LExèrcit republicà irlandès provisional (en irlandès Óglaigh na hÉireann en anglès Provisional Irish Republican Army, PIRA, generalment conegut amb el nom de PIRA o "Provos") va ser una organització paramilitar republicana irlandesa que, de 1969 a 1997, va intentar fer caure els governs d'Irlanda del Nord i la República d'Irlanda i reemplaçar-los per un Estat socialista sobirà sobre tota l'illa d'Irlanda (Éire Nua, Nova Irlanda).
L'organització estava prohibida a la República d'Irlanda. RTÉ News, « McDowell insists IRA will remain illegal » i es troba igualment inclosa a la llista oficial d'organitzacions terroristes del Regne Unit i a la Llista d'Organitzacions Terroristes Estrangeres del Departament d'Estat dels EUA.
Considerada la més poderosa organització republicana del Conflicte nord-irlandès, l'IRA Provisional és sospitós de ser responsable de la mort de 1.824 persones entre juliol de 1969 i desembre de 2001. 275 membres del grup van morir durant els Troubles. https://web.archive.org/web/20101206173709/http://cain.ulst.ac.uk/othelem/organ/iorgan.htm#ira}}
Com totes les altres organitzacions que s'han anomenat també IRA, els Provisionals es defineixen, en el transcurs dels seus anuncis públics i de les discussions internes, com a Óglaigh na hÉireann (literalment "Voluntaris d'Irlanda"), el títol gaèlic oficial de les Forces de Defensa Irlandeses.
Herència de l'IRA Nascut, com l'Official Irish Republican Army, d'aquella part de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) que s'oposava al Tractat angloirlandès, l'IRA provisional és vist com una continuació de l'Exèrcit Republicà Irlandès (l'Exèrcit de la República irlandesa 1919-1921) que va combatre durant la Guerra Angloirlandesa.
Els coneguts com a republicans oficials van prendre el control de l'IRA en 1962 creient en una estratègia no violenta. Els primers actes de violència del Conflicte nord-irlandès van ser fets pels lleialistes, de l', fundat el 1966, però són sovint atribuïts, en aquell temps, a l'.
Història 1969: escissió Després del fracàs de la Campanya de les fronteres que havia començat en 1956, el 1962 hi havia dues faccions en el moviment republicà; la facció "Curragh" formada per homes més grans de l'IRA que havien complert condemnes de presó junts al Camp de Curragh, com Paddy McLogan, que afavorien el tradicionalisme i controlaven el Sinn Féin, i una facció de membres més joves d'esquerra com Ruairí Ó Brádaigh i Cathal Goulding, que controlaven el Consell de l'Exèrcit de l'IRA després de les eleccions posteriors a la Campanya de les fronteres. La facció de Curragh volia declarar públicament que el Sinn Féin no havia participat en la cancel·lació de la Campanya de les fronteres i se'ls va dir en durs termes que no haurien de fer-ho per no afeblir la decisió, i que tanmateix el Sinn Féin mai no hauria tingut cap influència, que només era del Consell de l'Exèrcit de l'IRA. A més, l'IRA va deixar clar que a parer seu el Sinn Féin havia de respondre a l'IRA, i no al revés. Aquesta dura posició de l'IRA va alienar la facció de Curragh i molts d'ells, inclosos McLogan i Tony Magan, van abandonar el Sinn Féin en protesta. John Joe McGirl va proposar Ruairí Ó Brádaigh com a nou líder del Sinn Féin vaacceptar. El setembre de 1962, Cathal Goulding va succeir a Ó Brádaigh com a Cap d'Estat Major de l'IRA, deixant la nova guàrdia ara controlant tant el Sinn Féin com l'IRA.
