Les aventures de Tintín (Les Aventures de Tintin, en la versió original francesa) és una sèrie d'historietes en còmic creades pel dibuixant belga Hergé que tenen per protagonista el periodista Tintín.
És la sèrie de còmics europea més longeva i probablement la més influent del , malgrat que els àlbums d'Astèrix puguin tenir de vegades més vendes. Creada per l'autor belga Georges Remi, conegut pel pseudònim d'Hergé, i característica de l'estil gràfic i narratiu anomenat «línia clara», comprèn un total de 24 àlbums, el primer dels quals fou publicat el 1929 i el penúltim el 1975. El darrer, Tintín i l'Art-Alfa, quedà inacabat a la mort d'Hergé, però se n'han publicat les proves i esborranys amb un format diferent de la resta d'àlbums. Totes les aventures de Tintín foren escrites per Hergé. Va refusar què la sèrie continués després de la seva desaparició. La sola excepció és Tintín al llac dels taurons, basat en el film d'animació homònim, el qual fou autoritzat per Hergé en vida, bé que va rebre pressions editorials per tal de permetre la publicació d'aquest còmic-pel·lícula.
Els àlbums considerats versió definitiva, tots acolorits, del mateix firmat i amb el mateix nombre de pàgines, provenen en molts casos de publicacions setmanals en revistes, amb un format i vinyetatge diferents dels finals. Els primers àlbums publicats ho van ser en blanc i negre. Dels àlbums acolorits també hi ha diferents versions que actualitzen, per exemple, vehicles o vestimenta.
La popularitat de Tintin també ha fet que hi hagi publicades moltes aventures no autoritzades i paròdies, que es compten per dotzenes arreu del món.
A part del periodista protagonista, Tintin, hi ha una sèrie de personatges principals recurrents a les aventures: el gos Milú, el capità Haddock, el professor Tornassol i els detectius Dupond i Dupont; i els malvats Rastapopoulos, Allan o el Doctor Müller. Altres personatges secundaris recurrents són per exemple la Bianca Castafiore, en Xang, el general Alcázar, el general Tapioca o el majordom Nèstor. miniatura|Personatges de Les aventures de Tintin
Història Els primers set episodis de les aventures de Tintín es van publicar entre 1929 i 1939 en diversos lliuraments a Le Petit Vingtième, suplement del diari belga d'orientació catòlica Le Vingtième Siècle (la publicació de la vuitena, Tintín al país de l'or negre, quedà interrompuda el 1940 per la invasió alemanya de Bèlgica, i l'autor no la reprengué fins al cap d'uns anys). Les aventures de Tintín continuaren apareixent a altres publicacions, com el diari Le Soir (durant l'ocupació alemanya de Bèlgica, entre 1940 i 1944), i el setmanari Tintin, des de 1946 i fins al 1976.
Totes les aventures del personatge foren recollides en àlbums independents i traduïdes a nombrosos idiomes, inclòs el català, amb gran quantitat de reedicions. A partir de L'estel misteriós (1943), els àlbums foren editats en color, i hom acolorí també els llibres apareguts anteriorment (amb l'excepció de Tintín al país dels Soviets). Les noves edicions dels àlbums patiren lleugers canvis per esmenar errors d'ambientació (com a L'Illa Negra) o per fer-los més políticament correctes (Tintín al Congo).
La primera aventura de Tintín escrita i dibuixada per Hergé fou Tintín al país dels soviets, un àlbum datat dels anys 1929 - 1930, en blanc i negre i de declarat contingut anticomunista. En aquest primer àlbum, el jove periodista viatjava a Rússia i comprovava personalment els perniciosos efectes que la revolució dels bolxevics havia provocat en la societat soviètica. Els comunistes europeus de l'època van arribar a amenaçar de mort Hergé pel contingut d'aquesta primera aventura que mostrava una societat corrupta i deshumanitzada.
El seu segon àlbum, Tintín al Congo (1930), fou també força polèmic pel racisme que semblava veure's en algun dels seus passatges i perquè presentava els joves de raça negra com a simples escarrassos.
