La Guerra dels Mercenaris o Guerra líbia va ser una revolta dels exèrcits de mercenaris al servei de l'Imperi cartaginès durant i al final la Primera Guerra Púnica, i que va comptar amb el suport d'assentaments a Líbia descontents amb el control cartaginès.
Quan Hamílcar Barca va tornar a l'Àfrica després de la Primera Guerra Púnica, les seves tropes, 20.000 mercenaris europeus (hispans, gals, lígurs, balears i grecs), la major part antics esclaus o desertors, 70.000 africans i 2.000 númides que s'havien mantingut fidels només pel seu carisma i per la promesa d'una bona paga, es van revoltar quan les recompenses per la campanya van ser retingudes pels seus opositors polítics dins l'aristocràcia. Aquesta guerra va representar un gran perill per a l'Imperi cartaginès, ja que va ser una campanya molt violenta i destructiva. Aquest perill ja l'havia advertit el mateix Hamílcar als generals de l'aristocràcia.
Els amotinats, uns 20.000 homes dirigits per Espendi i Mató, van ocupar Tunis, situat a uns 15 km de Cartago, i el senat cartaginès va enviar a parlamentar a Giscó, qui havia d'oferir tot el que demanaven, però les concessions van arribar tard, car els líders de la revolta van témer per la seva seguretat una vegada acabada, van acceptar i van presentar noves demandes. Els mercenaris van capturar Giscó, Polibi, Història 1:70.1-71.7Polibi, Història 1:88.7 i van aconseguir convèncer els pobles de Líbia i els númides per unir-se a la revolta contra Cartago. Les forces líbies, que dominaven tot l'interior del país, tenien aïllada Cartago i disposaven de tres exèrcits, dos amb els quals assetjaven Útica i Hipona, les dues úniques ciutats lleials a Cartago, que es negaren a desertar als mercenaris, i un tercer a Tunis, mentre que Cartago únicament dominava el mar.Alfred J. Church i Arthur Gilman, The Story of Carthage, p.168 El comandament contra els rebels el va assolir el general Hannó II el Gran,Polibi, Història 1:73 que no va aconseguir res.
Fonts principals El terme púnic deriva del mot llatí Punicus (o Poenicus), que significa 'fenici', i es refereix als orígens de Cartago com a colònia fenícia. L'historiador grec Polibi (ca. ), deportat a Roma com a ostatge el , és la font principal per a la Primera Guerra Púnica. Entre els seus treballs s'inclouen un manual ara perdut sobre les tàctiques militars, avui en dia és conegut sobretot per la Història, escrit en algun moment després del 146 aC, o aproximadament un segle després del final de la guerra. L'obra de Polibi es considera crucial i neutral entre els punts de vista cartaginès i romà.
Els registres escrits cartaginesos van ser destruïts juntament amb la seva capital, Cartago el 146 aC i, per tant, el relat de Polibi sobre la Guerra dels Mercenaris es basa en diverses fonts gregues i llatines, ara perdudes. Polibi va ser un historiador analític i, sempre que era possible, va entrevistar personalment els participants en els esdeveniments sobre els quals va escriure. Va formar part de l'estat major de Publi Corneli Escipió quan va dirigir un exèrcit romà durant la Tercera Guerra Púnica en una campanya a través de molts dels llocs de les accions de la Guerra dels Mercenaris. Només una part del primer llibre dels 40 que inclou la Història tracta d'aquesta guerra. L'exactitud del relat de Polibi ha estat molt debatut durant els darrers 150 anys, però el consens modern és acceptar-lo en gran manera al seu valor nominal, i els detalls de la guerra en fonts modernes es basen gairebé completament en interpretacions del seu relat. L'historiador modern Andrew Curry considera que «Polibi resulta bastant fiable»; Craige Champion el descriu com «un historiador notablement ben informat, treballador i perspicaç». També es té en compte historiadors com Diodor de Sicília i Cassi Dió, tot i que el classicista Adrian Goldsworthy afirma que «el relat de Polibi sol preferir-se quan difereix de qualsevol dels nostres altres relats». Altres fonts inclouen inscripcions, monedes i evidència arqueològica.
