Enric Granados i Campiña, amb el nom de naixement de Pantaleón Enrique Joaquín Granados Campiña (Lleida, el Segrià, 27 de juliol de 1867 – canal de la Mànega, 24 de març de 1916) fou un compositor i pianista català. Juntament amb Albéniz, Malats i altres pianistes, va formar part de l'escola catalana moderna de piano, iniciada per Pere Tintorer.
És conegut per la seva obra pianística, especialment per la suite Goyescas (1911), en què va basar també l'òpera del mateix nom. Va crear una escola de piano a Barcelona, l'Acadèmia Granados, que ha produït una llarga llista de talentosos pianistes, amb figures tan rellevants com Frank Marshall i Alícia de Larrocha.
Va morir en l'atac a la nau Sussex, al canal de la Mànega, en ser torpedinada per l'armada alemanya en el transcurs de la Primera Guerra Mundial. Havia rebut l'Orde de Carles III i la Legió d'Honor francesa.
El fons personal d'Enric Granados es conserva a la Biblioteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona: inclou l'epistolari amb cartes de Pau Casals, Enrique Fernández Arbós, Jules Massenet i d'altres.
Biografia Primers anys miniatura|Fragment d'un exlibris de principis del segle XX: "Enric Granados - Catalonian composer" Granados era el tercer de cinc fills del militar espanyol nascut a Cuba Calixto Granados y Armenteros (1824-1882) —Cuba era aleshores una província espanyola— i mare càntabra, anomenada Enriqueta Campiña de Herrera (1834-1907). Va nàixer al número 1 del carrer de la Tallada de Lleida el dia 27 de juliol de 1867, on son pare havia estat destinat com a oficial de l'exèrcit quan ell va néixer. Quan Granados tot just comptava tres anys, la família es va traslladar a Santa Cruz de Tenerife en tant que el seu pare fou destinat al comandament militar de l'illa, i hi residí fins al gener de 1872, quan tota la família es traslladà a Barcelona, instal·lant-se primer al carrer de la Fenosa i en un edifici —actualment desaparegut— situat a l'encreuament de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Gràcia.
El primer contacte amb la música el va tenir amb José Junceda, amic del seu pare que era capità de la banda de música militar i flautista. Ara bé, els primers estudis els va fer a Barcelona, on va ingressar a l'Escolania de la Mercè per aprofundir els estudis musicals i de piano amb el mestre Francesc Xavier Jurnet entre 1878 i 1882. Posteriorment va fer estudis de perfeccionament d'interpretació pianística amb Joan Baptista Pujol, considerat en aquell temps el millor professor de piano de la ciutat i mestre també d'Albéniz, de Joaquim Malats i de Ricard Viñes, amb qui Granados va coincidir a París i amb qui va establir una gran amistat. Pujol va introduir molt ràpidament Granados en el gran repertori i, amb el seu mestratge, va aconseguir que, amb només quinze anys (1883), Granados aconseguís el primer premi d'un dels concursos de l'Acadèmia Pujol, atorgat per un jurat format per Felip Pedrell i Isaac Albéniz. Aquest va ser el primer concert en públic de Granados, que hi va interpretar el primer temps de la Sonata en sol menor, op. 22 de Robert Schumann i també (a vista) una peça del mestre Martínez Imbert. A partir de 1883 va estudiar composició i harmonia amb Felip Pedrell. El contacte amb Felip Pedrell va ser decisiu per la influència que aquest va desplegar sobre el jove Granados. En efecte, Pedrell era un enamorat de la tradició musical espanyola i amagava el somni d'un renaixement musical ibèric. Granados, com també Manuel de Falla i Isaac Albéniz, farà palesa aquesta influència en la seua obra. Tot i això, cal esmentar el canvi de vida que va suposar per Granados la mort sobtada del seu pare l'any 1882. Calixto Granados patia una mielitis crònica a conseqüència d'una caiguda de cavall esdevinguda a Tenerife, que el va forçar retirar-se prematurament de l'exèrcit i el deixà pràcticament paraplègic. De cop i volta, Enric Granados es va convertir en el cap de família, el qual tenia la responsabilitat de contribuir al màxim amb els ingressos familiars.
Aquestes contribucions prengueren la forma d'interpretacions com a pianista a diversos cafès barcelonins. Amb l'ajuda de Vidiella, Granados va començar a treballar al Cafè de les Delícies, al costat del Teatre Principal, però aviat va perdre la feina perquè no estava disposat a interpretar fragments d'òpera, tal com li demanava el propietari del local. Poc temps després, la seva germana el posà en contacte amb Eduardo Conde, propietari dels magatzems El Siglo, que va contractar Granados com a professor de piano per als seus fills, ocupació que va combinar amb una feina de pianista al cafè El Filipino. Paral·lelament a aquesta situació, Granados va fer el seu primer concert formal el 9 d'abril de 1886, a l'Ateneu Barcelonès, on va interpretar la Tarantel·la de Gottschalk a dos pianos i amb Francesc Viñas, així com la fantasia per a dos pianos, harmònium i quartet de corda de García Robles.