És a partir d'aleshores quan les aventures de Tintín fan un tomb radical i comencen a tenir un caràcter marcadament crític i en denúncia dels perills de la democràcia i de molts dels problemes de la societat mundial: tràfic de drogues (Els cigars del faraó), trames diplomàtiques (El lotus blau), els conflictes al voltant del petroli i els abusos de les multinacionals occidentals (Tintín al país de l'or negre), l'actual tràfic il·legal d'esclaus (Stoc de coc), els problemes de les dictadures de l'Amèrica Central (Tintín i els «Pícaros»), etc.
També hi surten temes clàssics de la literatura sense cap al·lusió a cap crítica política, com per exemple la recerca d'un tresor (El secret de l'Unicorn i El tresor de Rackham el Roig).
S'ha d'assenyalar, també, Tintín al llac dels taurons, la pel·lícula de dibuixos animats que es feu sobre Tintín, que posteriorment els Estudis Hergé convertiren en un àlbum de Tintín. Aquest àlbum ha despertat certa polèmica, tant per la seva qualitat (que hom podria definir només com a "acceptable") com també pel fet de ser un àlbum no escrit pel mateix Hergé, cosa que posa en discussió si s'ha de considerar o no com un àlbum oficial de Tintín.
Tintín en català Joan Manuel Soldevilla, en un article al Zeitschrift für Katalanistik, explica:
"la relació de Tintín amb els territoris de parla catalana ha estat molt intensa des de mitjans dels anys seixanta fins a l'actualitat. Els lectors del país han considerat gairebé propi un personatge i una obra que, sense cap mena de dubte, podem considerar com un dels fenòmens transcendentals de la cultura de masses del ; ara bé, aquesta apassionada apropiació de l'obra d'Hergé que han dut a terme els tintinaires del país, aquest sentir com a nostre i nostrat l'heroi, s'ha produït malgrat les relacions de Tintín i Hergé amb Catalunya que van ser, en el primer cas inexistents i, en el segon, escasses."Tintín a Catalunya, article de Joan Manuel Soldevilla al Zeitschrift für Katalanistik ISSN 0932-2221.
La importància d'aquest èxit, Soldevilla l'atribueix a tres factors principals: la francofília de la cultura catalana d'aquella època, la tradició de ninotaires i de revistes al país (i fins i tot d'una estètica propera a la línia clara d'Hergé), i l'estratègia comercial de l'editorial Joventut, ajudada per la publicitat feta pel diari burgès La Vanguardia.
Traducció al català Les aventures de Tintín es poden llegir en català, des del 1964, publicades per l'editorial Joventut gràcies al seu traductor exclusiu, Joaquim Ventalló (Terrassa, 1899 - Barcelona 1996), que va traduir tota la sèrie, començant en ple franquisme, amb volums com ara Les joies de la Castafiore i Tintín al país de l'or negre (1965), fins al 1987, amb el volum Tintín i l'Art-Alfa, quan el traductor ja tenia 88 anys. Un dels trets més significatius d'aquesta traducció és la inventiva en versionar en català la llarga llista d'insults i renecs que profereix el capità Haddock.Alguns són "Mil milions de llamps i trons!" o "Mariner d'aigua dolça!". Aquest exercici lingüístic ha quedat aplegat en un llibre que es titula Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp,Informació al web de l'editorial A Contravent , que l'ha publicat. on s'apleguen més de huit-cents paraules i expressions. Aquest llibre, a manera d'homenatge a Ventalló, compta amb textos d'altres persones, com ara el filòleg August Rafanell o la filla del traductor, que escriu: «Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions per tal que els lectors en gaudissin tant com ho havia fet ell i nosaltres quan érem nens. […] Si tenia qualsevol dubte en relació amb les expressions marineres emprades pel capità Haddock ho consultava amb els amics mariners i pescadors d'El Port de la Selva, on anàvem tots els estius, per trobar l'equivalent català.”