Situació miniatura|Mig sicle de Cartago. Probablement és la moneda esmentada per Polibi que van rebre com a primer pagament els mercenaris d'Amílcar quan van tornar de Sicília l'any 241 aC. La Primera Guerra Púnica es va lliurar entre Cartago i Roma, les dues principals potències de la Mediterrània occidental al segle III aC, va durar 23 anys, del 264 al 241 aC. Roma encara existeix com a la capital d'Itàlia, mentre que Cartago va ser arrasada per aquesta en una guerra posterior; les seves ruïnes es troben a 16 quilòmetres a l'est de l'actual Tunis, a la costa nord-africana. Les dues potències van lluitar per la supremacia principalment a l'illa mediterrània de Sicília i les seves aigües circumdants, i també al nord d'Àfrica. Va ser el conflicte continu més llarg i la guerra naval més gran de l'antiguitat. Després d'immenses pèrdues materials i humans per ambdós bàndols, els cartaginesos van ser derrotats. El Senat cartaginès va ordenar al comandant de les seves forces a Sicília, Hamílcar Barca, que negociés un tractat de pau; qui ho va delegar al seu adjunt Giscó. Amb el Tractat de Lutaci, es va posar fi a la Primera Guerra Púnica. Segons els termes del tractat, Cartago va evacuar Sicília, va lliurar tots els presoners presos durant la guerra i va pagar una indemnització de 3.200 talents, 1.000 dels quals s'havien de pagar immediatament, el saldo restant en els pròxims durant deu anys.
Mentre continuava la guerra amb Roma, el general cartaginès Hannó liderava una sèrie de campanyes que van fer augmentar considerablement el control de Cartago a l'Àfrica. Va estendre el seu control a Teveste (actual Tebessa, Algèria) a 300 km al sud-oest de la seva capital. Hanno va ser rigorós a l'hora d'esprémer els impostos del territori recentment conquerit per pagar tant la guerra amb Roma com les seves campanyes. La meitat de tota la producció agrícola es va prendre com a impost de guerra i es va duplicar el tribut que abans havien de pagar els pobles i les ciutats. Aquestes exaccions es van fer complir amb duresa, causant dificultats extremes en moltes àrees.
miniatura|esquerra|upright=1.15|Recreacions modernes de soldats cartaginesos i un elefant de guerra en un recreació històrica a Alvèrnia el 2012 Els exèrcits cartaginesos gairebé sempre estaven formats per estrangers; els ciutadans només servien a l'exèrcit si hi havia una amenaça directa a la ciutat de Cartago. La majoria d'aquests estrangers eren del nord d'Àfrica. Els libis van proporcionar infanteria d'ordre proper equipat amb grans escuts, cascs, espases curtes i llances llargues; així com la cavalleria de xoc d'ordre proper que portava llances, ambdues destacades per la seva disciplina i poder de resistència. Els númides van proporcionar cavalleria lleugera que llançava javelines des de la distància i evitava el combat cos a cos, i escaramussadors d'infanteria lleugera armats amb javelina. Tant hispania com la gàl·lia van proporcionar infanteria experimentada; tropes sense blindatge que carregarien ferotgement, però que tenien la reputació d'abandonar si el combat s'allargava. La infanteria líbia, així com la milícia ciutadana, quan havien de lluitar ho feien en una formació molt compacta coneguda com a falange. Dos mil foners van ser reclutats de les Illes Balears. Sicilians i italians també s'havien unit durant la guerra per inflar les files. Els cartaginesos sovint empraven elefants de guerra; El nord d'Àfrica tenia elefants forestals africans indígenes en aquell moment. Les fonts romanes es refereixen a aquests combatents estrangers de manera despectiva com a «mercenaris», però Goldsworthy ho rebutja com «una descripció simplista». Van servir sota una varietat d'acords; per exemple, algunes eren les tropes regulars de ciutats o regnes aliats secundades a Cartago com a part d'acords formals.
