La mandioca (Manihot esculenta), de vegades anomenada també iuca (no s'ha de confondre amb el gènere iuca o Yucca), és una espècie de planta amb flors del gènere Manihot dins la família de les euforbiàcies. És nativa de la zona tropical d'Amèrica del Sud (Brasil, Bolívia, Perú, Equador i Colòmbia).
Aquesta planta es veu afectada per diversos patògens que poden viure o no al sòl i disminueixen la producció, afectant tant el rendiment i en l'àmbit econòmic.Però, gràcies a la seva microbiota, té certa resistència a les malalties que ocasionen aquests microorganismes, sent un benefici per la mandioca.
La part que més s'utilitza en l'alimentació és l'arrel i, a més a més, la planta és rica en carbohidrats, encara que també conté altres nutrients essencials com proteïnes, fibres i sals minerals. D'aquesta planta s'obté la tapioca, aliment ric en glúcids com el midó. També, a partir de la seva fermentació, s'obté el Oloyti. Per una banda, si no es processa bé, pot ocasionar problemes de toxicitat. per part dels glicòsids cianogènicsD'altra banda, la seva conservació és necessària per a la seva comercialització i allargar la seva vida útil mitjançant tècniques d'emparafinat o encerat i envasament al buit. A més, té altres usos a nivell tèxtil o medicinal.
Descripció És un arbust perennifoli, llenyós, monoic, amb ramificació simpodial, amb arrels tuberoses engruixides, fusiformes i fibroses. Les fulles són alternes, palmades i estipulades. L'altura es troba entre 1 i 5 metres. En canvi, moltes de les seves característiques són molt variables perquè depèn notòriament d'on es troba la planta.miniatura|Vista general de la planta|295x295px Arrel L'arrel de mandioca fa de 5 a 10 centímetres de diàmetre i arriba a fer de 50 a 80 cm de llarg. Es caracteritza per tenir una baixa densitat d'arrels, però amb molta penetració en el sòl. L'interior de l'arrel pot ser blanca o grogosa. És la part principal que es comercialitza.
Com que l'arrel té formes i mides diferents, és una característica relacionada amb la qualitat del producte fresc. És rica en midó, calci, fòsfor i vitamina C (25 mg/100 g), però pobre en proteïnes i altres nutrients. En el cas de la closca de l'arrel, és on es dona la producció d'àcid cianhídric que pot arribar a ser mortal si no està en les quantitats adequades.
Tija Quan la planta ha madurat, la tija és cilíndrica amb un diàmetre entre 2 i 6 cm. Pot ser de diferents colors com gris, groc o morat. Aquestes dues característiques no són constants al llarg de la seva vida i, a més a més, varien entre les diferents varietats.
Algunes parts de la tija estan lignificades, anomenades estaques, que són les llavors per donar el cultiu del producte comercial.Això no vol dir que la tija sigui un aliment, ja que conté glucòsids cianogènics i també linamarina (cianur).
Fulles Les fulles són simples, compostes i caducifòlies. La seva mida és característica del sembrat i de quan s'han originat, és a dir, les primeres a sortir són més grans que les secundàries.A més, el seu color també varia segons l'edat, podent ser verdes o púrpures.
Després de la tija, les fulles tenen un interès en el comerç. En l'Àfrica, per exemple, s'utilitzen per al consum humà gràcies a la gran quantitat de nutrients, vitamines i minerals.
Flors miniatura|Fulles, flors i llavors de la Mandioca També, les condicions de l'ambient determinen la seva inflorescència, tant en el temps i en la quantitat. És una planta monoica, on les flors femenines són basals i les masculines són distals i més petites. Gràcies als insectes, realitzen la pol·linització.
Un cop fecunda la flor femenina, s'origina el fruit que és una càpsula dehiscent i trilocular. La seva maduració triga entre 3 i 5 mesos. La seva dehiscència és biscida.
Llavor La llavor és ovoide i el·lipsoidal amb una mida de 10 mil·límetres de llarg, 6 d'amplada i 4 d'espessor.La seva testa de color marró amb tons grisos és llisa. Aquesta llavor sexual no proporciona la major productivitat respecte al fruit que es comercialitza, però és més segur que la tija (fruit comercialitzat) perquè evita les malalties que aquesta pot donar.
