miniatura|Majestat Batlló (anònim, ), imatge en fusta policromada del conservada al MNAC LEsglésia ha estat present a Catalunya durant els seus vint segles d'història. Això ha fet que la seva influència s'estengui en tots els àmbits de la societat, més enllà dels purament religiosos, com pot ser la toponímia (Sant Boi de Llobregat, Sant Fruitós de Bages, etc.), els costums, festes i celebracions (la Patum de Berga, el Corpus de Sitges, l'Ou com balla, etc.) i les dites populars («ser la pell de Barrabàs», «fer la travessa del desert», «fer Pasqua abans de Rams»), etc.

Més enllà de visites apostòliques llegendàries, el 259 està documentada l'existència d'una església organitzada; i cap al ja existeixen la majoria de bisbats tal com avui els coneixem. Amb la invasió musulmana del 711 la societat s'islamitzà, però tengué una durada molt breu per la conquesta carolíngia, època on els bisbats catalans reconquerits passaren a dependre del bisbat franc de Narbona. Cap a l'any 1000 aparegué un dels primers personatges cabdals de la història de l'Església Catalana: l'Abat Oliba, restaurador de diversos monestirs, fundador del de Montserrat i promulgador del moviment Pau i Treva de Déu, resposta de l'Església i dels pagesos a les violències perpetrades pels nobles feudals; i que hom ha considerat sovint l'origen de les Corts Catalanes.

Cap al 1100, el papa concedí la butlla de croada per combatre els musulmans que hi havia a Catalunya, instal·lant-se també al Principat els ordes militars de l'Hospital i del Temple. Amb la convocatòria de la II Croada, el papa tornà a concedir la butlla de croada a la lluita contra els almoràvits, reconquerint-se Tortosa i Lleida. El 1200, els nobles occitans albigesos es declararen vassalls del Pere I; i aquest hagué de fer front a la croada declarada pel papa per lluitar contra els heretges albigesos, i la derrota catalana en la batalla de Muret comportà que s'esvaís el somni català de l'expansió per l'Occitània. El convuls període dels Papes d'Avinyó va ser tant favorable com desfavorable per la corona d'Aragó, a causa de la ingerència papal en els afers polítics, que es mostrà habitualment favorable als interessos francesos. En esclatar el Cisma d'Avinyó, la Corona d'Aragó, després d'un inici dubitatiu, finalment declararia la seva fidelitat al papa d'Avinyó. El 1455, el valencià Alfons de Borja seria elegit papa sota el nom de Calixt III, el qual nomenaria, per a alts càrrecs eclesiàstics, diversos familiars, fent que a Roma es creés una gran animadversió vers els catalans.

Amb l'ascens dels Reis Catòlics i la unificació sota una parella conjugal els regnes hispànics, a causa de l'origen castellà de Ferran, es produí una hegemonia castellana als càrrecs eclesiàstics catalans, tant als bisbats com als monestirs i a la Inquisició. Aquesta situació s'agreujaria sota el regnat de Carles I. Cinquanta anys després, el vàlid de Felip IV, el Comte-Duc d'Olivares veuria en l'Església un dels instruments més influents per aconseguir una castellanització lingüística, tot i la resistència local.

Amb l'ascens al tron del Borbó Felip V i la derrota a la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, la castellanització ja seria absoluta. Les universitats van ser clausurades, inaugurant-se la de Cervera on, malgrat la seva grisor generalitzada, sorgiria alguna figura com la de Jaume Balmes. Amb la Revolució francesa serien molts els clergues francesos que van refugiar-se a Catalunya, i davant la invasió napoleònica serien molts els eclesiàstics que participarien en la revolta armada i a les juntes de govern antifrancès.

