Es coneix amb el nom de Guerres Índies una sèrie de conflictes que enfrontaren els Amerindis dels Estats Units amb els colons britànics i posteriorment amb els Estats Units d'Amèrica de manera intermitent entre els anys 1622 i 1918.
Aquestes guerres comprenen un espai de temps entre les primeres èpoques colonials fins a la Massacre de Wounded Knee i l'establiment definitiu de la frontera dels Estats Units l'any 1890 tot i que conflictes de baixa intensitat continuaren fins a l'any 1918. Els conflictes generalment es resolgueren amb la conquesta i extermini dels pobles amerindis o la seva assimilació cultural i localització forçosa en reserves. Segons una estimació de l'oficina del cens dels Estats Units de 1894, es calcula que les guerres suposaren fins a l'any 1890 la mort de 45.000 indis defensors dels seus territoris i 19.000 estatunidencs. L'estimació inclou tant combatents com població civil, dones i nens que moriren sovint en els conflictes fronterers en un clar exemple de neteja ètnica.
La colonització
La colonització d'Amèrica pels anglesos, francesos, espanyols, holandesos i suecs fou resistida per algunes tribus índies, mentre que altres hi van col·laborar. En diverses ocasions, els conflictes van ser un reflex de les rivalitats europees, amb les tribus índies dividint les seves aliances entre les potències, generalment fent costat als seus socis comercials. Diverses tribus van lluitar a cada bàndol en la Guerra del rei Guillem, la Guerra de la reina Anna, la guerra de Dummer, la Guerra del rei Jordi i la Guerra franco-índia, aliant-se amb els colons britànics o francesos segons els seus propis interessos.
El 1763 el rei Jordi III d'Anglaterra va signar la Proclamació Reial que prohibia als colons assentar-se més enllà de la línia marcada al llarg dels Apalatxes,
Revolució americana La guerra de la revolució americana va consistir en dues guerres paral·leles per als americans. La guerra a l'est va ser una lluita contra el domini britànic, mentre que la guerra a l'oest va ser una "guerra índia". Els recentment proclamats Estats Units van competir amb els britànics pel control del territori a l'est del riu Mississipi. Alguns indis van fer costat als britànics, ja que esperaven reduir l'assentament i l'expansió nord-americans.
Del 1776 al 1783, en què els cherokees van lluitar com a aliats del Regne de Gran Bretanya contra les colònies americanes, i el 1777 els nord-americans atacaren als cherokee, i derrotats en escaramusses i amb les seves ciutats en ruïnes, la majoria dels líders de la ciutat cherokee van buscar la pau i pel Tractat de Dewitt's Corner cediren les Carolines i el territori al Nord del Little Tennessee i marxaren a Chattanooga.
Est del Mississippi (1783–1842)
Des de finals del els Estats Units havien adoptat una doctrina expansionista territorial, que es coneixeria com el "Destí Manifest". La invasió nord-americana des de l'est va alterar profundament als natius i va provocar una forta divisió dins de les nacions índies entre els "acomodacionistes", que van optar per adoptar algunes formes euroamericanes enfront dels "tradicionalistes", que van demanar la puresa dels nadius rebutjant el contacte amb els blancs. A finals de la Revolució Americana i a principis del , els nadius americans estaven sent desplaçats més enllà de les Apalatxes cap al que és avui l'Oest Mitjà, per a aquests grups exiliats, quedaven pocs llocs per anar.
Els comerciants i agents governamentals britànics van començar a subministrar armes als indis que vivien als Estats Units després de la Revolució Americana amb l'esperança que, si esclatés una guerra, lluitessin al bàndol britànic, i van planejar establir una nació índia a la zona d'Ohio-Wisconsin per bloquejar l'expansió nord-americana.
