El Codi de Recesvint (conegut també com a Llibre Jutge, Liber Iudiciorum, Liber Iudicum, Fori Iudicum, Codes Legum, Liber Gothorum i Lex Visigothorum) fou una compilació de lleis feta en temps del rei Recesvint. Es compon de dotze llibres. Es va publicar cap al 654 i derogava les lleis vigents: el Breviari d'Alaric per als romans i el Codi de Leovigild per als gots.
Antecedents Durant els primers segles de domini visigòtic, els romans estaven governats per lleis diferents a les dels gots. Les primeres lleis visigòtiques conegudes són el Codi d'Euric, que es va compilar aproximadament l'any 480 dC. Les primeres lleis escrites del regne visigòtic es van compilar durant el govern del rei Alaric II i estaven destinades a regular la vida dels romans, que constituïen la majoria. del regne i es basaven en les lleis imperials romanes existents i les seves interpretacions. El Breviarium (Breviari d'Alaric) es va promulgar durant la reunió dels nobles visigots a Tolosa de Llenguadoc el 2 de febrer de 506.
Es dividia en un títol preliminar i dotze llibres, subdividits en cinquanta-quatre títols i cinc-centes setanta-vuit lleis. Contenia tres-centes vint-i-quatre lleis de l'anterior codi got (que en el text es qualifiquen dantiquae), noranta-nou lleis elaborades per Khindasvint (o en vida d'aquest) i vuitanta-set lleis pròpies de Recesvint (les del pare s'encapçalen en el text amb el nom Flavius Chindasvintus Rex i les del fill amb Flavius Reccesvintus Rex). Finalment, hi havia tres lleis de Recared i dues de Sisebut.
Per tant, la llei per als gots, tot i que experimentava un canvi substancial, mantenia gairebé dos terços de lleis antigues. Però per als romans suposava una novetat completa. No obstant això, també per als gots va constituir sens dubte un canvi perquè algunes de les lleis antigues van ser corregides per Recesvint (i una ho va ser per Khindasvint).
Al costat del codi es publicava una disposició especial per la qual es prohibia l'ús del dret estranger (és a dir, principalment romà) als tribunals; si un jutge usava per a les seves sentències lleis tretes d'un codi diferent del de Recesvint, pagaria una multa de trenta lliures d'or (dos mil cent seixanta sous). Els plets en curs fins i tot no resolts serien fallats segons les lleis del nou codi, però la llei de cap manera tindria efectes retroactius i les sentències anteriors basades en altres lleis que havien estat vigents eren ratificades i se'n prohibia la reobertura. Els casos que no estiguessin previstos en el codi serien remesos al rei (com ja es feia) perquè la seva decisió fes jurisprudència. El rei tindria dret a afegir totes les lleis que cregués convenients, després de consultar els bisbes i els principals càrrecs palatins.
Després de la seva publicació va caldre afegir-hi una nova llei transitòria. Com que la demanda d'exemplars del codi era tan alta, els preus per les còpies van augmentar, i el rei va haver de prohibir que es cobrés o pagués més de sis sous per una còpia; el qui ho incomplís, fos copista o adquirent, rebria cent fuetades.
Estructura L'estructura del Codi de Recesvint és la següent:
Llibre 1: el legislador i la llei Llibre 2. administració de justícia, escriptures i testaments Llibre 3: els matrimonis i els divorcis Llibre 4: successions, herències i tuteles Llibre 5: donacions, vendes i altres contractes Llibres 6, 7 i 8: dret penal Llibre 9: l'exèrcit i el dret d'asil eclesiàstic Llibre 10: dret de propietat i prescripció Llibre 11: metges i malalts; mercaders estrangers Llibre 12: heretges i jueus
Amb Ervigi bastants de les lleis del Codi van ser parcialment modificades; per la qual cosa, des d'aquesta època es coneix també com a Codi d'Ervigi.
