La catedral d'Amiens (en francès: Cathédrale Notre-Dame d'Amiens) és una església catedralícia de culte catòlic romà sota l'advocació de la Mare de Déu a la ciutat d'Amiens, al departament del Somme. És la més gran de França pel seu volum interior, d'uns 200.000 m³. Amb les catedrals de Chartres, Reims i Bourges, és considerada l'arquetip de l'estil gòtic clàssic del . Inclou també elements de les fases següents de l'art gòtic; en concret, del gòtic radiant —principalment a la capçalera— i del gòtic flamíger —en particular la gran rosassa a la façana occidental, la torre nord i el cadirat del cor. Té una longitud total de 145 metres i una alçada sota la volta de 42,30 metres, xifra que s'apropa al màxim que pot suportar aquest tipus d'arquitectura.
Es va construir a partir de l'any 1220, a partir de les restes d'una edificació anterior romànica destruïda per un incendi. Fou dissenyada amb una planta de creu llatina i, més tard, entre 1366 i 1401, van ser construïdes els campanars que flanquegen la façana occidentala.
Té el creuer centralitzat i la nau central està decorada amb una preciosa rosassa sobre un fris d'escultures que recorre la part de l'oest. La façana occidental, amb tres pòrtics monumentals, té unes arquivoltes profundes, rematades amb gablets. Aquesta façana mostra un gran programa d'iconografia escultòrica que comprèn bona part dels episodis de l'Antic i del Nou Testament; és coneguda com la «Bíblia d'Amiens».
L'any 1862 fou declarada monument històric de França i des del 1981 forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
Història miniatura|La part més antiga de l'edifici, la nau, vista des del trifori del cor.
La catedral actual ocupa un emplaçament on hi va haver diversos temples que se succeïren. El primer edifici data de finals del , de l'època gal·loromana, i durant els nou segles següents s'hi van anar construint diverses catedrals. El foc les va convertir en cendres; aquest va ser el que probablement succeí el 850, durant la invasió normanda, i també el 1019 i, un altre cop, el 1107. Després d'aquest darrer sinistre, el 1152 fou construïda una església romànica consagrada pel bisbe de Reims, de la que no se'n posseeix cap document i no se sap com era. Bourassé 1857: p. 168 i següents
Un cavaller croat de la Picardia anomenat Wallon de Sarton, canonge de Picquigny, durant la Quarta Croada del setge de Constantinoble (1204) havia aconseguit robar la relíquia del crani de Sant Joan Baptista; se la va endur a Amiens on, el 17 de desembre 1206, fou rebut pel bisbe Richard Gerberoy. Molt ràpidament, la relíquia va ser objecte d'un pelegrinatge important; molts prínceps francesos i estrangers van viatjar per poder-la venerar. El cap del sant va atreure persones sordes, mudes, cegues i, especialment, les persones amb el «mal de Sant Joan», és a dir, que patien epilèpsia. Aquesta afluència va provocar que la catedral romànica quedés petita.
El 1218, un llamp va caure sobre la torre de l'antiga catedral i es va calar foc a les estructures. El sostre va cremar amb una rapidesa sorprenent, i aviat es va ensorrar tot l'edifici en flames. El bisbe Évrard de Fouilloy va decidir construir una nova catedral, no solament més gran i més bella que l'anterior, sinó també sense precedents entre els santuaris de la cristiandat. També era necessari que la nova catedral, amb el seu programa iconogràfic, fos un veritable llibre en pedra, que promogués l'ensenyament de la religió al poble cristià; per aquest motiu, es parla de la «Bíblia d'Amiens». I davant d'aquest gran desafiament, el bisbe va escollir Robert de Luzarches com a arquitecte.
