miniatura|L'emperador Qianlong a cavall. Pintura de Giuseppe Castiglione, datada entre 1739 i 1758 Un cavall de guerra és qualsevol cavall usat en operacions militars regulars o irregulars. Des dels inicis de la domesticació del cavall fou un auxiliar valuós en la guerra o les lluites tribals. A més d'augmentar la velocitat de desplaçament i el radi d'acció, el cavall constituïa una arma de xoc. Els cavalls de l'enemic eren cobejats i formaven part del botí en cas de victòria. Algunes races de cavalls foren desenvolupades especialment per a la guerra. I, en funció de l'armament i les tàctiques de l'època, s'afavorí la cria de tipus especialitzats. El concepte de cavall de guerra es pot ampliar a altres èquids. Mules, ases i, antigament, onagres han estat emprats com a auxiliars en les lluites entre humans.
Tipus Hi ha tres maneres d'utilitzar un cavall amb finalitats bèl·liques: com a animal de sella, com a animal de bast o com a animal de tir, enganxat a un carruatge o un giny militar. En els dos primers casos hi ha una proporció entre el pes que carrega un animal i la seva velocitat pràctica de desplaçament. Com més gran és el pes suportat menor és la velocitat.
Un cavall normal pot carregar un pes aproximadament igual a un 30% del seu propi pes corporal. Un cavall de tir pot estirar al pas i per un camí pla entre 20 i 40 Kgf, desplaçant-se a uns 4 km/h. Els esforços de tracció puntuals són de l'ordre del 80% del seu pes. El rendiment d'un cavall de tir (pes arrossegat) millora amb guarnicions apropiades (collar) i minimitzant l'esforç de rodadura del carruatge (camins millors, rodes pneumàtiques, suspensió…). Una classificació simplificada dels tipus de cavalls emprats en les guerres és a partir del seu pes: cavalls lleugers, cavalls mitjans i cavalls pesants.
Cavalls lleugers Els cavalls classificats com a lleugers tenen una alçada de 120-160 cm i un pes de 360-450 kg. El seu ús en la guerra ha variat molt segons les èpoques en funció de l'armament, les característiques del terreny i les tàctiques emprades. Però bàsicament sempre ha estat emprat com a cavall de sella, sense protecció (o una protecció molt lleugera) i muntat per un guerrer sense armadura amb armes igualment lleugeres.
Hi ha tres grans grups de cavalls lleugers: el dels cavalls "orientals" del tipus àrab o berber, el dels cavalls "celtes" (des del nord d'Europa fins a la meitat nord de la península Ibèrica: cavall islandesos, irlandesos, de Galícia, garranos, asturcons, gals…) i el dels cavalls "asiàtics" (mongols, huns, ...). Ha de quedar molt clar que aquesta classificació és convencional i que només recull el que indiquen les referències. Unes referències puntuals i, sovint, contradictòries. Incompletes si més no. Però és una classificació vàlida com qualsevol altra.
En èpoques primitives els cavalls no anaven ferrats. Les primeres brides degueren emprar mossos de fusta que posteriorment foren substituïts per frens de metall. També hi ha casos de l'ús de cabeçons i, en el cas dels genets númides, de cavalls dirigits sense brides. A partir de l'invent i aplicació dels estreps i de les ferradures els cavalls pogueren ser usats en condicions una mica diferents, sense que variés la seva funció de manera essencial.
L'armament ofensiu d'un genet de cavalleria lleugera era variable. una llança única i una espasa, dos o tres dards llancívols, arc i fletxes, ... També hi havia armes menys convencionals: maça de guerra, llaç escorredor,... L'armament defensiu es podia limitar a un escut petit o una darga i un elm o casc.
En èpoques més modernes la cavalleria podia ser de llancers o, menys freqüentment, de genets armats de sabres (o armes de tall similars). L'època de genets armats amb pistoles d'arçó també va tenir la seva vigència. Finalment, els genets lleugers anaren armats amb carrabines o terceroles. Les funcions tradicionals de la cavalleria lleugera eren les de: exploració, incursió i comunicació.