A la primera meitat del es produí la supressió dels ordes religiosos (1834) i la desamortització dels béns eclesiàstics; produint-se una gran destrucció dels béns immobles seculars i l'objectiu inicial no es complí, car les propietats van anar a parar a la burgesia rica i no pas a la pagesia. Durant tot el segle va haver-hi un enfrontament constant entre catòlics i liberals i una confusió entre l'absolutisme i la religió. La segona meitat del ja seria més positiva, car sota l'influx del Romanticisme florí la Renaixença, moviment en què l'Església tindria un paper destacat, car era l'única institució que havia conservat l'ús del català.

El començà amb una pèrdua de la influència de l'Església, car les classes treballadores se sentien més identificades amb les idees marxistes o anarquistes; separació que esclataria primer en la Setmana Tràgica de 1909 i, posteriorment, en la Guerra Civil espanyola, on es perseguí l'Església com a institució, matant molts dels seus membres i destruint-se molt patrimoni històric. La victòria del Bàndol Nacional comportà que el catolicisme tornés a ser la religió oficial de l'Estat i que l'Església es fes omnipresent, tot i que infeudada el règim. Malgrat això, va ser en l'àmbit eclesiàstic on el català tornà a aparèixer a la vida pública; i el moviment d'oposició al franquisme trobà aixopluc en l'Església catalana. L'arribada de la democràcia portà de nou la separació Església-Estat; i una Església catalana cada cop més allunyada (i a vegades enfrontada) als postulats emesos des de la Conferència Episcopal Espanyola i enmig d'una societat cada cop més allunyada de l'Església. La crisi econòmica de finals de la dècada de 2000 i inicis de la de 2010 fa que els programes eclesials d'ajut a la pobresa agafin un gran protagonisme social.

Els orígens Època romana: el Paleocristianisme

miniatura|La Necròpolis paleocristiana de Tarragona. miniatura|Degollació de Sant Cugat, martiritzat a Sant Cugat del Vallès el 304, per Aine Bru. Encara que l'arribada del cristianisme a la Tarraconense està embolcallada de llegendes (com la que afirma que Sant Pau predicà a Tarragona) és cert que a Tarragona ja existia una comunitat cristiana ben organitzada al de la que formaven part estaments diversos de la societat, com s'esmena en els actes del martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi el 21 de gener de 259. Amb tot, no hi ha constància de màrtirs en la persecució de Dioclecià (considerada llavors la de més gran abast), però sí que n'hi ha en la de Maximià. Comentaris coetanis, així com testimonis arqueològics, revelen que hi hagué una estreta relació entre l'Església hispana i l'Església nord-africana, centrada a Cartago.

L'Edicte de Milà proclamat per Constantí el 313 i el seu bateig donà una primacia al cristianisme una primacia que, de fet, va oficialitzar que els romans havien abraçat la nova religió. Després del decret de Teodosi el 391 suprimint els cultes pagans i fent del cristianisme la religió oficial de l'imperi, les autoritats eclesiàstiques adquireixen una posició privilegiada en l'esfera civil; i les famílies patrícies comencen a copar càrrecs eclesiàstics en paral·lel als polítics: ser bisbe és un dels escalafons més importants del cursus honorum (Pacià de Barcino, bisbe de Barcelona, va tenir un fill que ocupà un càrrec proper a l'emperador Teodosi). Cada ciutat, amb el seu territori, constitueix un bisbat, dintre del qual ja a finals del hi ha parròquies rurals administrades per diaques i després per preveres. Els bisbes d'una mateixa província eclesiàstica tenien, per damunt d'ells, l'autoritat del de la seva capital respectiva, el bisbe metropolità o arquebisbe, segons se l'anomenaria posteriorment (sent el metropolità de Tarraco qui ostenti el càrrec). Entre els bisbats catalans més antics es troben els de Tarraco, Barcino, Dertosa, Ilerda, Gerunda, Emporiae i Auso.

Amb el Baix Imperi i el minvament de l'autoritat imperial i provincial, la figura del bisbe adquirí un paper més important, sobrepassant el de cap espiritual per esdevenir la principal autoritat política.Balcells, capítol 5 L'Església catalana és esmentada en una decretal papal, de l'11 de febrer del 385, dirigida pel papa Sirici, al bisbe de Tarragona sobre l'ordenació del clergat i el priscil·lianisme.

