El monestir de Santo Domingo de Silos el Antiguo, dit igualment monestir de Santo Domingo el Antiguo, és un monestir de Toledo. Segons Pedro de Alcocer, fou el primer que es va fundar a la ciutat de Toledo, amb data de 1085 (durant el regnat d'Alfons VI). L'església va patir grans transformacions durant la segona meitat del , en enderrocar-se l'antiga església mudèjar, per arribar fins com es presenta als nostres dies. Es va començar a reconstruir a principis de l'any 1576 sota el mecenatge del degà catedralici Diego de Castilla, contractant Nicolás de Vergara el Mozo, i la va continuar a l'agost del mateix any Juan de Herrera, arquitecte reial.
Com a elements fonamentals per a la decoració de l'església, el 1577 es van encarregar a El Greco el retaule major i dos de laterals, però solament algunes pintures originals romanen encara al seu lloc. A la cripta d'aquest convent, per desig propi, hi va ser enterrat el pintor esmentat.
Història El convent pertany des de la seva fundació a la branca femenina de l'orde cistercenc. Pedro de Alcocer, a la seva obra Historia o Descripción de la Imperial ciudad de Toledo de l'any 1554, el descriu com a «molt antic i catòlic i amb una especial veneració per tractar-se del primer convent fundat a Toledo». A principis del , Fray Antonio Yepes, a la seva Crónica general de la orden de San Benito, patriarca de los religiosos, de 1609, el considera «no solament el més antic de Toledo, sinó també un dels més antics d'Espanya». Es creu que podia haver estat fundat, amb un altre nom, per sant Ildefons durant el i que va haver de desaparèixer a l'època de la invasió musulmana. Va ser el rei Alfons VI de Lleó, després de la reconquesta de Toledo, qui el va dedicar a sant Domènec de Silos i, sempre segons Alcocer, el va cedir a les monges benedictines, que a partir de 1140 van passar a pertànyer a l'orde del Cister. El convent va tenir a partir d'aquesta fundació nombrosos privilegis i dotacions per part dels següents monarques regnants, alguns familiars dels quals van ser enterrats a Santo Domingo.
Reconstrucció El degà de la catedral de Toledo Diego de Castilla va ser nomenat marmessor del testament realitzat el 1575 per María de Silva —que pertanyia a una família noble i era dama de companyia de la reina Isabel i dona de Carles V— que, en enviduar el 1538, va entrar al convent de Santo Domingo, on es va dedicar fins a la seva mort a una vida de contemplació i devoció, aportant diversos béns al convent. En el seu testament, sorprenentment, va demanar ser enterrada a l'església del convent de la Madre de Dios, també a Toledo. Diego de Castilla va saber aprofitar que les monges de Santo Domingo volien que les restes de la que havia estat la seva protectora durant anys reposessin allà per aconseguir el seu trasllat i així promoure la construcció d'una capella funerària al presbiteri de l'església per a l'esmentada María de Silva, per a ell mateix i per al seu fill Luis de Castella, aconseguint amb això demostrar la seva suposada descendència reial per part del rei Pere I de Castella, a la qual cosa el degà va dedicar bona part de la seva vida; la col·locació de sepultures al presbiteri eren a aquella època normalment reservades per a famílies reials. Va organitzar la reconstrucció d'una nova església de Santo Domingo i els monuments funeraris es van col·locar segons el seu desig: el de María de Silva al costat de l'Epístola i els del seu fill i el seu propi al costat de l'Evangeli. Aquesta disposició de les tombes fa pensar que potser havia existit una certa relació personal entre ells i també que el fill del degà Luis podria haver estat fruit d'aquestes relacions.
miniatura|esquerra|Vista general de l'interior de l'església reconstruïda per Diego de Castilla
Diego de Castilla, assumint el seu mecenatge, va contractar el 1576 a Nicolás de Vergara el Mozo perquè aixequés els nous plànols de l'edifici de l'església, i li va demanar que tingués semblança amb l'estil del monestir d'El Escorial. Després de ser acceptats els seus plànols, el degà Diego els va substituir per altres demanats a Juan de Herrera en el mateix any i sense grans canvis respecte als presentats per Vergara. Possiblement, el canvi d'arquitecte fou degut al gran prestigi que tenia en aquell moment Herrera com a arquitecte reial i al fet que amb això augmentaria la categoria de l'obra del convent.