Les dues faccions de l'IRA van iniciar els contactes amb altres organitzacions armades internacionals, el 1968 es van vendre armes al Free Wales Army per aconseguir fons, i van començar els entrenaments de militants a Jordània. L'estiu de 1969, diversos disturbis entre catòlics i protestants sacsegen Irlanda del Nord, i obliguen a intervenir l'Exèrcit britànic per separar les dues comunitats. L'IRA no va reaccionar i no va defensar la minoria catòlica com havia fet tradicionalment, atès que la direcció de Cathal Goulding, llavors Cap d'Estat Major, privilegiava l'acció política a l'acció militar.Guiffan p.220-221
El 24 d'agost de 1969, a Andersonstown, es reuneixen secretament diversos partidaris d'un rearmament de l'organització, tant de veterans (Billy McKee, Joe Cahill, Leo Martin) com de nous (Séamus Twomey, Gerry Adams). Amb el suport de la majoria de les unitats de l'IRA a Belfast, aquest grup formula un ultimàtum el 22 de setembre a Cathal Goulding i a la plana major de l'organització, als quals s'acusa de traïció i se'ls ordena que pleguin.Taylor p.60 A mitjans de desembre, la Convenció general extraordinària de l'IRA, reunida en un poble de la República d'Irlanda i formada principalment per seguidors de Cathal Goulding, decideix posar fi a l'abstencionisme que caracteritza, des dels seus començaments, el moviment republicà i formar un Front d'alliberament nacional amb l'extrema esquerra. Seán Mac Stíofáin, cap d'informació de la brigada de Belfast, refusa aquestes mocions i reuneix una nova convenció a Belfast poc temps després, que farà efectiva l'escissió. La nova organització pren el nom de Provisional Irish Republican Army i designa Seán Mac Stíofáin com a Cap d'Estat major, mentre que els partidaris de Cathal Goulding se'ls anomena Official Irish Republican Army o bé National Liberation Front en to de burla.Taylor p.64-66 L'11 de gener de 1970, l' (nom gaèlic del congrés del partit del celebrat a Dublín) dona suport, per 154 vots contra 104, a la línia política seguida pels "Oficials". Els seus opositors formen llavors el Sinn Féin provisional, mentre que els seus partidaris es reanomenen Sinn Féin Oficial. Ruairí Ó Brádaigh esdevé president del Sinn Féin provisional.Taylor p.86
Si bé a República d'Irlanda, els Volunteers es queden a l'IRA Oficial, a Irlanda del Nord els Provisionals arrepleguen 27 companyies (cadascuna composta amb un nombre de membres que oscil·la entre 12 i 40). En total, després de l'escissió, els Provisionals no arriben a 500 membres i amb les seves armes només poder armar-ne uns 200.
1970-1971: de la defensa dels guetos a l'atac contra la presència britànica Quan té lloc la primera reunió del comandament, a començaments del 1970, l'IRA Provisional es fixa tres objectius: preparar la defensa dels guetos catòlics, principalment nacionalistes, durant l'estiu (moment de les exhibicions de l'Orde d'Orange i dels Apprentice Boys of Derry), replicar en cas d'agressió de l'Exèrcit Britànic contra els barris nacionalistes i finalment, preparar una futura ofensiva que apuntava a posar fi a la presència britànica a Irlanda.Taylor, p.70
Tanmateix, les relacions entre el PIRA i l'Exèrcit britànic, arribat per protegir els catòlics del risc de pogroms, no són dolentes al començament de l'any 1970. El retorn de les violències sectàries i policíaques en el transcurs de la primavera, i en particular l'actitud de les forces de l'ordre en el moment d'un aixecament legitimista a Ballymurphy durant les commemoracions de l'Alçament de Pasqua, empeny la població catòlica a demanar l'ajuda de l'IRA provisional per a la seva protecció.Taylor p.72-73 El 27 de juny, els catòlics de Short Strand, un barri de Belfast, demanen l'IRA que intervingui per protegir una església amenaçada per aixecaments lleialistes. Aquesta primera acció de l'IRA provisional, anomenada batalla de Saint Matthew, pel nom de l'església, va fer tres morts, entre els quals el primer Volunteer mort durant el conflicte.
