LExèrcit Republicà Irlandès (de l'anglès Irish Republican Army, abreujat com a IRA), és una organització paramilitar republicana nacionalista irlandesa que va sorgir del grup armat Óglaigh na hÉireann (del gaèlic irlandès: Voluntaris Irlandesos). El seu braç polític és el Sinn Féin. Aquesta denominació va sorgir a la batalla de Lime Ridge (2 de juny del 1866) i va ser adoptada pels membres de la revolta de l'aixecament de Pasqua, la qual va ser la seva primera aparició militar, i durant tota la Guerra de la Independència Irlandesa (1919-1921) va lluitar contra l'exèrcit britànic fins al reconeixement de l'estat lliure d'Irlanda. Després de la guerra de la independència molts dels seus membres es van integrar al nou exèrcit nacional. El nom d'IRA es va seguir utilitzant durant la Guerra Civil Irlandesa (1922-1923) referint-se als partidaris republicans contraris al tractat que permetia la separació d'Irlanda del Nord. Després de la guerra civil va fer atemptats de poca importància i no va ser fins al 1969 quan va reaparèixer a Irlanda del Nord.
Divisions L'IRA s'ha ha anat dividint al llarg de la seva història:
L'IRA Oficial (OIRA), que són les restes que van quedar després de l'escissió de l'IRA Provisional. L'OIRA és un grup marxista, no tan nacionalista com la resta d'escissions. Just després de la divisió, va començar diverses accions terroristes que van finalitzar l'any 1972. Des de llavors s'ha enfrontat amb l'IRA Provisional. Tot i que actualment sembla que està inactiu, encara existeix. El seu braç polític és el Sinn Féin Oficial, que actualment s'anomena Workers Party of Ireland (Partit dels Treballadors d'Irlanda).
L'IRA Provisional (PIRA), que es va separar de l'IRA oficial al febrer de 1969 perquè preferia seguir únicament la línia militar. És l'IRA majoritari i el més conegut, ja que quan es parla de l'IRA hom es refereix a aquest. Des de la seva fundació ha realitzat atacs de gran impacte a través de diferents mitjans. El 28 de novembre del 2005 va anunciar l'armistici. El seu braç polític és el Sinn Féin.
L'IRA de la Continuïtat (CIRA), es va escindir del PIRA l'any 1986 quan a una assemblea del PIRA es va decidir ocupar els escons que el Sinn Féin tenia al parlament irlandès. Els membres que no volien que s'ocupessin els escons van formar l'IRA de la Continuïtat. Es creu que el nombre de membres del CIRA està entre 50 i 100, i l'Oireachtas afirma que en tenen menys de 150.
L'IRA Autèntic (RIRA), es va escindir del PIRA l'any 1997, abans que es firmés l'Acord de Belfast (Acord de Divendres Sant), perquè alguns membres s'oposaven a l'alto el foc definitiu de l'organització i a la consegüent acceptació de l'acord. Només formar-se la banda, el RIRA va començar a fer atacs semblants els que feia el PIRA abans de l'alto al foc. Tot i això molts dels seus membres van ser detinguts degut a que la banda tenia molts infiltrats de la policia. Tot i les detencions, el RIRA va fer explotar, al 15 d'agost de 1998, un cotxe bomba a Omagh, causant la mort de 29 persones. Aquest atemptat va produir molta por tant en la societat anglesa com en la irlandesa en un moment en què s'estava pactant l'Acord de Belfast. Després de l'atemptat, el RIRA va proclamar un alto al foc, que trencaria dos anys més tard. Actualment encara és actiu. És associat amb el Moviment per la Sobirania dels 32 Comtats i va aconseguir les armes dels Balcans. L'abril de 2011, membres originaris de l'IRA Provisional van anunciar una represa de les hostilitats, i van afirmar que havien assumit el lideratge de l'organització. Es van proclamar Irish Republican Army i van insistir en la seva independència respecte l'IRA Autèntic, Óglaigh na hÉireann (OHN) i l'IRA de la Continuïtat. Entre d'altres atacs, van reivindicar l'assassinat del comptable Ronan Kerr, prèviament reivindicat per l'IRA Autèntic i ONH.