Taxonomia La mandioca pertany al regne Plantae, fílum Streptophyta, classe Equisetopsida, subclasse Magnoliidae, ordre Malpighiales, família Euphorbiaceae, gènere Manihot i espècie Manihot esculenta.
La família de les Euphorbiaceae es cauteritzen pel notable desenvolupament de vasos laticífers formats per cèl·lules secretores anomenades laticífers.
El gènere Manihot és originari d'Amèrica i, tot i que es poden creuar entre si les espècies, a la natura estan aïllades reproductivament. Hi ha 98 espècies que pertanyen a aquest gènere, però només la mandioca (Manihot esculenta) té importància econòmica i és cultivada. Poden existir més de 100 noms comuns per anomenar aquesta espècie per la seva difusió pels primers comerciants.
El nom científic de la mandioca va ser proposat per Crantz i publicada per primer cop l'any 1766 a l'obra Institutiones Rei Herbariae juxta nutum Naturae Digestae ex Habitu de Heinrich Johann Nepomuk von Crantz (1722-1799)
Posteriorment, va ser reclassificada per Johann Baptist Emanuel Pohl (1827) i Ferdinand Albin Pax (1910) com dues espècies diferents segons si eren amargues (M. utissima) o dolça (M. aipi). Però l'italià Raffaele Ciferri (1938) va considerar prioritari el treball de Crantz, qui va proposar el nom actual: Manihot esculenta.
Sinònims Els següents noms científics són sinònims dAbelmoschus esculentus:
Sinònims homotípics
Janipha manihot Jatropha manihot Manihot manihot
Sinònims heterotípics
Janipha aipi Jatropha aipi Jatropha diffusa Jatropha digitiformis Jatropha dulcis Jatropha flabellifolia Jatropha glauca Jatropha janipha Jatropha lobata var. richardiana Jatropha loureiroi Jatropha mitis Jatropha mitis Jatropha paniculata Jatropha silvestris Jatropha stipulata Mandioca aipi Mandioca dulcis Mandioca utilissima Manihot aipi Manihot aipi var. lanceolata Manihot aipi var. latifolia Manihot aipi var. lutescens Manihot aypi Manihot cannabina Manihot cassava Manihot diffusa Manihot digitiformis Manihot dulcis Manihot dulcis var. aipi Manihot dulcis var. diffusa Manihot dulcis var. flabellifolia Manihot edule Manihot esculenta subsp. alboerecta Manihot esculenta var. argentea Manihot esculenta var. coalescens Manihot esculenta var. communis Manihot esculenta var. debilis Manihot esculenta subsp. diffusa Manihot esculenta var. digitifolia Manihot esculenta var. domingensis Manihot esculenta var. fertilis Manihot esculenta subsp. flabellifolia Manihot esculenta var. flavicaulis Manihot esculenta var. fuscescens Manihot esculenta subsp. grandifolia Manihot esculenta var. hispaniolensis Manihot esculenta var. jamaicensis Manihot esculenta var. luteola Manihot esculenta var. mutabilis Manihot esculenta var. nodosa Manihot esculenta var. pohlii Manihot esculenta var. ramosissima Manihot esculenta var. rufescens Manihot esculenta var. sprucei Manihot esculenta var. zimmermannii Manihot flabellifolia Manihot flexuosa Manihot guyanensis Manihot loureiroi Manihot melanobasis Manihot palmata var. aipi Manihot palmata var. diffusa Manihot palmata var. digitiformis Manihot palmata var. flabellifolia Manihot sprucei Manihot utilissima Manihot utilissima var. castellana Manihot utilissima var. sutinga
Història miniatura|Mapa d'Amèrica del Sud El seu origen es troba en Amèrica, principalment de les zones amazòniques. La mandioca va ser cultivable per primera vegada pels pobles indígenes i, a partir d'aquí, es va extrendre per l'Amèrica del Sud. Respecte a les regions del seu veritable origen, encara és incert, però la hipòtesi amb més pes, gràcies a la varietat intraespecífica que hi ha, és que el Brasil seria el país d'origen.
