Els vampirs (Desmodontinae) són una subfamília de ratpenats de la família dels fil·lostòmids. Reben el nom comú de «vampirs» perquè s'alimenten de sang (hematofàgia). Al contrari de la creença popular sobre els ratpenats, només tres de les més de mil espècies existents són vampirs. Aquestes tres espècies viuen a Centreamèrica i Sud-amèrica, principalment a Mèxic, Xile, el Brasil i l'Argentina, i és molt rar que intentin xuclar sang dels humans. També s'alimenten de petits insectes com ara mosquits.
Taxonomia A causa de les diferències entre les tres espècies, cadascuna ha estat catalogada dins d'un gènere diferent d'una sola espècie. Amb anterioritat aquests tres gèneres van ser situats dins d'una família pròpia, Desmodontidae, però els taxonomistes actuals els han agrupat ara com una subfamília, Desmodontinae, dins de la família dels fil·lostòmids.
El fet que les tres espècies conegudes de ratpenats vampirs siguin més similars entre elles que a qualsevol altra espècie de quiròpters suggereix que l'hàbit hematòfag (alimentar-se de sang) tingués un desenvolupament únic i que les tres espècies poden compartir un ancestre comú.
Anatomia miniatura|Esquelet de vampir comú (Desmodus rotundus), on s'aprecien els seus distintius incisius i canins. A diferència dels ratpenats frugívors, el vampir té un musell curt, cònic i manca del plec membranós de pell en el nas present en moltes espècies de ratpenats; en el seu lloc té uns coixinets nus amb solcs en forma d'U en la punta. El vampir comú també ha desenvolupat termoreceptors en el seu nas que li permet percebre la radiació infraroja emesa per les zones riques en sang en les seves preses homeotermes i que funciona de manera similar als receptors infrarojos de les serps.
Generalment tenen orelles petites i una membrana cabal curta. Les seves dents davanteres estan especialitzats en el tall i les seves dents posteriors són molt més petits que en altres ratpenats. El seu sistema digestiu està adaptat a la seva dieta líquida, i la seva saliva conté una glicoproteïna, la draculina, que impedeix que la sang de la presa es coaguli.
El col·licle inferior, la part del cervell del ratpenat que processa el so, està adaptat per a localitzar el so regular de la respiració dels animals mentre dormen i que forma la seva principal font de menjar.
Alimentació Els vampirs només cacen quan està totalment fosc. Com els ratpenats frugívors i a diferència dels insectívors i dels quals s'alimenten de peixos, només emeten polsos de so de baixa energia. El vampir sud-americà o vampir comú (Desmodus rotundus) no és molt escrupolós i es nodreix de qualsevol animal de sang calenta, mentre que tant el vampir de potes peludes (Diphylla ecaudata) com el vampir d'ales blanques (Diaemus youngi) es nodreix amb la sang de les ocells i dels humans. En estudis en laboratori ha estat impossible alimentar al vampir d'ales blanques amb sang de bestiar.
miniatura|esquerra|Representació d'un ratpenat vampir atacant a un porc (Museu d'Història Natural de Viena). Una vegada que el vampir comú localitza un hoste, com un mamífer adormit, aterra sobre una zona desproveïda de pèl, o bé prop de la seva presa i es dirigeix a ella per terra. Són els més àgils en terra de tots els ratpenats i un estudi recent va trobar que els vampirs comuns poden córrer a velocitats de fins a 7,9 km/h. Trien un lloc convenient per a mossegar utilitzant un sensor de radiació infraroja situat en el seu nas amb el qual localitzen una àrea on la sang flueix prop de la pell. Solament existeixen altres tres vertebrats que compten amb la capacitat de percebre la radiació infraroja, les boes, les pitons i els cròtals. Per a alimentar-se no absorbeixen la sang, sinó que la beuen a lengüetadas.
Si l'hoste compta amb pell proveïda de pèl, el vampir comú usa els seus ullals i molars com la navalla d'un barber per a afaitar els pèls. Amb els seus aguts i esmolats incisius superiors fan un tall de 5 mm de diàmetre i 5 mm de profunditat sense tallar venes o artèries. Els incisius superiors manquen d'esmalt, la qual cosa permet que estiguin permanentment aguts i esmolats.