El Nou IRA, format a partir de la unió de l'IRA Autèntic i altres grups republicans el 2012.
L'IRA de la Continuïtat i l'Autèntic estan incloses en la Llista d'Organitzacions Terroristes Estrangeres del Departament d'Estat dels EUA.
Dels orígens al procés de pau Orígens i Guerra angloirlandesa
Al principi de la Primera Guerra Mundial el govern britànic va prometre que concediria una certa autonomia a Irlanda quan s'acabés la guerra, però amb la condició que els sis comtats d'Irlanda del Nord quedarien exclosos del control del parlament irlandès. Això va provocar una hostilitat dels unionistes del nord que va quedar reflectida en la creació, l'any 1912, del cos milicià, unionista i protestant Ulster Volunteers, la qual s'oposava a l'autonomia irlandesa. Alguns nacionalistes pensaven que aquesta autonomia era massa baixa i van instigar la revolta del dilluns de Pasqua (l'Aixecament de Pasqua). De fet hi ha dues dates en què es considera que va començar la Guerra de la Independència: en l'aixecament de Pasqua (24 d'abril de 1916) o al 21 de gener de 1919 quan Sean Tracy (membre de l'IRA) va matar dos agutzils. La data més reconeguda, però, és el 21 de gener de 1919 amb l'emboscada de Soloheadbeg.
Guerra Civil Irlandesa
L'IRA es va dividir entre partidaris i detractors del Tractat Angloirlandès que suposava la fi de la guerra d'independència irlandesa i la divisió de l'illa d'Irlanda entre la Irlanda del Nord i l'Estat Lliure d'Irlanda. La divisió de l'IRA va culminar amb la posterior Guerra Civil Irlandesa, que va iniciar-se el 28 de juny de 1922. Les negociacions per aconseguir la reunificació del grup van durar sis mesos i finalment, Eamon de Valera demanà un alto el foc, seguit el 24 de maig de 1923 al maig de 1923 de l'ordre als combatents republicans de llençar les armes (però no lliurar-les). Alguns historiadors creuen que la mort de Liam Lynch, un líder republicà intransigent, en un combat a les muntanyes Knockmealdown del comtat de Waterford va permetre al pragmàtic Frank Aiken aturar la lluita. Milers de lluitadors foren fets presoners en tornar a casa. Després de la guerra civil una bona part es va integrar a l'exèrcit de la república. La determinació del govern i la falta de suports van contribuir a la derrota.
Segona guerra mundial El gener de 1939, mentre el Regne Unit es preparava per a una possible guerra amb Alemanya, el Consell de l'Exèrcit de l'Exèrcit Republicà Irlandès va declarar-li la guerra. Uns dies després, l'URA va començar una campanya de sabotatge o "Pla S", seguint el qual operatius de l'IRA amb seu a Gran Bretanya van atacar infraestructures, amb l'objectiu d'afeblir l'esforç bèl·lic del Regne Unit. Però la majoria dels seus organitzadors polítics més capacitats havien deixat l'IRA a mitjans i finals de la dècada de 1930 i el seu espai havia estat ocupat pel Fianna Fáil. A més, l'IRA es va veure molt danyat per les mesures que van prendre en contra seu els governs d'ambdós costats de la frontera durant la guerra, i les activitats acabaren cap al 1943. Els membres de l'IRA van ser internats tant al nord com al sud de la frontera i una sèrie de militants, inclòs el cap d'estat major entre 1942 i 1944, Charlie Kerins, foren executats pel govern irlandès per les seves activitats durant la guerra.
Postguerra A la postguerra l'Exèrcit Republicà Irlandès va mantenir-se força inactiu, amb només alguns atemptats de poca importància. Tot i això, aquests atemptats, executats en un moment en què a Irlanda feia poc que s'havia aprovat la constitució que afirmava la independència del país, i que per tant es renunciés a l'esperança de què tota l'illa formés part de l'Estat Lliure d'Irlanda, van provocar la il·legalització de la banda armada pel parlament irlandès l'any 1939.
