LUlster Defence Regiment (UDR; (català: Regiment de Defensa de l'Ulster) va ser una unitat de l'Exèrcit Britànic en els anys 1970-1992. L'UDR va néixer en substitució dels «B specials» (USC), una policia voluntària de la Policia Reial de l'Ulster, i el seu lloc d'acció va ser Irlanda del Nord durant tota la seva existència. En 1990, com un resultat de la caiguda del Mur de Berlín, i el final de la Guerra Freda, l'exèrcit va decidir dissoldre la unitat i fusionar-la amb els Royal Irish Rangers, un procés completat el 1992.Potter, John. Testimony to Courage - the Regimental History of the Ulster Defence Regiment 1969 -1992. Pen & Sword Books Ltd, 2001; p. 359-62.
Formació En 1969, a Irlanda del Nord tenien lloc un seguit de disturbis violents coneguts amb el nom de The Troubles.
Al principi, les autoritats de la zona van intentar controlar la violència amb l'ús de la Real Policia de l'Ulster (RUC), i els seus policies anti-avalots, els «B Specials». Els B Specials eres policies a temps parcial, en la seva major part protestants i amb fortes conviccions anti-republicanes. Segons l'informe de Sir John Cameron, una de les causes de desconfiança entre els catòlics nord-irlandesos i les autoritats va ser el fet que els B Specials es nodrien gairebé en exclusiva de protestants.Informe de Cameron (5) Resentment, particularly among Catholics, as to the existence of the Ulster Special Constabulary (the 'B' Specials) as a partisan and paramilitary force recruited exclusively from Protestants (paràgraf 165) Un altre crític de l'informe, el jutge Scarman va revelar els problemes de disciplina dels B Specials:
<Blockquote> 3.19 «El 13 d'agost (de 1969) l'USC, que havia arribat per ajudar a la policia en dificultats a Coalisland, va disparar sense ordres contra una multitud esvalotada, però se'ls va ordenar immediatament que deixessin de disparar, la qual cosa van fer. El dia 14, a Dungannon i Armagh, grups armats de l'USC van obrir foc contra una munió de catòlics, la qual cosa va causar diverses víctimes, incloent-hi un mort a Armagh. </Blockquote>
A més dels informes de Cameron i Scarman, els problemes en l'USC incloïen no sols abusos contra catòlics, sinó també d'altres, com ara falta de personal i entrenament adequat. A més, un cop es va dissoldre l'organització, no hi havia prou efectius del RUC per dur a terme les funcions de control de disturbis. L'exèrcit, que havia entrat a Irlanda del Nord el 1969 per ajudar el RUC a controlar els disturbos a Derry, Belfast, i altres zones de conflicte (en una maniobra coneguda amb el nom dOperation Banner), s'hi hagué de quedar fins ben entrats els anys 1990.
Un altre informe del Baró John Hunt va fer una crida en favor de la creació de dues forces separades per reemplaçar l'USC.«175. Abans de reunir les recomanacions i suggeriments per als canvis en el RUC i per a la creació de dues forces separades, per exercir les funcions que en l'actualitat porta a terme l'USC, i que considerem que encara haurà de realitzar, ens agradaria establir primer el que considerem com les consideracions més importants de les que depèn l'aplicació eficaç de la llei i l'ordre.» Informe de Hunt al lloc web CAIN
La formació Al principi, l'UDR va dependre, en gran manera de reclutes dels ex-B Specials. El legislador laborista Denis Healy va replicar a una pregunta sobre la problemàtica d'absorbir els ex-B Specials dient que als postulants només se'ls jutjava pels seus mèrits, i que el fet d'haver servit a l'USC no havia de ser una clau màgica per ingressar a la unitat.
Però els fets irrefutables van mostrar el contrari. El polític catòlic moderat John Hume del Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP) va declarar la seva oposició a l'acte de l'últim comandant dels B Specials, Ten-Cor Stephen Miskimmon, el qual va escriure una carta de comiat a cada soldat on hi havia lligada una forma d'allistament en l'UDR o a la força reserva de la RUC. Per la seva banda, Robert Porter del Partit Unionista de l'Ulster, contràriament, va contestar que les cartes no eren per a l'allistament, sinó per determinar qui dels B Specials tenia experiència militar i volia allistar-se. Porter va citar l'Informe Hunt com a suport del punt de vista que els ex-B Specials havien de compondre una part de les noves unitats.
