Els amorrites (martu en sumeri i amurru en acadià) van ser un gran grup ètnic, d'origen semita, probablement originat a Aràbia i emigrat a Síria i a Mesopotàmia cap a l'any 2500 aC. Constituït per tribus nòmades molt bel·licoses que van ocupar Síria, Canaan i la regió a l'oest del riu Eufrates, des de la segona meitat del tercer mil·lenni abans de la nostra era. En el curs de les seves correries van arribar a conquerir en dues ocasions la ciutat de Babilònia. Es creu que el rei Hammurabi era descendent d'amorrites. Apareix inicialment en registres sumeris c. 2500 aC. Es van expandir i van governar la major part del Llevant i Mesopotàmia, i parts d'Egipte, des del aC fins a principis del aC.
Història Les anomenades Tauletes de Mari expliquen que durant l'època més florent de Mari el territori situat al nord d'aquest país, entre els rius Tigris i Eufrates estava habitat per diverses tribus sedentàries, seminòmades i nòmades, que les fonts de la Tercera dinastia d'Ur consideraven amorrites, que procedien d'un país que anomenaven Amurru o Martu. Eren parents d'altres tribus semites occidentals, sobretot en l'aspecte lingüístic, com ara els hebreus, els fenicis, els ugarites i els arameus.
Les fonts conservades permeten definir una llengua amorrita, encara que només es coneixen uns quants topònims, noms de divinitats i més d'un centenar de noms propis de personatges. Aquesta llengua està força marcada per arcaismes, com ho demostra el seu sistema fonològic, i un nombre d'isoglosses amb l'accadi. La freqüència de certs paral·lelismes i la proximitat del seu lèxic amb l'hebreu, l'arameu o l'ugarític fan, amb tota probabilitat, que l'amorrita sigui una llengua cananea. Aquestes fonts mencionen diverses tribus que formaven el poble amorrita: amurrum, khaneus, benjaminites, bensimalites, suteus i yarium. El territori d'Amurru tenía també tribus d'altres ètnies, no només semites i amorreus, sinó hurrites, que van tenir nombrosos reis d'escassa importància instal·lats a diverses ciutats.
Territoris A la zona de l'alt Eufrates destacaven les ciutats de Carquemix, Hashum i Urshu. Al territori conegut amb el nom de Zalmaqum hi havia altres ciutats importants, Hanzat, Suda, Nihriya i Haran, poblades sobretot per benjaminites. Cap a l'est, a la regió d'Idamaraz a la vora del riu Khabur, hi havia ciutats molt antigues: Ilanshura, Nagar, Ashnakkum, Urkesh, Susa, Ashlakka, Tarmanni, Suduhum, Zalluhan, Hazzikanum i Kahat, ciutats-estat de població segurament hurrita. A la banda est d'Idamaraz hi havia el territori d'Apum, amb Shubat-Enlil com a ciutat principal. Els amorrites van dominar també Alalakh, Amrit, Amurru, Andarig, Arvad, Babilònia, Borsippa, Der, Dilbat, Ebla, Ekallatum, Eixnunna, Gebal, Hamath, Iamkhad (Alep) Isin, Karana, Kazallu, Kiš, Lagaix, Larsa, Mari, Nippur, Qatna, Qattara, Razama, Sippar, Terqa, Tuba, Tuttul, Ugarit, Ur i Uruk.
No van ocupar aquests territoris de cop i amb violència, sinó com a emigrants amb les seves famílies, que buscaven terres per cultivar o de pastura. Van iniciar la penetració a Mesopotàmia cap al tercer mil·lenni aC, i es van anar integrant al país i van fundar dinasties locals que van arribar a ser importants. Però cap al final de la Tercera dinastia d'Ur, el rei Xu-Sin (potser del 2037 aC al 2028 aC) va manar construir una muralla que tenia vint-i-tres hores dobles de longitud, anomenada muralla dels Martu, que devia tenir com a objectiu aturar els desplaçaments dels martu cap al seu territori, i prevenir-ne eventuals atacs. Un dels motius de la caiguda de la Tercera dinastia d'Ur va ser la conquesta d'Ur en temps del rei Ibbi-Sin pels amorrites.