Aspectes del Codi El legislador i la llei (llibre 1). El dret a legislar correspon al rei, amb l'officium palatii i els bisbes com a òrgans consultius. La llei s'aplica a tothom, sense distinció de classe social, condició, sexe o edat, i inclou el rei. Dret de gràcia (llibre 1). El rei podia concedir gràcies i indults, llevat de les limitacions establertes per als casos de traïció. Distincions legals entre esclaus i lliures (llibre 1). Es distingeix entre serfs (esclaus) i homes lliures. Entre els esclaus es fixen tres categories: serfs de la cort, serfs de l'Església, i serfs dels particulars.
Característiques de les persones físiques (llibre 1). S'estableix una definició de les persones físiques. Es considera persona física la que ha nascut i viscut almenys deu dies havent rebut el baptisme.
Minoria d'edat (llibre 1). S'és menor d'edat fins als quinze anys, fins a arribar als quals es necessita guarda (tutela) en cas de faltar el pare.
Manumissió d'esclaus (llibre 1). La manumissió d'esclaus es feia mitjançant un ritual amb intervenció d'un sacerdot i dos testimonis.
Càrrecs subsistents (llibre 2). Els càrrecs gots van continuar existint: els duces provincials, els comes o comtes i els thiufadus. Va aparèixer, a més, el càrrec d'ajudant del thiufadi.
El thiufadi i el seu ajudant (llibre 2). Sembla que les qüestions judicials de què s'ocupaven els antics Iudex loci o Iudex territori van ser transferides al thiufadi, que fins en aquell moment havia estat un càrrec estrictament militar. Es tractaria, doncs, d'un canvi de nom dels jutges locals, que van assumir la denominació de thiufadus, o d'un canvi de funcions en què aquests últims assumien les funcions d'aquells. En tot cas, els nous thiufadus que assumien funcions judicials probablement exercien alhora les funcions militars que des d'abans ja corresponien al càrrec. Com que no podien atendre els dos aspectes, va caldre que es col·loqués al costat de cadascun un adjunt, en el qual delegava les resolucions judicials o militars que no podia o no volia prendre personalment. És possible també que, en assumir el thiufadi algunes funcions judicials, es comencés a anomenar tots els jutges gots thiufadus, de manera que la denominació fora la mateixa per al funcionari encarregat d'administrar justícia i per al que tenia el comandament militar; però probablement sols el primer hauria necessitat un adjunt (per l'increment del treball que comportava abraçar ara una nombrosa població romana), atès que el segon ja disposava d'oficials i sotsoficials per a les diferents unitats de les tropes que manava.
Càrrecs judicials (llibre 2). Com ja hem vist, l'administració de justícia va passar als comtes (els duces també tenien atribucions indeterminades, però no se sap si eren noves o ja les ostentaven) i als thiufadus i els seus adjunts. Els oficials de l'exèrcit, , actuaven com a jutges militars. Al cim d'aquests hi havia el millenarius, cosa que indicaria que el thiufadi, que tenia el comandament de la unitat, no tenia funcions judicials en relació amb els casos de justícia militar.
(llibre 2). Es crea el càrrec de pacis adsertor perquè veiés, en nom del rei, determinats casos. I també es va crear la figura del numerarius, que jutjava casos no sabem de quina naturalesa, però sabem que per ostentar el càrrec era molt adequat ser romà, encara que legalment no era imperatiu.
Plets contra el tresor (llibre 2). Els casos contra el tresor havien de ser presentats davant el comte de la ciutat o el jutge local (en la redacció de Khindasvint, que seria el thiufadi en temps de Recesvint). El mateix Khindasvint confirmava que aquest sistema era una innovació.
Jurisdicció i nomenament (llibre 2). Tots els jutges existents podien atendre tant casos civils com penals. El seu nomenament corresponia al rei, i el dux havia de vigilar que qui exercís el càrrec fos realment un jutge nomenat.
(llibre 2). Algunes vegades els capellans i diaques actuaven com a jutges en plets entre laics. El Codi no ho prohibia expressament (encara que les seves decisions no vinculaven els tribunals seculars, i només afectaven les parts), però el Sínode de Mèrida del 666 va determinar que no devien fer-ho més que en casos excepcionals que obtinguessin permís del bisbe.
