Constantí I el Gran (Naïssus, Dàcia, 27 de febrer de 272 - Ancicrona, Pont, 22 de maig de 337), fou el primer emperador romà que professà el cristianisme. Constantí fou proclamat august per les seves tropes el 25 de juliol de 306, i va governar un Imperi Romà en constant creixement fins a la seva mort. Constantí és conegut també per haver refundat la ciutat de Bizanci (actual Istanbul, a Turquia), rebatejant-la com a Constantinòpolis ('ciutat de Constantí') i declarant-la la Nova Roma.
També es recorda Constantí per la promulgació de l'Edicte de Milà de l'any 313, juntament amb Licini, i per presidir el Concili de Nicea del 325, iniciatives que atorgaren legitimitat legal al cristianisme en l'Imperi Romà i que consagraven la llibertat de culte i restituïen als cristians els béns confiscats. Es considera que aquests fets foren essencials per a l'expansió d'aquesta religió, i els historiadors, des de Lactanci i Eusebi de Cesarea fins avui en dia, el presenten com el primer emperador cristià (si més no, va ser batejat quan ja es trobava en el llit de mort).
L'Imperi Romà a l'època de Constantí L'Imperi Romà havia caigut en la Crisi del segle III en el qual va augmentar la inestabilitat política interna i la pressió a les fronteres. Al Rin i al Danubi, diverses tribus germàniques com els francs, els alamans i els gots van envair el territori romà diverses vegades i van saquejar ciutats romanes que no havien estat atacades durant gairebé dos segles. Els sassànides reemplaçaren els parts a l'Orient en la seva hostilitat amb Roma,Herodià, Història de l'Imperi des de la mort de Marc, en vuit llibres, vol.IV i va infligir tres aclaparadores derrotes als exèrcits de camp romans. A l'interior de l'imperi, nombrosos usurpadors i intents d'usurpació es basaven principalment en les grans unitats de l'exèrcit que ara legitimaven el poder imperial, de manera que interminables guerres civils sacsejaven l'imperi. Tot i que no tots els àmbits de la vida i províncies es van veure greument afectats per la crisi i no va durar ininterrompudament, va resultar, tanmateix, una dura prova per a l'imperi.
Aurelià, el primer que es va qualificar de dominus et deus (senyor i déu) reflectint la relació de submissió dels habitants de l'imperi als seus sobirans, va reunificar l'imperi el 274, i a partir del 284 Dioclecià i els seus successors el van reorganitzar introduint un nou sistema fiscal (capitatio-iugatio) i va reorganitzar l'exèrcit dividint-lo en comitatenses com a exèrcit de camp mòbil i limitanei com a tropes frontereres. Finalment la crisi es va superar i l'imperi va entrar a l'antiguitat tardana. En resposta a les pressions militars simultànies a les diferents fronteres i a les constants usurpacions de generals ambiciosos, Dioclecià creia que l'imperi era massa gran per ser governat per un sol emperador, i va intentar resoldre aquest problema introduint la tetrarquia, un nou sistema polític i d'administratiu mitjançant el qual un august i un cèsar a Orient i un august i un cèsar a Occident es repartien el poder polític, administratiu i territorial amb el nomenament de successors en comptes de la successió dinàstica per evitar les usurpacions. En els darrers anys del regnat de Dioclecià hi va haver persecució dels cristians.
Joventut Constantí va néixer a Naïssus (avui Niš, a Sèrbia), fill de Constanci Clor i de la primera muller d'aquest, Helena, filla d'un masover, que en infantar-lo tenia només 16 anys i en els seus últims anys es va convertir en cristiana, suposadament sota la influència del seu fill.Eusebi, Vida de Constantí 3,47,2. El pare de Constantí, un oficial sota els emperadors Aurelià i Marc Aureli Probe, i governador de Dalmàcia sota l'emperador Car, abandonà la seva mare vers l'any 293 per casar-se amb Flàvia Maximiana Teodora, filla de l'emperador romà d'Occident Maximià. Teodora donaria a Constantí sis germanastres, entre ells Juli Constantí.