Del 1783 al 1794 els cherokees van servir al virregnat de Nova Espanya contra els recentment formats Estats Units d'Amèrica. Els principals objectius d'atac de les guerres cherokee eren les colònies del districte de Washington al llarg dels rius Watauga, Holston i Nolichucky i a Carter's Valley, a l'est de Tennessee, així com els assentaments al llarg del riu Cumberland que començaven amb Fort Nashborough el 1780, fins i tot fins a Kentucky, a més contra els assentaments de Franklin i els estats posteriors de Virgínia, Carolina del Nord, Carolina del Sud i Geòrgia. L'abast dels atacs dels Chickamauga i els seus aliats anava des de ràpides incursions per partides de guerra petites fins a grans campanyes de quatre o cinc-cents guerrers i una vegada més de mil. Els Upper Muskogee sovint es van unir a les campanyes i també van operar per separat, i els assentaments del Cumberland van ser atacats pels Chickasaw, Shawnee des del nord i Delaware. Les campanyes de Dragging Canoe i el seu successor John Watts es realitzaven sovint juntament amb campanyes al territori del nord-oest. Els colons generalment van respondre amb atacs en què els assentaments cherokees van ser completament destruïts, encara que normalment sense grans pèrdues de vides a banda i banda. Les guerres van continuar fins al tractat de Blockhouse Tellico el novembre de 1794.Wiley Sword, President Washington's Indian War: The Struggle for the Old Northwest, 1790–1795 (University of Oklahoma Press, 1985).
El 1786, el líder mohawk Joseph Brant, un important cap de guerra dels iroquesos, havia organitzat la Confederació Occidental de tribus per resistir els assentaments americans al país d'Ohio. Els baix cherokees van ser membres fundadors i van lluitar a la Guerra Ameríndia del Nord-oest que va resultar d'aquest conflicte.
Guerra Ameríndia del Nord-oest
Entre 1785 i 1795 els Estats Units i una confederació de nombroses tribus d'amerindis van lluitar pel control del Northwest Territory britànic. Va ser seguit per centenars de conflictes sobre aquest territori, primer entre les tribus d'amerindis nord-americans i després amb aliances canviants entre les tribus i les potències europees: França, Gran Bretanya, i els seus colons. Pel Tractat de París (1783) Gran Bretanya cedí als Estats Units el "control" del Northwest Territory, però els britànics van mantenir forts i polítiques que donaven suport als amerindis del territori. George Washington envià l'Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica per aturar les hostilitats entre els natius i els colons i reforçar la sobirania dels Estats Units sobre el territori. Els amerindis infringiren diverses derrotes als militars i la milícia estatunidenca incloent la Harmar Campaign (1790) i la St. Clair's Defeat (1791). Uns 1.000 militars i milicians van ser morts. Després de la desfeta de St. Clair, Washington ordenà al General Anthony Wayne que organitzés i entrenés una força d'artilleria. Wayne va prendre el comandament de la nova Legion of the United States a finals de 1793. Va conduir els seus homes a la decisiva victòria de la batalla de Fallen Timbers el 1794. Els amerindis vençuts van ser forçats a cedir grans extensions de territori, incloent l'actual Ohio, pel Tractat de Greenville de 1795.Gregory Evans Dowd, A Spirited Resistance: The North American Indian Struggle for Unity, 1745–1815 (Johns Hopkins U.P. 1992.)
El final de les guerres índies va permetre establir el que s'havia anomenat "territori indi" a la proclamació reial de 1763, i va culminar amb els primers estats trans-apalatxes, Kentucky el 1792 i Ohio el 1803, i la Compra de la Louisiana a França en 1803
Guerra de Tecumseh
El 1800, William Henry Harrison es va convertir en governador del territori d'Indiana, sota la direcció del president Thomas Jefferson, i va seguir una política agressiva d'obtenir territoris a les terres índies. Els germans shawnee Tecumseh i Tenskwatawa van organitzar una resistència pan-tribal a l'assentament cap a l'oest que es va conèixer com Guerra de Tecumseh. Tecumseh estava al sud intentant reclutar aliats entre els creek, cherokee i choctaws quan Harrison va marxar contra la Confederació de Tecumseh, derrotant Tenskwatawa i els seus seguidors a la batalla de Tippecanoe el 1811. Els nord-americans esperaven que la victòria acabés amb la resistència militant, però Tecumseh va optar per aliar-se obertament amb els britànics, que aviat van estar en guerra amb els nord-americans a la guerra de 1812.