Entre París i Barcelona L'estiu de 1887 i gràcies a l'ajuda de Conde —el seu protector en aquell moment—, Granados va traslladar-se a París amb la intenció d'ingressar al Conservatori d'aquella ciutat, però, al cap de poc d'arribar, unes febres tifoides el van obligar a estar-se al llit durant tres mesos, impedint-li presentar-se a les proves d'accés. Un cop es recuperà, Granados ja havia complert els vint anys i ja no complia els requisits per entrar al conservatori, però va continuar els estudis de piano amb Bériot per la via particular i fou a l'estudi del mestre on coincidí amb Ricard Viñes, amb qui compartiria habitació i amistat. El mestratge de Bériot es caracteritzava per la seva insistència a obtenir un so exquisit del piano —fet que es pot relacionar amb el subseqüent interès de Granados per la tècnica del pedal— i en el perfeccionament de les improvisacions.
A París, Granados també va coincidir amb Isaac Albéniz, que llavors representava la quinta essència del virtuosisme pianístic i era per sobre de tot un gran compatriota, i també passà moltes hores al domicili de Francesc Miralles, ja fos conversant sobre art o també fent-hi algunes pintures.
Granados tornà a Barcelona el 14 de juliol de 1889, després de diversos intents de signar contractes amb editorials parisenques. Va donar una primera actuació pública el 20 d'abril de l'any següent al Teatre Líric, on va estrenar diverses composicions pròpies, com una versió inicial dArabesca, algunes Danzas españolas i Serenata española, una composició actualment perduda, essent aquest un esdeveniment que li va reportar crítiques positives per part de la premsa.
Fou llavors quan també va protagonitzar un recital amb Malats, i va actuar com a pianista en concerts dirigits per Crikboon, Manén, Casals i Tibaud. Comença a partir d'aquí una carrera com a concertista d'èxit que, amb centre a Barcelona, on era una figura imprescindible del panorama musical, el va portar per Europa, on va tenir l'oportunitat de treballar amb Édouard Risler i Saint-Saëns. Els qui van tenir l'oportunitat d'escoltar les seues interpretacions, parlen de Granados com d'un pianista excepcional, sobretot en les obres de Chopin, Schumann i Grieg, amb els quals estava unit per una afinitat espiritual.
A Barcelona estrena la major part de les seues primeres obres per a piano i per a l'escena. Les primeres obres per a piano tenen encara l'estil i l'aroma de la música de saló sense gaudir de cap originalitat. Amb la col·laboració com a autor dels llibrets d'Apel·les Mestres, va estrenar diverses òperes amb text català, que no han gaudit d'èxit ni de continuïtat als escenaris.
Primers èxits miniatura|Enric Granados a la dècada del 1890. El 7 de desembre de 1892 va contraure matrimoni amb la valenciana Amparo Gal a l'església de Sant Pere de les Puel·les. La parella va tenir sis fills: Eduard (1894), que també va ser compositor, Solita (Soledad, 1896), Enric (1897), Víctor (1899), Natàlia (1900) i Paquito (1902).
En aquell moment, Granados experimentava dificultats per trobar una feina estable a Barcelona: es presentà a les audicions per obtenir una plaça de professor a l'Escola Municipal de Música, però aquesta es resolgué a favor de Joan Baptista Pellicer, i l'any 1894 Granados viatjà a Madrid per presentar-se a les oposicions de professor de piano de l'Escuela Nacional de Música y Declamación, però caigué malalt i Pilar Fernández de la Mora es feu amb la plaça. Malgrat tot, Granados continuava recollint nombrosos èxits i aclamacions als concerts que realitzava, com els celebrats al Salón Romero o al Teatre Líric l'any 1895. En la dècada de 1890 Granados arriba a la maduresa com a pianista. No obstant això, Granados era conegut per l'angoixa que patia poc abans d'iniciar els seus concerts, un nerviosisme de tal intensitat que tot sovint el feia suplicar que se suspengués el concert perquè no es veia amb cor de tocar. miniatura|20091104 Sharon Isbin - Enric Granados, Dansa espanyola num. 5 de 12, 1890 edit 1
El 1892 es publicaren també les seves Danses espanyoles per a piano, que van ser acollides amb gran èxit i van cridar l'atenció dels grans compositors de l'època, entre ells Grieg, Saint-Saëns i el rus Cesar Cui, teòric del Grup dels Cinc, a qui Granados va dedicar la dansa número 7 Valenciana. Aquestes obres, molt conegudes pel gran públic i de gran difusió, fan un tomb en la carrera de Granados, mostrant un gir personal cap a un nacionalisme tardoromàntic. Són peces encisadores, jovenívoles, originals i amb una particular varietat.
L'òpera María del Carmen, d'ambient murcià, va ser estrenada a Madrid el 1898 amb gran èxit, que li valgué el reconeixement públic i una condecoració reial, la Creu de Carles III. A Barcelona, Joan Lamote de Grignon va dirigir l'estrena de la Suite sobre cantos gallegos i la Marcha de los vencidos el 31 d'octubre de 1899, i el 4 de desembre del mateix any, Granados va oferir la primera audició a Barcelona dels Valsos poètics, que fou càlidament rebuda per la premsa. El 1905 va donar a conèixer a París les sonates de Scarlatti que ell mateix havia transcrit i completat i, finalment, entre les obres de cambra cal destacar la Sonata per a violoncel i piano.
La carrera pianística de Granados es desenvolupa paral·lelament a la de compositor. La seva presència al món musical d'Espanya i de França és constant, ja que participa en les diferents temporades de concerts i ofereix grans recitals dignes de ser interpretats per grans virtuosístics. Als anys següents, Granados publica diverses obres per a piano i de cambra. LAllegro de concierto (1903), premiat en un concurs del Conservatori de Madrid, abandona la línia nacionalista i cerca un virtuosisme netament romàntic, fortament basat en una sofisticada tècnica del pedal.
Docència