Quan Constanci Clor fou nomenat comandant suprem a la Gàl·lia, Britànnia i Hispània com un dels dos cèsars de la tetrarquia, el 293, Constantí va romandre amb Dioclecià a Nicomèdia, probablement com una mena d'ostatge que garantia la fidelitat del seu pare, i a la cort va rebre una educació formal, literària, de manera que es podia considerar un home bastant educat, i probablement també va entrar en contacte amb el cristià Lactanci. Va lluitar amb Galeri contra els sàrmates i va acompanyar Dioclecià a Egipte el 297, on va pacificar la revolta de Luci Domici Domicià i Aureli Aquil·leu després de conquerir Alexandria i 298. Després va servir sota Galeri a la guerra amb els parts, que va comportar l'adquisició dels regnes d'Ibèria i Armènia com a clients i l'annexió de Mesopotàmia i altres regions properes pel tractat de Nisibis. i per la qual Dioclecià i Maximià van celebrar el triomf a Roma el 303. Constantí es va distingir a la lluita i es va guanyar el favor de la tropa, essent nomenat tribú militar de primera classe.
En tornar a Nicomèdia des del front la primavera de 303 va presenciar el principi de la Persecució de Dioclecià, la més severa als cristians en la història romana. Dioclecià va ordenar la destrucció de la nova església de Nicomèdia, va condemnar les seves escriptures a les flames i va fer confiscar els seus tresors. En els mesos següents, les esglésies i les escriptures van ser destruïdes, els cristians van ser privats de rangs oficials i els sacerdots van ser empresonats. És poc probable que Constantí tingués cap paper en la persecució.MacMullen, Constantine, 24–25. En els seus escrits posteriors, va intentar presentar-se com un opositor dels «edictes sanguinaris» de Dioclecià contra els «Adoradors de Déu», però res indica que s'hi oposava eficaçment en aquell moment. Encara que cap cristià contemporani va desafiar Constantí per la seva inacció durant les persecucions, va continuar sent una responsabilitat política al llarg de la seva vida.
El 305 el seu pare i Galeri van accedir al càrrec d'emperador després de l'abdicació de Dioclecià i de Maximià. Constantí va romandre a Orient sota el control de Galeri. Aquest va nomenar cèsars els seus fidels Sever II (III) i Maximí Daia (aquest darrer era nebot de Galeri). Constanci Clor, però, no va poder nomenar cèsar el seu fill per temor a la reacció de Galeri, en les mans del qual continuava.
Proclamació com a august miniatura|Estàtua de Constantí a York, ciutat on fou proclamat emperador Més tard, amb l'autorització de Galeri, Constantí va marxar de Nicomèdia, on tots dos residien, i passant per Tràcia, Il·líria, Pannònia i la Gàl·lia, es va poder reunir amb el seu pare a Bonònia Oceana, a temps per acompanyar-lo a l'expedició a Britànnia contra els pictes.
També va poder estar present a la mort del seu pare, a Eboràcum (Britànnia), el 25 de juliol del 306. Abans de morir Constanci Clor va designar el seu fill com a successor. Les legions el van aclamar i els auxiliars bàrbars dirigits per Crocus, rei dels alamans, també hi van estar d'acord. Després, va escriure a Galeri explicant que no havia agafat el poder pel seu propi desig sinó perquè les tropes li ho havien imposat, i li demanava de ser reconegut com a august. Galeri, convençut que Constantí seria un bon governant per a Occident, el va reconèixer, però només amb el títol de cèsar, mentre nomenava august a Sever II (III). Amb l'ascens de Constantí al títol d'emperador l'any 306, l'ordre tetràrquic que Dioclecià havia creat es va trencar i no es va poder restaurar, ja que la idea dinàstica va tornar a guanyar terreny i era la preferida de l'exèrcit. La situació era tensa per a Constantí, ja que el seu imperi era efectivament il·legítim, però podia confiar que l'exèrcit gal li era lleial i que el seu govern no estava directament amenaçat, amb la Gàl·lia i la Gran Bretanya fermament a les seves mans. Galeri, l'emperador de més alt rang després de la mort de Constanci, es va negar a reconèixer Constantí com a August, però no tenia els mitjans per prendre mesures contra l'usurpador, sobretot perquè la usurpació de Constantí no va ser l'única. A finals d'octubre de 306, Maxenci, fill de Maximià, va ser nomenat emperador per la Guàrdia Pretoriana i els cercles urbans romans de Roma i ara reclamava Itàlia i Àfrica.
