El castell de Fénis en la comuna italiana homònima i al marge dret del riu Dora Baltea, el principal de la Vall d'Aosta, es considera una de les més notables fortaleses d'aquesta regió. Excepcional per la seva arquitectura escenogràfica, amb nombroses torres i una doble cinta murada emmerletada que envolta l'edifici central, representa perfectament l'arquetip de castell robust i fantasiós, i és una de les majors atraccions turístiques de la vall.
Al contrari d'altres fortaleses del lloc, com Verrès i Ussel, construïdes al cim d'un promontori rocós per millorar la seva defensa, el castell de Fénis és en un indret totalment privat de defenses naturals. Aquest fet fa pensar que la seva principal funció fos la de prestigiosa seu administrativa de la família noble de la regió, els Challant-Fénis, i que, inclosa la doble muralla, tingués una funció ostentosa, per intimidar i sorprendre la població. De fet, no ha patit mai, que se sàpiga, cap atac ni setge. Malgrat això, el castell de Fénis posseeix excel·lents mostres de les tècniques defensives de l'època. I la seva funció residencial ve remarcada pels frescos de mèrit que encara romanen al pati i a la capella.
Alguns autors veuen disseminats en el senyoriu tot de símbols i, fins i tot, un viatge iniciàtic en el camí d'accés a la casa. Altres noten que són set les cambres en cada planta, set les torres internes i set les portes que s'han de creuar per a accedir al pati interior.
esquerra|Principals viles i castells de la Vall d'Aosta|alt=Principals viles i castells de la Val d'Aosta|400x400px miniatura|esquerra|Plana padana, a l'ENE en blau la Vall d'Aosta
Història miniatura|Vista pel cantó est A la Vall d'Aosta a l'inici del segon mil·lenni s'alçaren massisses torres, entre els segles - es construïren simples i robustos castells, en els segles - es crearen complexes fortificacions i en el es donà pas a una arquitectura de propòsits més refinats, per a ser usada com a lloc de residència cortesana.
Els orígens incerts d'aquest casal, el primer esment de mitjan , el període de màxima esplendor durant els tres quarts darrers del i el primer del , l'abandó posterior i la recuperació dels segles , i , són fites que assenyalen el seu desenvolupament.
Orígens miniatura|esquerra|Vista d'ocell del castell La posició del castell, al cim d'un turó envoltat de prats, fa pensar que podria haver estat bastit damunt una vil·la romana. Però, al contrari del veí castell d'Issogne, on la hipòtesi ha quedat confirmada per les restes de murs d'una edificació d'època romana als basaments, a Fénis encara no s'han trobat proves d'aquesta teoria.
Abans del el senyoriu devia ser ja una possessió dels vescomtes d'Aosta. El castell apareix documentat per primera vegada en un escrit de 1242, en el qual un castrum Fenitii s'esmenta com a propietat del vescomte d'Aosta, Godofreu II de Challant, i dels seus germans. En aquell moment, la fortalesa probablement només era formada per la torre situada al sud de la torre quadrada, un cos habitable central i una cinta de muralla.
Aimó i Bonifaci La major part de la construcció que s'observa avui en dia va tenir lloc entre el 1320 i el 1420. Aimó de Challant heretà el castell de Fénis del seu avi Ebal I en el 1337«Ebal I de Challant morí el 1323 anomenant com a hereus els quatre fills menors i dos nets, Ebal II i Aimó, fills del seu primogènit mort uns anys enrere. Això ocasionà una disputa familiar que només acabà el 1337 quan els fills d'Ebal concediren als seus nebots, Aimó i Ebal II, els feus de Fénis i d'Ussel i Saint-Marcel respectivament.» i, en el 1340, començà una primera etapa constructiva, edificant un cos habitable central en forma pentagonal —que probablement englobés edificacions preexistents— i la cinta murada externa.
miniatura|A l'esquerra la torre més antiga i a la dreta la torre-colomar circular Pel que fa a l'aspecte actual, en els temps d'Aimó mancava encara la torre meridional i l'interior era molt diferent. El pati central era molt més ample i sense l'escala de pedra, flanquejat pel nord i pel sud de dos llargs cossos de fàbrica que acabaven contra el mur occidental. També devia faltar la segona planta de l'edifici.