El degà va demanar al seu fill Luis, per l'amistat que tenia amb el pintor El Greco —a qui havia conegut a Itàlia— que el contractés per a la realització de les pintures del retaule major i d'altres dos més petits per a altars laterals. El 2 de juliol de 1577, El Greco va rebre l'encàrrec formal per a la creació de tres retaules. A més de les pintures que componien els retaules, El Greco va ser l'encarregat dels dibuixos arquitectònics dels marcs així com de les escultures de la part alta dels retaules, encara que la seva realització es va encarregar a l'escultor Juan Bautista Monegro, sense que es tingui la certesa que seguís estrictament el que havia dissenyat el pintor.
En total són nou llenços, set al retaule major i uns altres dos als altars laterals. D'aquests, en l'actualitat, només en queden tres d'originals, Sant Joan Evangelista i Sant Joan Baptista al retaule major i La resurrección a l'altar del costat de l'Epístola. Els altres han estat venuts i substituïts per còpies. El primer que va vendre la comunitat religiosa, el 1830, va ser el llenç central de L'assumpció de la Verge a l'infant Sebastià de Borbó i de Bragança, que més tard va ser venut pels seus hereus a l'Art Institute of Chicago; el que es troba a l'altar és una còpia realitzada pel pintor José Aparicio. El 1908 es va vendre el Sant Bernat, actualment en parador desconegut, i el Sant Benet, que es troba al Museu del Prado junt amb el de La Trinitat, que va ser comprat per l'escultor reial Mariano Salvatierra per al rei Ferran VII d'Espanya. L'adoració dels pastors es va vendre el 1954 al Museu del Prado i, finalment, La Santa Faz el 1964.
Arquitectura miniatura|Espadanya de Santo Domingo el Antiguo en primer terme L'església destaca per la senzillesa de les seves formes. Té planta longitudinal amb una sola nau amb creuer i presbiteri de gran desenvolupament i amb capçalera plana, igual que la del creuer. Els murs estan articulats amb pilastres jòniques que sostenen un entaulament. La cúpula sobre petxines està coronada per una llanterna.
El conjunt del convent gira al voltant de dos patis, el més gran dels quals està completament refet. Al voltant d'aquest pati s'hi troba el refetor i al pis superior la sala de labor i d'acció de gràcies.
El claustre, anomenat «claustre dels Llorers», està enterament construït en maó. A la planta baixa uns pilars octogonals sostenen els arcs de mig punt regruixats. El claustre és perfectament simètric i les cantonades estan formades per la unió de dos pilars; a la planta superior els arcs són conopials. Per les seves formes estilístiques pot datar-se a la fi del o començaments del .
Al voltant del claustre es troba la sala capitular i el cor. La primera continua conservant molts dels elements usuals a la península de finals de l'edat mitjana i començaments de l'edat moderna: les guixeries mudèjars enquadren la porta d'entrada junt amb rajoles d'aresta i grans catifes de rajoles decoren el terra: els graons i el frontal de l'altar n'estan recoberts. La sostrada, de fusta, està formada per cassetons, segons les formes renaixentistes, però decorats amb estrelles octogonals de tradició mudèjar. Des del pati s'accedeix a l'antic cor de la comunitat, on es conserven obres d'art com a imatges de fusta i alabastre, documents relacionats amb Diego de Castilla i El Greco, així com pintures de Lucas Jordán i Juan Sánchez Cotán. Destaquen el paviment, amb magnífiques rajoles que formen grans figures geomètriques, i un teginat de formes renaixentistes i mudèjars.
