La Guerra del Chaco es va lliurar des de 1932 fins a 1935 entre Bolívia i el Paraguai pel control del Chaco Boreal. L'aridesa i escassa població va fer que mai no es definissin, des de l'època colonial, els seus límits quant a la dependència politicoadministrativa. En l'època independent un altre dels motius va ser el valor estratègic que tenia per a Bolívia el riu Paraguai, que el limita a l'orient. Portar les seves fronteres a aquest riu li permetria l'accés a l'oceà Atlàntic, ja que havia perdut la sortida a l'oceà Pacífic en la Guerra del Pacífic de 1879. Una altra de les causes era la presumpta existència de jaciments de petroli al subsòl segons la Standard Oil, que ja n'explotava a Bolívia.
La guerra del Chaco va ser la més important que es va lliurar a Amèrica del Sud durant el . Durant tres anys, Bolívia amb 210.000 soldats i el Paraguai amb 150.000, es van enfrontar en combats en els quals hi va haver gran quantitat de baixes (60.000 bolivians i 31.500 paraguaians), ferits i desapareguts. Diferents tipus de malalties, les característiques hostils del teatre d'operacions i la falta d'aigua van afectar la salut dels combatents, a molts per tota la vida.
La guerra va afectar seriosament els recursos d'ambdós països, de per si molt pobres. El Paraguai va poder sostenir l'abastament del seu exèrcit gràcies a les armes capturades als bolivians durant tota la guerra. Acabada la mateixa, va vendre els enormes sobrants a Espanya per ser usades durant la guerra Civil Espanyola, d'aquesta manera Paraguai va acabar la guerra amb superàvit econòmic, per primera i única vegada en la seva història.
Anys després de conclòs el conflicte, es va descobrir que no existien més jaciments petrolífers, a part dels que ja s'havien descobert a la preserralada boliviana contigua al Chaco.
Descripció de la regió en litigi miniatura|Paisatge del Chaco Boreal, l'arbre és el Schinopsis balansae . La regió central d'Amèrica del Sud coneguda com a Gran Chaco es divideix de nord a sud en tres regions: Chaco Boreal (al nord del Riu Pilcomayo), el Chaco Central (entre el Pilcomayo i el Riu Bermejo) i el Chaco Austral. Històricament s'ha considerat com una sola unitat geogràfica al Chaco Austral i al Central, sota el nom de Gran Chaco Gualamba, mentre que el Chaco Boreal inclou parts de la Chiquitania i del Pantanal. L'àrea disputada entre Bolívia i el Paraguai corresponia exclusivament al Chaco Boreal.
Envoltada al sud pel riu Pilcomayo i l'Argentina, a l'est pel riu Paraguai i la regió fèrtil del centre del Paraguai, a l'oest per la terra baixa dels Andes de Bolívia i al nord per les regions selvàtiques del Brasil i Bolívia, el Chaco Boreal té una extensió d'aproximadament 598.000 km², que fins a finals de la dècada de 1930 havia romàs majoritàriament gairebé despoblada i inexplorada.
La regió està coberta per bardisses copioses i arbres com el quebratxo, i el potencial per a l'agricultura tradicional era pobre. És de clima continental predominant altes temperatures (entre 40 °C a 50 °C durant l'estiu) i sec, encara que ocasionalment a l'hivern les temperatures poden baixar als 0 °C. És l'hàbitat d'una gran varietat de serps verinoses i tot tipus d'insectes (molts d'ells portadors de malalties), com ara la vinchuca o el mosquit. L'aigua dolça és summament escassa a les zones centrals del Chaco Boreal i els pocs pous i llacunes existents van tenir una importància vital durant la guerra.
Durant l'hivern hi ha una temporada de pluja de curta durada en la qual els pocs camins de terra, que són senders polsosos durant la major part de l'any, es converteixen en aiguamolls intransitables. Aquesta inhòspita regió va ser moltes vegades l'enemic principal per a ambdós contendents.
