600px|miniatura|Mapa dels diversos Camins de les Llàgrimes fins a Oklahoma. El Camí de les Llàgrimes és un nom donat a la deportació forçosa de les nacions amerindis de la zona sud-est dels Estats Units després de la Indian Removal Act de 1830 dins el procés de la Deportació dels indis dels Estats Units. El trasllat va implicar molts membres de les tribus que no es van voler assimilar: cherokees, muscogee, seminola, chickasaws i choctaws (Cinc Tribus Civilitzades), entre d'altres, dels seus territoris nadius a Territori Indi (Oklahoma) a l'oest del riu Mississipi. Els nadius americans que van triar quedar-se i assimilar-se se'ls va permetre convertir-se en ciutadans en els seus estats i dels Estats Units. La fase "Camí de les Llàgrimes" té el seu origen en la descripció del trasllat per la Nació Choctaw en 1831.
Molts nadius americans van patir d'exposició, malalties i fam en el camí a les seves destinacions. Molts van morir, incloent entre 2.000 i 6.000 dels 16.542 cherokees recol·locats.Prucha, Great Father, p. 241 note 58; Ehle, Trail of Tears, p. 390–92; Russel Thornton, "Demography of the Trail of Tears" in Anderson, Trail of Tears, p. 75–93.Carter (III), Samuel (1976). Cherokee sunset: A Nation Betrayed: A Narrative of Travail and Triumph, Persecution and exile. New York: Doubleday, p. 232. Euroamericans i afroamericans lliberts i esclaus també van participar en la recol·locació forçada dels chickasaw, choctaw, muscogee creek i seminola.Minges, Patrick. "Beneath the Underdog: Race, Religion, and the Trail of Tears." US Data Repository. 1998. Retrieved 13 Jan 2013.
El 1831, els cherokees, chickasaws, choctaws, creek i seminoles (anomenats col·lectivament les Cinc Tribus Civilitzades) vivien com a nacions autònomes reconegudes al sud-est dels Estats Units. El procés d'aculturació d'aquestes tribus (proposat per George Washington i Henry Knox) estava molt avançat, especialment entre els cherokees i els choctaws. miniatura|Senyal de carretera del Camí de les Llàgrimes (National Historic Trail). Molts colons blancs havien pressionat al govern federal per traslladar els indis del sud-est; alguns envaïren les terres índies i altres volien que la terra fos posada a disposició dels colons blancs. El president Andrew Jackson va continuar la política de desplaçaments dels indis amb l'aprovació de l'Indian Removal Act de 1830 que va autoritzar el govern a fer ofertes per tal d'extingir els títols nadius americans a terres al sud-est. El 1831, els choctaws van ser els primers a ser desplaçats d'acord amb la nova llei, i el seu va esdevenir un model per als altres processos. Tot seguit li va tocar al poble seminola el 1832, als creek el 1834, als chickasaw el 1837, i finalment als cherokees el 1838.Indian removals 1814 - 1858. Després del trasllat alguns d'aquests indis van romandre als seus llocs d'origen; alguns choctaws es quedaren a Mississippi, alguns seminoles a Florida, creeks a Alabama i Florida, i cherokees a Carolina del Nord. Un nombre limitat d'estatunidencs no nadius (com els afroamericans, en general com a esclaus) també va acompanyar a les nacions ameríndies en el viatge cap a l'oest; alguns eren cònjuges El 1837, 46.000 nadius americans dels estats del sud-est havien estat expulsats dels seus territoris originaris, obrint 25 milions d'acres (100.000 km²) a la colonització blanca.
Els límits fixos d'aquestes nacions tribals autònomes, que comprenien grans àrees dels Estats Units, van ser objecte de contínua cessió i annexió abans de 1830, en part a causa de la pressió d'ocupants i l'amenaça de la força militar als recentment declarats territoris dels Estats Units, regions administrades pel govern federal les fronteres dels quals augmentaren amb la reclamació de terres natives pels tractats. A mesura que aquests territoris es van convertir en Estats dels Estats Units, els governs estatals van tractar de dissoldre els límits de les nacions indígenes dins les seves fronteres, que eren independents de la jurisdicció de l'Estat, i l'expropiar-ne les terres. Aquestes pressions van ser magnificades pel creixement de la població dels Estats Units i l'expansió de l'esclavitud al Sud amb el ràpid desenvolupament del cultiu del cotó en les terres altes, a causa de la invenció de la desmotadora de cotó.
Marc legal Els límits territorials reclamats com a sobirans i controlats per les nacions ameríndies vivien en el que llavors s'anomenaven els territoris indis, porció dels antics Estats Units a l'oest del riu Mississipi encara no reclamada o assignada per esdevenir Oklahoma, van ser fixades i determinades per tractats nacionals amb el govern federal dels Estats Units. Aquest va reconèixer els governs tribals com a dependents però internament sobirans o nacions autònomes sota l'exclusiva jurisdicció del Govern Federal.
Alhora que manté el seu govern tribal, que incloïa una Constitució o consell oficial en tribus com els iroquesos i cherokees, moltes parts de les nacions ameríndies del sud-est s'havia integrat econòmicament parcialment o totalment en l'economia de la regió. Això incloïa l'economia de plantació en estats com Geòrgia, i la possessió d'esclaus. Aquests esclaus també van ser traslladats per la força durant el procés de deportació. Un procés similar havia passat anteriorment en els territoris controlats per la Confederació de les Sis Nacions a l'actual nord de l'estat de Nova York abans de la invasió britànica i posterior annexió dels Estats Units de la nació iroquesa.