Una represa de les obres es va escometre per Bonifaci I de Challant, fill d'Aimó, que heretà la senyoria del pare el 1387. Després d'haver ostentat el càrrec d'inspector de fortificacions a la cort dels Savoia, el 1392 Bonifaci inicià una nova campanya edificativa al casal per adaptar-lo als nous estàndards de la vida cortesana. Durant aquesta etapa es reajustaren els plans del cos central i es construïren unes golfes. A més, s'edificà un nou cos de fàbrica a ponent que donà l'aspecte actual al pati interior, amb dos pisos de galeries de fusta i l'escalinata semicircular de pedra. Durant la tinença de Bonifaci I el castell assolí la seva màxima esplendor i a ell es deuen els frescos del pati interior i de la capella, encarregats al pintor piemontès Giacomo Jaqueiro, mestre del gòtic internacional, executats entre el 1414 i el 1430.
Els anys de declivi Amb la mort de Bonifaci I, el 1426, s'inicià una fase en la qual, a causa de la pèrdua de perspicàcia política i de prestigi dels successors de la nissaga Challant-Fénis i la consegüent caiguda econòmica de la família, s'evidencia un estancament constructiu pel que fa al senyoriu. De fet, entre els segles i no es documenten obres importants en l'edifici, a part d'algunes intervencions decoratives. El successor, Bonifaci II es limità a encarregar al pintor Giacomino da Ivrea els frescos del costat oriental del pati, sense afegir cap modificació significativa en el castell. Després d'ell, durant prop de dos-cents cinquanta anys, no s'erigiren noves construccions i, gairebé, les úniques intervencions foren alguns frescos al pati i en un dels magatzems de la banda sud, pintats en el .
miniatura|esquerra|Costat oest del castell
El 1705, amb la defunció d'Antoine-Gaspard-Félix, darrer membre del llinatge Challant-Fénis, el castell passa a la branca Challant-Châtillon, en especial al cosí del difunt, Georges-François, el qual l'hagué de vendre per 90.000 lires al comte Baldassarre Saluzzo di Paesana el 1716 per fer front a ingents deutes, en gran part originats pel procés testamentari.A la ruïna de la família hi contribuí el procés, que durà més d'un segle, de l'assignació de l'herència de Renato di Challant. Quan morí el 1565 sense fills mascles, el comte deixà els seus béns a la seva filla Isabella i al seu marit Giovanni Federico Madruzzo. Això, però, anava en contra dels principis de la Llei Sàlica –que no permet la transmissió de l'herència per via femenina– i els cosins mascles d'Isabella intentaren una causa contra ella i, després, contra els seus descendents. El procés acabà el 1669, quan Carretto di Balestrina, hereu d'Isabella i Giovanni Federico, va haver de restituir el títol de comte de Challant i els béns associats a François-Jérôme de Challant-Châtillon, pare de Giorgio Francesco, que aleshores havia contret ingents deutes a causa dels costos processals. El casal es veié privat inclús de les mínimes actuacions de manteniment.
Amb això, el castell inicià un període de veritable decadència i de sovintejats canvis de propietat. Els Saluzzo di Paesana mantingueren la possessió fins al 1798, quan el casal és venut a Pierre-Gaspard Ansermin, la família del qual la conservà fins al 1863, per revendre'l a Michel-Balthasar Rosset de Quart. En tot aquest temps, segle i mig, l'edifici romangué deshabitat, el mobiliari fou espoliat i les diverses dependències s'usaren com a masoveria, pallers i resguards pel bestiar.