Al final del debat, el govern britànic va admetre que no hi havia cap alternativa viable que no fos reclutar també membres dels ex-B Specials. El ministre de defensa laborista Roy Hattersley va dir:
«Per necessitat, la nova força es basarà essencialment en la Policia de l'Ulster ("B-Specials") per a la seva contractació inicial, però hi haurà una campanya per inscriure reclutes de tots els sectors de la comunitat d'Irlanda del Nord. A part de l'edat, residència i nacionalitat, l'únic criteri d'acceptació serà el de la idoneïtat per al servei en una força militar. Hi haurà un estricte control de seguretat.»
L'actitud de la gent envers l'UDR Els nord-irlandesos nacionalistes no es van empassar els canvis. La parlamentària republicana Bernadette Devlin (del "Partit de la Unitat"), una activista socialista, va posar en dubte les garanties governamentals sobre el fet que l'UDR no fos una continuació de l'USC.
«[…] Espera vostè que jo o qualsevol altra persona a Irlanda del Nord ens creguem una sola paraula d'aquest rentat d'imatge ? […] Li faig una pregunta, i és una pregunta important i li demano sinceritat. Puc jo, membre del Parlament, tornar a casa i dir-los als meus electors què això és el que se'ls ha ofert ? Si volem tenir una nova força amb 6.000 homes i al principi els hem de reclutar de l'Ulster Special Constabulary [B-Specials], només n'hi ha 8.000 d'aquests, i tindrem tot l'Ulster Special Constabulary a la nova força a l'abril.»
Tots els comandants de batalló de l'UDR, al principi, van ser ex-oficials dels B Specials, i més de la meitat dels reclutes al Comtat de Derry.<ref>Graham Ellison i Smyth, Jim. The Crowned Harp: Policing Northern Ireland'. Pluto Press, 2000; p. 13</ref>
El diari més important a Irlanda del Nord, The Belfast Telegraph, va defensar la nova unitat, dient que
«En cap sentit el nou Regiment pot ser considerat com el vell USC, com una força parapolicial i una llei en si mateixa. Inevitablement els membres de la nova força provindran dels antics "B Specials", i justament per això ja va ser titllada per alguns com la vella força amb el nou uniforme. Cal fer esforços per tal d'assegurar que això no és així. Ningú no ha de ser capaç de posar una etiqueta de denominació de l'UDR i si un els oficials superiors de la força poden ser catòlics romans, molt millor .... La creació d'aquesta nova força hauria de ser considerada com un punt d'inflexió en la vida de la comunitat. ".»Potter, John. Testimony to Courage - the Regimental History of the Ulster Defence Regiment 1969 -1992. Pen & Sword Books Ltd, 2001, Isbn 0-85052-819-4 - pàg. 2
La resposta dels B-Specials va ser mixta. Alguns es van sentir traïts i va renunciar immediatament, mentre que d'altres van aprofitar l'oportunitat nova i va emplenar la sol·licitud d'adhesió a la UDR, tan aviat com van tenir els formularis disponibles. Els B-Specials tenien una altra opció oberta per a ells després de la dissolució: podien unir-se a la recentment creada Reserva de la RUC. Molts ho van fer, sobretot a Belfast, on durant el primer mes de contractació, només 36 Specials van optar per unir-se a l'UDR, molt poc comparat amb la mitjana nacional del 29% -2.424 dels quals van ser rebutjats, principalment per motius d'edat i estat físic. Al voltant del 75% dels homes dels Tyrone-B Specials ho van sol·licitar i, a conseqüència d'això, el sisè batalló va començar la seva vida com el batalló amb menys força, i es va mantenir així durant la seva història. En els comtats fronterers, en general, es va seguir aquest patró. També va significar que els ex-B Specials B dominessin aquests batallons. La història va ser diferent a Belfast, Londonderry, Down i Antrim, on les xifres van ser marcadament més equilibrades amb un alt percentatge de reclutes catòlics. Els resultats als 3 UDR van ser millors en aquest sentit. El batalló va entrar en servei amb un 30% de membres catòlics.Potter, John. Testimony to Courage - the Regimental History of the Ulster Defence Regiment 1969 -1992. Pen & Sword Books Ltd, 2001, Isbn 0-85052-819-4 - pàg. 29
