fou un polític britànic, filantrop i un dels líders del moviment per abolir la tracta d'esclaus feta pels comerciants negrers. Va nàixer a Kingston upon Hull, a la regió de Yorkshire, i va començar la seva carrera política el 1780 com a diputat independent al Parlament britànic per Yorkshire (1784-1812). El 1785, va viure una experiència religiosa tot convertint-se al cristianisme evangèlic anglicà, i féu canvis en el seu estil de vida. Des de llavors va consagrar la seva vida a la reforma. El 1787 va entrar en contacte amb Thomas Clarkson i un grup d'activistes en contra de la tracta d'esclaus, entre els quals Granville Sharp, Hannah More i Charles Middleton, els quals el van convèncer sobre la causa de l'abolicionisme, i el mateix Wilberforce aviat va passar a liderar l'abolicionisme anglès. Va encapçalar la campanya parlamentària en contra del comerç britànic d'esclaus durant vint-i-sis anys fins a l'aprovació de la Llei del Comerç d'Esclaus del 1807.
Wilberforce estava convençut de la importància de la religió, la moralitat i l'educació. De fet, havia promogut campanyes en aquesta direcció com ara la Societat per la Supressió del Vici, la tasca missionera britànica a l'Índia, la creació de la colònia lliure de Sierra Leone, la fundació de la Societat de l'Església Missionera, i la Societat per la Prevenció de la Crueltat als Animals. Cal dir que la seva tendència conservadora el va dur a donar suport polític i social a la legislació repressiva, fet que li va reportar diverses crítiques per estar més preocupat per l'esclavisme al món que de les injustícies que es produïen al seu país.
Un cop assolida la prohibició del comerç d'esclaus, Wilberforce va dedicar els seus últims anys a lluitar per la completa abolició de l'esclavitud, fins i tot després de la seva dimissió com a parlamentari el 1826 per la seva delicada salut. Aquesta campanya va acabar fructificant en la Llei d'Abolició de l'Esclavitud del 1833, que l'abolí en la major part de l'Imperi Britànic. William Wilberforce va morir tot just tres dies després de sentir que l'aprovació d'aquesta nova acta del Parlament estava assegurada. Fou enterrat a l'abadia de Westminster al costat del seu amic i primer ministre William Pitt el Jove.
Biografia William Wilberforce nasqué en una casa del carrer High Street de Hull, a l'East Riding de Yorkshire, el 24 d'agost de 1759. Era l'únic fill de Robert Wilberforce (1728-1768), un ric mercader, i Elisabeth Bird (1730-1798). Fou batejat a la localitat de Seaton Ross el 29 de setembre de 1759. El seu avi William (1690-1776) havia fet la fortuna familiar a través dels comerç marítim amb els països bàltics,El plom, el cotó, les eines i els coberts de metall es trobaven entre les exportacions més freqüents de Hull als països bàltics; i la fusta, el mineral de ferro, els fils, el cànem, el vi i alguns productes manufacturats eren importats a la Gran Bretanya en el viatge de tornada. i fou elegit dues vegades com a alcalde de Hull. miniatura|Estàtua de William davant la casa dels Wilberforce, el seu lloc de naixement a Hull. De petit era un noi malaltís i delicat amb problemes de vista. El 1767 va començar les classes a l'escola primària de Hull, en aquells temps portada per un jove i dinàmic mestre: Joseph Milner, el qual esdevindria un dels seus amics durant tota la vida. Wilberforce va aprofitar la bona atmosfera d'aquesta escola fins a la mort del seu pare el 1768. Amb la seva mare lluitant per fer front a la desgràcia, el petit Wilberforce amb només nou anys fou enviat a viure amb els seus pròspers oncles, que tenien casa tant a Londres com a Wimbledon, en aquells temps una vila a 7 milles al sud-oest de la capital (11 km). Allà residí durant dos anys en un internat "indiferent" del districte londinenc de Putney, i passava les vacances a Wimbledon, on va travar una profunda relació d'afecte amb els seus parents. Fou allí on va començar a interessar-se pel cristianisme evangèlic: a causa d'aquesta influència, especialment la de la seva tia Hannah, germana del ric mercader cristià i filantrop John Thornton que ajudava el predicador metodista George Whitefield).
Fou aleshores quan la seva mare i el seu avi, fervorosos anglicans, alarmats per aquestes influències no-conformistes i la tendència cap a l'evangelisme que anava prenent, van portar altre cop el noi a Hull als dotze anys el 1771. El fet de separar-se dels seus oncles el va commoure profundament. A més a més, la família es va oposar que retornés a l'escola primària precisament perquè el mestre s'havia convertit al metodisme, i per aquest motiu Wilberforce va haver de continuar els estudis a la veïna escola de Pocklington des del 1771 fins al 1776. Inicialment es va resistir a l'animada vida social de Hull, influït pels escrúpols del metodisme, però quan el seu fervor religiós va decréixer, s'acostumà a anar al teatre, i jugar a pilota i a cartes.
L'octubre de 1776 a l'edat disset anys, Wilberforce entrà al Saint John's College, de la Universitat de Cambridge. Les morts successivament del seu avi i del seu oncle el 1776 i 1777 respectivament el van dotar d'una certa independència econòmica, la qual cosa li va fer sentir una petita obligació d'aplicar-se més seriosament als estudis. És cert que en aquells anys va participar de la típica vida d'estudiant, i que va perseverar en un estil de vida més aviat alegre jugant a cartes, apostant i bevent amb els amics fins ben entrada la nit, però ja llavors considerava desagradables alguns excessos dels seus companys estudiants. Essent com era una persona enginyosa, generosa i un excel·lent conversador, Wilberforce va esdevenir una figura popular. Va fer molts amics, inclòs el ja llavors bon estudiant i futur Primer Ministre del Regne Unit William Pitt el Jove. Malgrat el seu estil de vida i la manca d'interès pels estudis, va aconseguir passar els exàmens, i se li atorgà un Bachelor of Arts el 1781 i un Master of Arts el 1788.