Recuperació vuitcentista El 3 de setembre de 1895, Joseph Rosset, cònsol italià a Odessa i fill de Michel-Balthasar, va cedir el senyoriu de Fénis a l'Estat Italià per 15.000 liresAndré Zanotto: p. 26 gràcies a les gestions d'Alfredo d'Andrade (Lisboa, 1839 - Gènova, 1915). D'Andrade, pintor portuguès naturalitzat italià, alt càrrec de l'administració italiana en el departament de monuments de Piemont i Ligúria des de 1886, apassionat cercador i recuperador d'edificacions antigues i de memòria històrica valldostana, intentava adquirir la fortalesa de Fénis feia anys.
miniatura|El pati interior del castell en un gravat vuitcentista de Celestino Turletti En agost de 1865 D'Andrade havia visitat el senyoriu de Fénis per primera vegada. Sembla que el va impressionar, ja que el 1882 hi torna cercant inspiració per a la seva participació en l'Exposició Internacional de Torí de l'any 1884.En principi el leit motiv per a la construcció del burg medieval de Torí era el pati interior del castell de Fénis, i aquest va condicionar l'estructura, obligatòriament anellada, de tota la nova edificació. També són còpies en la recreació: la creu quatrecentesca de Ramolivaz, instal·lada en un camí d'accés al castell, i utilitzada com senyal d'entrada al borgo; l'acabament dels enreixats de les finestres; les decoracions dels envigats. Així, el casal serví de model pel poblat medieval de Torí, reproducció força fidel d'una petita vila tardomedieval construïda per a l'esdeveniment.
Després de la inauguració, l'interès de D'Andrade pel casal no minvà: hi va tornar diverses vegades entre 1884-1888 i marxava amb dibuixos, relleus, esboços. Probablement, durant aquest període pensà a comprar el castell i, el 1890, començà els tractes amb Rosset, el propietari, que finiren el 1895.
El 1897, dos anys després de l'adquisició tal com estipulava el contracte per a donar temps al trasllat de la masoveria allotjada a l'interior de la fortificació, D'Andrade, com a director de l'Ufficio Regionale per la Conservazione dei Monumenti del Piemonte, della Liguria e della Valle d'Aosta, prenia possessió del lloc i començava la seva recuperació. El 1898 s'instal·lava un parallamps en una torre. Ja en el 1889 D'Andrade, seguint els principis de Viollet-le-Duc, inicià una primera temporada d'obres en el castell continuada fins al 1920 sota supervisió del mateix D'Andrade i de l'enginyer Cesare Bertea (Torí, 1866 - Torí, 1941) i, a continuació, de G. Seglie.
L'objectiu d'aquesta campanya, cenyida a criteris de respecte envers l'estructura original se centrà especialment a aturar la degradació del casal. Bertea emprenia diverses intervencions: construcció d'un nou camí d'accés al castell pel cantó de llevant amb marges de pedra seca, assegurament dels murs inestables, canalitzacions per a aigües pluvials, restauració de sostres (entre els quals els de la gran torre de la cinta murada externa, el de la torre quadrada occidental, el del saló de la capella i el de la torre colomar), restauració de pisos i de marcs de finestres. A finals del segon decenni del , D'Andrade, malalt, es retira i Seglie esdevé cap de les obres. El 1920, amb tots els sostres i muralles recuperades de la degradació, es dona per finalitzada la primera fase, condicionada per la manca de fons econòmics disponibles.
Una segona campanya de restauració va tenir lloc a partir de 1935 a cura del corresponent ministeri i de l'arquitecte Vittorio Mesturino que, a diferència de la projectada per D'Andrade, no respectà la construcció original de l'edificació. L'actuació accentuà el caràcter medieval del senyoriu, comprometent la correcta lectura de l'estructura originària. Durant aquesta fase es decidí també enllestir dins el castell un museu de mobiliari de la Vall d'Aosta, reformant estances aleshores privades del mobiliari original i moblant-les amb adquisicions, fetes al mercat d'antiguitats, bé que no sempre d'origen valldostà.
En aquestes actuacions hi participaren habitants de la comuna. El castell va ser declarat monument nacional en 1896.
Descripció del castell Situat sobre un turó veí del riu Dora Baltea per la seva riba dreta, el casal domina el petit vilatge de Fénis. Giusepe Giacosa, dramaturg piemontès de la segona meitat del , en el seu I castelli valdostani ('Els castells de la Vall d'Aosta') descriu el castell de Fénis com segueix: