Loxia és un gènere d'ocells passeriformes de la família dels fringíl·lids (Fringillidae). Consta de sis espècies existents i una d'extingida. Se'ls coneix amb el nom comú de trencapinyes.
Comportament alimentari miniatura|Anatomia del crani i la mandíbula del trencapinyes de William Yarrell, A History of British Birds (1843). Les diferents espècies s'especialitzen a alimentar-se de diferents espècies de coníferes, amb la forma del bec optimitzada per obrir aquesta espècie de conífera. Això s'aconsegueix inserint el bec entre les escates del con de la conífera i girant la mandíbula inferior cap al costat on creua, cosa que permet que l'ocell extregui la llavor a la part inferior de l'escama amb la llengua. El mecanisme pel qual es desenvolupa l'encreuament del bec (que normalment, però no sempre, es produeix amb una freqüència 1:1 de morfs de encreuament a l'esquerra o a la dreta), i el que determina la direcció, ha resistit fins ara tots els intents de resoldre'l. És molt probable que hi hagi una base genètica subjacent al fenomen (els ocells joves que tenen el bec encara recte tindran un comportament d'obertura de cons si se'ls pressiona suaument, i l'encreuament es desenvolupa abans que els ocells hagin volat i s'alimentin de manera independent), però almenys en el trencapinyes comú (l'única espècie que s'ha investigat a fons sobre aquesta qüestió) no hi ha un mecanisme senzill d'heretabilitat.
Si bé la direcció de l'encreuament sembla ser el resultat d'almenys tres factors genètics que treballen conjuntament en un cas d'epístasi i molt probablement autosòmic, no és clar si la freqüència 1:1 d'ambdós morfs en la majoria dels casos és el resultat de la genètica o de la selecció ambiental. Les poblacions que s'alimenten de cons sense treure'ls ni torçar-los probablement mostraran una distribució de morfs 1:1, independentment de la base genètica: l'aptitud de cada morf és inversament proporcional a la freqüència a la població. Aquests ocells només poden accedir al con amb la punta de la mandíbula inferior apuntant cap a ell per extreure llavors amb èxit i, per tant, un nombre massa elevat d'ocells d'un morf farà que la disponibilitat d'aliment per a cada ocell d'aquest morf disminueixi.
Poden utilitzar altres coníferes segons preferència de gust i sovint ho necessiten quan l'espècie preferida té un mal cultiu, però són menys eficients en l'alimentació (no prou per evitar la supervivència, però probablement prou per reduir l'èxit reproductor).
Ecologia Els trencapinyes són especialistes en l'alimentació de coníferes, i la forma inusual del bec és una adaptació que els permet extreure llavors de les coníferes. Aquests ocells es troben normalment en latituds més altes de l'hemisferi nord, on creixen les seves fonts d'aliment. Surten de l'àrea de cria quan falla el cultiu de coníferes. Els trencapinyes es crien molt aviat a l'any, sovint durant els mesos d'hivern, per aprofitar el màxim subministrament de coníferes.
Els mascles adults tendeixen a ser de color vermell o taronja, i les femelles verdes o grogues, però hi ha molta variació.
Sistemàtica i evolució El gènere Loxia va ser introduït pel naturalista suec Carl Linnaeus l'any 1758 a la 10a edició del seu Systema Naturae.
L'anàlisi de les dades de la seqüència del citocrom b mitocondrial indica que els trencapinyes comparteixen un avantpassat comú amb els passerells Acanthis, que va divergir durant el Tortonià (c. 8 milions d'anys, Miocè superior). La investigació suggereix que els gèneres Loxia i Carduelis es podrien fusionar en un sol gènere, per al qual el nom Loxia tindria prioritat. Però això implicaria canviar el nom d'un gran nombre d'espècies, i atès que les adaptacions dels trencapinyes representen un camí evolutiu únic (vegeu Grau evolutiu), sembla més apropiat dividir el gènere Carduelis com ja s'havia fet durant la major part del segle XX. El registre fòssil de Loxia es restringeix a una espècie del Pliocè superior (c. 2 milions d'anys), Loxia patevi, trobada a Varshets, Bulgària.
Les espècies de trencapinyes són difícils de separar, i cal anar amb compte fins i tot amb el trencapinyes alablanc i el trencapinyes de la Hispaniola, que són els més fàcils de separar. Les altres espècies s'identifiquen per diferències subtils en la forma del cap i la mida del bec, i els problemes d'identificació van donar lloc a molta especulació taxonòmica, i alguns científics consideren que el trencapinyes becgròs i el trencapinyes d'Escòcia, i possiblement el trencapinyes de la Hispaniola i el trencapinyes alablanc són coespecífics.
El problema d'identificació és menys greu a Amèrica del Nord, on només es troben les espècies trencapinyes comú, el alablanc i, localment, el de Cassia i, possiblement, el més difícil a les Terres altes d'Escòcia, on es reprodueixen tres espècies d'aspecte similar i el trencapinyes alablanc és un possible divagant.
Els treballs sobre la vocalització a Amèrica del Nord suggereixen que hi ha vuit o nou poblacions discretes de trencapinyes només en aquest continent, que no s'encreuen i estan (com l'espècie anomenada) adaptades per especialitzar-se en diferents espècies de coníferes. Tot i que diversos ornitòlegs semblen inclinats a donar a aquests tàxons l'estatus d'espècie, encara no s'ha produït cap divisió dels trencapinyes americans. Les investigacions preliminars a Europa i Àsia suggereixen una complexitat igual, si no més gran, amb diversos tipus de crits diferents identificats; aquests tipus de crits són tan diferents entre si com de les espècies anomenades del trencapinyes becgròs i el d'Escòcia, cosa que suggereix que són espècies vàlides, o que poden no ser-ho.
La investigació genètica de l'ADN no va revelar cap diferència entre cap dels trencapinyes (inclòs el morfològicament diferent trencapinyes alablanc), amb una variació entre individus més gran que qualsevol diferència entre els tàxons. Això va portar a la suggerència que l'encreuament limitat entre els diferents tipus impedia una diferenciació genètica significativa i permetia a cada tipus mantenir un grau de plasticitat morfològica, que pot ser necessari per permetre'ls alimentar-se de diferents coníferes quan l'espècie alimentària preferida té una reducció de l'abundànica. Tanmateix, la recerca a Escòcia ha demostrat que el trencapinyes becgròs i el d'Escòcia estan reproductivament aïllats entre si i també del trencapinyes comú, malgrat la irrupció d'aquesta espècie a les àrees de distribució, i els reclams diagnòstics i les dimensions del bec no s'han perdut. Per tant, són correctament classificades com a espècies.
Etimologia El nom prové del grec antic loxos que significa en creu. El naturalista suís Conrad Gessner l'any 1555 havia utilitzat la paraula Loxia per a un trencapinyes a la seva Historiae Animalium. L'espècie tipus va ser designada com a Loxia curvirostra (trencapinyes comú) per George Robert Gray el 1840.
Espècies Segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 15.1, 2025), aquest gènere està format per sis espècies: Loxia pytyopsittacus - trencapinyes becgròs. Loxia scotica - trencapinyes d'Escòcia. Loxia curvirostra - trencapinyes comú. Loxia sinesciuris - trencapinyes de Cassia. Loxia leucoptera - trencapinyes alablanc. Loxia megaplaga - trencapinyes de la Hispaniola.
Fòssil †Loxia patevi - Es coneixen fòssils datats del Pliocè superior a Varshets, Bulgària.
Referències
Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord Categoria:Ocells d'Àsia Categoria:Ocells d'Europa