La carrera parlamentària de jove Wilberforce ja va començar a considerar una possible carrera al Parlament quan era a la universitat, i de fet durant l'hivern de 1779-80 ell i Pitt freqüentaven la galeria de la Cambra dels Comuns des d'on observaven els debats. Pitt, que ja havia començat la seva carrera política, va encoratjar Wilberforce a unir-se-li per obtenir l'escó. El setembre de 1780, a l'edat de vint-i-un anys i mentre encara estudiava, Wilberforce fou elegit diputat pel districte de Kingston upon Hull, i gastà més de £8,000, com era el costum en aquell temps, per assegurar-se de rebre els vots necessaris. Lliure de qualsevol pressió financera, Wilberforce va decidir seure a la cambra com a polític independent sense estar afiliat a cap partit. Criticat de vegades per inconsistent, va donar suport tant al govern Tory com al govern Whig segons li dictava la consciència: treballant estretament amb el partit que fos al poder i votant cada decisió segons els seus mèrits. Assistia a les sessions del parlament regularment, però també mantenia una activa vida social essent un habitual als clubs privats de jocs d'atzar de l'època, com ara Goostree's o Boodle's, al districte de Pall Mall. L'escriptora i dona de món Madame de Staël el va descriure com "l'home més enginyós d'Anglaterra", i segons la duquessa de Devonshire Georgiana Cavendish, el mateix príncep de Gal·les (el futur rei Jordi IV) va dir que ell aniria on fos per tal de sentir cantar William Wilberforce. Sembla que la seva veu tenia un poderós efecte als discursos polítics del parlament. El diarista i autor James Boswell va presenciar la seva eloqüència a la Cambra dels Comuns i va escriure: "He vist el que semblava una simple gambeta sobre la taula; però a mesura que l'escoltava, ell creixia, i creixia, fins que la gamba havia esdevingut ja una balena." Durant els freqüents canvis de govern entre el 1781 i el 1784 Wilberforce va donar suport el seu amic Pitt als debats parlamentaris i a la tardor del 1783 els dos anaren de vacances a fer un viatge de sis setmanes per França, juntament amb el també diputat Edward J. Eliot (qui en un futur esdevindria el cunyat de Pitt). Després d'un inici accidentat a Reims, on la policia els va prendre per espies anglesos, van visitar París, on van trobar-se amb Benjamin Franklin, el general Lafayette; amb la reina Maria Antonieta i Lluís XVI, i visitaren la cort francesa al palau de Fontainebleau.
William Pitt el Jove va esdevenir primer ministre del Regne Unit el desembre de 1793, amb Wilberforce com a suport clau del seu govern en minoria. Tot i la seva estreta amistat, res no fa indicar que Pitt li oferís un ministeri en aquest o en altres governs seus. Això era degut, segurament, al desig de Wilberforce de mantenir-se sempre com a diputat independent. A banda d'això, però, els seus freqüents retards i la seva desorganització personal, així com els crònics problemes de visió que a temporades li impossibilitaven la lectura, devien convèncer Pitt que el seu amic no estava fet per a la tasca ministerial. Quan es va dissoldre el Parlament la primavera del 1784, Wilberforce va decidir tornar-se a presentar com candidat del comtat de Yorkshire a les eleccions d'aquell mateix any: El 6 d'abril retornava a la Cambra dels Comuns havent estat reelegit diputat a l'edat de vint-i-quatre anys.
La conversió L'octubre del 1784 Wilberforce s'embarcà cap a un viatge de plaer a través d'Europa que li canviaria la vida i, en definitiva, la seva futura carrera política. Al viatge hi anava amb la seva mare i la seva germana, i en companyia també d'Isaac Milner, el brillant germà del seu antic mestre i a més a més antic company a Cambridge, del Queen's College. Van visitar la Costa Blava gaudint dels usuals passatemps de sopars, cartes i apostes. El febrer de 1785 feu un parèntesi per tornar a Londres i donar el seu suport a les propostes parlamentàries de reforma que impulsava William Pitt. Va reunir-se altre cop amb els viatjants a Gènova, Itàlia, des d'on van continuar el seu viatge cap a Suïssa. Milner havia acompanyat Wilberforce a Anglaterra i durant el viatge van llegir The Rise and Progress of Religion in the Soul (trad. L'auge i el progrés de la religió en l'ànima), del líder no conformista Philip Doddridge
miniatura|William Wilberforce el 1790 a l'edat de 29 anys, pintat per John Rising
En general és acceptat que el viratge espiritual de Wilberforce va començar llavors. Va començar a llevar-se d'hora per llegir la Bíblia, pregar i mantenir un diari privat. Es va sotmetre a una conversió al cristianisme evangèlic rebutjant la seva vida anterior i prometent dedicar una vida de servei a Déu. Tot i que la conversió li va fer mudar alguns costums externs, no va canviar la seva manera de ser alegre, interessat pels altres i respectuós, i procurant sempre amb bon tacte de convèncer i convertir els altres a la seva nova fe. Interiorment, però, es va sotmetre a ell mateix a una lluita constant de constant autocrítica, jutjant durament la seva espiritualitat, o l'ús del temps, o la vanitat, o l'autocontrol o les relacions amb els altres.