El regnat d'Isabel II d'Espanya és el període de la història d'Espanya en que l'estat es constitueix com una monarquia constitucional després de la mort de Ferran VII de Castella el 1833 i la promulgació de la Constitució espanyola de 1837.
Acabada la Guerra del Francès (1808-1814) el retorn al tron de Ferran VII de Castella suposà la derogació de la Constitució Espanyola de 1812 elaborada a les Corts de Càdis i la restitució de la monarquia absoluta borbònica. La mort de Ferran VII de Castella el 29 de setembre de 1833 i l'esclat del conflicte successori entre la seva filla Isabel de Borbó i el seu germà Carles Maria Isidre de Borbó oferí als liberals la possibilitat d'instaurar novament una monarquia constitucional a Espanya. Carles Maria Isidre de Borbó, autoproclamat Carles V, va rebre el suport dels partidaris de la continuació de l'absolutisme, mentre els liberals recolzaren a la menor d'edat Isabel proclamant-la Isabel II d'Espanya.
Durant la minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya s'establí la regència de la seva mare, Maria Cristina de Borbó; en arribar a la majoria d'edat la personalitat de la Reina Isabel, amb un caràcter acriaturat, sense dots per al govern i pressionada en tot moment per la cort, especialment per la seva pròpia mare i els generals Narváez, Espartero i O'Donnell, va impedir que el degut trànsit de l'Antic Règim a un model liberal culminés, de manera que el regne d'Espanya va arribar a l'últim terç del en condicions clarament desfavorables respecte a altres potències europees.
Per resolució de les Corts Generals i davant el fracàs de la Regència d'Espartero el 1843 es van succeir diversos períodes caracteritzats per un intent modernitzador d'Espanya que es va veure contingut, però, per les tensions internes dels anomenats "liberals", la pressió que van seguir exercint els partidaris de l'absolutisme més o menys moderat, les guerres successòries iniciades pels carlins, els governs totalment influïts per l'estament militar i el fracàs final davant les dificultats econòmiques i la decadència de la Unió Liberal. Tot plegat van portar al regne d'Espanya a l'experiència del Sexenni Democràtic i la proclamació de la Primera República Espanyola.
Minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya miniatura|esquerra|La regent Maria Cristina de Borbó Durant el regnat de Felip V de Castella s'havia establert l'exclusió de les dones en la línia successòria mitjançant l'anomenada Llei Sàlica. Aquesta norma havia estat revocada el 1789 per Carles IV de Castella mitjançant un decret que no va arribar a promulgar. El 1830, mitjançant la Pragmàtica Sanció, Ferran VII de Castella el va elevar al rang de llei, però això no va ser obstacle perquè el seu germà Carles Maria Isidre de Borbó reclamés els seus drets a la Corona d'Espanya. Ferran VII havia previst la controvèrsia que s'endevinava i, volent el tron per a la seva filla primogènita, va nomenar regent la seva esposa Maria Cristina i va desterrar al seu germà Carles. Abans de morir la futura regent havia aconseguit separar els militars partidaris de Carles dels llocs prominents de l'exèrcit i s'havia garantit el suport dels liberals a l'exili, així com el de França i Anglaterra. No obstant això Carles es va autoproclamar rei l'1 octubre de 1833 amb el nom de Carles V, comptant amb el suport de la corona portuguesa i el silenci còmplice d'Àustria, Prússia i Rússia. Les tropes espanyoles van envair Portugal en un intent de castigar el suport al carlisme però amb la mediació d'Anglaterra Carles es va haver d'exiliar a Gran Bretanya, d'on escaparia en 1834 per presentar-se a Navarra per cabdellar la Primera Guerra Carlina. Paral·lelament a Europa hi havia importants canvis. El rei Guillem IV del Regne Unit inicià profundes reformes liberals i el Parlament britànic esdevingué el veritable motor polític de la vida política del país. Després de la derrota d'Espanya a la batalla de Trafalgar l'extensió del que serà poc més tard l'Imperi britànic comença el seu camí, sobretot a partir de 1837 amb l'ascens al tron de la reina Victòria I del Regne Unit. Al continent, dissolta la Santa Aliança des del 1830, la revolució liberal havia derrocat l'absolutisme i va provocar la caiguda de Carles X de França i establir una monarquia constitucional en la persona de Lluís Felip I de França, sota el mandat del qual s'impulsaria la revolució industrial i la burgesia prengué les regnes de l'economia nacional. L'absolutisme havia quedat relegat a Prússia, Rússia i Àustria, si bé ja es donaven els impulsos d'unificació amb la Unió Duanera del Nord d'Alemanya alimentada pels liberals. Maria Cristina de Borbó es va trobar un país on les forces vives semblaven unànimement decidides a superar el període absolutista, i reconegueren en la regent l'autoritat legítima per a dur-ho a terme al capdavant de la Corona d'Espanya.