Maximià, que havia dimitit a contracor l'any 305, podria haver encoratjat l'elevació del seu fill inexpert Maxenci i l'any 307 va decidir tornar a prendre la corona que havia renunciat el 305 cooperant amb Maxenci i van ser capaços de repel·lir l'atac de Sever, que, com a August d'Occident havia de sufocar la usurpació en nom de Galeri. Sever va ser acorralat a Ravenna, es va haver de rendir i fou executat per ordre de Maxenci en 307. El mateix any, Maximià va visitar Constantí a la Gàl·lia i va fer un acord amb ell: Constantí es va separar de Minervina, la mare del seu fill Crisp i es va casar amb Fausta, la filla de Maximià, amb qui va tenir tres fills, Constantí, Constanci i Constant, que més tard esdevindrien els seus successors com a emperador, i dues filles, Constantí i Helena. Amb el nou matrimoni, Constantí va segellar una aliança amb Maximià. Sense estar autoritzat per fer-ho, Maximià fins i tot va nomenar Constantí August , la qual cosa va subratllar la implicació de Constantí en la tetràrquica "dinastia herculiana" de Maximià, de la qual Constantí probablement esperava obtenir una legitimitat addicional. Tanmateix, això significava que l'acord amb Galeri ja no era vàlid.
Guerra civil Galeri va nomenar Licini I com a nou cèsar en substitució de Sever, però va haver de reconèixer com a august a Maximí Daia, que havia estat proclamat per les legions de Síria i Egipte. L'any 308, hi havia sis homes que reclamaven el control de l'Imperi Romà: Galeri, que va governava com a august sobre Il·líria i Àsia Menor, Maximí Daia, que va governar Egipte i Orient com a cèsar de Galeri, Constantí, que governava la Gàl·lia, Gran Bretanya i Hispània com a cèsar però la seva elevació com a August era controvertida, Maximià, que reclamava la seva antiga posició com a August d'Occident i vivia com a aliat de Constantí a Gal·lia, Maxenci, a qui se li va negar en general el reconeixement del govern sobre Itàlia i Àfrica però que havia pogut esquivar tots els intents de destituir-lo del poder, i Licini, candidat de Galeri per succeir a Sever com a August d'Occident.
Constantí estava casat amb Minervina, que va morir abans del 306 i es va casar de nou, probablement el 307 amb Fausta, la filla de Maximià, i fou reconegut com a august per Maximià i pel seu fill Maxenci, que aparentment no va tenir cap paper en l'acord entre Maximià i Constantí.
Maximià i Maxenci no van tardar a estar enfrontats. Presumiblement l'antic emperador va reclamar tot el poder per ell mateix, però Maxenci, que havia rebutjat mentrestant un atac de Galeri, va rebutjar amb confiança la demanda de dimissió del seu pare. A la Conferència Imperial de Carnunt de 308, a la qual Dioclecià va tornar a fer una aparició política, Maximià es va veure obligat a dimitir. Constantí va ser desposseït del seu títol d'august, però va tornar a la tetrarquia com a cèsar i, per tant, no es considerava un usurpador a diferència de Maxenci. A més dels emperadors orientals Galeri i Maximí Daia, el coemperador de Constantí a la tercera tetrarquia va ser Licini, que havia de ser el nou august a l'oest. Maximí Daia no va acceptar que Licini, que mai havia tingut la dignitat de cèsar, estigués ara per sobre d'ell i Constantí tampoc no estava disposat a retrocedir a la segona línia, mentre que Licini no tenia els mitjans per afirmar la seva sobirania a l'oest i derrotar Maxenci. Galeri va intentar mediar i va anomenar tant a Constantí com a Maximí Daia "Fills dels Augustos", però poc després es va veure obligat a reconèixer també la dignitat d'august d'ambdós. Per tant, la Conferència Imperial no va tenir cap efecte estabilitzador i només va posposar el conflicte posterior.
miniatura|solidus amb l'efígie de Constantí I el Gran