Retaule major Al contracte per a l'execució del retaule, signat entre el degà Diego de Castilla i El Greco el 8 d'agost de 1577, s'hi va fer constar que les pintures havien de ser realitzades per l'artista personalment («que no pot substituir-se per un altre»), que l'obra havia d'executar-se a Toledo i que l'estructura del retaule, així com les escultures, les construiria Juan Bautista Monegro segons el disseny d'El Greco. Es va establir un termini de vint mesos per al seu acabament i el preu va ser de 1.000 ducats, signant el pintor en italià: «Jo Domenico Theotokopuli afermo quanto e sopra scrito». Transcorregut un any, el 27 de juliol de 1578, el pintor va rebre el pagament complet de l'acord, encara que ell va manifestar que els llenços no estaven acabats, igual que l'església i els plànols del retaule, però es va comprometre a acabar-los: «no partiré d'aquesta ciutat de Toledo fins que la mencionada pintura quedi acabada de la meva mà».
miniatura|Medalló del retaule major amb La Santa Faç d'El Greco
El retaule no s'assemblava a cap dels retaules existents a la ciutat. La seva analogia és gran amb uns certs retaules venecians i de forma especial amb un de Santa Maria Formosa. Tots dos estan estructurats per dues columnes i dues pilastres amb capitells corintis i amb un àtic a la part superior del carrer central. Aquest carrer és de doble amplada que els carrers laterals i està ocupat únicament per un arc de mig punt, mentre que els carrers laterals es divideixen en dues parts, una amb un arc de mig punt al primer cos i una part amb un rectangle al segon pis que té la meitat de mida que l'anterior. Segons Manuel Bartolomé Cossío, al convent de Santo Domingo, per cobrir amb aquest tipus de retaule la gran alçada del mur que encara quedava nua es va afegir un estilobat amb dues escultures de profetes sobre els costats laterals i un frontó amb un medalló amb La Santa Faç abans del cos superior o àtic; sobre aquest, les escultures que representen les tres virtuts teologals. És per això que es van col·locar les columnes a la part central del retaule per acompanyar el frontó i no als extrems, com es troba a Venècia. Va ser segurament El Greco qui va proposar aquest model de retaule.
Les pintures que componen el retaule major són: a la part central L'assumpció de la Verge; a sobre seu, al frontó, el medalló amb La Santa Faç; a l'àtic, La Trinitat; al carrer dret de l'espectador, de baix a dalt, Sant Joan Evangelista dempeus, damunt la representació en bust de Sant Benet, i al carrer de l'esquerra, a la part baixa Sant Joan Baptista i, sobre seu, el bust de Sant Bernat.
L'assumpció de la Verge
La pintura de L'assumpció de la Verge té una mida de 401 x 229 cm. Es creu que El Greco es va inspirar en el quadre de L'assumpció de la Verge realitzat el 1516 per Ticià per a la basílica de Santa Maria dei Frari de Venècia. La gran diferència és que Ticià el va dividir en tres nivells mentre que El Greco el va distribuir en dos grups.
A la part baixa es troben els apòstols amb el taüt de Maria en diagonal. Sant Pau assenyala cap amunt mentre que sant Pere mira el sepulcre buit; els altres apòstols estan com desconcertats i col·locats en múltiples actituds. La composició en grup compacte dels apòstols va poder estar influïda per la pintura de L'assumpció de la Verge d'Andrea del Sarto realitzada el 1527. A la part superior, o escena celestial, per damunt dels caps dels apòstols, es troba la Verge Maria, en una composició piramidal, disminuint la importància dels àngels que l'envolten. S'hi aprecien una gran quantitat de figures i pocs elements ambientals, com és habitual a l'autor. Destaquen els gests i moviments italianitzants: la llum i el color provenen de l'escola veneciana. També s'hi pot copsar una doble perspectiva: una a la part baixa i una altra de diferent de la part alta, que reforça l'aspecte de verticalitat de l'obra. El símbol d'una lluna creixent als peus de Maria era netament espanyol, ja que s'acostumava a associar l'Assumpció amb la Immaculada.
La Trinitat