La boscarla dels joncs (Acrocephalus schoenobaenus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels acrocefàlids (Acrocephalidae) que habita zones de canyars, vegetació d'aiguamoll i arbusts prop de l'aigua, a la zona paleàrtica.
És una boscarla de mida mitjana amb l'esquena i les ales marrons i ratllades i un supercili pàl·lid distintiu. Les boscarles dels joncs són migratòries i travessen el Sàhara per arribar des de les zones de cria europees i asiàtiques per passar l'hivern a l'Àfrica. El cant del mascle està compost per frases aleatòries i pot incloure mimetisme d'altres espècies. La boscarla dels joncs és majoritàriament insectívora.
Descripció La boscarla dels joncs és un ocell de mida mitjana, d'11,5–13 cm de llarg i que pesa uns 12 g. Té l'esquena i les ales marrons ratllades i la part inferior pàl·lida. La gropa és de color marró i sense ratlles, contrastant amb les ales més apagades. El front és aplanat, la corona està ratllada de negre i el bec és fort i punxegut. Té un supercili blanquinós prominent. Les potes són grisenques.
A cop d'ull no presenta dimorfisme sexual, tot i que es poden distingir quan es capturen per anellar per la presència d'una placa d'incubació o una protuberància cloacal. Els ocells juvenils tenen taques fosques al pit. Es poden confondre més fàcilment amb la boscarla d'aigua (A. paludicola) a causa d'una aparent franja central pàl·lida a la corona que contrasta amb les vores més fosques. Altres espècies similars inclouen la boscarla mostatxuda (A. melanopogon) i la boscaler de Pallas (Helopsaltes certhiola). La boscarla dels joncs més gran registrat va ser un ocell anellat a Finlàndia que va arribar als deu anys i un mes. La vida útil típica és de dos anys.
El cant és variat, precipitat i xerraire, amb frases més dolces i una mica de mimetisme, típic de les boscarles Acrocephalus. Està compost per frases en ordre aleatori, de manera que mai és el mateix. Els mascles que tenen el repertori més ampli s'aparellen amb el nombre més gran de femelles.
Distribució i hàbitat esquerra|miniatura|267x267px|Boscarla dels joncs en l'hàbitat més típic: un canyissar. Uitkerke, Bèlgica. La boscarla dels joncs té una àmplia distribució i una extensió d'ocurrència global estimada de 10 milions de quilòmetres quadrats, amb una gran població global que inclou entre 8,8 i 15 milions d'ocells a Europa. L'anàlisi de dades del British Trust for Ornithology ha demostrat que les fluctuacions en la població de boscarla dels joncs provenen de la taxa de supervivència dels adults, a causa dels canvis en les precipitacions a les zones d'hivernada dels ocells. No s'ha mesurat els canvis globals en la població, però l'estat de la boscarla dels joncs està designat com a "en risc mínim" per BirdLife International.
Es reprodueix a Europa i a l'Àsia occidental i central i és migratòria. Entre agost i setembre i després de la reproducció i ben alimentades, migren ràpidament pel sud d'Europa i el Sàhara. Estudis a Nigèria i Uganda suggereixen que las boscarla dels joncs torna a passar l'hivern als mateixos llocs, any rere any.
Totes les boscarles dels jonc passen l'hivern a l'Àfrica subsahariana, des del Senegal a l'oest fins a Etiòpia a l'est, i tant al sud com la província oriental del Cap de Sud-àfrica i el nord de Namíbia. Les rutes que segueixen la migració cap al sud, i les eventuals zones d'hivernada, corresponen a les zones de cria dels ocells. Els ocells anellats al Regne Unit i als Països Baixos es troben més tard des del sud-oest d'Ibèria fins a Itàlia; els ocells de Suècia es recuperen a l'Europa central i Itàlia; mentre que els ocells finlandesos es troben al nord-est d'Itàlia i a Malta, a l'est fins a la regió de l'Egeu. Les boscarles dels joncs de l'antiga Unió Soviètica prenen rutes a través de la mar Mediterrània oriental i l'Orient Mitjà.