Construcció de la catedral (1220-1288) miniatura|La fletxa és el punt més alt de la catedral, la primera consta de finals del Els treballs de construcció van començar el 1220. Una mica abans s'havia enderrocat el recinte de la ciutat, la població de la qual havia augmentat enormement; el 1190, les muralles foren ampliades cap a l'est i, poc després, el 1193, cap al sud. Els constructors es trobaven en aquest espai engrandit a l'interior del nou recinte (conegut com a «Philippe-Auguste») i, per tant, podien construir un santuari de grans dimensions (145 metres de llarg i 70 d'amplada al creuer). Van haver de destruir l'església de Sant Fermí el confessor, que ocupava el lloc previst per al braç nord del creuer, i també l'Hôtel-Dieu que hagués impedit la construcció de la torre nord de la façana principal. El capítol de la catedral pensava utilitzar temporalment el cor de l'antiga església romànica. Contràriament a la norma comuna, el treball es va iniciar per la nau,Hi ha altres catedrals que també començaren a construir-se per la nau, com la de Soissons o la de Tournai. des de la façana occidental, a conseqüència de les dificultats que provocava la demolició de l'antiga església de Sant Fermí. Tafuri 1966: p.1
Al , durant el període del regnat de Felip II de França, Amiens va viure en gran prosperitat. La ciutat va aprofitar l'avantatge de la proximitat de Flandes, on el negoci tèxtil estava en expansió, i de les «fires de Champagne», que s'organitzaven setmanalment. El que va assegurar a la burgesia d'Amiens la base de la seva fortuna, va ser el comerç de l'herba del pastell, substància que s'utilitzava per tenyir les teles i era conreada a la regió. Amiens en tenia el monopoli i el bisbat d'Amiens va participar en la prosperitat general. No van faltar col·laboradors generosos i els recursos de la diòcesi van permetre finançar aquest gegantí projecte.
Robert de Luzarches i el bisbe Évrard Fouilloy varen morir l'any 1222 i el nou bisbe, Geoffroy d'Eu, va confiar el seguiment de les obres a Thomas de Cormont. Les donacions arribaven de tots costats i la construcció va avançar ràpidament. El 1228, els murs de la nau ja es trobaven al nivell del naixement de les voltes; aquest mateix any Renaud de Cormont va succeir el seu pare com a contractista principal i la nau es va completar cap al 1230. El 1236, any de la mort de Geoffroy d'Eu, la gran façana s'elevava fins a les cornises situades per damunt de la coberta i la base del creuer estava ja construïda. El nou bisbe, Arnoult, va començar el cor i les capelles radials. Però a partir de 1240, van tenir problemes econòmics, ja que s'havia exhaurit el pressupost i els treballs es van anar alentint; tanmateix, es va poder completar la girola, on Arnoult va ser enterrat el 1247.
El següent bisbe, Gerard de Coucy, no va impulsar gaire els treballs, que es van reduir força entre 1247 i 1258. Aquest any la catedral va patir un incendi que va devastar les capelles absidals. Aquest incident va tenir un efecte positiu, ja que despertà l'entusiasme dels constructors i mecenes, i es van reprendre els treballs a bon ritme fins al 1269, que va ser quan es va finalitzar el cor. La catedral gòtica, per tant, estava acabada, encara que les torres no van ser completades. Quasi dues dècades més tard, el bisbe Guillaume de Mâcon va elevar una fletxa (la primera) i va fer petites modificacions al cor i a l'absis; aquests treballs es van acabar el 1288. Aquest any, es va crear el paviment del laberint, encara sota la direcció de Renault Cormont.
