Donald Olding Hebb (Chester, Nova Escòcia, 22 de juliol de 1904 – 20 d'agost de 1985) va ser un psicòleg famós per les seves aportacions a la funció de les neurones, concretament va estudiar quins mecanismes físics s'activaven en l'aprenentatge. Influït per la seva mare, va dedicar-se a l'educació, intentant millorar els resultats d'escoles d'entorns desfavorits, feina que va deixar per concentrar-se en la recerca. A la universitat va postular que les neurones s'ajuntaven en grups quan eren activades repetidament per una feina o estímul, i que calia estudiar com es connectaven entre si aquests blocs de cèl·lules, teoria que va fer avançar el camp de la neurologia i també de la intel·ligència artificial.
Una enquesta en Review of General Psychology, publicada l'any 2002, va classificar Hebb com el 19è psicòleg més citat del . Les seves opinions sobre l'aprenentatge descriuen el comportament i el pensament en termes de funció cerebral, explicant els processos cognitius mitjançant connexions entre conjunts de neurones.
Biografia Donald Hebb va néixer a Chester, Nova Escòcia, el més gran dels quatre fills d'Arthur M. i M. Clara (Olding) Hebb, i hi va viure fins als 16 anys, quan els seus pares es van traslladar a Dartmouth, Nova Escòcia.
Els pares d'Hebb eren tots dos metges. La seva mare va estar molt influenciada per les idees de Maria Montessori, i ella el va educar a casa fins als 8 anys. Va tenir tan bon rendiment a l'escola primària que fou ascendit al 7è grau als 10 anys, però, com a resultat de fracassar i després de repetir l'11è grau a Chester, es va graduar del 12è grau als 16 anys al comtat de Halifax. (Molts o la majoria dels alumnes de 9è, 10è i 11è grau de l'escola de Chester suspenien els exàmens provincials. Aquells de 9è i 10è se'ls permetia avançar malgrat el fracàs, però no hi havia 12è grau a Chester.) Va entrar a la Universitat de Dalhousie amb l'objectiu de convertir-se en novel·lista. Es va graduar amb una llicenciatura en arts el 1925. Després, es va convertir en professor, i ensenyava a la seva antiga escola de Chester. Més tard, va treballar en una granja a Alberta i després va viatjar, i també treballà com a obrer al Quebec.
Carrera El 1928, va obtenir un postgrau a la Universitat McGill. Però, al mateix temps, va ser nomenat director del Verdun High School als suburbis de Montreal. Va treballar amb dos companys de la universitat, Kellogg i Clarke, per millorar la situació d'aquests barris. Va adoptar un enfocament més innovador de l'educació, per exemple, assignant tasques escolars més interessants i enviant qualsevol persona que es comportés malament fora (fer del treball escolar un privilegi). Va completar un màster en psicologia a McGill el 1932 sota la direcció del psicòleg Boris Babkin. El treball de fi de màster de Hebb, titulat Reflexos i inhibició condicionats i incondicionats, intentava demostrar que els reflexos esquelètics es deuen a l'aprenentatge cel·lular.
A principis de 1934, la vida de Hebb estava en crisi. La seva dona havia mort, arran d'un accident de trànsit, en el seu vint-i-novè aniversari (22 de juliol de 1933). La seva feina a l'escola de Montreal anava malament. Segons les seves paraules, va ser «derrotat per la rigidesa del currículum de les escoles protestants del Quebec». El focus d'estudi a McGill incidia més en la direcció de l'educació i la intel·ligència, i Hebb estava ara més interessat en la psicologia fisiològica i era crític amb la metodologia dels experiments allà.
Va decidir marxar de Montreal i va escriure a Robert Yerkes a Yale, on se li va oferir una plaça per estudiar un doctorat. Babkin, però, va convèncer Hebb perquè estudiés amb Karl Lashley a la Universitat de Chicago.