La pèrdua de zones d'aiguamolls per alimentar-se durant la migració i l'expansió del desert del Sàhara representen amenaces a la població reproductora de la boscarla dels joncs. Els ocells comencen a migrar d'Àfrica a finals de febrer, s'engreixen als aiguamolls abans i probablement després de travessar el Sàhara, i arriben a Europa a partir del març.
A diferència d'altres membres del gènere Acrocephalus, la boscarla dels joncs té una distribució des de l'Àrtic fins a les latituds mitjanes. Està adaptada a condicions fredes, ennuvolades i humides. Tot i que sovint es troba en aiguamolls, pot criar a 500 metres o més de l'aigua. Durant la temporada de cria, aquesta espècie es troba en canyissars, sovint amb matolls, rases i hàbitats allunyats de l'aigua, com ara bardisses, tanques vives, pegats d'ortigues i cultius arables. A les zones d'hivernada africanes, s'utilitzen hàbitats com ara canyissars en aiguamolls, papirs (Cyperus papyrus), herba, joncs, ciperàcies i gespa (Cenchrus purpureus). Es pot trobar a altituds d'entre 1.800 i 2.400 metres sobre el nivell del mar a Etiòpia.
Durant l'època de cria, aquesta és una espècie que es troba en canyissars, sovint amb matolls, rases i hàbitats allunyats de l'aigua, com ara bardisses, ciperàcies i cultius arables.
Comportament Reproducció Els mascles de boscarla dels joncs comencen a cantar només unes hores després d'arribar al territori de cria. El cant es fa des d'un lloc nu, com ara una tija de canya o un arbust, o des de cobert i durant vols rutinaris dins del territori. També es realitza vols de cant: mentre canta, l'ocell s'enlaira, s'eleva a una alçada d'uns 2-5 metres i després d'un curt vol en cercle, fa un descens lent i "en paracaigudes", sovint amb les ales aixecades en forma de "V". El cant té la funció d'atreure una parella, en lloc de mantenir allunyats altres mascles, i s'atura tan bon punt troba una parella. Els crits de contacte es descriuen com a «txirr» o «kerr»; i aquests crits es repeteixen ràpidament per formar un crit d'alarma sorollós.
Els estudis han descobert que els mascles que arriben d'hora ocupen els millors territoris de cria. Un estudi a Nottinghamshire, Anglaterra, va mostrar que un terç dels mascles que van tornar es van reproduir a menys de 50 m o menys del lloc de cria anterior, i només el 14% es van reproduir a més de 400 m de distància. Un altre estudi realitzat a la vall del riu Nida, a Polònia, va mostrar que els mascles no aparellats tendeixen a mostrar els canvis més grans en la ubicació del territori durant les dues primeres temporades de la vida (fins a >400 m). Això sembla ser causat per una arribada cada cop més primerenca a les zones de cria durant els primers anys. Per tant, troben més territoris potencials desocupats pels seus congèneres en arribar, cosa que fa que canviïn a altres de millor qualitat. miniatura|Ou de boscarla dels joncs, Col·lecció Museu Wiesbaden. Les parelles solen ser monògames socials, però no estrictament. Els mascles solen practicar la promiscuïtat, i part dels mascles s'estableixen en un nou territori i reprenen el comportament territorial mentre la femella incuba la primera posta. Quan s'aparellen amb èxit amb una altra femella, el mascle sol participar en la cria d'ambdues postes.
Si es depreden ous o pollets, la femella sovint abandona el mascle, que després reprèn el cant i s'aparella amb una altra femella. S'ha registrat la hibridació amb la boscarla de canyar (A. scirpaceus).