Un edicte del rei Ammisaduqa de Babilònia (1646-1626 aC) dirigit als seus súbdits els anomena accadis i amorrites, cosa que indica la seva integració. A Mari, es va instal·lar una dinastia amorrita coneguda com la dinastia dels Lim, probablement un clan tribal poderós, que sembla que va iniciar Yaggid-Lim, que va ser pare de Yakhdun-Lim, el segon rei de la dinastia, enderrocat pel seu fill Sumu-Yaman. La dinastia va acabar quan es va enfrontar amb Xamxi-Adad I d'Assíria, que va instal·lar al tron al seu fill Yashmakhadad.
Hammurabi portava el títol de Rei dels Martu i després el va portar Ammiditana (1684-1647 aC). Sota Hammurabi es parla d'un governador (gal) de la terra dels martu, de nom Sinidinnam. Una inscripció del rei Ammisaduqa (1646-1626 aC) anomena un districte de nom Amurru a l'oest de Sippar. Mar-tu-ki, el seu nom alternatiu, volia dir la Terra Occidental. El nom d'Amurru es va estendre al llarg del temps a la part occidental i cap a l'any 1400 aC es donava aquest nom a la Síria del sud i al Líban que estaven en poder d'Egipte. Allí va sorgir el regne d'Amurru.
Durant 500 anys es van establir a Sumèria i Accàdia, adoptant la cultura local però sense barrejar-se amb la població d'aquells territoris. Van servir a Accad com a treballadors i a l'exèrcit. A la caiguda de la civilització sumèria cap a l'any 2000 aC van heretar el seu poder en ostentar càrrec rellevants. Durant el domini cassita a Sumèria a llengua amorrita va desaparèixer de la baixa Mesopotàmia, però va seguir encara vigent a Síria i Canaan.
Organització Els amorrites no van conservar el sistema sumeri de ciutats-estat on la terra, els ramats i el poble pertanyien als déus o als temples i, per tant, de fet al rei, sinó que la seva societat era de persones lliures, amos de les terres que dirigien personalment; els seus descobriments van fer progressar la civilització. Van crear els primers conceptes bàsics en literatura i matemàtiques i van desenvolupar el comerç. D'aquest esperit va néixer el Codi d'Hammurabi, una sèrie de lleis que buscaven la justícia especialment en relació al món del comerç. Van fundar regnes nous però més generalment van agafar el poder al regnes ja existent a les antigues ciutats; els regnes eren equivalents a les anteriors ciutats estats en mesura i poder.
Llengua La llengua amorrita va ser testimoniada per primera vegada als segles XXI-XX aC i es va trobar que estava estretament relacionada amb les llengües cananees, arameu i samalià. Al aC a Mari, els escribes amorreus escrivien en un dialecte eshnunna de la llengua accadia semítica oriental. Com que els textos contenen formes, paraules i construccions semítiques del nord-oest, es creu que la llengua amorrita és una llengua semítica del nord-oest. Les principals fonts del coneixement extremadament limitat que es conserva de la llengua amorreta són els noms propis i els manlleus, no d'estil accadi, que es conserven en aquests textos.Michalowski, Piotr, "Chapter 5. The Amorites in Ur III Times", The Correspondence of the Kings of Ur: An Epistolary History of an Ancient Mesopotamian Kingdom, University Park, US: Penn State University Press, pàgines 82–121, 2011 Els noms propis amorreus es trobaven a tota Mesopotàmia durant el període babilònic antic, així com en llocs tan llunyans com Alalakh a Turquia i l'actual Bahrain (Dilmun). També es troben en registres egipcis.
L'ugarític també és una llengua semítica del nord-oest i possiblement és un dialecte amorreu.
