Les guerres arabo-romanes o guerres arabo-bizantines foren una sèrie de guerres que enfrontaren els musulmans, la major part àrabs, i l'Imperi Romà d'OrientConegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí. entre els segles i . Començaren durant l'expansió inicial de l'islam, en el marc de la política expansionista dels califes raixidun i omeies, i continuaren sota els seus successors fins a mitjans del .
Els musulmans sorgiren d'Aràbia a la dècada del 630 i no trigaren a conquerir les províncies meridionals de l'Imperi Romà d'Orient (Síria i Egipte). Al llarg dels següents cinquanta anys, amb els califes omeies al capdavant, llançaren incursions a Anatòlia, encara sota domini romà, assetjaren la capital romana de Constantinoble dues vegades i sotmeteren els altres territoris romans del nord d'Àfrica. La situació romangué volàtil fins al fracàs del segon setge àrab de Constantinoble el 718, quan les muntanyes del Taure, a la vora oriental d'Anatòlia, es convertiren en una frontera estable, erma i ben fortificada. Malgrat que hi hagué una certa distensió amb el Califat Abbàssida, que es produí un intercanvi d'ambaixades i que els dos estats fins i tot pactaren treves, la tònica general de la seva relació continuà sent conflictiva. Fins ben entrat el , gairebé mai no passava un any sense incursions i contraincursions empreses pel govern abbàssida o administradors locals.
L'ocupació musulmana dels territoris italians del sud per les forces del Califat Abbàssida en els segles i no va ser tan reeixida com a l'Emirat de Sicília. No obstant això, sota la dinastia macedònica, els romans van recuperar el territori del Llevant mediterrani amb l'avanç dels exèrcits romans que van arribar a amenaçar fins i tot Jerusalem pel sud. Per l'est, l'emirat d'Alep i els seus veïns es van convertir en vassalls dels romans, on la major amenaça va ser el Califat fatimita d'Egipte fins que l'ascens de l'Imperi Seljúcida va revertir tots els avenços i va empènyer els guanys territorials del Califat Abbàssida cap a l'interior d'Anatòlia. En conseqüència, l'emperador romà Aleix I Comnè va demanar ajuda militar al papa Urbà II al Concili de Plasència; un dels esdeveniments sovint atribuïts com a precursors de la Primera Croada.
Antecedents
El fracàs de la invasió sassànida de l'Imperi Romà d'Orient va revertir els dos imperis a l'statu quo ante bellum amb la retirada dels sassànides de tots els territoris ocupats i el retorn de la Vera Creu als romans d'Orient i l'exhauriment dels dos imperis, que van quedar vulnerables al conflicte amb els àrabs recentment units per l'islam..
A finals de la dècada de 620, el profeta Mahoma ja havia aconseguit unificar gran part de l'Aràbia sota el domini musulmà mitjançant la conquesta, així com fer aliances amb tribus veïnes, i va ser sota el seu lideratge que van tenir lloc les primeres escaramusses entre musulmans i romans. Pocs mesos després que l'emperador Heracli i el general persa Sarbar acordessin les condicions per a la retirada de les tropes perses de les províncies orientals romanes d'Orient ocupades l'any 629, les tropes àrabs i romanes d'Orient es van enfrontar en la batalla de Muta en resposta a l'assassinat de l'ambaixador de Mahoma a mans dels Gassànides, un regne vassall romà d'Orient. Mahoma va morir l'any 632 i va ser succeït per Abu-Bakr as-Siddiq, el primer califa amb control indiscutible de tota la península aràbiga després de les reeixides Guerres de la Ridda, que van donar lloc a la consolidació d'un poderós estat musulmà a tota la península.