Guerra anglo-americana de 1812-1815
Els Estats Units finalment van declarar la guerra al Regne Unit el 1812. La majoria de les tribus índies van donar suport als britànics, especialment la Confederació de Tecumseh, que va rebre 25.000 armes britàniques, però finalment van ser derrotades pel general William Henry Harrison. La guerra de 1812 es va estendre també a les rivalitats índies. La proposta britànica de crear una zona índia amortidora a Ohio i Michigan es va col·lapsar després que la coalició índia s'enfonsés, amb la victòria nord-americana a la batalla de Thames i la mort de Tecumseh a l'octubre de 1813, i el trencament de la seva coalició de nadius americans, i les febles garanties de l'article IX del Tractat de Gant, pel que fa al tracte dels indis nord-americans van ser ignorades. Els nadius americans mai més no van poder trobar aliats externs ni van poder amenaçar amb fer retrocedir la frontera nord-americana.
miniatura|Cessió de terres creek 1733-1832 La guerra Creek (1813-14) va començar com un conflicte tribal dins de la tribu Creek, però va passar a formar part de la lluita contra l'expansió americana. El 9 d'agost de 1814 Andrew Jackson va obligar els caps tant dels alts creeks com dels baixos creeks a signar el Tractat de Fort Jackson i cedir 85.335 km² al Govern dels Estats Units. Tot i que la Guerra Creek va ser en gran manera una guerra civil entre creeks, Andrew Jackson no va reconèixer cap diferència entre els seus aliats baixos creek i els Bastons Vermells que van lluitar contra ell. Va prendre les terres de tots dos pel que ell considerava les necessitats de seguretat dels Estats Units. Amb els Bastons Vermells subjugats, Andrew Jackson va tornar la seva atenció a la regió de la Costa del Golf en la guerra de 1812. Per iniciativa pròpia, va envair la Florida espanyola i va expulsar una força britànica de Pensacola. Va derrotar els britànics en la batalla de Nova Orleans el 8 de gener de 1815. Molts refugiats de tribus derrotades van passar la frontera cap al Canadà; els del sud van anar a Florida mentre estava sota control espanyol.
Primera Guerra Seminola
Acabada la guerra de 1812 el general Andrew Jackson va atacar la Florida espanyola contra els seminoles. Gran Bretanya i Espanya van expressar la seva indignació per la invasió dels Estats Units però Espanya ja no va poder defensar ni controlar el territori i finalment pel Tractat d'Adams-Onís, la frontera amb Espanya es va fixar més enllà del riu Sabina i Arkansas fins al paral·lel 42 °, com a conseqüència immediata Espanya va perdre el territori d'Oregon, la Florida espanyola, la Louisiana espanyola i la possibilitat de navegar pel riu Mississipi, quedant com a única sobirana de Texas. A principis de 1822, el capità John R. Bell, secretari provisional del Territori de Florida i agent temporal dels seminola, va fer un càlcul aproximat del nombre d'indis en la Florida. Va informar de l'existència del voltant de 22.000 indis, i 5.000 esclaus en mans dels indis. Es van calcular que dos terços d'ells eren refugiats de la Guerra Creek. Els assentaments indis es trobaven a les zones al voltant del riu Apalachicola, al llarg del Riu Suwannee, des d'allí cap al sud, cap a la prada d'Alachua, i després cap al sud-oest fins a una mica al nord de la Badia de Tampa.
Segons els termes del tractat de Moultrie Creek de 1823 entre els Estats Units i la nació seminola, aquests van ser traslladats del nord de Florida a una reserva al centre de la península, i els Estats Units van construir forts i llocs comercials al llarg de les costes del Golf i de l'Atlàntic per fer complir el tractat.
Les deportacions forçoses