Elogi de l'ombra (en japonès 陰翳礼讃 In'ei raisan, que és més pròpiament traduït com Elogi de la foscor o Elogi de la penombra) és un assaig escrit per Jun'ichirō Tanizaki el 1933. S’hi comparen algunes diferències entre Orient i Occident i s'exposa el conflicte cultural que es deriva de la modernització, és a dir l’occidentalització, del Japó, començada el 1868 a partir de la reinstauració imperial Meiji.
Tanizaki expressa la seva tesi amb exemples quotidians relacionats amb objectes i espais. El títol del llibre deriva d'un d'aquests exemples, en el que exposa la seva teoria que a l'Occident es valora més la claror, mentre que al Japó es valora més la foscor.
Context sociocultural Elogi de l'ombra està molt influenciada per l'època de canvis en què va viure Tanizaki. A partir de la reinstauració imperial s'inicià un procés ràpid de modernització que, en el decurs de trenta anys, va fer del país una potència militar i un poder industrial i comercial important. Les dimensions relativament reduïdes del Japó i la fixació dels objectius de modernització del Govern Meiji van fer que aquesta modernització-occidentalització fos ràpida. Les elits japoneses veien en la superioritat tecnològica i econòmica occidental alhora un exemple i un desafiament al qual calia respondre mitjançant una reforma que fes del Japó un gran poder nacional, militar i comercial.
L'agost de 1871, els dominis feudals van ser abolits i es creà en el seu lloc un sistema de prefectures territorials. Es van crear cossos de funcionaris a l'estil occidental i un exèrcit, marina i policia a l'estil britànic. Es va establir la igualtat jurídica dels japonesos davant la llei. També nasqué el ien (moneda del Japó) que equivalia a un dòlar nord-americà. El 1872 aparegué el primer periòdic i es va construir la primera línia de ferrocarril: el 1892 hi havia ja 600 periòdics i envers el 1914 el Japó tenia una xarxa ferroviària d'uns 10.000 kilòmetres. D'altra banda, es van occidentalitzar la indumentària i els pentinats, l'alimentació i la beguda, el calendari i l'arquitectura. En algunes ciutats grans s'instal·laren tramvies moderns i il·luminació als carrers. La Universitat de Tòquio es va fundar el 1877, en un moment en què l’ensenyament universitari japonès modern depenia en gran manera de professors estrangers i de llengües occidentals, sobretot l'anglès, i posteriorment també l'alemany.
Fou sobretot el sector tèxtil (seda i cotó), a més del comerç exterior els elements que feren del Japó en tan sols vint anys una potència econòmica. L'economia japonesa va seguir creixent a passos agegantats, tant com la seva població. Això va reforçar els sentiments d'identitat nacional i l'orgull i la consciència racials del país. Això no obstant, el Japó es va convertir en un país ambiciós, que va entrar en conflicte amb diversos països en reclamar territoris a la Xina, Corea i Rússia, donar suport a la insurrecció nacionalista anti-nord-americana a les Filipines i firmà amb Gran Bretanya una aliança defensiva per a contenir l'expansionisme rus a Àsia, que va desencadenar, el 1904, la guerra entre Rússia i el Japó. Aquests fets provocaren un moviment antijaponès a la Xina i la discriminació als Estats Units dels immigrants japonesos.
Temes Tanizaki explica amb molt de detall com són les llars, els costums i alguns objectes al Japó. N'analitza les formes, la composició, etc. i els compara amb occident.
Arquitectura miniatura|Tokonoma (床の間) Tanizaki insisteix que és difícil construir una casa d'estil japonès tot integrant de manera subtil, còmoda i harmònica els accessoris moderns, com els llums elèctrics; al contrari que a Occident, s’intenta camuflar cada detall modern. Tot parlant de la casa japonesa, cal referir-se al tokonoma, un espai on es col·loca una pintura o cal·ligrafia i a vegades, unes flors. Aquest espai està pensat per concentrar-hi l'ombra, perquè la resta de la casa queda il·luminada.
Les separacions corredisses lleugeres de paper anomenades shōji són uns altres dels elements característics de la casa japonesa tradicional. Són fetes amb un marc de fusta lleuger i una quadrícula de llistons sobre la que s’enganxa un paper translúcid que deixa passar la llum. No tenen vidre.