Conquestes musulmanes, 629-718 Mahoma en saber que les forces de l'Imperi Romà d'Orient es concentraven al nord d'Aràbia amb la intenció d'envair-la, va dirigir un exèrcit musulmà al nord de Tabuk, a l'actual nord-oest de l'Aràbia Saudita, amb la intenció d'enfrontar-se preventivament a l'exèrcit romà d'Orient, però, l'exèrcit romà d'Orient s'havia retirat prèviament. Tot i que no va ser una batalla en el sentit típic, l'esdeveniment va representar la primera trobada àrab contra els romans d'Orient. No obstant això, no va provocar immediatament un enfrontament militar. No hi ha cap relat romà d'Orient contemporani de l'expedició de Tabuk, i molts dels detalls provenen de fonts musulmanes molt posteriors. Els primers combats poden haver començat com a conflictes amb els estats àrabs clients dels dos imperis: els gassànides i els Làkhmides de Hira. En qualsevol cas, els àrabs musulmans després del 634 van dur a terme una ofensiva en tota regla contra ambdós imperis, donant lloc a la conquesta del Llevant, Egipte i Pèrsia pel Primer califat. Els generals àrabs més reeixits van ser Khàlid ibn al-Walid i Amr ibn al-As.
Conquesta àrab de la Síria romana: 634-638
Les forces àrabs musulmanes ja s'havien apropat a les fronteres del sud fins i tot abans de la mort del profeta islàmic Mahoma el 632, cosa que causà la batalla de Muta el 629, però la invasió en si va començar el 634 sota els seus successors, especialment amb el califa Úmar ibn al-Khattab, amb Khàlid ibn al-Walid com a capitost més destacat.
Després d'una sèrie de campanyes reeixides enfront de l'Imperi Sassànida i de la subsegüent conquesta musulmana de Pèrsia, Khàlid ibn al-Walid va establir la seva base d'operacions en aquest territori combatent els gassànides, clients romans d'Orient, mentre encara duraven els combats contra els sassànides. Després de la crida feta des de Medina, es van reclutar ràpidament nous contingents tribals de tota la Península Aràbiga excloent els que s'havien rebel·lat en les guerres de la Ridda. Abu-Bakr va organitzar les seves tropes en quatre cossos, cadascun dirigit pel seu propi comandant i mogut pel seu propi objectiu: Amr ibn al-As a Palestina, Yazid ibn Abi-Sufyan a Damasc, Xurahbil ibn Hàssana a Jordània i Abu-Ubayda ibn al-Jarrah, comandant en cap de tot l'exèrcit. a Èmesa. La primera setmana d'abril de 634 van començar a avançar des de les seves bases als afores de Medina.
Heracli, malalt, no va poder dirigir personalment els seus exèrcits per resistir les conquestes àrabs de Síria i Palestina romana l'any 634. En la batalla d'Ajnadayn l'estiu de 634, l'exèrcit del califat de Rashidun va aconseguir una victòria decisiva i els romans es van replegar cap a Jerusalem sense que els musulmans s'interposessin i Khàlid ibn al-Walid va conquerir Damasc. La resposta romana d'Orient va ser replegar i enviar del màxim nombre de tropes disponibles sota Teodor Tritiri i el general armeni Baanes, per expulsar els musulmans dels seus territoris recentment guanyats però l'exèrcit romà d'Orient va ser derrotat finalment en la batalla de Fahl el 23 de gener de 635.
Conquestes àrabs del nord d'Àfrica: 639-698 Conquesta d'Egipte i Cirenaica
El desembre del 639 Amr ibn al-As es dirigí a Egipte amb 4.000 soldats però Úmar ibn al-Khattab reconsiderà les seves ordres, pensant que era massa atrevit conquerir un país com Egipte amb només 4.000 homes però el missatger lliurà massa tard el correu i Úmar començà a reclutar reforços. L'exèrcit musulmà prengué Al-Arix sense resistència. L'exèrcit musulmà arribà a Pelúsion que assetjà dos mesos caient el febrer del 640 Després de la caiguda de Pelúsion l'exèrcit musulmà assetjà Bilbeis, que continuà fins a la seva caiguda un mes més tard, a finals de març del 640. Amb la caiguda de Bilbeis, els àrabs es trobaven a només un dia de camí de l'extrem sud del delta del Nil.
