El període hel·lenístic o època hel·lenística (del al ), llevat dels seus personatges importants com ara Alexandre Magne i Cleòpatra VII, es considera un període de transició, potser fins i tot de declivi o de decadència, entre l'esplendor del període clàssic de Grècia i el poder de l'Imperi Romà que li succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara Alexandria, Antioquia de l'Orontes i Pèrgam, la importància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la llengua grega i la seva difusió, van modificar profundament l'Orient Pròxim, que després seria part de l'Imperi Romà.
Lhel·lenisme és el fenomen de difusió de l'esperit grec (llengua i cultura) en l'àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d'aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú (grec koiné), dins no obstant això d'un procés històric de descomposició de l'imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l'imperi romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l'aparició de les anomenades escoles hel·lenístiques i la florida de la ciència grega, així com per la decadència de la ciència hel·lenística.
El període hel·lenístic ha estat definit pels historiadors del (el terme «hel·lenístic» va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany Johan Gustav Droysen en el seu llibre Geschichte des Hellenismus), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, per referir-se a l'expansió de la cultura grega cap als pobles no grecs que van ser conquerits per Alexandre Magne. D'acord amb Droysen, la civilització hel·lenística va ser la fusió de les cultures de Grècia i l'Orient Pròxim, la qual cosa permetria que el cristianisme florís en el futur. Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a Pèrgam, Rodes, Antioquia de l'Orontes i Alexandria. Aquest va ser un retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues que sovint s'inclou en allò que els historiadors han anomenat limperi grecoromà. Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte, Cleòpatra VII, amb el qual comença la dominació romana.
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d'aquest període i especialment dos aspectes característics de l'època: l'existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les dinasties d'origen grec o macedoni (lagides, selèucides, antigònides, atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa durant molt de temps, no va declinar. miniatura|Estàtua de l'art hel·lenístic tardà d'un guerrer gal, on es poden apreciar trets característics com el dinamisme de la postura i les formes musculars ressaltades.
Context històric
Abarca un període d'abast històricament difús, que comença amb la mort d'Alexandre el Gran (en el 323 aC, any també de la mort d'Aristòtil) i arriba fins finals del dC. A vegades s'assigna el començament de l'època hel·lenista als anys de la conquesta de l'imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l'apogeu de l'imperi romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l'imperi romà.
Els exèrcits d'Alexandre van conquerir l'Àsia Menor, Egipte, Mesopotàmia, la plana de l'Iran, l'Àsia Central i algunes regions de l'Índia. Després de la mort d'Alexandre i d'una lluita per la successió coneguda com les Guerres dels Diàdocs. El 281 aC es van establir quatre estats territorials: La dinastia ptolemaica a Egipte amb capital a Alexandria (Egipte Ptolemaic). La Dinastia Selèucida a Síria amb capital a Antioquia de l'Orontes (Imperi Selèucida). La dinastia antigònida a Macedònia i la Grècia central (Regne de Macedònia). La dinastia atàlida a Anatòlia amb capital a Pèrgam (Regne de Pèrgam).
Els successors d'Alexandre van controlar el territori a l'oest del Tigris per un temps, i van controlar l'Àsia Menor i l'Orient Pròxim fins a l'arribada dels romans els segles II i I aC. La major part del territori oriental va ser pres pels partians, però la cultura hel·lenística es va conservar en el regne Greco-Bactrià i el regne indogrec. La cultura hel·lenística seria la cultura dominant de l'Imperi Romà fins a l'arribada del cristianisme.
Es considera que la fi del període hel·lenístic va ser el 31 aC, data en què el regne ptolemaic d'Egipte va ser derrotat pels romans en la batalla d'Àccium.
Conquestes d'Alexandre Magne miniatura|Món hel·lenístic després de la mort d'Alexandre Magne. Rei de Macedònia als 20 anys, senyor de Grècia dos anys després, Alexandre el Gran emprèn, durant el seu breu regnat -13 anys a penes, entre el 336 aC i el 323 aC- la conquesta més espectacular i la més ràpida de l'edat antiga. Un regne, després de tot, de grandària mitjana, associat a algunes ciutats gregues, va acabar amb l'imperi més gran d'aleshores, l'imperi Persa de Darios III. El sobirà aquemènida és derrotat en quatre anys (334 aC-330 aC) i tres batalles, de Grànic, d'Issos i de Gaugamela. Els tres anys següents, fins al 327 aC, van ser dedicats a la lenta i difícil conquesta de les satrapies de l'Àsia central; i després, el 325 aC va assegurar la dominació macedònia sobre el nord-est de l'Índia. És aquí que Alexandre, sota la pressió de les seves tropes esgotades, ha de renunciar a perseguir la seva epopeia i retornar a allò que s'havia convertit en el cor del seu imperi, la Mesopotàmia.
Per tal d'assegurar a llarg termini el seu poder, va intentar d'associar la classe dirigent de l'antic imperi Aquemènida a l'estructura administrativa del seu regne. Va intentar també de crear una monarquia assumint alhora l'herència macedònia i grega per una banda i l'herència persa per l'altra, i d'una manera més general, asiàtica. La brutal mort del rei, probablement d'una malaltia, a l'edat de 33 anys, va acabar amb la seva intenció original, però seria discutida vivament per l'entorn macedoni del sobirà.