Antecedents
miniatura|Segells d'ambdós països on es reclama el Chaco. miniatura|esquerra|Territoris perduts per Bolívia en anteriors conflictes amb els seus veïns miniatura|170px|Mapa de Paraguai (EUA, 1935) Espanya va fer una precària determinació de límits entre territoris i poques expedicions a aquesta zona durant l'època colonial. Els quatre tractats de límits que es van acordar entre Bolívia i Paraguai, entre 1884 i 1907, no van ser acceptats definitivament per cap de les parts, malgrat la intermediació d'altres països. Bolívia i el Paraguai van realitzar al seu torn poques expedicions al Chaco.
Al segle XX les companyies petrolieres assentades a Bolívia creien que hi havia jaciments en el Chaco Boreal, i això va encoratjar encara més la guerra. Cal esmentar també la intenció boliviana de posseir aquesta regió, exemplificada a la campanya política del president Daniel Salamanca Urey amb el seu eslògan "Cal trepitjar fort en el Chaco". El Paraguai, unes dècades abans, havia estat greument perjudicat per la Guerra de la Triple Aliança (1865-1870) en què va enfrontar a l'Argentina, el Brasil i l'Uruguai, i a conseqüència de la qual va ser la pèrdua d'enormes territoris a la seva zona oriental. Respecte del Chaco, l'Argentina, que tenia militarment la Villa Occidental, va pretendre incorporar-la al seu territori i després de l'arbitratge del president nord-americà Hayes, el 1879, aquest va fallar que els territoris des del riu Pilcomayo cap al Verde corresponien al Paraguai. Amb aquests antecedents el Paraguai no estava en condicions d'acceptar les pretensions bolivianes sobre el Chaco. Va agreujar la qüestió la intervenció del Brasil durant el Tractat de Petrópolis firmat amb Bolívia després de la Guerra de l'Acre (1899-1903): Bolívia cedia definitivament l'Estat d'Acre al Brasil i "com a compensació" El Brasil reconeixia com a bolivià el Chaco Boreal.
Forces Armades bel·ligerants miniatura|Un tanc Vickers Cap dels dos països no fabricava armes de manera que van haver de comprar-les al mercat mundial. Paraguai va diversificar els proveïdors mentre que Bolívia va estar lligada fonamentalment a la firma anglesa Vickers amb què va tenir problemes de qualitat i lliurament. La compra de certes armes no van donar resultats en el Chaco com va ocórrer amb els tancs i els avions.
Tant Bolívia com el Paraguai van fer grans esforços per organitzar les seves forces aèries. En esclatar la guerra, els bolivians posseïen aproximadament quaranta avions, que incloïa avions entrenadors i de transport. El Paraguai només podia col·locar en campanya al voltant de deu avions de combat i la Superioritat aèria boliviana en quantitat i qualitat es va mantenir durant tota la contesa. La declaració oficial de la guerra feta pel Paraguai el 1934 va tenir com a objectiu de restringir l'entrada d'armes a Bolívia a través dels països veïns, aconseguida parcialment. Ambdós exèrcits van contractar missions militars estrangeres per preparar els seus oficials i molts oficials paraguaians van fer cursos a Xile o França.
Comandants bel·ligerants Comandants de Bolívia Bolívia va tenir diversos comandants en cap: Filiberto Osorio, José Leonardo Lanza, Hans Kundt i Enrique Peñaranda (aquest últim sota la forta influència del coronel José David Toro). Tots, llevat de Peñaranda, van ser substituïts per errors de conducció i motius polítics. Darrere d'ells tenien forta influència el president Daniel Salamanca Urey i l'oligarquia boliviana.
Comandant del Paraguai En contrast amb tants comandants bolivians, l'exèrcit paraguaià va ser dirigit per un sol home, des del començament fins a finalitzar la guerra, José Félix Estigarribia.
Estratègies dels exèrcits bel·ligerants miniatura|Camió Ford similar als que van usar Bolívia i el Paraguai. Estratègia boliviana El govern i l'exèrcit bolivians van ser creure que amb uns quants milers de soldats es podia intimidar el govern paraguaià i apropiar-se del Chaco Boreal amb poca resistència, recolzant-se en la superioritat de recursos de Bolívia sobre el Paraguai, subestimant la seva capacitat militar.