Després de la caiguda de Bilbeis els musulmans avançaren cap a Babilònia on arribaren el maig del 640. Babilònia era una ciutat fortificada, amb murades d'uns 18 m d'alçada i 2 metres d'amplada, reforçada amb nombroses torres i bastions i els romans s'havien preparat per al setge amb un fossat a l'exterior de la ciutat, i un gran exèrcit s'havia situat entre el fossat i les murades de la ciutat repel·lint tots els assalts. Al juliol, Amr demanà reforços al califa i un primer destacament de 4000 veterans de la campanya de Síria arribà, però la fortalesa no es va rendir i a l'agost, el califa preparà un nou contingent de 4.000 soldats d'elit comandada per Az-Zubayr ibn al-Awwam. Per evitar un possible atac romà des d'Heliòpolis, l'exèrcit d'Amr atacà la ciutat i prengué la ciutat i tornà a Babilònia, envint un destacament a l'altra banda del Nil per tal prendre Faium i Abuit, conquerint així tota la província de Faium sense resistència per part dels romans. Finalment, Babilònia caigué en mans de l'exèrcit d'Amr el 21 de desembre del 641. Així i tot, el general Teodor i el seu exèrcit pogueren fugir durant la nit cap a l'illa de Rauda.
El patriarca Cir d'Alexandria pactà amb els musulmans el 22 de desembre, reconeixent la sobirania àrab sobre tot Egipte i els egipcis s'avenien a pagar la jizya. Heracli reaccionà destituint Cir com a governador d'Egipte, però es mantingué com a cap de l'església copta, i ordenà al cap de les forces romanes a Egipte que expulsessin els musulmans. Els líders romans sabien que el següent objectiu dels musulmans seria Alexandria, i per això es prepararen per resistir el setge. El febrer del 641, Amr partí cap a Alexandria des de Babilònia al capdavant del seu exèrcit, arribant el mes següent després de nombroses escaramusses amb els romans i iniciant el setge d'Alexandria al març de l'any 641. La ciutat estava ben fortificada, i no hi havia manca de provisions. A més, la ciutat tenia accés directe al mar, per on podien arribar ajuda i provisions des de Constantinoble. Heracli, l'emperador romà, reuní un gran exèrcit a Constantinoble per tal de marxar cap a Egipte personalment, però morí abans de poder finalitzar els preparatius. Les tropes es dispersaren, i l'ajuda no arribà a Alexandria i finalment fou conquerida el setembre del 641. Per part dels egipcis, Cir d'Alexandria demanà la pau, i el seu clam fou escoltat. L'any 645, l'Imperi Romà d'Orient intentà reconquerir Alexandria, però finalment Amr la tornà a ocupar l'any 646. L'any 654, la flota enviada per Constant II fou vençuda en la batalla dels Pals. A partir d'aquest fet, no es produí cap altre intent seriós per recuperar Egipte per l'Imperi Romà d'Orient.
La pèrdua definitiva d'Egipte deixà l'Imperi Romà d'Orient sense una de les seves fonts principals d'aliments i diners. Aquesta pèrdua d'Egipte i Síria, seguida després per la invasió de l'Exarcat d'Àfrica, comportà que el Mediterrani, que fins aleshores es podia considerar un «llac romà», es dividia ara entre dos poders: el califat musulmà i l'Imperi Romà d'Orient. En aquests esdeveniments, l'Imperi Romà d'Orient, malgrat les grans pèrdues que patí, pogué mantenir Anatòlia, mentre que les inexpugnables muralles de Constantinoble, durant els dos grans setges àrabs, salvaren l'imperi de seguir el mateix destí que l'imperi persa.Kaegli, Walter. Heraclius: Emperor of Byzantium.