Cavalls mitjans Els cavalls mig pesants, segons alguns autors, es desenvoluparen en l'Edat de ferro per la necessitat d'arrossegar carros més grans que els de guerra amb capacitat per a més de dues persones. Amb l'increment de les armadures defensives, la cavalleria lleugera es va anar transformant en cavalleria pesant i, aquests cavalls mitjans podien suportar el pes d'un cavaller completament armat.Edwards, G., The Arabian, p. 11, 13. Els escites foren una de les primeres cultures a criar cavalls més alts i més pesants.Crowell, Cavalcade, p. 36–37. Les característiques dels cavalls mitjans són molt variables. L'alçada pot anar des de 150 cm en els animals més petits (però molt robustos) fins als 160 cm.Gravett, English Medieval Knight 1300-1400, p. 59. Els pesos corresponents aproximats anirien des dels 450 fins als 540 kg. Aquests cavalls devien ser relativament àgils en el combatBennett, Conquerors, p. 54, 137. sense assolir la velocitat ni la resistència dels cavalls lleugers.
Cavalls pesants Hi ha una controvèrsia sobre la veritable presència de cavalls pesants en les guerres antigues. La majoria de cavalls de tir no foren desenvolupats fins a mitjan . En els combats medievals tardans, quan els cavallers portaven una armadura completa i els cavalls anaven protegits, és probable que fossin escollits cavalls de tipus robust amb una certa alçada. Hi ha especialistes que opinen que, més que cavalls molt grans, els destrers (cavalls usats en el combat) eren cavalls molt forts i relativament àgils.
Altres èquids A més dels cavalls hi ha altres èquids que foren usats en activitats relacionades amb els combats. Els summeris utilitzaven els ases i els híbrids d'ase i onagre. Segons alguns autors els hemions no poden ser domesticats, però els summeris els encreuaven amb femelles de ruc (someres) i els híbrids resultants sí que es deixaven aregar.Aregar.Definició. Quan arribaren els cavalls, a part del seu aprofitament directe, es produïren híbrids d'ase i egua (mules). Les mules són estèrils però ofereixen alguns avantatges sobre els cavalls. Són més sofertes i resistents, mengen poc i necessiten aliments de menys qualitat. Emmalalteixen menys que els cavalls i són molt menys propenses a lesions.
Tractats sobre el cavall miniatura|Pàgines d'un manuscrit de Shalihotra. Des d'èpoques remotes hi ha tractats sobre els cavalls aplicables als cavalls de guerra. La més antiga de les obres conservades és la de Shaliotra (c. 2350 aC), considerat el fundador de la ciència veterinària.
Un mètode d'entrenament per a cavalls usats en carros de guerra fou escrit per Kikkuli (c.1350 aC). Kikkuli fou un mitanni al servei dels hitites. Simó d'Atenes escrigué un tractat sobre el cavall del qual només se'n conserven petits fragments. Són famoses dues obres Xenofont sobre el cavall i la cavalleria ("Peri ippikes", "Hiparkikos"; c. 360 aC).Traducció anglesa de Xenofont ."On the horsemanship" Kautilia (Chanakya) fou l'autor de l'Arthashastra (c.323 aC) que conté un capítol sobre els cavalls.Kautilya's Arthashastra: Book II,"The Duties of Government Superintendents"; Capítol XXX,Pàg. 79/94.
Innovacions tecnològiques Els cavalls foren probablement muntats en èpoques prehistòriques abans de ser enganxats a carros. En les restes arqueològiques però, predominen les figures de carros estirats per quadrúpedes semblants als cavalls.
Els primers dispositius emprats per a controlar els cavalls foren les brides de diverses menes, inventades al mateix temps de la domesticació. L'ús de mossos i frens s'ha demostrat a partir del desgast en cranis de cavalls de la cultura Botai al nord del Kazakhstan, datats cap al 3500-3000 aC.
Guarniments dels cavalls enganxats L'invent de la roda coincidí amb els carros de transport i, per evolució, determinà l'aparició dels carros de guerra.