Sota la història del dret convencional dels Estats Units, els límits territorials reclamats per les tribus reconegudes federalment van rebre la mateixa condició sota la qual es van reconèixer les reclamacions tribals del sud-est; fins al proper establiment de reserves de terra, determinades pel govern federal, que van ser cedits a les tribus restants per tractats de iure, en un procés que comportava sovint reubicació forçada. L'establiment del Territori Indi i l'extinció de les reivindicacions ameríndies de terres a l'est del Mississipi preveia l'establiment del sistema de reserves índies. Es va imposar als amerindis que restaven a finals del .
L'argument legal de la sobirania ameríndia es va mantenir fins que el Tribunal Suprem dels Estats Units va fallar Nació Cherokee v. Geòrgia (1831), que (p.ex) els cherokees no eren una nació sobirana i independent i, per tant, no tenia dret a una audiència davant la cort. No obstant això, a Worcester v. Geòrgia (1832), el tribunal va tornar a establir la sobirania interna limitada sota l'exclusiva jurisdicció del govern federal, en una sentència que es va oposar a la reubicació forçosa posterior i va establir les bases de la jurisprudència moderna dels Estats Units.
Mentre que aquest última sentencia va ser famosament desafiat per Jackson, les accions de l'administració de Jackson no van ser aïllades, perquè els funcionaris estatals i federals havien violat els tractats sense conseqüències, sovint atribuït a l'exigència militar, com a membres de les nacions individuals ameríndies no eren automàticament ciutadans dels Estats Units, i poques vegades se'ls reconeixia legitimació a qualsevol tribunal estatunidenc.
Per agreujar això es produí el fet que, si bé existien proves de ciutadania per als nadius americans que viuen en zones recentment annexades abans i després del trasllat forçat, els estats individuals dels Estats Units no van reconèixer les reivindicacions de terres tribals, només títols individuals sota la llei estatal, i distingien entre els drets dels ciutadans blancs i no-blancs, que sovint tenien limitat l'accés al tribunal; i la deportació es va dur a terme sota la jurisdicció militar dels Estats Units, sovint per les milícies estatals. Com a resultat, els amerindis individuals que poguessin demostrar la ciutadania nord-americana van ser, però, desplaçats de les zones recentment annexades. Les accions militars i els tractats posteriors promulgats per les administracions de Jackson i Van Buren de conformitat a la llei fr 1830 (que el congressista de Tennessee Davy Crockett havia votat, sense èxit, en contra) són àmpliament considerades com a causa directa de l'expulsió o la mort d'una part substancial dels nadius americans que vivien llavors al sud-est dels Estats Units.
Deportació dels choctaws upright|miniatura|En 1832 Harkins, aleshores amb 22 anys, va escriure la Farewell Letter to the American People.
La nació choctaw vivia en el que avui són els estats d'Alabama, Mississipi i Louisiana. Després d'una sèrie de tractats des de 1801, la nació Choctaw es va reduir a 11.000.000 acres (45.000 km²). El Tractat de Dancing Rabbit Creek van cedir la resta del país als Estats Units i va ser ratificat a principis de 1831. El trasllat només es van acordar després que una disposició del Tractat de Dancing Rabbit Creek van permetre quedar-se alguns choctaws. George W. Harkins escriuria als ciutadans dels Estats Units abans que comencessin les deportacions:
El Secretari de Guerra Lewis Cass anomenà George Gaines per gestionar els trasllats. Gaines va decidir deportar els choctaws en tres fases començant en 1831 i acabant el 1833. La primera havia de començar l'1 de novembre de 1831 amb grups que es reuniren a Memphis i Vicksburg. Els migrants patirien un dur hivern amb inundacions sobtades, aiguaneu i neu. Inicialment els choctaws havien de ser transportats en carro, però les inundacions els van detenir. Amb el menjar perdut, els residents de Vicksburg i Memphis estaven preocupats. Cinc vaixells de vapor (el Walter Scott, el Brandywine, el Reindeer, el Talma, i el de Cleopatra) transportarien els choctaws a les seves destinacions base dels rius. El grup de Memphis van viatjar fins a l'Arkansas durant aproximadament 97 kilòmetres a la base d'Arkansas. Allà la temperatura es va mantenir per sota de zero durant gairebé una setmana amb els rius tapats amb gel, per la qual cosa no hi havia viatges durant setmanes. Les racions d'aliments consistien en un grapat de blat de moro bullit, un nap, i dues tasses d'aigua calenta per dia. Quaranta carros del govern van ser enviats a Arkansas Post per transportar-los a Little Rock. Quan van arribar a Little Rock, un cap choctaw havia descrit el seu viatge com un "rastre de llàgrimes i mort." El grup de Vicksburg fou dirigit per un guia incompetent i es va perdre en els aiguamolls del llac Providence.
upright|miniatura|Alexis de Tocqueville, pensador polític i historiador francès.
Alexis de Tocqueville, el filòsof francès, fou testimoni de les deportacions choctaw quan era a Memphis (Tennessee) en 1831,
Vora de 17.000 choctaws es van moure cap al que s'anomenava Territori Indi i més tard Oklahoma. Entre 2.500 i 6.000 van morir al llarg del camí de les llàgrimes. Aproximadament entre 5.000 i 6.000 choctaws restaren a Mississipi in 1831 després dels esforços inicials per a la deportació. Els choctaws que van optar per quedar-se en el recentment format Mississipi van ser objecte de conflicte legal, assetjament i intimidació. Els choctaws "han tingut les nostres morades enderrocades i cremades, les nostres tanques destruïdes, el bestiar ha marxat dels nostres camps i nosaltres mateixos hem estat assotats, lligat de mans, encadenats i maltractats personalment, fins que per aquest tractament alguns dels nostres millors homes han mort." Els choctaws a Mississipi van formar posteriorment reformat la Banda Mississippi d'indis choctaw i els Choctaw traslladats es va convertir en el Nació Choctaw d'Oklahoma.
Resistència seminola