El gos dels Baskerville (títol original en anglès: The Hound of the Baskerville) és la tercera novel·la d'Arthur Conan Doyle que té com a protagonista principal Sherlock Holmes. Va ser traduït al català per Judit Fontcoberta.
Va ser publicada per entregues en la revista Strand Magazine entre 1901 i 1902. La novel·la està principalment ambientada a Dartmoor, al comtat de Devon a la costa sud-oest d'Anglaterra. Conan Doyle va escriure aquesta història poc després de tornar de Sud-àfrica, on havia treballat com a metge voluntari a un hospital de camp a Langman Field, a Bloemfontein.
El llibre Sherlock Holmes aplica el seu pensament lògic i racional per vèncer les supersticions d'una antiga llegenda que atribueix la mort de Sir Charles Baskerville a un gos infernal. Holmes s'instal·la d'amagat a la casa pairal dels Baskerville i, mentre el fidel doctor Watson té cura de Sir Henry, l'hereu de la nissaga, recopilant proves fins que troba el veritable assassí de Sir Charles. Al mateix temps descobreix els seus motius secrets per cometre el crim i, també, per intentar matar el nou senyor de Baskerville.
Inspiració Les idees provenen de diverses llegendes populars. Una és la història de Richard Cabell, de la qual hi ha moltes versions. Richard Cabell era un terratinent al i va ser el latifunari local a Buckfastleigh. Tenia la reputació de ser molt dolent i hauria venut la seva ànima al diable. El 5 juliol 1677 va morir i el van enterrar a Buckfastleigh. La nit de l'enterrament hauria aparagut un gos fantasma caminant per tot l'erm i udolant damunt la tomba. La llegenda ni les dates corresponen a qualsevol dels Cabell d'aquesta època. La casa pairal dels Baskervile s'inspira de la casa pairal Cromer Hall a Norfolk que Doyle havia visitat el 1901. Altres elements de la història van ser inspirats per dues estada el 1897 i el 1901 a l'hotel Royal Links a Cromer, desaparegut després de dos incendis, un el 1949 i el pavelló que subsistia el 1978. Conan Doyle hi hauria sentit parlar per primera vegada de Black Shuck, el gos fantasma de Cromer.
Coneixia un jove periodista del Daily Express anomenat Bertram Fletcher Robinson (1870-1907) amb qui va explorar Dartmoor. Fletcher Robinson va rebre un pagament de royalties d'1/3 que va atènyer més de 500 lliures a final de 1901. Segons Rodger Garrick-Steele, Fletcher el va acusar de plagi, d'haver-li robat la idea de la història i que va tenir una aventura amb la seva dona. A la fi el mateix Doyle hauria enverinat el seu rival. Segons la BBC, el 2005 hi havia pocs elements sòlids per provar aquesta teoria. Se sap que Doyle era una persona irada i violent amb un caràcter difícil, però per aquest fet concret manquen proves.
Films La novel·la va inspirar al menys tres films: The Hound of the Baskervilles (1939) per Sidney Lanfield El gos dels Baskerville (1959) per Terence Fisher, doblat al català El gos dels Baskerville (2002), per David Attwood, doblat al català.
Referències
Vegeu també Les 100 millors obres de novel·la negra de tots els temps
Enllaços externs El gos dels Baskerville al Projecte Gutenberg El gos dels Baskerville en format HTML
Categoria:Contes de Sherlock Holmes Categoria:Novel·les de la dècada del 1900 Categoria:Obres del 1902 Categoria:Novel·les ambientades a Londres