(llibre 2). Si algú acusat no compareixia davant del jutge que l'hagués convocat adequadament, hauria de pagar cinc sous de multa al jutge i uns altres cinc a l'acusador per compensar-li el retard. Si no tenia béns per pagar, rebria cinquanta fuetades. Si el que deixava de comparèixer era un bisbe o el seu representant (ja que el bisbe podia comparèixer per mitjà d'un representant), la multa seria de vint sous al jutge i de trenta a l'acusador, i el jutge del tribunal, el comte de la ciutat o el dux provincial podrien obligar-lo a fer el pagament; si qui havia de comparèixer era sacerdot, ardiaca, diaca, sotsdiaca o un altre clergue o monjo, pagaria també cinc sous al jutge i cinc a l'acusador, i si no poguessin pagar ho havia de fer el bisbe que hi hagués sota la seva jurisdicció.
(llibre 2). Els que perdien un plet havien de pagar una indemnització de cinc sous a l'acusat la culpa del qual no resultés provada.
(llibre 2). Desaparegut el dret romà ja no calia administrar justícia segons les lleis romanes. Per tant, va desaparèixer el governador provincial o Iudex, així com el seu officium (llevat del numerarius), però va persistir a un nivell inferior el deffensor. Les funcions del governador provincial van ser assumides pels comtes de la ciutat i les del deffensor, pels thiufadus, que ara reuneixen funcions judicials i militars. El deffensor va subsistir però només per als casos menys importants. El numerarius va assumir algunes funcions judicials però no sabem quines, ja que les funciones relatives als casos contra el tresor públic corresponien al comte i potser al thiufadi.
(llibre 2). S'establien els càstigs per als jutges prevaricadors i per als que es neguessin a dictar sentència o demoressin la decisió.
(llibre 2). Els costos dels judicis serien entre el 5% i el 10% del valor del litigi.
(llibre 2). Sols es necessitarien procuradors en cas de litigar el rei o el bisbe amb un pobre.
(llibre 2). El procediment seria oral.
(llibre 2). En judicis civils les proves serien: Testifical, documental i juramental (jurament dels litigants). Dos testimonis més grans de catorze anys feien prova si juraven davant del jutge.
Recursos (llibre 2). Les sentències d'un jutge podien ser recorregudes davant del jutge superior (comte) i després davant el rei. No és clar si les sentències dels jutges i els thiufadus podien ser recorregudes també davant el dux, o bé havien de ser recorregudes davant el comte i només les sentències d'aquest podien ser recorregudes davant el dux. Quan es presentava una apel·lació, el jutge que havia dictat la sentència es reunia amb el bisbe i reconsiderava el seu veredicte. Si ambdós consideraven el veredicte just i correcte, només cabria l'apel·lació a la instància superior o al rei; si hi havia desacord, prevalia la decisió del bisbe. Ervigi va decidir que el bisbe comunicaria el seu parer al rei, qui decidiria el resultat del plet.
Testaments (llibre 2). Els testaments podien atorgar-se per escrit, amb la firma del testador i dos o més testimonis, o signats per un tercer a petició del testador i dos o més testimonis. Podien atorgar-se també per declaració verbal de la voluntat del testador davant dos o més testimonis. El testament havia de ser presentat al jutge o al bisbe, i els testimonis havien de ratificar-se. El testament hològraf, escrit pel testador mateix, era acceptat però era supletori dels altres i havia de ser comprovat pel bisbe o el jutge.
(llibre 3). Es va derogar la prohibició de matrimonis mixtos entre gots i romans (que sembla que no era gaire respectada, atès que ja no estava vigent per als gots) segons la llei 2a del títol 1r del llibre 3r. Tot i això, es va mantenir la prohibició de la celebració de matrimonis entre lliures i esclaus de la mateixa nacionalitat o de diferents nacionalitats.
(llibre 3). El pare no podia donar en penyora els seus fills, ni vendre'ls o donar-los, ni privar-los de la vida; en casos extrems de deshonestedat podien matar les filles.