El període dels diàdocs miniatura|Bust de Ptolemeu I, un dels diàdocs Alexandre Magne no va deixar cap successor real amb la capacitat de regnar i sobretot d'imposar-se sobre els diàdocs, els oficials de totes les campanyes del sobirà, els quals es van destrossar els uns i els altres en 40 anys. Les guerres, que lliurarien Pèrdicas, Ptolemeu, Cassandre, Lisímac de Tràcia, Antígon i Seleuc, per citar només als més importants, fins al 281 aC, van fer desaparèixer tota la parentela d'Alexandre i van trencar l'imperi. No obstant això, Antígon I Monaftalmos gairebé va aconseguir reconstruir l'imperi, però, una coalició dels seus rivals, el va portar a la batalla d'Ipsos el 301 aC.
Grècia, Macedònia i l'Àsia Menor van ser profundament transformades per les incessants campanyes militars entre els diàdocs, mentre que la part oriental de l'imperi es va emancipar ràpidament de llur tutela amb la creació dels regnes greco-bactrians. Poc els importa a aquest general quina part de l'imperi governarien, l'essencial era regnar. Així, Demetri Poliorcetes, el fill d'Antígon I Monaftalmos, va dirigir, amb el seu pare, l'Àsia Menor i després de la derrota i la mort d'Antígon, va intentar prendre la Macedònia, i ho va aconseguir, provisionalment abans de fracassar i de terminar la seva vida miserablement. El fill primogènit de Ptolemeu I, Ptolemeu Ceraune, va ser expulsat d'Egipte pel seu pare, i es va refugiar prop del seu cunyat Lisímac a Tràcia i es va ensenyorir del seu regne i després de la Macedònia abans de fer assassinar Seleuc que va marxar contra ell. L'Orient Pròxim seria, així, totalment dominat per les ambicions d'aquests generals, els quals van prendre ràpidament el títol de rei, i de llurs tropes, essencialment constituïdes per mercenaris grecs i macedonis.
El sobirà més lúcid era Ptolemeu I, un dels companys d'infància d'Alexandre, del qual alguns autors creuen que era, potser, un fill bastard de Filip II. Es va ensenyorir ràpidament d'Egipte i es va dedicar a crear-hi un estat durable, renunciant així a les seves ambicions imperials que considerava poc realistes. Això el va convertir, sens dubte, en un dels enterradors de la idea imperial, però, també, un dels fundadors del món hel·lenístic.
L'equilibri del Al , un precari equilibri s'assoleix entre les tres dinasties que van resultar dels diàdocs. Macedònia és governada pels descendents d'Antígon (antigònides), Egipte pels descendents de Ptolemeu, i l'imperi més vast, però el menys homogeni (que comprenia l'Àsia Menor, Síria i la Mesopotàmia) pels selèucides. Però, la divisió del món hel·lenístic, era major. De fet, als costats de les tres monarquies principals, van existir altres regnes més petits, el paper dels quals no seria, però, menys important. Així és el cas del regne dels atàlides al voltant de Pèrgam, dels regnes del Pont o del Regne de Bitínia, o fins i tot d'aquell que fundaria Hieró a Siracusa, a la Magna Grècia.
Cal afegir a aquestes nombroses monarquies les confederacions de ciutats que es van oposar, de vegades amb èxit, a les empreses dels regnes arcaics, especialment la de Troia. Dos d'aquests estats federats, la Lliga Aquea i la Lliga Etòlia, van tenir un paper clau fins a la conquesta romana. Algunes ciutats van aconseguir preservar totalment llur independència i mantenir relacions d'igual a igual amb els regnes; la ciutat de Rodes n'és un exemple.
Intervenció romana i la desaparició política del món hel·lenístic A finals del , la Magna Grècia, és a dir, el sud de la península Itàlica i la Sicília, va caure sota la dominació romana després d'un segle d'enfrontaments, sigui l'enfrontament amb Pirros o en el context de les guerres púniques. Però, no seria sinó al començament del que Roma intervindria sobre l'Orient. Al començament, va domar militarment els antigònides i sobretot, Antíoc III, l'última gran figura política d'entre els sobirans hel·lenístics abans de Mitridates i Cleopatra. Després, per mitjà d'un lent i complex procés que s'estendria gairebé dos segles, amb la complicitat de les ciutats i del regne de Pèrgam, Roma assegurà la dominació completa del Mediterrani oriental. L'última acció de conquesta va ser la lluita que va oposar Octavi amb Marc Antoni, aliat de l'última sobirana d'Egipte, Cleòpatra VII, i la seva derrota i suïcidi el 30 aC.
No obstant això, aquesta penetració romana sobre l'Orient hel·lenístic no es va aconseguir sense cap resistència, i caldrien tres guerres per abatre el rei del Pont, Mitridates IV al . Gneu Pompeu va suprimir el 63 aC el regne selèucida i va reorganitzar l'Orient sota l'ordre romà. El món hel·lenístic va esdevenir, llavors, el camp d'enfrontament i de les ambicions dels diversos generals de la República Romana fins a la victòria final d'Octavi August.
Paral·lelament, la influència política dels selèucides es va enfonsar brutalment a l'Àsia central, a Pèrsia i a la Mesopotàmia després del regne d'Antíoc III (223-187 aC). Ell posseïa encara els mitjans necessaris per encapçalar una expedició fins a les fronteres de l'Índia. Sota el regne del seu fill, els selèucides no van aconseguir vèncer la insurrecció dels macabeus a la Palestina. La irrupció dels parts va accelerar aquesta descomposició política i a principis del , els sobirans selèucides ja no governaven res més que a Síria.
La monarquia hel·lenística