El juliol de 1934, Hebb va ser acceptat per estudiar amb Karl Lashley en aquesta universitat. La seva tesi portava per títol «El problema de l'orientació espacial i l'aprenentatge del lloc». Hebb, juntament amb dos estudiants més, van seguir Lashley a la Universitat Harvard el setembre de 1935. Aquí, va haver de canviar la seva tesi. A Harvard, va investigar la seva tesi sobre els efectes de la privació visual primerenca sobre la percepció de la mida i la brillantor en una rata. És a dir, va criar rates en la foscor i algunes a la llum i va comparar-ne els cervells. El 1936, es va doctorar a Harvard. L'any següent va treballar com a assistent d'investigació de Lashley i com a assistent docent en psicologia introductòria per a Edwin G. Boring al Radcliffe College. Aviat es va publicar la seva tesi de Harvard i va acabar la tesi que havia començat a la Universitat de Chicago.
El 1937, Hebb es va casar amb la seva segona dona, Elizabeth Nichols Donovan. Aquell mateix any, amb un consell de la seva germana Catherine (també estudiant de doctorat amb Babkin a la Universitat McGill), va sol·licitar treballar amb Wilder Penfield a l'Institut Neurològic de Montreal. Aquí va investigar l'efecte de la cirurgia i les lesions cerebrals en la funció cerebral humana. Va veure que el cervell d'un nen podria recuperar una funció parcial o completa quan se'n retira una part, però que un dany similar en un adult podria ser molt més perjudicial, fins i tot catastròfic. D'això, va deduir el paper destacat que jugava l'estimulació externa en els processos de pensament dels adults. De fet, la manca d'aquesta estimulació, va demostrar, provocava una disminució de la funció i, de vegades, al·lucinacions.
També va ser crític amb les proves d'intel·ligència de Stanford-Binet i Wechsler per al seu ús amb pacients amb cirurgia cerebral. Aquestes proves es van dissenyar per mesurar la intel·ligència general, mentre que Hebb creia que les proves s'havien de dissenyar per mesurar efectes més específics que la cirurgia podria haver tingut en el pacient. Juntament amb N. W. Morton, va crear la prova de comprensió per a adults i la prova d'anomalia d'imatges.
Amb la prova d'anomalia d'imatges, va proporcionar la primera indicació que el lòbul temporal dret estava implicat en el reconeixement visual. També va demostrar que l'eliminació de grans parts del lòbul frontal tenia poc d'efecte sobre la intel·ligència. De fet, en un pacient adult, al qual se li havia extirpat una gran part dels lòbuls frontals per tractar la seva epilèpsia, va observar «una millora postoperatòria sorprenent de la personalitat i la capacitat intel·lectual». A partir d'aquest tipus de resultats, va començar a creure que els lòbuls frontals eren fonamentals per a l'aprenentatge només al principi de la vida.
El 1939, va ser nomenat per a una posició docent a la Universitat de Queen. Per tal de provar la seva teoria sobre el paper canviant dels lòbuls frontals amb l'edat, va dissenyar un laberint de camins variables per a rates amb Kenneth Williams, anomenat laberint Hebb-Williams, un mètode per provar la intel·ligència animal que més tard s'utilitzaria en innombrables estudis. Va fer servir el laberint per provar la intel·ligència de rates encegades en diferents etapes de desenvolupament, i hi demostrà que «hi ha un efecte durador de l'experiència infantil sobre la capacitat de resolució de problemes de la rata adulta». Aquest es va convertir en un dels principis primordials de la psicologia del desenvolupament, que ajudaria més tard aquells que argumentaven la importància dels programes Head Start proposats per a nens en edat preescolar dels barris econòmicament pobres.
El 1942, es va traslladar a Orange Park, Florida, per treballar una vegada més amb Karl Lashley, que havia substituït a Yerkes com a director dels Yerkes Laboratories of Primate Biology al Yerkes National Primate Research Center. Aquí, estudiant el comportament dels primats, Hebb va desenvolupar proves emocionals per als ximpanzés. Els experiments van ser una mica infructuosos, perquè els ximpanzés van resultar ser difícils d'ensenyar. Durant el curs del treball, Hebb va escriure The Organization of Behavior: A Neuropsychological Theory, un llibre innovador que exposava la teoria que l'única manera d'explicar el comportament era en termes de funció cerebral.
Després, va tornar a la Universitat McGill per convertir-se en professor de psicologia el 1947 i va ser nomenat president del departament el 1948. Aquí va tornar a treballar amb Penfield, però aquesta vegada a través dels seus estudiants, que incloïen Mortimer Mishkin, Haldor Enger Rosvold i Brenda Milner, tots els quals van ampliar el seu treball anterior amb Penfield sobre el cervell humà.
La seva dona Elizabeth va morir el 1962. El 1966, Hebb es va casar amb la seva tercera dona, Margaret Doreen Wright (de soltera Williamson), vídua.
Hebb va romandre a McGill fins a la jubilació, el 1972. Va romandre a McGill després de la jubilació durant uns quants anys, al Departament de Psicologia com a professor emèrit, realitzant un curs de seminari requerit per a tots els estudiants de grau del departament.
El 1977, Hebb es va retirar al seu lloc de naixement a Nova Escòcia, on va completar el seu últim llibre, Essay on Mind. Va ser nomenat professor honorari de psicologia a la seva alma mater, Dalhousie, i va participar regularment en col·loquis fins a la seva mort als 81 anys, el 1985. Li van sobreviure dues filles (ambdues pel seu segon matrimoni), Mary Ellen Hebb i Jane Hebb Paul.
Honors i premis Hebb va ser membre tant de l'Associació de Psicologia Canadenca (CPA) com de l'Associació Americana de Psicologia (APA). Va ser elegit president del CPA el 1953 i de l'APA el 1960. Va guanyar el premi de contribució científica distingida de l'APA el 1961.
Va ser elegit membre de la Royal Society of Canada i membre de la Royal Society de Londres el març de 1966.
Va rebre un doctorat honoris causa per 15 universitats, inclosa el 1961 per la Universitat de Chicago, el 1965 per la Universitat Dalhousie https://www.dal.ca/academics/convocation/history_traditions/honorary_degree_recipients/hon_degree_1892_1999.html (Dalhousie University website) i el 1975 per la Universitat Concordia.
El premi Donald O. Hebb, anomenat en el seu honor, és atorgat per l'Associació de Psicologia Canadenca a psicòlegs canadencs distingits. El premi es lliura anualment a una persona que hagi contribuït significativament a la promoció de la disciplina de la psicologia com a ciència mitjançant la realització de recerca, la docència i el lideratge o com a portaveu. El premi inaugural va ser lliurat a Hebb el 1980.
El 2011 va ser inclòs pòstumament al Saló de la Fama del Discovery Center d'Halifax, Nova Escòcia. http://thediscoverycentre.ca/wp-content/uploads/2019/05/Discovery-Awards-Backgrounder-2018.pdf (Discovery Centre website)
Els seus arxius, inclosos els registres relacionats amb les activitats d'investigació i docència, són conservats pels Arxius de la Universitat McGill, la Universitat McGill, a Montreal.
Obra L'organització del comportament (1949) L'organització del comportament es considera la contribució més significativa de Hebb al camp de la neurociència. Una combinació dels seus anys de treball en cirurgia cerebral barrejada amb el seu estudi del comportament humà, finalment va reunir els dos àmbits de la percepció humana que durant molt de temps no s'havien pogut connectar correctament, és a dir, va connectar la funció biològica del cervell com a òrgan juntament amb la funció superior de la ment.
El 1929, Hans Berger va descobrir que el cervell presenta una activitat elèctrica contínua i va posar en dubte el model de percepció i la resposta de Pavlov perquè, ara, semblava que hi havia alguna cosa al cervell fins i tot sense gaire estímul.
Al mateix temps, hi havia molts misteris. Per exemple, si hi havia un mètode perquè el cervell reconegués un cercle, com reconeix cercles de diverses mides o d'una rodona imperfecta? Per acomodar tots els cercles possibles que puguin existir, el cervell necessitaria una capacitat molt més gran de la que té.