Motí Després de rebre ordres de fer la pau amb uns termes que es poguessin negociar, Hamílcar va abandonar Sicília enfurismat, estava convençut que la rendició era innecessària. L'evacuació de l'exèrcit cartaginès de 20.000 homes a Sicília es va deixar en mans de Giscó, qui va dividir l'exèrcit en petits destacaments basats en les seves regions d'origen i els va enviar de tornada a Cartago un per un. Va anticipar que se'ls pagaria ràpidament pels diversos anys de sou endarrerit i que els portarien ràpidament a casa. Les autoritats cartagineses van decidir esperar a l'arribada de totes les tropes per intentar negociar un acord a un ritme inferior. A mesura que cada grup arribava, s'anaven allotjant a l'interior de la ciutat de Cartago, on els avantatges de la civilització s'apreciaven plenament després de vuit anys de setge. Aquest «alliberament tumultuós» va alarmar considerablement les autoritats de la ciutat, i abans que arribessin els 20.000 soldats, van ser traslladats a Sica Venèria (l'actual El Kef), a 180 km de distància.
Alliberats del seu llarg període de disciplina militar i sense res a fer, les disputes internes van anar en augment i tots els intents per part dels cartaginesos per pagar-los menys del promès van acabar en orelles sordes. Frustrats pels intents de regateig dels negociadors cartaginesos, els 20.000 soldats van marxar cap a Tunis, a 16 km de Cartago. El senat va decidir pagar la totalitat acordada, però les tropes amotinades van respondre exigint encara més. Giscó, que tenia una bona reputació a l'exèrcit, va ser portat de Sicília a finals del 241 aC i enviat al campament amb prou diners per pagar la major part del que es devia. Va començar a desemborsar-ho, amb promeses que el saldo es pagaria tan aviat com es pogués recaptar. El descontentament semblava haver disminuït quan, per algun motiu desconegut, la disciplina es va trencar. Diversos soldats van insistir que cap acord amb Cartago era acceptable, va esclatar un motí i els dissidents van ser apedregats. Giscó i el seu estat major van ser fets presoners i el seu tresor va ser confiscat. Espendi, un esclau romà fugit que s'enfrontava a la mort per tortura si era recapturat, i Mató, un amazic insatisfet amb l'actitud de Hannó envers la recaptació d'impostos de les possessions africanes de Cartago, van ser proclamats generals. La notícia d'un exèrcit anticartaginès, format i experimentat al cor del seu territori es va estendre ràpidament i moltes ciutats i pobles es van rebel·lar. Es van abocar provisions, diners i reforços; 70.000 homes addicionals segons Polibi. El relleu de les monedes rebels d'aquest període es pot llegir «dels libis», fet que suggereix que les tropes amotinades van ser contractades per les ciutats líbies. Al seu torn, els libis rebels podrien haver estat liderats per Zarxes. Altres monedes encunyades pels insurgents estaven gravades amb les lletres púniques «A», «M» o «Z», l'historiador Louis Rawlings va suposar que aquestes representaven els principals líders dels rebels: Autàrit, Mató i Zarxes. La disputa salarial s'havia convertit en una revolta a gran escala que amenaçava l'existència de Cartago com a estat.
Guerra Hannó miniatura|Batalla d'Útica Hannó va ser el comandant en cap de l'exèrcit de Cartago. La majoria dels africans de la seva força es van mantenir lleials; estaven acostumats a actuar contra els seus compatriotes. El contingent no africà s'havia mantingut acantonat a Cartago quan l'exèrcit de Sicília va ser expulsat, i també es va mantenir lleial. Les poques tropes que quedaven a Sicília van ser pagades i redistribuïdes amb Hannó, i es van recaptar diners per contractar tropes noves. Un nombre desconegut de ciutadans cartaginesos van ser incorporats a l'exèrcit. Quan va poder reunir aquesta força, els rebels ja havien bloquejat Útica i Hipona (l'actual Bizerta).