Vanderveken. El plafó robat apareix esmentat a la novel·la La caiguda, d'Albert Camus.
Dades de context L'autor miniatura|Home del turbant vermell; un possible autoretrat de Jan van Eyck
Jan van Eyck (1380-1441) és, amb el seu germà Hubert, l'iniciador de l'escola dels Primitius Flamencs. Tots dos van néixer en un lloc proper a Maaseik, a la regió de Limburg. Al començament van treballar plegats, però Hubert va morir el 1426 i va deixar inacabada aquesta obra. La va continuar Jan, que va viure en un gran benestar econòmic al servei de Felip III de Borgonya.Panofsky 1998, pàg.179-181
El seu estil es caracteritza pel hieratisme i la immobilitat, i les seves preocupacions més grans eren la versemblança, la perfecció, el tractament de la llum i la perspectiva. Al costat d'aquesta obra, les més representatives són El matrimoni Arnolfini, La Mare de Déu del canceller Rolin i La Mare de Déu del canonge Van der Paele.
Relació de l'obra amb la seva època històrica L'obra va ser pintada a Flandes, durant el . En aquesta època apareix una societat avançada, amb una economia basada en els productes tèxtils de luxe i en el comerç, afavorit per la seva excel·lent situació estratègica. Per allà passaven les grans rutes comercials terrestres que van des d'Itàlia i França cap a l'Atlàntic nord – a Anglaterra i països nòrdics– i les rutes marítimes que anaven del mar del Nord al Cantàbric. A la burgesia flamenca li agradava el luxe i l'art, d'acord amb el desenvolupament dels seus interessos econòmics i intel·lectuals. Aquestes obres anaven destinades al propi gaudi, és a dir, a tenir-les i lluir-les a casa, o bé a les capelles privades, en el que s'anomena la «pintura de devoció». Per aquest motiu es considera que la pintura és una tècnica ideal, manejable, barata i adequada, per a reflectir els gustos burgesos.Milicua 1988, pàg. 298
L'estil
L'obra està realitzada dins l'estil dels primitius flamencs. L'escola flamenca de pintura va ser una de les més importants del món, des dels seus inicis en el segle XV fins al . Per distingir aquest període primerenc del segle XV es fa servir la denominació d'«Escola dels Primitius Flamencs». Aquesta escola acostumava a pintar quadres de temàtica religiosa, que tractaven com a escenes costumistes, encara que també van desenvolupar el retrat i el paisatge. Utilitzaven la tècnica a l'oli i el seu estil es caracteritzava per la minuciositat, el detall en la reproducció d'objectes, el naturalisme i l'interès pel paisatge. Entre els artistes més importants d'aquesta escola destaquen Jan van Eyck, autor d'aquesta obra, Roger van der Weyden i El Bosc. A Catalunya cal citar un deixeble seu, Lluís Dalmau, que va realitzar la Mare de Déu dels Consellers amb un estil molt semblant al del mestre.Salvadó, 2008
Vasari va atribuir a Jan van Eyck el descobriment de la tècnica de la pintura a l'oli, tot i que posteriorment ha quedat demostrat que no va ser així, ja que l'oli com a vehicle dels pigments ja s'utilitzava en obres pictòriques del . El que sí que és destacable és el fet que Van Eyck transformés aquesta tècnica en un procediment d'una gran perfecció, emprant l'oli de llinosa amb altres dissolvents i vernissos, que, aplicat en veladures, aconseguia l'assecament de les capes i facilitava les correccions.Pijoan, 1966, pàg. 58
Història Autoria Havien existit dubtes respecte a l'autoria de l'obra i sobre l'existència mateixa de Hubert, el germà de Jan van Eyck. En aquesta època les obres no se signaven i, donada la importància d'aquest retaule, havien sorgit moltes especulacions ja des de l'inici. Després de nombrosos robatoris i trasllats, el 1823 va ser netejada per a ser exposada al Kaiser Friedrich Museum de Berlín; en aquesta intervenció es va descobrir al muntant d'un dels panells dels donants una inscripció escrita en una rima en quartet que conté una informació precisa sobre la realització de l'obra i la data de la inauguració oficial. A la inscripció es llegeix el següent: Pictor Hubertus e Eyck major quo nemo repertus incepit pondusque Johannes arte secundus (frater) perfecit Judoci Vyd prece fretus VersU seXta Mal Vos CoLLoCat aCta tUerl →El pintor Hubert van Eyck el més gran de tots, començà aquesta obra, Jan (el germà), segon millor en l'art el finalitzà per encàrrec de Joos Vijd (el sis de maig 1432) ell li demana per mitjà d'aquest verset tenir cura del que va