Entre les darreres traduccions de Joaquim Ventalló i les primeres del nou equip n'hi va haver algunes d'Albert Jané, en edicions que recuperaven versions originals d'àlbums antics. En un article al Punt Avui, «Tintín català»,El "nou" Tintín en català Manuel Cuyàs critica l'empobriment i castellanització de la llengua de les noves traduccions de Tintín, si bé ja hi havia hagut una reelaboració de la traducció a partir del 1992, tot i que en aquella etapa intermediària els títols s'havien mantingut (p. ex. L'Estel misteriós en comptes de L'estrella misteriosa, L'orella escapçada i no L'orella trencada, tanmateix conforma al títol original L'oreille cassée).
Existeixen igualment versions publicades en els dialectes alguerès i català salat de Cadaqués, preuades pels col·leccionistes.
Revistes La serialització de l'obra de Tintín era el procediment original per fer arribar les aventures al seu públic; l'àlbum era el resultat final d'aquest procés. A Espanya, l'únic àlbum que va arribar primer als lectors d'aquesta manera va ser la versió castellana de Vol 714 a Sidney i ho va fer a la revista Tintín que editava Zendrera, que es va deixar de publicar al cap de 75 números.
A partir de 1981, l'editorial Bruguera publicà una revista amb el mateix nom, fins a un total de vint números.
En català, es publicà la serialització dEl temple del sol, però no en la versió original de còmic sinó en la de la pel·lícula de dibuixos animats, transportada al paper. Se n'encarregà la revista Tretzevents a partir del número 182, l'any 1973, quan encara s'anomenava L'infantil.
Mitjans de comunicació i periodistes Programa de Jordi Tardà a Catalunya Ràdio: conjunt d'edicions especials, des de Nadal del 2007, dedicades al personatge d'Hergé.Podcast Tintin a la ràdio, Podcast dels programes de l'emissora sobre Tintín. El programa de divulgació científica Quequicom (TV3) dedica un reportatge a les qüestions científiques que apareixen als àlbums de Tintín.Informació al web de TV3. El febrer de 2013, en una peça informativaHISTORIA-DE-LA-CAIGUDA-DE-METEORITS-SOBRE-LA-TERRA de TV3 sobre la caiguda de meteorits es fa una referència llarga a l'àlbum de Tintín L'estel misteriós. La revista infantil Cavall Fort dedica un número especial a Tintín, amb motiu del centenari d'Hergé. El maig de 2013, el periodista català Jordi Évole és comparat amb Tintín en un article que publica el diari francès Libération.article a Libération El periodista escriu que "l'interviewé est vite désarçonné par ce Tintin qui jamais n'abdique ni ne recule face à la langue de bois ou une morgue légèrement menaçante". Musseau, François; "Télé indignado"; Libération (10 de maig de 2013)
Exposicions L'any 1984 (de 27 de setembre a 25 de novembre) la Fundació Joan Miró acull l'exposició Tintín a Barcelona, a partir d'una proposta de Juan Bufill, Manuel Huerga i Pere Torrent (Peret).Al blog de Manuel Huerga Un catàleg publicat per Joventut recollia tots els treballs d'homenatge a Hergé, amb col·laboracions d'Albert Ullibarri, Juan Bufill, Ignacio Molina i Michel Baudson, juntament amb diferents aportacions de tintinòlegs reconeguts com a Benoît Peteers, Bob de Moor, Michel Serres o Pierre Streckx. L'exposició també comptava amb l'escenografia creada per Peret que unia elements de l'exposició original de Brussel·les amb aportacions pròpies de l'exposició a Barcelona com una gran rèplica del coet amb el qual va anar a la Lluna en Tintín a l'entrada de la Fundació Miró i un gran bolet com el de L'estel misteriós situat dintre de l'edifici, peces creades per Rafael Bufill. A més, es va editar el llibre El museu imaginari de Tintín, traducció del que s'havia escrit per a una exposició a Brussel·les.Imatges al blog de Manuel HuergaLes imatges d'aquella exposició es poden consultar en un arxiu digitalitzat.
Aquest esdeveniment suscita una reacció en contra d'un grup d'autors relacionats amb el còmic que firmen un manifest contra l'exposició, i de passada contra la tendència de l'anomenada línia clara, al diari El País. Firmen Jordi Bernet, Jesús Blasco, Javier Coma, Juan Cueto, Romà Gubern, Víctor Mora, Ricardo Muñoz, Enric Sió, Suay, Maruja Torres i Josep Toutain.