El primer sistema d'enganxe per als cavalls (a vegades també onagres) fou un jou semblant al que es fa servir amb els bous. Es tractava d'una solució incompatible amb l'anatomia i els moviments del cavall i fou substituïda per un guarniment consistent en un collar flexible i una cingla, ambdues peces unides prop de la creu del cavall. Probablement la cingla anava encoixinada i era bastant rígida. Cap a l'any 1600 aC, durant les invasions d'Egipte per part dels hicsos els carros ja incorporaven el nou sistema que permetia un tir més eficaç dels cavalls. Quan els carros de guerra quedaren antiquats nous invents permeteren aprofitar millor la força dels cavalls per a arrossegar carros de transport i ginys de guerra. Cap al segle V dC es va inventar a la Xina el collar encoixinat, pràcticament igual que els models actuals. Aquest collar arribà a Europa el i es difongué per tot arreu el .
Equipament per a muntar Les dues innovacions principals en els cavalls de guerra muntats per genets foren la sella i els estreps. Els primers genets muntaren a pèl, però ben aviat varen descobrir els avantatges d'usar una pell o una peça de feltre o teixit. Aquest seient rudimentari es podia encoixinar i, amb l'ajuda d'una cingla, oferia més comoditat i seguretat. Els escites i els assiris usaren una mena de selles encoixinades dotades d'una cingla per a assegurar-les sobre el cavall. Xenofont esmenta aquest tipus de selles primitives el .
Les selles amb estructura rígida (bast) permeten repartir el pes del genet sobre una superfície més gran, sobre l'esquena del cavall però deixant lliure l'espinada. La seva difusió es retardà dins al . L'invent de les selles rígides s'atribueix als romans.
Un descobriment capital en els cavalls de sella (i més en els de guerra) foren els estreps. Probablement cap al 500 aC a l'Índia s'usaren una mena d'estreps formats per gambals amb bagues en les quals el genet hi introduïa el dit gros del peu. Més tard es va adoptar l'ús d'un únic estrep per a ajudar a muntar a dalt del cavalls. Els estreps dobles (un a cada costat) aparegueren al voltant del 322 aC a la Xina (dinastia Jin).
L'adopció d'un parell d'estreps va suposar un increment de l'estabilitat i la mobilitat del genet. Els mongols varen aprofitar aquesta millora per a desenvolupar tècniques militars superiors a les dels contraris. El els estreps passaren des d'Àsia cap a Europa amb les invasions que tingueren lloc en aquella època. Es considera que els àvars foren els principals difusors dels estreps en Europa central. Tot i que els estreps es coneixien en el , només es disposa de documents gràfics i literaris del . La difusió dels estreps al nord d'Europa i les illes britàniques es degué als vikings en els segles IX i X.
Història i tàctiques miniatura|Estendard d'Ur c. 2.500 aC. Les primeres proves arqueològiques de l'ús de cavalls en la guerra daten tercer mil·lenni aC (c.3500 aC) en les estepes d'Eurasia, en el que avui són Ucraïna, Hongria i Romania. Poc després de la domesticació del cavall els habitants d'aquests territoris s'agruparen en ciutats fortificades per a protegir-se dels atacs dels genets enemics,Ciutats fortificades Ucraïna."The Horse in History". que podien fugir sense ser perseguits per les víctimes si anaven a peu.Bennett, Conquerers, p. 23.Keegan, A History of Warfare, p. 188. A part dels atacs tribals, l'ús dels cavalls en guerres organitzades (implicant una societat jeràrquica sota una autoritat central) està documentat des de molt antic. L'Estendard d'Ur mostra carros de 4 rodes estirats per cavalls, mules o hemions (c. 2500 aC).Il·lustració 97.
Carros de guerra
L'exemple més antic de carro de guerra conservat és el de les tombes de la cultura d'Andronovo (Sintashta-Petrovka) en els actuals Kazakhstan i Rússia (prop del 2000 aC). Un text en antic hitita del (text d'Anitta), esmenta 40 troncs de cavallsExemple d'ús de l'expressió "tronc de cavalls". en el setge de Salatiwara.Drower, "Syria" in Cambridge Ancient History, p. 493-495.