La neurosi és una categoria obsoleta que es va fer servir per un grup de trastorns neurològics, psíquics o psiquiàtrics. També es fan servir variants psiconeurosi o trastorn neuròtic.
És un terme poc precís per a qualsevol patiment mental sense base corporal que no impedeix la persona funcionar en la vida diària, però amb una angoixa pronunciada. El terme era un resum de diversos trastorns físics, fisiològics i mentals: ansietat, fòbies, conducta obessiva-compulsiva, pànic, tremolor…. Tradicionalment se la diferenciava de la psicosi que és l'estadi quan la persona ja no pot funcionar en la comunitat.
Les actuals classificacions dels trastorns mentals que pretenen ser descriptives i ateorètiques tendeixen a rebutjar-ne l'ús. El 1994 el terme va ser eliminat de la quarta edició del ‘Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals’ (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, DSM) per manca de precisió. El DSM-IV trastorns anteriorment anomenats neurosis es descriuen ara en una sèrie de categories descriptives molt més específiques com ansietat, depressió, obsessió… i basades en dades empíriques i amb un màxim de consens internacional per poder aplicar-lo en altres cultures. La 5a edició DSM-5 de 2013 continua en el mateix sentit.
Col·loquialment l'adjectiu ‘neuròtic’ es fa encara servir per descriure un trastorn lleuger o comportament anòmal.
Història El terme va ser emprat per primer cop per un metge escocès William Cullen el 1769 per a referir-se a «trastorns de sentir i actuar» causats per una suposada «afecció general del sistema nerviós». Descrivia diversos trastorns nerviosos i símptomes que no podien ser explicats psicològicament. El terme del mot grec neuron 'nervi' i el sufix ‘-osi’ que denota un procés, condició o estat, especialment de caràcter anormal o patològic.
Un problema important és el fet que la frontera entre conducta adaptada i patiment és fluixa. Per donar un exemple: rentar-se les mans i una bona higiene generalment és sa, tot i que a partir d'un cert moment esdevé una trastorn obsessiu. També hi ha una dimensió de context social: portar una mascareta al carrer, abans de la pandèmia de COVID-19 es considerava com una angoixa exagerada. La psiquiatria a més té una història de condemna moral de comportaments definits com patòlogics, que anys després van sortir del catàleg.
Els sistemes científics de classificació actuals han abandonat la categoria de neurosi. Un altre autor encara el 2002 parla de «pobra habilitat per a adaptar-se a l'entorn, una inhabilitat per a canviar els mateixos patrons de vida, i la incapacitat de desenvolupar una personalitat més rica, més complexa i més satisfactòria», una definició tan ample que tot hi cap.
Ja des de la redacció de la segona edició DSM-II del 1968 hi ha hagut disputes sobre la supressió del terme. Hi van intervenir consideracions científiques i polítiques. Els psiquiatres compromesos amb diferents paradigmes professionals i terapèutics es van enfrontar durant més de dos anys mentre la professió buscava desenvolupar un nou manual que millorés el nivell de fiabilitat de diagnòstic psiquiàtric. La disputa sobre la ‘neurosi’ va prendre una dimensió política que es va resoldre en part mitjançant el compromís, més que no pas per la recerca ordenada del coneixement científic.
Unes teories Hi ha moltes fenòmens de conducta que van rebre l'etiqueta de neurosi: trastorn obsessiucompulsiu, neurosi d'ansietat, i una interminable llista de varietats de fòbies i manies. La diagnosi depèn més aviat de l'escola del terapeuta que de criteris objectius. Segons les escoles, els símptomes de neurosi són diversos: «ansietat, tristesa o depressió, ràbia, irritabilitat, confusió mental, baixa autoestima, les fòbies, estat d'alerta, actes impulsius i compulsius, letargia, etc., problemes cognitius com ara pensaments desagradables o desequilibrants, repetició de pensaments i obsessió, fantaseig habitual, negativitat i cinisme. Socialment, la neurosi implica dependència, agressivitat, perfeccionisme, aïllament esquizoide, comportaments socioculturalment inapropiats, etc.»
La psiquiatria contemporanea fa servir un mètode descriptiu que cerca una precisió màxima que redueix el risc d'errors i permet de fer comparacions científiques. Les psicoanalistes per contra fan servir una hipotètica concepció etiologica (sobre les causes) que és una inferència teorètica (‘una neurosi és l'expressió d'un conflicte entre el jo i el superjo’). Considera la neurosi com un mecanisme ineficient per a «fer front» a l'ansietat.
Sigmund Freud pensava que es produïa quan l'ego no era prou fort per resoldre conflictes emocionals entre l'allò i el superego. Freud pensava que una persona «només cau malalta de neurosi si el seu ego ha perdut la capacitat de conduir d'alguna manera la seva libido». Segons la teoria psicoanalítica –que no fa unanimitat– les neurosis poden tenir la seva arrel en mecanismes de defensa de l'ego. Els mecanismes de defensa són una manera normal de desenvolupar i mantenir un sentit consistent del ‘jo’ mentre que només aquells patrons de pensament i comportament que produeixen dificultats per viure s'haurien d'anomenar neurosis.