Una altra de les diferències en la construcció entre orient i occident és la coberta. Les occidentals tenen l'objectiu de protegir la casa, però intentant no fer ombra sobre ella. A l’arquitectura japonesa, al contrari, serveixen també per fer ombra, amb grans ràfecs. Tanizaki menciona que això pot ser degut al tipus de materials disponibles, perquè d'aquesta manera la coberts protegeix les façanes de la casa de la pluja.
El lavabo és un espai comentat per Tanizaki. A occident és un lloc que s’acostuma a enrajolar o protegir amb marbres o estucs abrillantats. Al Japó, en canvi, els lavabos acostumen a ser de fusta i, segons ens diu Tanizaki, en aquests espais els japonesos han arribat al súmmum del refinament. Per a ells, els lavabos han d'estar apartats de l'edifici principal, i prop d'un bosc, si és possible. Les parets han de ser a morterades, i l'únic inconvenient que li troba Tanizaki a Elogi de l'ombra és l’incomoditat de fer-los servir a l'hivern.
Costums miniatura|Dona Japonesa Tanizaki fa èmfasi en la importància de mantenir els costums japonesos. Als orientals els atrauen els llocs foscos, amb poca il·luminació, i els objectes gastats i bruts. Ells converteixen aquestes ombres i aquesta brutícia en quelcom de bell mentre que els occidentals s'esforcen per mantenir-ho tot net i lluminós.
Tanizaki era un gran aficionat al teatre japonès, i fa una comparació entre el kabuki i el nō. En ambdós, els actors duen vestits de teixits brillants, brocats amb or i plata, però en el kabuki, en estar l'escenari tan il·luminat, aquests colors es tornen vulgars, al contrari que en un escenari de nō, en el que regna l'obscuritat i la penombra. L'ús de màscares en el kabuki també fa que tota l'escena transmeti artificialitat, mentre que la bellesa simple dels actors de nō converteix aquest tipus de teatre en quelcom de més proper i autèntic.
La diferència de raça, a parer de Tanizaki, també és molt notable. Les dones es maquillaven de blanc per no cridar l'atenció entre occidentals, perquè encara que la seva pell fos clara, estava rodejada per una mena d'obscuritat. Antigament, les dones només ensenyaven el cap i les mans, vestien roba de colors apagats, es depilaven les celles, es pintaven els llavis foscos i s'ennegrien les dents; d'aquesta manera el seu rostre semblava molt més blanc, i una pell blanca era sinònim de bellesa.
Objectes Atès que la nostra cultura és totalment diferent, els objectes que s'han anat creant a occident i a orient en el decurs dels segles, encara que tinguin a vegades la mateixa utilitat, són molt diversos pel que fa a les formes. L'estri que utilitzaven per a l'escriptura, era el pinzell mullat en tinta xinesa, mentre que a occident, s'emprava la ploma estilogràfica. La tria d'un estri o d'un altre afecta el tipus de paper que s'usava. Al Japó, era més consistent, amb textura, suau i humit, sense sorolls en ser doblegat. El paper occidental, en canvi, és fred, sorollós i la llum rebota en la seva superfície.
En els estris de cuina també existien grans diferències. Els occidentals emprem objectes de plata o d'acer i sempre volem que estiguin brillants. Als orientals, en canvi, no els agrada veure quelcom de tan brillant, deixen que aquests objectes es vagin ennegrint amb el pas del temps. Els agraden els objectes desgastats pel contacte amb les mans, els tacats... De la mateixa manera que prefereixen la superfície tèrbola del jade a la lluïssor del diamant o del robí, o els cristalls opacs en lloc dels totalment transparents. Consideren que la bellesa de les vaixelles lacades només es pot apreciar a la foscor i que hom experimenta moltes més sensacions en menjar en elles que en una vaixella de ceràmica.
Traducció al català Junichiro Tanizaki. Elogi de l'ombra. Barcelona: Angle Editorial, 2018. (El far; 2). ISBN 978-84-15695-36-3.
Vegeu també Tokonoma Shōji Teatre Kabuki Teatre Nō
Referències
Categoria:Llibres del segle XX Categoria:Obres del 1933