o Gai Plini Segon va ser un escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà. És conegut principalment per la seva obra Naturalis Historia i per l'episodi de la seva mort.
Biografia miniatura|Història natural, traducció catalana publicada a Barcelona per la Fundació Bernat Metge dins la Col·lecció Fundació Bernat Metge l'any 1925 Plini el Vell va néixer a Novum Comum (l'actual Como), ciutat situada a l'extrem sud del Lacus Larius (avui llac de Como), a la regió de la Gàl·lia Transpadana, l'actual Llombardia.Les dades aportades sobre Gai Plini Segon (Plini el Vell) s'extreuen de la biografia que Suetoni havia afegit a la seva obra “De Viris Illustribus” i també de les cartes del seu nebot, Gai Plini Cecili Segon (Plini el Jove). Obtingudes a: TORREGO, Mª Esperanza. "Plinio el Viejo. Introducción". A:Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: Ed. Visor; Col. La Balsa de la Medusa, 13. 1988. No es coneix la data exacta del seu naixement, però es pot calcular a partir de la seva defunció, la qual sí que està documentada. Devia néixer l'any 25 o 24 dC.TORREGO, Mª Esperanza."Plinio el Viejo. Introducción". A:Textos de Historia del Arte: Plinio. Madrid: Ed. Visor; Col. La Balsa de la Medusa, 13. 1988. Va morir l'any 79 durant l'erupció del Vesuvi que sepultà Pompeia, Herculà i Estàbia.
Als 12 anys, va a Roma per tal de millorar la seva instrucció. Durant aquest temps visità Òstia, ja que en descrigué les obres i la construcció del port. Ben aviat, inicià intimitat i amistat amb Pomponi Segon; així, tot i la seva joventut, la seva vida social ja estava consolidada.OLIVAR, Marçal. "Introducció". A: PLINI EL VELL. Història Natural. Llibres I i II. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1925
Durant la seva adolescència, estudià gramàtica i retòrica, però cada vegada s'interessava més per l'observació i la recerca científica, que ja no abandonaria mai. Se sap que rebé lliçons del gramàtic Apió, del botànic i metge Antoni Càstor, i del metge i poeta Damòcrates.
Quan deixà l'adolescència, essent un civil romà i amb possessió de rang de cavaller, era d'esperar una forta vinculació amb l'exèrcit. Inicià la seva carrera eqüestre en el grau d'oficial de cavalleria. I després es formà en jurisprudència. Va passar un temps a Germania, possiblement entre els anys 47 i 50 dC sota el regnat de Claudi. En aquest moment, participà en diverses campanyes i sempre amb el càrrec de prefecte. Per aquesta època, Plini el Vell rondava els 24 anys. Sembla que, seguint la seva carrera militar, estigué doncs a les terres del Rin -Germània-, a la Gal·lia Narbonesa i al país dels Voconti (l'actual Droma). També consta que conegué la Hispania Tarraconense i la Bètica. I que més endavant visità la Gàl·lia Belga. També dels seus textos es dedueix que estigué a les colònices africanes, probablement a Adrumetun.
Durant el regnat de Neró (54-69 d. de C), Plini es va mantenir en un prudent aïllament, dedicant-se als estudis de retòrica. Després va estar al costat de l'emperador Vespasià (70-79 dC), de qui tenia l'encàrrec d'atendre la seva correspondència i de preparar tota la documentació literària i científica, administrativa i jurídica que el príncep necessitava per a desenvolupar satisfactòriament les tasques del govern.
Plini va ser capaç de compaginar aquestes feines amb els seus estudis, els quals no va abandonar, tal com afirma Plini el Jove en un fragment, on explica els seus costums i hàbits diaris.CECILI SEGON, Plini. Lletres. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927. 2 v. Text revisat i traducció de Marçal Olivar. (Ep. 3,5,9, ss):
" Abans de fer-se clar, anava a veure l'emperador Vespasià –car aquest també aprofitava les nits– per tal d'exercir el càrrec que li havia estat assignat. De tornada a casa, la resta del temps es lliurava als estudis. Després del dinar --que prenia, de dia, lleuger i de fàcil digestió, a la manera dels antics-- a l'estiu, si li vagava, jeia al sol, llegint un llibre, que anotava i extractava. Cert, no llegí res que no extractés. Solia també dir que no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts. Un cop s'havia assolellat, la major part dels dies es rentava amb aigua freda, després tastava alguna cosa i dormia una mica. Tot seguit, com si hagués començat una altra jornada, treballava fins a l'hora de sopar. Durant el sopar, llegia un llibre i en prenia notes, i això de correguda. Em ve a la memòria que, com un dels seus amics, per tal com un lector recitava malament, interrompés la lectura i demanés de tornar a començar, el meu oncle li digué: "Ho havies entès, veritat?" I com ell assentís: "Aleshores, per què l'interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva." Tan gran era el seu aprofitament del temps!