arribar a ser. Quan es va descobrir la paraula «frater», la data no era llegible i va caldre realitzar un tractament amb rajos infrarojos. L'any està emmascarat en un cronograma format per les lletres majúscules de la darrera frase que, tractades com a nombres romans (considerant la U = V) i sumant-los, dona 1432. Pel que fa al dia de la presentació, el 6 de maig, era el dia de Sant Joan Evangelista, que al era el patró de la catedral de Sant Bavó i un dia sagrat per a l'arquebisbat de Tournai, jurisdicció a la qual va pertànyer Gant fins al 1559. A més, el dia de la seva inauguració, a la mateixa capella de la catedral on estava ubicat el políptic, va ser batejat Josep de Borgonya, fill del duc Felip el Bo i Isabel de Portugal.Charney, pàg. 59-60
Moviments i canvis Entre 1432 i 1566, l'obra va estar en una capella de la cripta de l'església de Sant Joan, temple dedicat a Sant Bavó el 1540 i convertit en catedral poc temps més tard. Panofski, pàg. 207 Felip II va estar a punt d'endur-se-la però finalment es va acontentar amb una còpia feta el 1559.Pijoan, pàg. 2-3 L'agost de 1566 es va desmuntar el retaule en peces i fou amagat a la torre per tal de protegir-lo de les revoltes iconoclastes; retornà al seu lloc el 1569.Nash, pàg. 12-14 Deu anys més tard, els seguidors de Guillem III d'Orange-Nassau el varen traslladar a l'ajuntament per poder-lo presentar a la reina Elisabet d'Anglaterra. Va retornar el 1587 i va ser ubicat a la primera capella del deambulatori del costat sud amb un altar nou; amb aquest canvi es va perdre l'anterior estructura, que alguns historiadors han especulat que era capaç de fer moviment i música. Van Venn, pàg. 42
El 1794, després de la Revolució Francesa, els quatre plafons centrals varen ser confiscats pels exèrcits napoleònics i van passar a formar part del museu del Louvre creat per Napoleó a París. Aquesta exposició va despertar l'interès per la pintura flamenca. Varen ser retornats el 1815 i sis dels plafons de les ales del retaule varen ser empenyorats per la diòcesi de Gant per l'equivalent a 240 lliures esterlines, argumentant que eren «panells bruts i inservibles». El 1816, en no poder saldar el deute, foren comprats pel col·leccionista anglès Edward Solly per uns 4.000 lliures esterlines al comerciant Nieuwenhuys. Després de no trobar un comprador a Londres, finalment, el 1821, foren comprats pel rei de Prússia Frederic Guillem III per 16.000 lliures esterlines, un preu enorme per a l'època, i durant moltes dècades foren exhibits a la Gemäldegalerie de Berlín.Reitlinger, pàg. 130
El 1822 un incendi a la catedral de Sant Bavó va danyar els panells centrals, que van haver de ser restaurats. En aquell temps, per raons morals, s'amagaven les taules d'Adam i Eva i el 1861 varen ser venudes al govern belga, que les exposà al museu reial de Brussel·les. El 1914, durant la Primera Guerra Mundial, l'exèrcit alemany es va endur els panells que restaven a Gant com a botí. El 1920, gràcies al Tractat de Versalles, Alemanya va haver de tornar els plafons saquejats junt amb els plafons que havien estat comprats de manera legítima a Solly, per ajudar a compensar «altres actes de destrucció» alemanys durant la guerra.
Com que els alemanys van quedar «amargament ressentits per la pèrdua dels plafons», el 1940, al començament de la Segona Guerra Mundial, Bèlgica va decidir enviar la pintura al Vaticà per mantenir-la segura. La pintura estava de camí cap al Vaticà quan Itàlia va declarar la guerra formant part de les potències de l'Eix, al costat d'Alemanya. Finalment, la pintura es va emmagatzemar en un museu de Pau durant la guerra, mentre els representants militars francesos, belgues i alemanys signaven un acord que exigia el consentiment dels tres estats per poder moure l'obra mestra. El 1942, Adolf Hitler va ordenar, unilateralment, traslladar l'obra a Alemanya per tal d'emmagatzemar-la al castell bavarès de Neuschwanstein, si bé van acabar per emmagatzemar-la en una mina de sal per protegir-la dels atacs aeris aliats.Kurtz, pàg. 25 Les autoritats belgues i franceses varen protestar pel que consideraven que era una ruptura de l'acord i una confiscació de la pintura, davant dels «arguments de seguretat» esgrimits pels alemanys; el cap de la Unitat de Protecció d'Art de l'exèrcit alemany, el comte von Wolff-Metternich, no va sostenir aquests arguments i va ser despatxat.