Entre altres heretgies existents a l'època, a més dels priscil·lians, es troben els libel·làtics i els novacians. Entre els fidels priscil·lians hi havia el bisbe d'Ilerda, i la qüestió se solucionaria després d'un sínode que proposà la reconciliació de les parts, sancionat pel metropolità de Tarraco.

El 450 la diòcesi de Barcelona, amb el beneplàcit del metropolità de Tarragona, i a causa de l'augment del nombre de fidels, es divideix, creant-se la d'Ègara. No serà fins al que es tinguin notícies del bisbat d'Urgellum.

El regnat visigòtic

Des que el 410 els gots van saquejar Roma, les seves incursions són cada cop més habituals, penetrant a la península Ibèrica el 414. El 455 Teodoric II es va traslladar a Hispània per lluitar contra els sueus, però el 472 van acabar amb el poder imperial. Els visigots constituïen una minoria molt militaritzada entre la població hispanoromana, molt distanciada dels nadius en l'aspecte cultural i religiós, car els visigots professaven l'arrianisme, arribant al punt en què a les principals ciutats coexistien dos bisbes, un catòlic i l'altre arrià (a Catalunya se sap que succeïa a Barcelona, Tarragona i Tortosa). Leovigild va expulsar els romans d'Orient del sud-est de la península i va vèncer els càntabres i als bascons, triant la ciutat de Toledo com a capital. En aquesta època, la província Tarraconense domina, a més de les diòcesis catalanes, les de Pamplona, Oca, Calahorra, Tarassona, Osca i Saragossa. Leovigild també lluità contra el seu propi fill Hermenegild qui, casat amb una princesa franca, s'havia convertit al cristianisme i s'alçà a la Bètica amb l'auxili dels romans d'Orient. Estant pres a Tarraco després de ser derrotat, Hermenegild va ser assassinat per un magnat arrià que el volia fer apostatar.

El seu successor, Recared, va ser qui va posar fi a la separació religiosa de les dues comunitats en convertir-se al cristianisme ell mateix el 589. Recared inicià el sistema de nominació reial dels bisbes (fins llavors elegits pel clergat i el poble i aprovats pel metropolità), a més de crear-se noves metròpolis i bisbats, com els d'Urgellum i Ictosa. A més dels concilis generals de Toledo, se celebraren nombrosos concilis provincials. El primer tingué lloc a Tarraco el 516; posteriorment se celebrarien a Ilerda (546), Barcino (599) i Egara (614).El monacat va anar progressant, amb nombroses fundacions de monestirs. D'aquesta època es conserven rastres arquitectònics a la seu d'Egara.

Amb Sisebut al tron, comencen les persecucions contra els jueus (el 616 ordenà que si no es convertien, fossin expulsats i els seus béns confiscats) la corona tendeix a fer-se hereditària i, amb l'autoritat dels Concilis de Toledo, la monarquia esdevé quasi una teocràcia, en la qual els concilis es converteixen en assemblees mixtes de bisbes i nobles que legislen tant la vida civil com la religiosa. La primacia de l'Arquebisbe de Toledo arribà al seu punt més dur quan Julià de Toledo (679-690) s'arrogà la representació de tota l'Església hispànica i marcà el punt més alt del centralisme.

Després del breu regnat de Wamba, la monarquia visigòtica decau ràpidament, amb constants rebel·lions de nobles i persecucions contra els jueus. La successió de Witiza dona lloc a una guerra civil, en la que els seus fills, en lluita amb el rei Roderic, demanaren ajuda als musulmans del nord d'Àfrica. La batalla de Guadalete el 711 marcà el final de tots els pretendents al tron, car els musulmans es van fer amos de la situació, aconseguint conquerir ràpidament tota la península Ibèrica.

La dominació musulmana