A la primavera, David O'Connell és enviat a Nova York per reactivar les xarxes de la diàspora irlandesa. Així doncs, l'abril de 1970, es funda lIrish Northern Aid Committee (NORAID) que, tot i que oficialment era per donar suport a la lluita política dels republicans, realment tenia com a objectiu el finançament per la compra d'armes. Durant l'any 1970, l'IRA provisional es va equipar amb fusells i fusells d'assalt FN Herstal i carrabina M1.Taylor 84-85 A partir del mes d'agost, llança una campanya de sabotatges econòmics mitjançant atemptats amb bomba. Si bé encara vacil·la a l'hora d'atacar l'exèrcit britànic, l'11 d'agost mata dos policies de la Royal Ulster Constabulary. A més, estén la seva acció a una activitat de policia en la comunitat catòlica, tant contra la delinqüència com contra la col·laboració amb els britànics. Al setembre, Seán Mac Stíofáin és escollit de nou al capdavant de l'organització, mentre que Tom Maguire, l'últim supervivent del primer Dáil Éireann, que va llançar la Guerra d'independència irlandesa, dona el seu suport al Sinn Féin Provisional.Taylor 86-88
L'IRA Provisional operava com un exèrcit convencional de guerrilla, copiant l'estructura piramidal que es dividia de dalt a baix en Army Council (Consell de l'Exèrcit), l'òrgan de màxima autoritat i decisió política i militar format per set membres que triaven el Cap d'Estat Major (Chief of Staff) i decidien l'estratègia general i les grans campanyes; General Headquarters (GHQ - Quarter General), el braç executiu que coordinava els diferents departaments logístics a nivell nacional i incloïa seccions clau com Subministraments (armes), Finances, Enginyeria (explosius) i Intel·ligència; Brigades territorials que controlaven grans àrees geogràfiques, cada una amb el seu propi comandant i personal d'estat major, de les que les més importants i actives eren la Brigada de Belfast (dividida en tres batallons) i la Brigada de Derry, i finalment unitats locals (Companyies i Batallons), l'esglaó més baix de la piràmide tradicional, unitats grans i arrelades als barris catòlics/republicans. Els voluntaris es coneixien tots entre si, feien desfilades militars locals i controlaven territoris concrets de manera molt oberta.
A començaments de l'any 1971, l'Exèrcit Britànic comença converses amb l'IRA Provisional, tot esperant que limiti la violència als guetos catòlics que controla (Andersonstown, Clonard, Ballymurphy, New Lodge i Ardoyne). Però al febrer, l'Exèrcit reocupa aquests barris i el 6 d'aquest mes, l'IRA abat el primer soldat britànic del conflicte, durant uns aldarulls a Belfast, sense que fos objectiu del seu atac.Taylor, p.89 Després de la represa de les operacions de patrullatge per part de l'Exèrcit Britànic, se succeeix un enfrontament entre l'IRA Oficial i l'IRA provisional. El 9 d'agost, el nou Primer Ministre d'Irlanda del Nord, Brian Faulkner, introdueix l'internament previst per la Special Powers Act després de l'Operació Demetrius, que apunta específicament al camp republicà.Taylor, p.92-93
Els atemptats de l'IRA provisional apunten llavors cap a objectius econòmics i ja no atacaran més, directament i sistemàtica, l'Exèrcit Britànic i la RUC fins a la fi de l'any 1971. El 5 de setembre, l'organització proposa un pla de pau als britànics que resta sense resposta.
Amb el suport actiu de la població catòlica d'Irlanda del Nord, i el finançament a partir de robatoris i els fons que recull la NORAID als Estats Units. l'IRA Provisional multiplica les operacions de guerrilla rural i urbana. Entre 1971 i 1972, incrementa els vincles amb el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, Fatah, el Front d'Alliberament Popular del Golf Aràbic Ocupat, Euskadi Ta Askatasuna (ETA) i el Front d'Alliberament de Bretanya (amb aquestes dues últimes organitzacions va signar un comunicat comú en març de 1971). L'organització del tràfic d'armes que prové dels Estats Units proveeix, d'ara endavant, l'organització amb fusells Armalite. Convençuts de llur victòria propera, els republicans anomenen 1972 l'«any de la victòria».
1972: Bloody Sunday i alto el foc