La saliva, que injecta en la víctima, té una funció clau en el procés d'alimentar-se de la ferida. La saliva conté diversos compostos que prolonguen el dessagnat, com anticoagulants que inhibeixen coagulació de sang i compostos que prevenen l'escanyament dels vasos sanguinis pròxims a la ferida.
Cada vampir, independentment de l'espècie, necessita aproximadament dues cullerades de sang cada dia. Això representa aproximadament el 60% del seu pes corporal, o 20 g de sang. La seva anatomia i fisiologia estan adaptades per a un ràpid processament i digestió de la sang per a permetre a l'animal donar-se a la fugida poc després d'alimentar-se. La paret estomacal i l'intestí absorbeixen ràpidament l'aigua del plasma sanguini, que és transportat en poc temps als ronyons, d'on passa a la bufeta urinària per a l'excreció. Un vampir comú comença a llançar orina dos minuts després de l'alimentació. Encara que es desprèn de la major part del líquid ingerit, la qual cosa facilita la seva fugida, encara queda el 20-30% del seu pes corporal en sang. Per a aixecar vol, el ratpenat genera un impuls suplementari posant-se a la gatzoneta i llançant-se a l'aire. En general, dues hores després de partir, el vampir comú torna al seu catau i passa la resta de la nit digerint el seu menjar.
El vampir comú mor si es passa dos dies seguits sense menjar, de manera que els individus que han trobat una presa poden donar una mica de sang als quals no. Si un altre dia són ells els que es queden sense menjar, un ratpenat més afortunat els tornarà el favor. Aquests intercanvis de sang només es produeixen entre ratpenats emparentats. El canvi de beure llet a beure sang es produeix a una edat primerenca; els pares comencen a acostumar a les cries donant-los petites quantitats de sang. No obstant això, les cries beuen llet fins als nou mesos d'edat. Una característica dels grups de vampirs és que, si una mare mor, els seus fills seran adoptats per femelles de la seva família.
El seu paper en la transmissió de malalties Com que la quantitat de sang perduda per les seves mossegades és relativament petita, el mal produït a les preses és també petit. El major risc en les seves preses a causa d'aquestes mossegades està associat a la seva exposició a infeccions secundàries, paràsits i el contagi de malalties transmeses per virus com la ràbia.
La ràbia es produeix de manera natural en molts animals salvatges, però és molt més freqüent en mofetes o guineus que en ratpenats, i atès que les mossegades de vampirs a humans són molt poc freqüents, el contagi d'aquesta malaltia als humans és molt rara. Així i tot, tenint en compte que els vampirs poden ser portadors del virus de la ràbia, han de ser manejats amb precaució.
La major incidència de la ràbia en el bestiar es produeix en les grans poblacions de vampirs de Sud-amèrica, on va arribar a ser un important problema econòmic. Per a disminuir la incidència d'aquest problema es va desenvolupar un verí específic per als ratpenats i que s'aplica en les parts del bestiar en les quals generalment mosseguen els vampirs i que ingereixen en alimentar-se i transmeten a més a la resta de la colònia a causa dels seus hàbits de brunyiment entre els seus individus.
Salut humana La ràbia pot ser transmesa als humans per les mossegades dels ratpenats vampirs. Des que els gossos estan àmpliament immunitzats contra la ràbia, el nombre de transmissions de ràbia per ratpenats vampirs supera a les dels gossos a Amèrica Llatina, amb 55 casos documentats el 2005. El risc d'infecció per a la població humana és menor que per al bestiar exposat a les mossegades de ratpenats. Només el 0,5% dels ratpenats són portadors de la ràbia, i els que ho són poden ser maldestres, estar desorientats i ser incapaços de volar.
Les propietats úniques de la saliva dels ratpenats vampirs han trobat algun ús positiu en la medicina. Un estudi publicat en el número del 10 de gener de 2003 de la revista Stroke: Journal of the American Heart Association va provar un fàrmac modificat genèticament anomenat desmoteplasa, que utilitza les propietats anticoagulants de la saliva del Desmodus rotundus, i que va demostrar augmentar el flux sanguini en pacients amb ictus.
Classificació taxonòmica Gènere Desmodus Vampir comú (Desmodus rotundus) Gènere Diaemus Vampir d'ales blanques (Diaemus youngi) Gènere Diphylla Vampir escuat (Diphylla ecaudata)
Notes
Referències
Bibliografia complementària
Categoria:Fil·lostòmids