Religió El 2022 es va traduir una llista bilingüe dels noms de deu deïtats amorrees juntament amb les seves contraparts accadies del període babilònic antic. Aquestes deïtats són les següents:
Dagan, que s'identifica amb Enlil. Dagan era el déu suprem en moltes ciutats de la regió de l'Eufrates a l'Alta Mesopotàmia, especialment en jaciments com Mari, Tuttul i Terqa. Els textos babilònics es refereixen al déu principal dels amorreus com a Amurru (, llegit com a El Amurru), corresponent al nom que donen al grup ètnic. També identifiquen la seva consort com la deessa Ašratum. Kamiš, una deïtat per altra banda poc testimoniada coneguda en gran part pels noms teofòrics accadis i amorreus. Va ser important a Ebla, on un mes va rebre el seu nom. El bilingüe l'identifica amb el déu Enki, tot i que altres llistes de déus l'identifiquen amb Nergal. Ašratum, el nom del qual és afí amb Aixera i s'identifica amb Ninhursag. Yaraḫum, el déu de la lluna, que es diu Yarikh a Ugarit. S'identifica amb el déu Nanna. Reshep, equiparat a Nergal i també conegut d'Ebla. Un déu amb un nom incompletament reconstruït (possiblement /ʔārum/) que s'identifica amb Išum. Ḫalamu, identificat amb Šubula, una deïtat del cercle dels déus de l'inframón. Anat, que aquí s'identifica amb Inanna. Pidray, anteriorment conegut només pels textos ugarítics de l'edat del bronze final i posteriors. A la llista bilingüe s'identifica amb Nanaya.
Aštiulḫālti, que s'identifica amb Ixtaran, la deïtat tutelar de la ciutat de Der.
No es creu que aquesta llista representi un panteó amorreu complet, ja que no inclou membres importants com ara les divinitats del sol i del clima.
Amorreus bíblics miniatura|272x272px| Destrucció de l'exèrcit dels amorreus per Gustave Doré El terme amorreus s'utilitza a la Bíblia per referir-se a certs habitants de les terres altes que habitaven la terra de Canaan, descrits al Gènesi com a descendents de Canaan, fill de Ham (). Això s'alinea amb les tradicions accadies i babilòniques que equiparen el Llevant amb la terra dels amorreus. Es descriuen com un poble poderós de gran estatura com l'alçada dels cedres () que havia ocupat la terra a l'est i a l'oest del Jordà. L'alçada i la força esmentades a Amós 2:9 han portat alguns erudits cristians, inclòs Orville J. Nave, que va escriure la Bíblia tòpica de Nave, a referir-se als amorreus com a gegants. Al Deuteronomi, el rei amorreu Og és descrit com l'últim del romanent dels refaïtes (). Els termes amorreu i cananeu semblen utilitzar-se més o menys indistintament, però de vegades amorreu es refereix a una tribu específica que viu a Canaan.
Els amorreus bíblics semblen haver ocupat originalment la regió que s'estenia des de les altures a l'oest del Mar Mort () fins a Hebron (), abastant tot Galaad i tot Basan (), amb la vall del Jordà a l'est del riu (), la terra dels dos reis dels amorreus, Sehon i Og ( i ). Sehon i Og eren reis independents, el poble dels quals va ser desplaçat de la seva terra en batalla amb els israelites (), tot i que en el cas de la guerra liderada per Og/Basan sembla que cap d'ells va sobreviure, i la terra va passar a formar part d'Israel (). Els amorreus semblen haver estat vinculats a la regió de Jerusalem, i els jebuseus podrien haver estat un subgrup d'ells (). Els vessants sud de les muntanyes de Judea s'anomenen la muntanya dels amorreus ().
El Llibre de Josuè afirma que els cinc reis dels amorreus van ser derrotats primer amb una gran matança per Josuè (). Aleshores, més reis amorreus van ser derrotats a les aigües de Merom per Josuè (). Es menciona que en els dies de Samuel hi havia pau entre ells i els israelites (). Es deia que els gabaonites eren els seus descendents, essent una branca dels amorreus que van fer un pacte amb els hebreus (). Quan Saül va trencar més tard aquest vot i va matar alguns dels gabaonites, es diu que Déu va enviar una fam a Israel ().