L'any 1288 és la data que s'utilitza per datar el final de la construcció de la catedral. Encara que les torres de la façana no s'havien acabat, en general, ja s'havien construït, i de manera força ràpida, les principals parts. Això dona a la catedral d'Amiens una unitat arquitectònica que rara vegada s'observa en altres catedrals. La construcció de la catedral d'Amiens va ser molt important per al desenvolupament de la racionalització dels treballs medievals i la talla en sèrie de les pedres. Des de l'inici de la construcció, Robert de Luzarches havia dissenyat quatre tipus diferents de pedres que van ser produïdes en sèrie.Castelnuovo 2009: p.173 Les pedres utilitzades provenien especialment de les grans pedreres de Picquigny, que pertanyien als canonges d'aquesta parròquia. Un contracte que data de 1234 i ha sobreviscut fins als nostres dies, informa de la imposició de cinquanta lliures parisenques durant onze anys per pagar als canonges de Picquigny. També es van utilitzar les pedres de les pedreres de Croissy, Bonneleau i Doméliers; el material era transportat amb vaixell pel riu Somme fins a la ciutat d'Amiens. Gilbert 1833: p.13
Des de 1288 fins a 1499 miniatura|La torre sud va ser completada el 1366 Des de 1290 a 1375 es van construir les capelles laterals no previstes al plànol original. Per a construir-la, es van haver d'allargar els contraforts de les naus i es van situar les capelles als espais resultants. Són onze en total: sis al costat de l'Evangeli i cinc al costat de l'Epístola; les més antigues es van erigir des del transsepte a la façana occidental.
La torre sud de la catedral es va completar el 1366. Les obres de la torre nord es van aturar el 1375 per problemes a causa de la inclinació del terreny fins que finalment el 1402 se'n va acabar el coronament. El 1385 s'hi va celebrar el casament de Carles VI de França i d'Elisabet de Baviera. El duc Carles I de Borgonya, que el 1470 havia establert el seu campament a Saint Acheul ansiós per poder capturar Amiens, va quedar tan enlluernat per la grandesa del temple que va prohibir expressament a la seva artilleria disparar contra l'edifici, tal com va explicar Olivier de la Marche.
L'any 1498, Pierre Tarisel va ser nomenat maistre des ouvrages de maçonnerie (mestre d'obres) i es va adonar que es podria produir un ensorrament imminent que podia provocar el col·lapse de la catedral. Amb el pas dels anys, alguns constructors havien oblidat el desastre del 1284 que succeí a la catedral de St. Pierre de Beauvais, quan la part central corresponent al cor, de 47 metres, s'havia ensorrat. Com a prevenció, es van executar unes obres d'emergència per tal d'enfortir els contraforts de la nau i el creuer. A més a més, els grans pilars del creuer rebien la càrrega dels grans arcs elevats a 42,30 metres. Pierre Tarisel va envoltar quasi tot l'edifici d'una cadena de ferro fabricada a Espanya. Aquesta cadena, que passa pel trifori de la nau i els creuer, envoltà quasi tot l'edifici; actualment encara hi és. La catedral, per tant, no tan sols fou salvada d'una destrucció segura, sinó que també adquirí solidesa com ho demostra el pas dels segles. Tafuri 1966: p.4
Des del 1500 a la Revolució Francesa miniatura|Capella de Notre-Dame du Puy situada al deambulatori al braç sud del transsepte. L'estàtua de l'esquerra, santa Genoveva, fou transformada en «Deessa de la Raó» durant la Revolució Francesa. Des de 1508 fins a 1519 es va portar a terme la creació del magnífic cadirat del cor. El seu nombre original era de 120 seients, que ha quedat reduït a 110. El 1528, la torre de la catedral va ser destruïda per un llamp i va caldre construir-ne una de nova. Té una altura de 112,70 metres.
La rosassa occidental, el cim de la qual està situat a 42 metres, va ser reconstruïda per ordre de l'alcalde de la ciutat al , tot seguint l'estil gòtic. Al , es va procedir a una revisió important de la decoració del cor. Així, el cor alt fou destruït el 1755 i també part del tancament del cor del que fou reemplaçada per una reixa de Jean Veyren, segons els plànols de Michel-Ange Slodtz. Aquesta obra mestra va ser acabada el 1768. Van afegir-se estàtues i una càtedra barroca ben notable; totes aquestes innovacions van exhaurir els pressuposts, i amb això es descuidà el manteniment de l'edifici. Les reparacions es van fer als arcbotants del cor, però per falta de diners es van deixar passar intervencions necessàries.