A l'estiu, s'aixecava de sopar que encara era clar; a l'hivern, així que es feia fosc, com si una llei el destrenyés a fer-ho. Això practicava entre els altres quefers i el brogit de la ciutat. De vacances, solament perdonava a l'estudi el temps destinat al bany. Quan dic "el bany", em refereixo a les seves operacions interiors, car mentre el fregaven i l'eixugaven, o bé escoltava alguna cosa o dictava. De viatge, desentenent-se aleshores de tota altra cura, d'aquesta sola manera estava desvagat: al seu costat l'escrivent –les mans del qual, a l'hivern, eren proveïdes de mitenes per tal que la cruesa del cel no li robés cap moment als estudis– amb el llibre i les tauletes. Per la mateixa raó es feia dur en llitera, àdhuc a Roma. Recordo que un dia em va reptar perquè em passejava: "Podries, tanmateix –digué– aprofitar aquestes hores." Car, a judici seu, tot el temps que no era despès en els estudis era temps perdut."
Més tard, durant el regnat de Tit, exactament l'any 79 dC, va estar a càrrec de la flota de Misenum, molt a prop de Nàpols, lloc on es trobava en el moment de la seva mort. Plini el Vell, encegat pel seu desig de veure l'erupció de prop, va morir a Estàbia, asfixiat pels gasos del volcà Vesuvi. Aquest episodi és el més conegut de la seva biografia, i Plini el Jove l'explica en una de les seves cartes. (6, 16, 4 ss):
<< Era a Misènum i duia personalment el comandament de l'estol. El dia novè, abans de les calendes de setembre, la meva mare l'assabentà que apareixia un núvol de grandària i de forma desacostumades. […] Es posà les sandàlies i pujà en un lloc des d'on pogués albirar-se millor aquella meravella. S'aixecava el núvol --els qui s'ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sortia, després es va saber que del Vesuvi-- la semblança i la forma del qual s'adeia més amb la figura d'un pi que amb la de cap altre arbre.
A ell, com a home aciençadíssim, aquell espectacle li semblà extraordinari i digne de ser conegut més de la vora. Manà aparellar una libúrnica i em donà permís d'anar amb ell, si jo volia. Li vaig respondre que m'estimava més quedar-me a estudiar. Justament ell m'havia donat alguna cosa a escriure. Ja sortia de casa quan rebé un escrit de Rectina, muller de Tascus, la qual, esfereïda per la imminència del perill –per tal com la seva vil·la queia al bell dessota de la muntanya i no li restava altra fugida que per les naus– li pregava que la tragués d'aquell mal pas tan extrem. Ell canvià aleshores de parer i apressà tant com pogué allò que havia començat amb un intent científic. Varà uns quants quatrirrems i hi pujà ell mateix, per tal de dur ajuda no solament a Rectina sinó a molts, perquè la riba era freqüentada per la seva amenitat. Es llançà pel camí dret cap allà d'on els altres fugien, tenia encarat el governall vers el perill, i talment net de por, que tots els mudaments d'aquella malanança, tots els aspectes, tal com els ulls li ho anaven mostrant, dictava i anotava.
11. Ja la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ja queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ja la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les platges. Vacil·là un instant si havia de recular. Tot seguit, però, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: "La fortuna afavoreix els coratjosos. Arriba't a casa de Pomponià." Aquest era a Estàbies, i la meitat del golf –car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la platja– el separava de nosaltres. Allà –baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent–, havia portat els embalums a les naus, decidit a fugir si calmava el vent contrari. Dut per aquest vent, que li era favorable, el meu oncle l'abraçà que tot tremolava, el conhortà, l'animà i per tal d'apaivagar amb la seva serenitat la temor de l'altre, manà que hom preparés el bany. Un cop rentat es posà a taula, i sopà joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.''
13. Mentrestant, a la muntanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevats, l'esclat i la claror dels quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per donar remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i vil·les abandonades que cremaven en la solitud. Aleshores se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable [...]. Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ja a omplir-se totalment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretingut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, sortí i anà a reunir-se amb Pomponià i els altres que havien estat en vetlla. Deliberaren tots plegats si romandrien sota sostre o si vagarien pel ras. Perquè els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. Per contra, al ras, per bé que lleugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La comparació de tots els perills [...]. […] Plagué a hom d'anar a la platja i de veure de la vora què permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. Allà, ajaient-se sobre un llençol, estès, demanà i begué aigua fresca, per dues vegades. Després les flames i, precursora de les flames la sentor del sofre, posaren els altres en fuga i el despertaren. S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que jo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estómac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. Quan tornà a fer-se clar –aquest era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de veure-hi– el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: pel posat més semblava dormir que no pas ser mort. >>
L'episodi de la mort de Plini el Vell es data el 22 d'agost de l'any 79, quan aquest tenia 56 anys. També hi ha una altra hipòtesi de la seva mort, segons la qual Plini el Vell, exhaust pels gasos del volcà que no el deixaven respirar, va demanar a un dels seus servents que el matés, per acabar així amb el patiment i l'agonia.McHAM, Sarah Blake. "Pliny's Career and the Scope of the Natural History". A: Plini el Vell. Pliny and the Artistic Culture of the Italian Renaissance. London: Yale University Press, 2013, p.26
Obra Obra no conservada Va ser autor d'una obra molt extensa, no sempre conservada, que coneixem per mitjà de la relació que aporta el seu nebot Plini el Jove (en la seva carta 5 del llibre III). Els anys més pròspers de la seva tasca literària se situen en el moment en què treballava per a Vespasià, i és el moment en què escriu la Història Natural. De tota manera, va escriure al llarg de tota la vida.