Les greenfinches Una qüestió comuna al principi de les accions de l'UDR a Irlanda del Nord va ser la de com fer els escorcolls a les dones. Per tal de minimitzar els conflictes entre els soldats de l'UDR i les dones civils, dones policies de la Reial Policia militar van acompanyar les patrulles a tot arreu on estaven disponibles. El 1973, com a resultat de la manca de prou personal femení, es va aprovar una acta del parlament a Londres on s'ordenava a l'UDR que reclutés dones a les seves pròpies files per a aquest propòsit. La primera «comandanta de les dones» al Quarter General-UDR (HQ-UDR) va ser la Major Eileen Tye. Fins al setembre d'aquell any, es van reclutar 352 reclutes, i les primeres d'elles van ser destinades als dos quarters generals d'Armagh el 16 de setembre.
D'altra banda, la unitat femenina patia de manca d'uniformes adequats, i les dones soldat van haver d'abillar-se amb l'uniforme del Servei Territorial Auxiliar (ATS), una antiga unitat de la Segona Guerra Mundial, ja inexistent aleshores. El tipus d'uniforme (faldilla, botes llargues fins als genolls...), era més apropiat per a l'ambient d'una oficina que no per a les tasques de patrullatge. A més de l'uniforme, duien una corbata de seda del color de l'uniforme del batalló (verd, en anglès green, d'aquí el nom greenfinches, que en català vol dir verderol).
Per entrenar les reclutes en el tema de la instrucció, organització militar, lectura de mapes, escorcolls de vehicles i dones, mode d'operació de la ràdio, i primers auxilis, una oficial del Women Royal Army Corps (WRAC) les impartia un curs ràpid.
Les primeres reclutes eren en gran part de les classes executives professionals, la qual cosa és un fet inusual,Potter 2001, p. 116 perquè hi havia homes d'aquesta classe social que eren els més reticents a unir-se a l'UDR. Algunes eren les mullers de soldats que servien a l'UDR i altres es van casar amb soldats destinats a llarg termini a Irlanda del Nord.
El país i els batallons de la frontera van donar la benvinguda a les dones, Potter 2001, p. 117 ja que sabien que eren un element essencial en la recerca de dones sospitoses, però als batallons amb seu a la ciutat els va costar més de veure aquests avantatges, i fins a cert punt estaven ressentits amb la presència de dones soldat. A curt termini, però, tots els batallons van arribar a apreciar el valor que les dones amb les patrulles. A través del temps el paper de les dones es va ampliar, ja que es van adonar que les seves veus, d'un timbre més agut, s'adaptaven millor a les transmissions per ràdio que les dels homes. Es van encarregar de rellevar les dones de la Policia Militar i aviat va aprendre a acceptar l'abús per part de la gent i com evitar les trampes que se'ls podien parar quan havien d'escorcollar altres dones, com ara posar fulles d'afaitar a les butxaques.Potter, 2001, p. 119 Les dones tenien menys problemes amb el públic masculí que semblava més receptiu a l'hora de ser interrogat per una dona. Algunes dones van rebre capacitació en l'ús del radar "Sea Watch", per ajudar les patrulles marítimes dels batallons que tenien llanxes ràpides.
Inicialment, es va nomenar a cada batalló una funcionària a temps parcial per supervisar les dones soldat, però amb el pas del temps la dona va quedar sota el comandament de l'Oficial de Comandament del lloc on se l'havia assignada. En els últims anys algunes dones es va convertir en ajudants de batalló i caps de companyia i alguns es van unir al personal de la brigada per tota Irlanda del Nord.