Escissió entre PIRA i OIRA
Després de la seva campanya de les fronteres entre 1959 i 1962, l'Exèrcit Republicà Irlandès enterra les seves armes (les ven el 1968 al ) i Cathal Goulding reemplaça Ruairí Ó Brádaigh com a Cap de l'Estat Major. Goulding, marxista convençut, dirigeix l'IRA cap a lluites més socials. Des de 1964, proposa la creació d'un National Liberation Front amb l'extrema esquerra i de posar fi a l'abstencionisme (i per tant de reconèixer, acceptant reunir-s'hi, els parlaments irlandès, nord-irlandès i britànic), proposta particularment criticada pels partidaris de l'abstencionisme tradicional del moviment republicà
Quan, a l'estiu 1969, esclata la violència legitimista, amb suport de la RUC (Policia Reial de l'Ulster) contra els manifestants catòlics del moviment dels drets cívils nord-irlandès, l'IRA és incapaç de defensar els guetos catòlics. Liderada per Seán MacStíofáin, una part de l'organització, en particular els volunteers del Nord, critica la línia de la direcció. El desembre de 1970, l'IRA reuneix una Convenció general extraordinària, la majoria dels delegats de la qual donen suport a Goulding. En donar suport al gir polític, la Convenció empeny a l'escissió els partidaris d'una línia militarista i contraris a l'abandó de l'abstencionisme, que funden l'IRA Provisional per continuar la lluita armada, amb Seán MacStíofáin com a Cap d'Estat major, mentre que Cathal Goulding esdevé Cap d'Estat major de l'IRA Oficial, i arreplega la majoria dels volunteers de la República d'Irlanda. El Sinn Féin pateix una escissió pels mateixos motius, i neix lOfficial Sinn Féin (reanomenat més tard Partit dels Treballadors d'Irlanda) i esdevenint la branca política de l'OIRA. L'OIRA declara un alto el foc en 1972. http://cain.ulst.ac.uk/othelem/organ/oorgan.htm
A la primavera de 1970, David O'Connell és enviat a Nova York per reactivar les xarxes de la diàspora irlandesa. Així doncs, l'abril de 1970, es funda lIrish Northern Aid Committee (NORAID) que, tot i que oficialment era per donar suport a la lluita política dels republicans, realment tenia com a objectiu el finançament per a la compra d'armes. Durant l'any 1970, l'IRA provisional es va equipar amb fusells i fusells d'assalt FN Herstal i fusells semiautomàtics M1 Garand. A partir del mes d'agost, llança una campanya de sabotatges econòmics mitjançant atemptats amb bomba. Si bé encara vacil·la a l'hora d'atacar l'exèrcit britànic, l'11 d'agost mata dos policies de la RUC. A més, estén la seva acció a una activitat de policia en la comunitat catòlica, tant contra la delinqüència com contra la col·laboració amb els britànics. Al setembre, Seán Mac Stíofáin és escollit de nou al capdavant de l'organització, mentre que Tom Maguire, l'últim supervivent del primer Dáil Éireann, que va llançar la Guerra d'independència irlandesa, dona el seu suport al Sinn Féin Provisional.
En 1971 es va fundar l'Ulster Defence Association (UDA, en català Associació de Defensa de l'Ulster), un grup paramilitar unionista protestant que lluitava en contra de l'IRA. Els donava suport el DUP (Partit Unionista Democràtic), liderat en el seu moment pel reverend Ian Paisley. Hi va haver diversos enfrontaments armats entre aquests que van acabar amb víctimes dels dos grups i també civils. Això va produir un clima de gran inseguretat a Irlanda del Nord.
L'OIRA declara un alto el foc en 1972. El 1975, una escissió funda l'Irish National Liberation Army. El 8 de febrer del 2010, l'OIRA anuncia que ha lliurat les seves armes a l'Independent International Commission on Decommissioning.
L'IRA Provisional continua la lluita armada