A conseqüència de l'arribada d'europeus al continent americà, la mandioca es va distribuir a altres països. A més, en l'Àfrica, va ser introduïda i es va començar a cultivar per poder tenir subministrament en els vaixells d'esclaus. Més endavant, es va establir a l'Àsia pel mateix mètode.
La seva expansió a altres continents es va veure dificultada per les diferents condicions ambientals, que no eren les idònies pel creixement de la mandioca. No obstant això, actualment, es troba en la majoria de països tropicals com Nigèria o Indonèsia gràcies a al seva adaptabilitat i la flexibilitat del seu cicle de creixement.
Classificació i varietats La mandioca es classifica popularment com "dolça" o "amarga" segons el contingut de glucòsids cianogènics que conté. Es considera que la mandioca és amarga quan presenta una concentració d'àcid cianhídric igual o superior a 100 mg per cada quilo de polpa o més de 50 mg per litre d'aigua a les arrels.
Tradicionalment, aquesta classificació es feia a partir de característiques fenotípiques, segons la percepció del mateix agricultor. Tanmateix, algunes espècies es consideraven dolces malgrat tenir una concentració de glucòsid cianogènic elevada, fet que encara comporta ambigüitats en la classificació. Per eliminar-ne la toxicitat causada per l'àcid cianhídric, es poden aplicar diversos processos com ara bullir el fruit, deshidratar-la a temperatura ambient o sotmetre-la a un assecat artificial. Actualment, existeix una gran diversitat intraespecífica, i s'han descrit entre 30 i 100 varietats diferents des d'un punt de vista genètic de la mandioca.
Actualment, la iuca dolça es fa servir en l'alimentació i l'amarga té usos industrials. Tanmateix, els agricultors prefereixen conrear varietats "amargants", puix que són més resistents a les plagues.
Cultiu Adaptabilitat de la planta La mandioca s'adapta a una gran varietat de sòls; tot i que aquests solen compartir algunes característiques comunes: vegetació densa amb abundant fullaraca, sòls lleugers, poc profunds i amb escassa presència de sorra. Per obtenir un cultiu eficient, és recomanable conrear-la en terrenys plans per tal d'inhibir el procès d'erosió que malmet la capa superficial del sòl rica en matèria orgànica anomenada humus, de la qual la planta obté nutrients essencials.
Tanmateix, factors ambientals abiòtics com el clima i el tipus de sòl així com factors biòtics com les plagues i les malalties , poden afectar la planta en aspectes com l'alçada, el grau ramificació, la producció d'arrels, la formació de midó i la concentració de glucòsids cianogènics entre altres. La mandioca no tolera condicions de congelació, de fet, no creixen bé a temperatures inferiors a 16°C. Però si toleren un ampli rang de pH del sòl, des de 4 fins a 8.
Pràctiques agrícoles miniatura|209x209px|Esqueixos de la mandioca |alt=Imatge de Neil Palmer, CC BY-SA 2.0 Existeixen diverses tècniques de cultiu, tot i que la més utilitzada és mitjançant esqueixos de tija d'una planta ja establerta, coneguts tècnicament com estacs. Amb aquest sistema es poden obtenir fins a 24.000 esqueixos per any. Tot i que és el mètode més comú, no és el més eficient, ja que hi ha altres tècniques que requereixen una manipulació més acurada, instal·lacions especials i un control en el laboratori que poden produir fins a 100.000 esqueixos d'una planta de mandioca per any. Altres com la utilització de llavors que es fan servir en altres espècies vegetals, són gairebé inexistents
Plantació Abans de plantar és fonamental escollir el terreny on es vol cultivar. Sòls anteriorment cultivats o en guaret poden requerir tractaments previs com ara l'eliminació de males herbes o l'aportació de matèria orgànica que sigui degradable per restablir-ne la fertilitat.Es recomana utilitzat material prèviament net i desinfectat. Els esqueixos utilitzats han de mesurar aproximadament entre 30 i 40 cm de longitud i han d'estar lliures de danys perquè el seu ús pot afavorir la propagació de malalties com el virus del mosaic de la mandioca.