El niu, construït per la femella, es troba a la vegetació a terra o fins a una alçada de 50 cm. L'estructura en forma de copa té una capa exterior d'herba, tiges i fulles, a més de teranyines, amb una capa gruixuda i fina a l'interior que inclou flors de canya, pèl d'animal i plomissol vegetal. Està teixit al voltant de tiges verticals de plantes. Ponen de 3 a 5 ous de color groc verdós i marró clapejat, que mesuren 18 x 13 mm i pesen 1,6 g cadascun. La femella els incuba durant catorze dies; els pollets són altricials i nus. Tant el mascle com la femella cuiden els pollets, que volen després de 13-14 dies. Després de deixar el niu, les joves boscarles dels joncs continuen demanant menjar als pares durant 1 o 2 setmanes després d'aprendre a volar.
Dieta i alimentació miniatura|Boscarla dels joncs amb larves al bec. Les preses que cacen les boscarles dels joncs inclouen efemeròpters, libèl·lules i damisel·les, llagosta, insectes, neuròpters, arnes, escarabats i mosques. El material vegetal inclou saücs i móres. A les zones d'hivernada, l'aliment inclou quironòmids i flors i baies de Salvadora persica.
A finals de juliol, abans de la migració, sembla que les boscarles dels joncs busquen llocs amb un gran nombre de pugons de la prunera i s'hi queden més temps que en altres llocs; els estudis d'anellament mostren que els ocells poden moure's distàncies considerables (per exemple, des del sud d'Anglaterra fins al nord de França) a la recerca d'aliment abans de començar la migració real. A Portugal, el subministrament de pugons s'asseca massa aviat perquè les boscarles dels joncs el puguin utilitzar, de manera que molts ocells no s'hi aturen i ja estan carregats de greix quan hi passen. Els ocells amb les reserves de greix més grans acumulades abans de la migració són capaços de vols sense escales des d'Àfrica fins al sud de la Gran Bretanya, o des d'Uganda fins a l'Iraq, per exemple. Alguns doblen el seu pes normal quan "es proveeixen de combustible" per a la migració. Els ocells més lleugers es veuen obligats a fer el viatge en diverses etapes.
La boscarla dels joncs s'alimenta de vegetació baixa i espessa, especialment canyissars i joncs, però també de camps de conreu i al voltant d'arbustos. Un estudi realitzat a Attenborough, Nottinghamshire, a Anglaterra, va descobrir que els hàbitats utilitzats per a la recerca d'aliment durant la temporada de cria eren un 47% de maresmes, principalment gramínies de Glyceria, un 26% d'arbustos, un 21% de vegetació de camp i un 6% de bosc. Les tècniques d'alimentació inclouen "recollir" insectes de la vegetació mentre està posat o de vegades suspès, i "capturar al salt", quan l'ocell agafa insectes voladors mentre vola entre posadors. Tendeix a saltar entre les tiges de les plantes i recollir insectes de sota les fulles; aprofiten les baixes temperatures al voltant del capvespre i l'alba, cosa que fa que les preses estiguin en repòs.
Taxonomia La boscarla dels joncs va ser descrita formalment pel naturalista suec Carl Linnaeus l'any 1758 a la desena edició del seu Systema Naturae amb el nom binomial Motacilla schoenobaenus. L'espècie ara es troba inclosa en el gènere Acrocephalus, que va ser introduït el 1811 per Johann Andreas Naumann i el seu fill Johann Friedrich Naumann. Els ornitòlegs britànics no van distingir aquesta espècie de la boscarla de canyar (A. scirpaceus) fins al .
L'espècie es considera monotípica: no se li reconeix cap subespècie.
Etimologia El nom del gènere Acrocephalus prové del grec antic «ακρος/akros» que significa “el més alt”, i «κεφαλη/kephale», “cap”. És possible que Naumann i Naumann pensessin que akros significava "de punta afilada". L'epítet específicschoenobaenus prové del grec antic «σχοινος/skhoinos» que significa “canya”, i «βαινω/baino», “caminar”, “trepitjar”. És una traducció de nom de l'ocell en suec antic, Sävstigare.
Referències
joncs Categoria:Ocells d'Àfrica Categoria:Ocells d'Àsia Categoria:Ocells d'Europa