L'estratègia boliviana va ser planificada amb la supervisió de Hans Kundt en la dècada de 1920 donant per suposat que el Paraguai no podria o no voldria lluitar contra Bolívia i donant per gairebé segur l'accés al riu Paraguai. El principal problema de Bolívia era la llarga i feble línia d'abastament al front, que mai no es va considerar decisiva ni es van prendre les mesures per solucionar-la.
Les tropes van ser mobilitzades a tot el territori i transportades per ferrocarril cap a la principal base, Villa Montes, a les terres baixes bolivianes i des d'allà els soldats havien de marxar uns 400 km en camió a través de la pols i la calor sufocant del Chaco Boreal. El rendiment dels camions estava limitat pels camins, de terra, i les pluges que els feien intransitables. En veure que només hi havia suficients camions per als pertrets i sobretot l'aigua, els soldats van haver de mobilitzar-se a peu durant tota la guerra.
miniatura|esquerra|Avió Junkers JU-52, utilitzat per Bolívia en les seves missions de reaprovisionament L'objectiu estratègic que guiava govern i exèrcit era l'ocupació territorial, amb l'objectiu de justificar "de facto" els drets, en cas de firmar-se un acord de límits. Això obligava a avançar cap a posicions cada vegada més llunyanes i intentar sostenir-les encara que no tinguessin importància militar, la qual cosa feia la logística més difícil i complicada, tant per distribuir recursos com per enviar tropes de reforç o suport. Qualsevol pèrdua era viscuda dramàticament pel poble, govern i exèrcit bolivians. Els partits polítics adversos al govern aprofitaven qualsevol motiu per criticar amb l'únic objectiu d'aconseguir una major quota de poder, i els diaris de l'oposició van arribar a demanar la renúncia del president Daniel Salamanca Urey en plena guerra.
Les tàctiques d'atac frontal usades per Kundt, basades en la doctrina imperant en la Primera Guerra Mundial tingueren enormes costos en vides, com va ocórrer a Nanawa el juliol de 1933, i que en aquell moment ja estaven sent superades per concepcions més modernes.
Per als bolivians, que provenien majoritàriament de zones altes i fredes els era difícil adaptar-se a l'ambient. En canvi, per als que vivien a les zones orientals i del nord de Bolívia, en viure en un clima tropical, van tenir menys complicacions d'adaptació. La unitat del poble bolivià davant la guerra era feble. Els camperols s'havien aixecat contra l'oligarquia boliviana el 1927: Tres aixecaments al Nord de Potosí, amb Chayanta al centre de la sublevació. Eduardo Nina Quispe (1930-1933) va lluitar per una República de Nacions i Pobles Originaris i el 1935 es va arribar a massacrar camperols a Pucarani per obligar-los a anar a la guerra. La relació entre el president Salamanca i els comandants bolivians va ser difícil i molts d'aquests tenien ambicions polítiques, la qua cosa incidia a la conducció de les operacions.
Estratègia paraguaiana miniatura|El Riu Paraguai. L'exèrcit paraguaià va planejar la defensa del Chaco sobre la base de les comunicacions existents a la zona. D'aquesta forma va traslladar homes i recursos des d'Asunción, utilitzant el Riu Paraguai fins a Puerto Casado. Des d'allà va utilitzar un ferrocarril de via estreta (utilitzat en l'explotació de taní) que penetrava en el Chaco fins a molt a prop d'Illa Poí, la principal base en el Chaco. Les tropes i els pertrets van haver d'enfrontar una marxa relativament curta cap al front.
Durant gran part de la guerra, els factors de logística i de transport van afavorir el Paraguai i van compensar, en gran manera, l'important avantatge bolivià quant a personal i material. No obstant això, la falta de camions va ser crònica i va permetre que moltes vegades, amb les forces enemigues totalment desarticulades, aquestes poguessin escapar del seu aniquilament mitjançant el simple recurs de retirar-se més ràpidament. L'abastament d'aigua, per igual motiu, era un altre problema seriós de resoldre.