Regència de Maria Cristina i Constitució Espanyola de 1837
miniatura|Bonaventura Carles Aribau publicà el 1832 al diari El Vapor L'Oda a la Pàtria, un poema culte en català que representa un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. Entre les seves primeres mesures de govern Maria Cristina de Borbó va disposar un decret d'amnistia general que va permetre a molts dels detinguts per idees polítiques i als anomenats «afrancesats» sortir de la presó o tornar a Espanya des de l'exili. Al costat d'aquestes decisions es van reobrir les universitats i es va tractar d'impulsar una nova política. Per això es va crear el Ministeri de Foment com a impulsor d'una reforma en profunditat de les infraestructures, que durant el regnat de Ferran VII de Castella s'havien quedat clarament obsoletes en comparació amb França i especialment amb Gran Bretanya, ja en plena revolució industrial. El 1832 havia estat nomenat president del Consell de Ministres Francisco Cea Bermúdez que va iniciar tímides reformes administratives. No tenia capacitat ni interès per facilitar la incorporació de molts antics il·lustrats i liberals al nou model de desenvolupament econòmic i polític. Entre les polítiques del gabinet de Cea Bermúdez va destacar una nova divisió d'Espanya en províncies, promoguda pel secretari d'Estat de Foment Javier de Burgos, que amb algunes variants es manté en l'actualitat. L'absència de sintonia entre el liberalisme econòmic i polític i el govern va fer que la regent destituís Cea Bermúdez i nomenés Francisco Martínez de la Rosa com a nou president el gener de 1834. El nou president va haver de fer front a la Primera Guerra Carlina iniciada pels opositors al règim isabelí al País Basc, Navarra, Catalunya i Aragó fonamentalment.
miniatura|esquerra|El maçó d'origen jueu Juan Álvarez Mendizábal, polític i financer espanyol, va impulsar una radical desamortització dels béns de l'Església Catòlica. Francisco Martínez de la Rosa va promulgar l'Estatut Reial el 1834, que dissimulava l'esperit liberal per no alterar els moderats i els opositors al liberalisme, i deixava sense aclarir si la sobirania nacional residia en el Rei o en les Corts: aquest equilibri polític va acabar per no acontentar ni els uns ni els altres. El 1853 esclatà una epidèmia de còlera assolà Espanya de sud a nord i els anticlericals difongueren el rumor que l'Església Catòlica havia ordenat als capellans enverinar els pous i canals dels que Madrid es proveïa d'aigua potable, el que va desembocar en assalts a convents i esglésies. Martínez de la Rosa va dimitir al juny de 1835 i els liberals es van sentir forts i es van mobilitzar en manifestacions de protesta per tota la península que en moltes ocasions es van convertir en greus incidents. La regent però va oferir la direcció del Govern a José María Queipo de Llano Ruiz de Saravia, que tres mesos després d'acceptar va haver de dimitir a causa dels violents enfrontaments que es van produir a Barcelona i d'un aixecament que va formar juntes revolucionàries similars les del període de la Guerra de la independència. Aquestes juntes es van unir a la Milícia Nacional i van prendre el control de diferents províncies. Els revolucionaris van presentar a la regent un plec de condicions i Maria Cristina es va sentir obligada a atorgar el govern a Juan Álvarez Mendizábal en un intent d'acontentar els progressistes. Mendizábal va arribar a un acord amb els liberals: les juntes revolucionàries havien de dissoldre's i integrar-se en l'organigrama administratiu de l'Estat a canvi de reformes polítiques i econòmiques. Va obtenir de les Corts poders extraordinaris per tirar endavant reformes en el sistema que es van concretar en una modificació substancial de la hisenda pública i el sistema fiscal per garantir un Estat sanejat capaç d'afrontar les seves obligacions, atendre els emprèstits i obtenir nous crèdits, a més de la desamortització de bona part dels béns de l'Església catòlica amb la finalitat de finançar la guerra contra els carlins. Els efectius militars es van augmentar fins a 75.000 nous homes i es va destinar a la Primera Guerra Carlina una major aportació de 20 milions de pessetes. Però després d'una campanya de desprestigi Mendizábal fou destituït i va ser nomenat president del Consell de Ministres Francisco Javier de Istúriz, un progressista que havia tornat de l'exili i havia evolucionat cap a posicions molt més moderades i contràries al procés de desamortització salvatge de Mendizábal. Després de dissoldre les Corts per formar-ne unes de constituents que redactessin una nova constitució va haver de fer front al Motí de la Granja de San Ildefonso que pretenia, i va obtenir, que la Regent restituís la Constitució Espanyola de 1812 i derogués l'Estatut Reial; Istúriz fou destituït el 14 agost de 1836, tan sols tres mesos després del seu nomenament. El nou president del Govern va ser José María Calatrava, que va nomenar ministre d'Hisenda precisament a l'anteriorment destituït Mendizábal, que va aprofitar per continuar el procés implacable de desamortització. Calatrava impulsà una nova constitució que procurava superar la discussió entre liberals partidaris de la constitució gaditana de 1812 i els moderats refractaris a aquesta per la qüestió de la sobirania nacional. Finalment la reina aprovà la Constitució Espanyola de 1837:
miniatura|Monestir de Santa Maria de Ripoll després de l'atac i incendi durant les Bullangues de 1835