Un altre psicoanalista, Arthur Ianov (1924-2017), l'inventor de la terapia del crit primal parla de «comportament simbòlic de defensa contra dolor psicobiològic excessiu…,» que «…és autoperpetuador perquè les satisfaccions simbòliques no poden satisfer les necessitats reals». Com molt terapeutes de la parla, els arguments de Janov es basen en històries de casos anecdòtiques no controlades i observacions personals i, com a tal, el seu treball no ha estat validat científicament. Fora de la psicoanàlisi i unes altres terapies de la parla, ja no es fa servir.
En l'obra de Pierre Janet En 1909 Pierre Janet va publicar Les neurosis, obra en la qual estableix el concepte de "malaltia funcional" enfront del model anatomicofisiològic. Desenvolupa així el paradigma mèdic que basa el mal no en l'alteració física de l'òrgan, sinó en la seva funció. Les funcions superiors, adaptatives, provoquen quan es veuen alterades o disminuïdes, un estat "neurastènic" (o de "nerviosisme") en el qual es sobreexpressen altres estats inferiors com l'agitació o la histèria.
En l'obra de Henri Ey Per als psiquiatres francesos Henri Ey, P. Bernard i Ch. Brisset (1978), el jo neuròtic es caracteritza per no haver resolt els problemes de la seva identificació i per trobar-se en conflicte aconsegueixo mateix. Li reconeixen a Freud i als seus seguidors el fet d'haver descobert que “la patologia d'aquesta autoconstrucció del personatge” s'arrela en les primeres relacions d'objecte i en les identificacions facilitades o inhibides per aquestes. És només a través de la identificació a un personatge elevat a la categoria d'ideal del jo que s'arriba a ser un mateix, però “aquesta cerca de si, aquesta dialèctica de l'ésser i de semblar […] pot ser profundament trastornada”, la qual cosa ocorreria en tres casos: quan la identificació a algú i en particular a la figura parental del mateix sexe no pot efectuar-se (allò que alguns psicoanalistes denominen trastorns de les relacions objectals); quan la identificació provoca una angoixa profunda i una existència desgraciada, i quan es respon al problema recurrent a mecanismes de defensa o de compensació imaginaris. L'irresolt conflicte intern del jo acaba per afectar les relacions de l'individu amb els altres: la coexistència amb l'altre li presenta dificultats que no pot resoldre. L'existència del neuròtic es troba pertorbada, especialment pel que refereix a l'entorn familiar.
Ey et al. (1978) critiquen els psicoanalistes que sostenen que el jo del neuròtic no està alterat: si els símptomes neuròtics són produïts per les defenses del jo i si aquest apareix, doncs, com a “massa fort” en la seva funció repressiva, això es deu al fet que el jo no és normal i és en realitat massa feble. Tal anomalia joica possibilitaria la manifestació dels símptomes. El neuròtic és definit com un ésser de caràcter patològic, la qual cosa suposa que la seva manera de ser està “fixada i estereotipada (compulsió de repetició) en forma de disposició fonamental a l'angoixa, a la introversió, als escrúpols o, per contra, a l'exaltació imaginativa i apassionada”. L'existència neuròtica faria peu sobre aquest trastorn caracterològic i en el jo neuròtic es descobriria “un desequilibri afectiu essencial”. Considera que el que un pacient hagi estat diagnosticat com a psicòtic o neuròtic no eximeix del deure d'investigar de manera sistemàtica la possibilitat de què es tracti d'una manifestació d'una afecció general o nerviosa, sigui aquesta genètica o adquirida.
Aspectes clínics generals segons Ey Respecte dels aspectes clínics típicament neuròtics, caldria esmentar-se “una angoixa en la qual es barregen els sentiments de vergonya, de culpabilitat, el desig de castigar-se, la decepció de les frustracions, els complexos d'inferioritat, etc.”. Ey et al. (1978) atribueixen la fascinant incoercibilitat de l'angoixa neuròtica al fet que, malgrat les aparences, aquesta no es troba supeditada a condicions situacionals, sinó que el seu punt de partida és inconscient i intern a l'individu, atès que el neuròtic no aconsegueix assumir el paper del seu personatge, identificar-se amb si mateix i autenticar la seva persona.
Ey et al. (1978) reprenen la clàssica tripartició freudiana de les neurosis de defensa: histèria, obsessió i fòbia. En la primera, l'angoixa és transferida al pla somàtic: “el subjecte, incapaç d'assumir la veritat del seu personatge, utilitza tots els mitjans d'expressió somàtica per a representar a si mateix i als altres la comèdia d'una formació artificial de símptomes”. En l'obsessió, proliferen les dificultats per a l'efectuació del “programa vital” a través d'una sèrie de conductes màgiques, prohibicions, rituals i tabús. En la fòbia, l'angoixa pren la forma del pànic enfront d'un objecte, una acció o una situació simbòlica.
Dos aspectes clínics serien els fonamentals de la semiologia de la personalitat neuròtica. En alguns casos, es produirien reaccions ansioses o depressives com a resultat del malestar interior d'un jo que, malgrat buscar la seva unitat i la seva identitat, no aconsegueix trobar-les. En tals oportunitats, el neuròtic es presenta com “un ser feble, inhibit, escrupolós, insegur, com si el temperament nerviós, com molt bé va veure Adler, estigués sotmès a un paralitzant complex d'inferioritat”. D'altra banda, també pot ocórrer que es mostri com “un personatge complicat, que es defineix a si mateix per mitjà de tota mena d'idees o de conductes paradoxals (autopunició, tortures morals, fanfarroneries, reaccions repetitives o estereotipades, etc.)”.